Quan el passat desembre el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) va atorgar la seva medalla d’or a l’ajuntament de Barcelona per fer de la ciutat un referent internacional en arquitectura, més d’un va mirar enlaire i, bo i veient les torres de Diagonal Mar o pensant en la coliflor de 34 pisos que Frank Gerhy plantarà a la Sagrera, no va entendre gran cosa.
Simultàniament el COAC atorgava una segona medalla d’or a Oriol Bohigas, per l’amplitud i vàlua de les seves aportacions, claus en la transformació de Barcelona; cosa que aclaria que la medalla a l’ajuntament era amb efectes retroactius a partir de 1979, i bo i pensant en aquell temps més que en aquest. Aquest és un matís important per què, mirant l’arquitectura que s’ha fet a la ciutat els darrers anys, atorgaria a hores d’ara el Col·legi alguna medalla, encara que fos de cartró, al consistori barceloní?
La resposta la donen crítics d’art i fins i tot membres del docte col·legi: no, a no ser que algú insinués que potser perillaria alguna cosa al futur museu de l’arquitectura i l’urbanisme, és clar. Tret d’aquest petit detall la negativa és unànime. Hi ha una sorollosa coincidència en afirmar que, durant l’època Clos, l’ajuntament de Barcelona ha liquidat de manera estrepitosament barroera tot el prestigi i marc de referència internacional en arquitectura i urbanisme que havia creat, no amb poc esforç, des de 1979 fins, aproximadament, els JJ OO.
La transformació de la ciutat grisa del franquisme en una urbs lluminosa i humana va ser la idea del projecte Bohigas. La trama consistia en bastir una ciutat mediterrània, on l’arquitectura s’adaptés a les característiques físiques del territori i la gent. El diàleg entre l’arquitectura i l’espai urbà, un concepte que apassiona als crítics, va planar a cada projecte. I els responsables urbanístics del consistori mai no en van perdre el control. Així es va aixecar la Barcelona que ha estat referent en l’arquitectura internacional durant dècada i mitja.
El que ha vingut després és d’un xaró insuportable i sense cap ni peus; arquitectura d’aparador, de festival d’Eurovisió i de fira de les vanitats en mans de noms que no aporten res a Barcelona. Projectes faraònics, encàrrecs a arquitectes estrella que ni els preocupa l’entorn, ruptura del diàleg amb la ciutat, projectes impropis d’una urbs mediterrània com Diagonal Mar i el Fòrum, o els futurs de la Sagrera o la nova plaça de les Glòries, i una escandalosa falta d’intel·ligència per veure quins són els noms emergents en el panorama arquitectònic internacional, els que donen prestigi de futur i són al capdavant en els criteris de sostenibilitat i diàleg màxim amb l’entorn que avui marquen tendència. Aquest és el llegat de l’anterior equip municipal; a més de l’angoixant sensació de que l’ajuntament ha cedit la regulació de l’urbanisme a promotors i constructors.
Ara Clos és a Madrid, però la toia que ha deixat és de les que fan feredat. Jordi Hereu te un nyap a les mans del qual no en vol saber res, però no li queda més remei que empassar-se’l i posar bona cara. Els poderosos gestors urbanístics de l’etapa Clos, han estat apartats per Hereu, que intenta tornar a l’urbanisme humà de les coses petites. Mentre, la ciutat creix aliena al territori que ocupa, a la història que te i a la gent que l’habita. La medalla del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya hauria de ser a títol pòstum.
