LA LITERATURA INVISIBLE

La crítica sempre ha considerat la poesia catalana el gènere més granat de la literatura nostrada; llàstima que no en llegeix ningú. La novel·la és el terreny creatiu on es consolida un autor. Si voleu ser considerat escriptor heu de fer novel·les, encara que no en tingueu ni idea de narrar, que siguin d’encàrrec i que només en vengueu un centenar. I si la novel·la vesteix, l’assaig muda de gala. Escriviu qualsevol fotesa mal argumentada que plagui als que pensen pels polítics, i sereu considerat un ‘maître a penser’. Assolireu un càrrec a l’administració que li siguin simpàtiques les vostres idees i podreu dedicar el temps a escriure avorrides columnes al diari amic i a beneir o blasmar els aspirants a pensadors oficials.
Ara, si sou dels que observeu la realitat i la relateu amb cura, solidesa intel·lectual, impecable factura literària, rigor i exigència interpretativa, agudesa i grapa lectora, amb sort els crítics, maîtres a penser, editors i tota aquesta farda us tindran tota la vida per un simple periodista, o per un impostor si no escriviu a cap diari. Encara recordo el dia que un crític dels que es fan escoltar em va dir: “si no et dediques exclusivament a la novel·la sempre et consideraran un periodista que fa novel·les”. Us juro que mai no havia estat tant orgullós del periodisme.
En aquest país hi ha autors que han escrit algunes de les millors, més atractives, ben considerades pels lectors i llegides pàgines de la literatura catalana com Eugeni Xammar, Josep Mª Planes, Josep Pla, Josep Mª Espinàs, Josep Mª Huertas Claveria o Agustí Pons, per dir alguns que em venen al cap, i ni tants sols consten al ‘Qui és qui’ de la Institució de les Lletres Catalanes si no han escrit, al menys, una obreta de ficció.
Fa uns dies he llegit ‘Temps indòcils’ (Angle editorial), una crònica d’Agustí Pons sobre alguns aspectes centrals d’una època cabdal per a Catalunya, la que va des de primers dels seixanta fins el primer govern de Pujol (La Caputxinada, el maig francès, Destino, la mort de Franco, la fundació de l‘Avui o l’època Cahner al Departament de Cultura). El relat m’ha captivat vivament com se que ha captivat a molts altres lectors, alguns d’inqüestionable categoria intel·lectual com Francesc Marc Álvaro o Joaquim Mª Puyal. Pons és un prosista extraordinari, capaç de ser els ulls del lector i amb la suficient gosadia narrativa i rigor interpretatiu perquè ens deixem portar per la seva literatura de no ficció sense dubtar en cap moment de l’honradesa de la seva mirada. Lector noctàmbul com sóc, m’ha costat decidir que era l’hora d’apagar el llum submergit com he estat en les pàgines d’aquesta obra. Li agraeixo a l’Agustí Pons que hagi escrit aquest llibre; jo i força lectores i lectors més, el necessitàvem, cosa que cada dia em costa més dir d’una novel·la. Però ni Pons ni altres autors seran mai admesos al Parnàs literari de la crítica, només és un periodista, diran ebris de petulància!
És clar que la majoria de facultats de periodisme i de diaris tampoc fan gran cosa per valorar la bona prosa. Avui escriure bé és un valor a la baixa en un diari, per important que es cregui. És més important conèixer el Quarq X press i fer-se amic dels polítics, que no pas dominar el principi de la narració: l‘escriptura. Es clar que si, bo i escarrassar-se, la literatura oficialista els menysté, tampoc no m’estranya que tant els doni.