Publicat a El Mundo de Catalunya
27/3/07
23/3/07
SÍMPTOMES DE CANVI
Que la formació del nou Grup 62 provocarà a curt termini una reubicació del sector editorial català és tant obvi com que, al joc de la cadira, sempre hi ha qui que es queda palplantat. L’editora d’un segell del grup em pregunta com ho veig: -Inquietant, responc, que no vol dir preocupat. Quan el projecte que encapçalen Mallafré i Riera estigui consolidat, posem dos anys, la resta del sector també haurà canviat. És lògic, quan la franja central es mou tothom busca els espais de negoci que queden buits. Per aquest camí ja hi va RBA / La Magrana. Una nova política de fitxatges, premi milionari de novel·la negra (ben vist amb el mercat que hi ha en aquest gènere) i empenta decidida a l’audiovisual, amb Ferran Mascarell, són els primers senyals. Ara llibres, també és en camí. Noves col·leccions, obrir portes a la ficció, fusió amb Critèria per enfortir-se, creació d’una àrea de marquèting i publicitat i reforçament de la comunicació són els primers arguments en joc.
Però on els canvis van que volen és als departaments de premsa d’alguns segells. Neus Chordà ha deixat Empúries per Ara llibres, Núria Alemany ha ocupat el lloc. Unes setmanes abans Guillem Gisbert s’havia fet càrrec de la premsa de 62. I fa no res, Sílvia Clemares ha deixat la premsa de El Aleph a Irene Lucas (ex Península). En una altra casa, Belacqva, Anna Cuatrecases s’ha fet càrrec del departament de premsa que havia ocupat Susanna Sánchez (ex-Slamandra, ara en mans de Roser Ballesteros). Salut i sort per a totes/tots.
Publicat al suplement cultural 'Tendències' de El Mundo de Catalunya
Però on els canvis van que volen és als departaments de premsa d’alguns segells. Neus Chordà ha deixat Empúries per Ara llibres, Núria Alemany ha ocupat el lloc. Unes setmanes abans Guillem Gisbert s’havia fet càrrec de la premsa de 62. I fa no res, Sílvia Clemares ha deixat la premsa de El Aleph a Irene Lucas (ex Península). En una altra casa, Belacqva, Anna Cuatrecases s’ha fet càrrec del departament de premsa que havia ocupat Susanna Sánchez (ex-Slamandra, ara en mans de Roser Ballesteros). Salut i sort per a totes/tots.
Publicat al suplement cultural 'Tendències' de El Mundo de Catalunya
20/3/07
BOLAÑO HA DE PLEGAR PER NECI
Els insults i amenaces proferides per Antoni Bolaño, director de la oficina de comunicació de la Generalitat, contra el cap de política de La Vanguardia, Jordi Barbeta, són intolerables tant pel contingut com per la forma i no admeten disculpes banals, i menys del tipus discussió de bar com les que va donar ahir Bolaño. En tan que representant i portaveu de la més alta instància del país, director de la oficina de comunicació de la Generalitat hauria d’assumir la seva greu errada i dimitir. I com que sembla que això no succeirà, hauria de ser el mateix president Montilla el que el cessi sense miraments.
No són només unes amenaces fetes amb la boca més o menys calenta, el que ha fet l’estultícia de Bolaño ha estat fracturar les relacions entre el poder i la premsa. I això és precisament l’encàrrec contrari que va rebre del president en ser nomenat pel càrrec; Per tant, ha de plegar.
A partir d’ara les relacions entre els periodistes i la Generalitat entren en una fase marcada per la sospita i la malfiança, just l’extrem contrari al que estant habitualment. i qui no ho vegi així és que actua des del clientelisme i des del mal exercici de la professió. És clar que, a alguns mitjans, aquesta actitud no és l’excepció sinó la norma, i no d’ara sinó ja des de 1980.
Hi ha massa proximitat entre periodistes i polítics. Massa sopars, massa confidències, massa missatges de mòbil i massa favors deguts i donats. Tan de bo aquest greu entrebanc servís per situar aquestes relacions en el punt just on haurien de ser, ço és: el respecte mutu per la feina que ha de fer cadascú, la lògica distància professional i la submissió absoluta al dret a la llibertat d’expressió. I tot això des de la independència, la consciència i el rigor professional.
No són només unes amenaces fetes amb la boca més o menys calenta, el que ha fet l’estultícia de Bolaño ha estat fracturar les relacions entre el poder i la premsa. I això és precisament l’encàrrec contrari que va rebre del president en ser nomenat pel càrrec; Per tant, ha de plegar.
A partir d’ara les relacions entre els periodistes i la Generalitat entren en una fase marcada per la sospita i la malfiança, just l’extrem contrari al que estant habitualment. i qui no ho vegi així és que actua des del clientelisme i des del mal exercici de la professió. És clar que, a alguns mitjans, aquesta actitud no és l’excepció sinó la norma, i no d’ara sinó ja des de 1980.
Hi ha massa proximitat entre periodistes i polítics. Massa sopars, massa confidències, massa missatges de mòbil i massa favors deguts i donats. Tan de bo aquest greu entrebanc servís per situar aquestes relacions en el punt just on haurien de ser, ço és: el respecte mutu per la feina que ha de fer cadascú, la lògica distància professional i la submissió absoluta al dret a la llibertat d’expressió. I tot això des de la independència, la consciència i el rigor professional.
18/3/07
ESPINÀS O EL TRIOMF DE LA PROSA
A primers dels cinquanta va debutar escrivint novel·les (Com ganivets o flames, premi Joanot Martorell 1953) quan el que es portava era la poesia. Quan tothom es va posar a fer novel·les ell va abandonar el gènere per dedicar-se a la prosa de no ficció, anticipant l’èxit actual d’aquest híbrid. En temps d’AVE ell viatja a peu i ha de suportar el cretinisme de certa crítica que l’acusa de fer llibres d’excursionista, però te desenes de milers de lectors. En Josep Mª Espinàs sempre ha dit que mai no programa res del que fa. Als bons de veritat no els cal actuar amb premeditació, el que passi ja passarà. I ara passa que l’Espinàs n’ha fet vuitanta, la seva prosa manté la forma i publica 'Relacions particulars' (la Campana), on evoca la relació que va tenir amb Salvador Espriu, J. V. Foix, Miguel Delibes, Josep Pla, Camilo José Cela i Josep M. de Sagarra. Aviso, aquesta pàgina és laudatòria.
No podia ser d’una altra manera, En Josep Mª Espinàs també va renovar el periodisme d’opinió en català, tot i que ell no es considera periodista. Però quan el porto a la facultat de Comunicació Blanquerna (URL), els estudiants comencen la sessió adoptant la típica actitud arrogant de jove i ignorant; “pots comptar que ens explicarà ara aquest iaio”, i acaben rendits a la seva genialitat vigorosa i al sentit comú elevat a la categoria d’intel·ligència periodística, un valor del qual el gremi en general n’estem força minvats. Assumint el repte insòlit de fer una columna cada dia sense tradició contemporània a l’Avui de 1976, l’Espinàs va obrir una porta nova a la llibertat d’expressió, al valor intel·ligent de les pàgines d’un diari i a una prosa catalana que, en aquell moment, vivia la fascinació per la novel·la realista i la prosa era només ‘allò d’en Pla’. Ara la novel·la és un gènere en crisi i ell continua escrivint la columna diària amb el mateix criteri que el primer dia i amb una pila de lectors que, el primer que busquen de El Periódico, és el seu article.
La prosa de Josep Mª Espinàs es fonamenta en el més antic principi de qualsevol escriptor que aspira a explicar allò que l’envolta: la mirada. Només la mirada selectiva i intencionada és capaç d’escatir la vida real, la fonamentada en el sentit comú que presideix l’existència, del soroll sobrer i del vertigen de la velocitat que impedeix conèixer res. La mirada requereix temps. Els llibres de viatges són la versió externalitzada de la mirada, les columnes o llibres com aquest darrer són la crònica reflexiva i interior. Només així el testimoni d’un moment esdevé literatura i la reflexió sobre un altre instant producció d’una idea, periodisme d’opinió.