Publicat a El Mundo de Catalunya

BLOCS

La irrupció dels polítics en campanya en la vida quotidiana és devastadora com un tsunami pel caràcter interessat amb que ho fan. No van a la Boqueria o a fer una cervesa si no és que venen eleccions. És a dir, la presència de molts polítics en la vida real és una farsa de conveniència; normalment no se’ls veu mai el pel.
Com que avui part de l’existència d’una certa societat informada és virtual i la irrupció dels ‘blocs’ ha generat una plaga de memorialistes, dietaristes i crítics de tot que ja van néixer ensenyats, doncs els polítics han entrat també a sac en aquest gènere que algú diu que és metaliteràri i que, vist d’aprop, no és més que un aparador. I allà on es poden ensenyar, cap allà van. No hi ha regidor, diputat o candidat que no tingui un bloc. El curiós és que, com quan visiten un mercat, als seus blocs els polítics tampoc no diuen res interessant; pura propaganda, proselitisme disfressat de modernor, bravada fútil. I tot i això hi ha mitjans de comunicació que els fan cas; els ciutadans no, és clar. Una nova faceta de la impostura dels polítics en un país on, com que no s’han de guanyar l’escó dia a dia com a altres i s’avorreixen al Parlament o al despatx, passen l’estona jugant a ‘blocaire’. Total, l’ordinador i l’ADSL el paguem els contribuents.

Publicat a Cap Gros i a L'Independent de Gràcia

LA LLEI I LA CONFIANÇA

El pròxim dia 15 es promulga la Llei del Llibre, de la qual una bona part del sector n’està satisfet, que ja és un gran què. El Departament de Cultura de la Generalitat és dels que n’està molt satisfet, és de suposar que per la feina que van fer els diputats d’ERC al Congrés i que, juntament amb la d’altres grups, ha contribuït a millorar el text. Fins aquí tot bé. La llei consagra el preu únic del llibre; ara la clau està en saber si s’acomplirà. I aquí és quan l’eufòria trontolla.
Amb llei o sense, la distribució de llibres a Catalunya no va. Els llibreters diuen que algunes superfícies i Abacus els fan una falsa competència perquè venen per sota el preu fix, i temem que l’expansió de la cooperativa acabi amb les llibreries de ciutats mitjanes i petites. Abacus argumenta que són una cooperativa i que com a tal actuen estrictament subjectes a la llei catalana.
Fa unes setmanes el Conseller, el Secretari de Cultura, el Director de l’ICIC i la Directora General de Comerç, es van reunir amb el director general d’Abacus i la presidenta del gremi de llibreters per mirar de fer un front comú per resoldre la crisi del sector. De primer van acordar elaborar un informe sobre la distribució del llibre a Catalunya que estarà llest abans de final d’any. I de segon... m’asseguren que totes les parts implicades van jurar i prometre que acomplirien amb la llei, és a dir, fixar un preu únic pels llibres. Confiem-hi. I pel Sergi Pàmies no pateixin, la seva llibertat no corre perill. Confiïn-hi també.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

SOBRE LA REPUTACIÓ (i 2)

Per haver escrit en un article d’opinió al suplement ‘Tendències’ dient: “que l’AELC te un funcionament poc clar de fa anys és públic i notori. Que exerceix de poder fàctic en el gremi d’escriptors i que la Generalitat, a través de la Institució de les Lletres Catalanes, li tolera, també és sabut; però entrar en acusacions anònimes i promoure boicots és intolerable,”, el president de l’Associació d’escriptors en Llengua Catalana (AELC), Guillem Jordi Graells, en un correu personal m’ acusa de “facilitar la tasca difamatòria” contra l’AELC i d’afegir-me a un “infundi” contra l’associació. Per això vull seguir exposant alguns arguments que reforcen la meva opinió.
A l’article recollia uns correus electrònics arribats a diversos periodistes on s’expressaven dures crítiques pel funcionament de l’associació. Que aquests correus no són falsos es pot demostrar buscant un blog neutral, El llibreter (http://llibreter.blogspot.com/), d’un professional del llibre, on se’n reprodueixen alguns. Però aquest episodi és una anècdota en el desgavell que fa temps arrossega l’AELC i al que ara Graells intenta posar ordre.
L’any 2001, amb d’un cop d’estat, part de la junta va destituir a l’altra part després d’una agre assemblea. Andreu Sotorra, llavors secretari, i alguns vocals van ser cessats sota acusacions de mala gestió econòmica (per dir-ho amb delicadesa) i de maneres de fer personalistes. Fins i tot es van negar a pagar a Sotorra uns honoraris professionals. Portada l’AELC a magistratura, es va arribar a un acord i va cobrar. Des d’aleshores l’escriptor ha obert un autèntic front de batalla contra l’associació. Al bloc de la plataforma ‘Per una AELC com cal’ (http://www.aelccomcal.blogspot.com/), que ha creat ell mateix (l’antiga adreça era andreusotorra.com/els quqatregats), trobareu un memorial de greuges contra l’AELC, les seves successives juntes després del 2001 i els procediments estatutaris i jurídics que han portat. Al món literari català, sense atrevir-se a dir-ho en veu alta, característica típica del país, tothom assenyala Sotorra com l’autor dels correus on es convidava a un sopar inexistent a un seguit de periodistes a compte de l’AELC o d’una crida demanant fer boicot a les quotes d’associat des d’una adreça electrònica a nom d’un tal Josep Sanmartí i que va confondre a més d’un (a mi el primer) en coincidir amb el nom d’un associat real, un escriptor que res te a veure amb la trifurca. Sigui qui sigui que ho ha fet, usurpar un nom és lleig, i jo demano disculpes per la confusió a l’autèntic Josep San Martín.
Aquesta guerra oberta d’acusacions creuades ha desprestigiat l’AELC, ha confós molts escriptors i ha acabat també per desacreditar les poques o moltes raons que tingués l’Andreu Sotorra (ell segueix carregant cada dos per tres però, consulteu el bloc).
Qüestionada la transparència del seu funcionament, amb la intenció de la Institució de les Lletres Catalanes de frenar la influència que te a la junta de govern (perquè és la única associació que hi te tres membres?) i amb un desinterès creixent entre els escriptors per participar a la vida associativa (feina hi ha per trobar qui vulgui ser de la junta m’ha confessat un recent vicepresident), Guillem Jordi Graells te molta feina si vol recuperar la reputació de l’AELC.
I veient presumptes difamadors per tot no se si ho aconseguirà.