L’Espinàs m’ha dit moltes vegades que mai no ha pensat en allò que diuen ‘construir una obra’, que ell només pensa en fer llibres, un darrera l’altre. Un altre acronisme que la crítica ignorant s’ho ha pres sempre com un menyspreu. La passió per escriure, per relatar, per explicar i, així, intentar entendre una mica el món és avui en dia una activitat sospitosa. Això també m’ho deia un vespre en Monzó (un dels millors deixebles de l’Espinàs): els escriptors d’ara escriuen perquè se’ls consideri socialment escriptors, no per necessitat d’explicar-se. Tant en Josep Mª com en Quim són pura necessitat d’explicar, explicar-se i així comprendre, posar-ho tot en crisi i tornar a començar. I milers de lectors amb ells, cosa que no tothom pot dir.
Publicat a El Mundo de Catalunya
No podia ser d’una altra manera, En Josep Mª Espinàs també va renovar el periodisme d’opinió en català, tot i que ell no es considera periodista. Però quan el porto a la facultat de Comunicació Blanquerna (URL), els estudiants comencen la sessió adoptant la típica actitud arrogant de jove i ignorant; “pots comptar que ens explicarà ara aquest iaio”, i acaben rendits a la seva genialitat vigorosa i al sentit comú elevat a la categoria d’intel·ligència periodística, un valor del qual el gremi en general n’estem força minvats. Assumint el repte insòlit de fer una columna cada dia sense tradició contemporània a l’Avui de 1976, l’Espinàs va obrir una porta nova a la llibertat d’expressió, al valor intel·ligent de les pàgines d’un diari i a una prosa catalana que, en aquell moment, vivia la fascinació per la novel·la realista i la prosa era només ‘allò d’en Pla’. Ara la novel·la és un gènere en crisi i ell continua escrivint la columna diària amb el mateix criteri que el primer dia i amb una pila de lectors que, el primer que busquen de El Periódico, és el seu article.
La prosa de Josep Mª Espinàs es fonamenta en el més antic principi de qualsevol escriptor que aspira a explicar allò que l’envolta: la mirada. Només la mirada selectiva i intencionada és capaç d’escatir la vida real, la fonamentada en el sentit comú que presideix l’existència, del soroll sobrer i del vertigen de la velocitat que impedeix conèixer res. La mirada requereix temps. Els llibres de viatges són la versió externalitzada de la mirada, les columnes o llibres com aquest darrer són la crònica reflexiva i interior. Només així el testimoni d’un moment esdevé literatura i la reflexió sobre un altre instant producció d’una idea, periodisme d’opinió.
L’Espinàs m’ha dit moltes vegades que mai no ha pensat en allò que diuen ‘construir una obra’, que ell només pensa en fer llibres, un darrera l’altre. Un altre acronisme que la crítica ignorant s’ho ha pres sempre com un menyspreu. La passió per escriure, per relatar, per explicar i, així, intentar entendre una mica el món és avui en dia una activitat sospitosa. Això també m’ho deia un vespre en Monzó (un dels millors deixebles de l’Espinàs): els escriptors d’ara escriuen perquè se’ls consideri socialment escriptors, no per necessitat d’explicar-se. Tant en Josep Mª com en Quim són pura necessitat d’explicar, explicar-se i així comprendre, posar-ho tot en crisi i tornar a començar. I milers de lectors amb ells, cosa que no tothom pot dir.
Publicat a El Mundo de Catalunya
16/3/07
QUE PASSA A L’AELC?
L’Eva Piquer escriu a l’Avui que rep falsos correus electrònics convidant-la a dinar en nom de l’Associació d’escriptors en Llengua Catalana (AELC). Jo mateix fa dies que rebo correus enviats per una plataforma anomenada ‘Per una AELC com cal’, de la qual mai no s’ha identificat cap persona però que sospito qui és, on s’insisteix en què la única candidatura que es va presentar a les eleccions a junta, i que encapçalaven Guillem-Jordi Graells i Mercè Canela, s’havia presentat fora de termini a unes eleccions convocades, segons la plataforma, també irregularment. El dia abans una persona de nom Josep Sanmartí, a qui no tinc l’honor de conèixer però que descobreixo que és soci, m’envia un correu on demana públicament que els socis de l’AELC facin boicot al pagament del rebut anyal, que suposo es deu girar aquests dies, en senyal de protesta perquè considera que l’associació malgasta les quotes en xeflis de la junta. No el satisfaré, fa anys que em vaig donar de baixa per aquest mateix motiu.
Que l’AELC te un funcionament poc clar de fa anys és públic i notori. Que exerceix de poder fàctic en el gremi d’escriptors i que la Generalitat, a través de la Institució de les Lletres Catalanes, li tolera, també és sabut; però entrar en acusacions anònimes i promoure boicots és intolerable, tant per la resta de socis com per l’administració, que és qui realment manté aital associació. Amb el prestigi per terra com te la literatura catalana, només falta fer el ridícul davant l’opinió pública.
Publicat al Suplement cultural 'Tendències' de El Mundo de Catalunya
Que l’AELC te un funcionament poc clar de fa anys és públic i notori. Que exerceix de poder fàctic en el gremi d’escriptors i que la Generalitat, a través de la Institució de les Lletres Catalanes, li tolera, també és sabut; però entrar en acusacions anònimes i promoure boicots és intolerable, tant per la resta de socis com per l’administració, que és qui realment manté aital associació. Amb el prestigi per terra com te la literatura catalana, només falta fer el ridícul davant l’opinió pública.
Publicat al Suplement cultural 'Tendències' de El Mundo de Catalunya
11/3/07
L’ART CONTEMPORANI I LA BCN BOTIGA
La ciutat del comerç i la del coneixement són difícilment compatibles a Barcelona. La millor botiga del món, com diu l’eslògan municipal, s’obre de cames al de fora, al consagrat, al comercial, a l’enlluernador i al fatu i es fa la verge i màrtir davant l’innovador, el diferent, l’estrany, el rar i el transgressor. Així es consagra el model de ciutat clònica, franquícia, còpia i es bescanta la urbs creativa, agosarada, diversa, culta i excel·lent. El noucentisme uniformitzador i nacionalista de via estreta s’imposa també a les ments, les lleixes, els aparadors i els murs dels museus.
Els artistes contemporanis, joves i no tant, ho tenen cru a la ciutat. El MACBA, que hauria de ser el gran motor que impulsés la creativitat local com a un dels seus eixos fonamentals, és més o menys un supermercat amb èxit més aviat escàs i molt puntual. El Museu de la plaça dels Àngels, simplement, no va. El tall cronològic ja va ser fatal; el criteri d’enviar els Informalistes al soterrani fosc només podia ser cosa de l’anticatalanisme més virulent, però busqueu els responsables del nyap a hores d’ara. El resultat; la construcció d’un monòleg artístic per a sordmuts en el qual els artistes joves del país no existeixen; o sigui, dialèctica impossible. S’hi és a temps de corregir-ho? Si. Es vol? Prefereixo no respondre.
L’espai 13 de la Miró va fent. Ha perdut pìstonada, però és Barcelona la que ha perdut el rumb de l’art d’avui. Tothom enyora els temps de l’espai 10, però millor això que res. I encara és d’agrair venint d’una fundació privada. Al Centre d’Art Santa Mònica els artistes del país solen tenir una presència d’un a tres, millor això que res, i encara les filies i fòbies del gremi posen molt en qüestió la programació. Ni cas a això, però si es cita és per què es tracta de l’únic espai públic de BCN on hi ha possibilitats de penjar-hi alguna cosa. Després hi ha galeries, algunes amb un programa coherent, com H2O; d’altres amb una visió mediàtica del tema, com Iguapop; molt poques tanmateix. S’enyoren els temps d’Artual i companyia.