Publicat a El Mundo de Catalunya

UN PLA BOTERUT

La confecció d’un pla de lectura és un dels objectius centrals que s’ha proposat el Departament de Cultura. Sense coartar la seva autonomia de gestió, és un dels encàrrecs principals que ha rebut el director de la Institució de les Lletres Catalanes. L’Oriol Izquierdo hi està treballant de valent en aquest pla. No per res, però hi entén una estona del complicat tema d’engrescar els joves en la lectura i de quins llibres els poden atraure. El problema que fa que el pla avanci més lentament del que ell voldria és que s’ha de consensuar amb Educació. I, a la que s’han topat amb l’actitud laxa d’algun col·lectiu de mestres, el projecte va pel pedregar. Un pla ambiciós requereix esforç, i això es veu que fa mandra a segons qui.
El pla de lectura tirarà endavant, segur; ganes i constància no li en falten al director de la ILC. El problema és que sigui ben rebut per tots els mestres i les associacions i sindicats que els representen; si no, naixerà mort d’antuvi per molts esforços que hi posi l’administració. El reciclatge intel·lectual dels mestres també garanteix un ensenyament de qualitat. Aquí s’ha d’arremangar tothom, no s’hi val a fer el ronso.
El que s’ha arremangat, i de valent, és en Pere Tió. Al costat d’Agnès Rotger, el periodista (ex de l’Avui) s’ha incorporat al segells Mina i Pòrtic amb l’encàrrec de promoure una línia de no ficció en català en l’estil de la que l’actual director editorial del grup 62, Fèlix Riera, va impulsar amb enorme èxit des de l’Esfera dels Llibres.

Publicat al suplement 'Tendències' de El Mundo de Catalunya

SOBRE LA REPUTACIÓ (1)

Amb l’entrada en funcionament del Consell de les Arts, alguns ens del Departament de Cultura de la Generalitat hauran de reformar les normes jurídiques per adaptar-se a la nova realitat respecte les subvencions als creadors, que les decidirà el Consell. La Institució de les Lletres Catalanes (ILC) serà un dels organismes afectats. Això comportarà un canvi en les atribucions de la Junta de Govern. La intenció del Departament és la d’aprofitar aquesta reforma per fer perdre capacitat de decisió en el si del govern de la Institució a alguna entitats que representen els autors que, tant des de la ILC com des del propi sector, es considera que han tingut massa poder i un accés massa fàcil a decidir sobre el destí dels pressupostos de la Institució durant anys.
Els governs de Convergència mai no van voler enfrontar-se amb escriptors, actors i gremi cultural a l’engròs. Sabien que no eren majoritàriament de la seva corda i, per tant, van preferir tenir-los mínimament contents a cop d’ajuda i subvenció no sempre justificada (i si no repasseu algunes de les beques a la creació literària i ja em direu on és l’obra resultant). Aquesta situació va convertir a voltes la gestió oficial de la cultura en una mena de regne de taifes on el més espavilat i el que estava més ben posicionat enfront el poder aconseguia llesca més gran del pastís de les subvencions. La normativa que regula el funcionament de la Institució de les Lletres Catalanes sembla feta a mida per aquesta situació. I això és el que vol tallar l’equip del conseller Tresserras.
Com que es poden tancar algunes aixetes que ragen (75.000 € anuals de subvenció ordinària a una entitat no és poc, oi?), tothom vol fer valer els seus trumfos i no perdre ni un cèntim dels diners que rep i del poder i la representativitat que te. El Centro Español de Derechos Reprográficos (CEDRO). entitat que gestiona el cànon per les fotocòpies dels llibres, per entendre’ns, és el gran punt d’interès per a qui busca mantenir o augmentar les seves fonts de finançament. El CEDRO reparteix els beneficis entre els seus socis fent partió en dos grans grups, els editors i els autors. A la vegada, la part corresponent als autors es divideix entre el que toca a cada creador en funció de la seva obra en vigor i una creixent xifra que es reparteix entre les entitats que els representen. A Catalunya en són tres: L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya i el Pen Club català. Adduint que, els seus estatuts, no diuen que el seu objectiu sigui la defensa professional de l’escriptor (sic?), l’AELC i la Col·legial boicotegen l’entrada del Pen a CEDRO, impedint-li tenir accés a la important bossa de diners que, a hores d’ara, gestiona ja aquesta entitat, que ha intentat fer de mitjancer en el conflicte sense èxit.
Fa algunes setmanes vaig rebre un correu de Guillem Jordi Graells, president de l’AELC, on m’acusava de ’”facilitar la tasca difamatòria” contra l’AELC i d’afegir-me a un “infundi” contra l’associació per un article d’opinió que vaig publicar al suplement cultural Tendències d’aquest diari, en el qual manifestava la idea de que, en aquesta entitat, les coses no funcionen de fa temps. Com que difamar és ‘dir mal d'algú cercant de fer mal al seu bon nom, a la seva reputació’, i infundat ‘mancat de fonament o motius’, jutgi vostè mateix, lector.

Publicat a El Mundo de Catalunya

L’AMO NO HI CONSTA

Aquelles coses de la vida. Al ‘Qui és qui de la lletres catalanes’ (http://cultura.gencat.net/ilc/qeq/cerca.asp), índex de referència de tots els escriptors del país, no hi apareix l’actual director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo, que és de qui depèn aital base de dades. I no serà que l’Izquierdo no sigui escriptor. No només és escriptor, crític, editor i impulsor de nombroses iniciatives de difusió cultural, algunes d’elles pioneres en l’àmbit digital, sinó que és coautor d’un dels assaigs literaris centrals dels darrers anys, Fahrenheit 212. Una aproximació a la literatura catalana recent (La Magrana, 1989) i la única persona capaç de fer una classe universitària sobre “la sangria del text” el mateix dia de Sant Jordi. Per què, doncs, l’Oriol Izquierdo i Llopis no apareix al ‘Qui és qui de les lletres catalanes’? Doncs per què ha comès el pecat de lesa pàtria de no publicar mai cap conte, novel·la o relat que es pugui adscriure al gènere de ficció. Ves quines coses!
Evidentment el ‘Qui és qui’ està essent reformat, i no només perquè hi aparegui el seu amo, sinó perquè hi apareguin tots aquells escriptors que no treballen la ficció. La pregunta, absurda però lògica, és: com és que l’índex oficial de la literatura catalana, fet i pagat per la Generalitat, ha fet fora els autors que no escriuen ficció, tenint en compte que, hi ha grans escriptors al país que mai no han fet ni una novel·la, o ben poques i considerades obra menor (Pla, Xammar...? Ves a saber.

Publicat al Suplement Tendències de El Mundo de Catalunya