Que fan els artistes joves? Emigren. Exposen a museus com els de Reus o a Igualada, oberts a l’art contemporani, omplen el curiós però potent pel que te d’ambiciós aparador del museu Abelló de Mollet, participen de la insòlita i reeixida iniciativa del Priorat Centre d’Art al Museu de les mines de Bellmunt o fan tanda per poder exposar al centre la Panera de Lleida, una de les poques iniciatives municipals inqüestionables en l’art actual.
Amb totes les mancances que vulgueu, amb precarietat en alguns casos, amb escàs ressò mediàtic i fins i tot suportant clientelismes i amiguismes, la perifèria és agosarada, moderna, creativa i dinàmica. El centre és una botiga llorda i cada cop més carrinclona per repetida. El pintor Enric Maurí ha convertit el seu taller de Sant Antoni de Vilamajor (Vallès Oriental) en l’EMAV (Espai Mental, Vital, Art), on busca confluències entre joves creadors i ell mateix. Al nord de BCN passen coses, al sud també, a ponent Glòria Picazo busca un salt endavant en l’enorme tradició plàstica de Lleida a l’hora que consolida una col·lecció d’art contemporani. La vida creativa, també en art, és ara a la perifèria. A la capital els dependents despatxen còpies de tot i fan de la ciutat una botiga on tot és vist, dit i res de nou no s’esdevé. I tothom dorm, i ningú no ho veu clar.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Els artistes contemporanis, joves i no tant, ho tenen cru a la ciutat. El MACBA, que hauria de ser el gran motor que impulsés la creativitat local com a un dels seus eixos fonamentals, és més o menys un supermercat amb èxit més aviat escàs i molt puntual. El Museu de la plaça dels Àngels, simplement, no va. El tall cronològic ja va ser fatal; el criteri d’enviar els Informalistes al soterrani fosc només podia ser cosa de l’anticatalanisme més virulent, però busqueu els responsables del nyap a hores d’ara. El resultat; la construcció d’un monòleg artístic per a sordmuts en el qual els artistes joves del país no existeixen; o sigui, dialèctica impossible. S’hi és a temps de corregir-ho? Si. Es vol? Prefereixo no respondre.
L’espai 13 de la Miró va fent. Ha perdut pìstonada, però és Barcelona la que ha perdut el rumb de l’art d’avui. Tothom enyora els temps de l’espai 10, però millor això que res. I encara és d’agrair venint d’una fundació privada. Al Centre d’Art Santa Mònica els artistes del país solen tenir una presència d’un a tres, millor això que res, i encara les filies i fòbies del gremi posen molt en qüestió la programació. Ni cas a això, però si es cita és per què es tracta de l’únic espai públic de BCN on hi ha possibilitats de penjar-hi alguna cosa. Després hi ha galeries, algunes amb un programa coherent, com H2O; d’altres amb una visió mediàtica del tema, com Iguapop; molt poques tanmateix. S’enyoren els temps d’Artual i companyia.
Que fan els artistes joves? Emigren. Exposen a museus com els de Reus o a Igualada, oberts a l’art contemporani, omplen el curiós però potent pel que te d’ambiciós aparador del museu Abelló de Mollet, participen de la insòlita i reeixida iniciativa del Priorat Centre d’Art al Museu de les mines de Bellmunt o fan tanda per poder exposar al centre la Panera de Lleida, una de les poques iniciatives municipals inqüestionables en l’art actual.
Amb totes les mancances que vulgueu, amb precarietat en alguns casos, amb escàs ressò mediàtic i fins i tot suportant clientelismes i amiguismes, la perifèria és agosarada, moderna, creativa i dinàmica. El centre és una botiga llorda i cada cop més carrinclona per repetida. El pintor Enric Maurí ha convertit el seu taller de Sant Antoni de Vilamajor (Vallès Oriental) en l’EMAV (Espai Mental, Vital, Art), on busca confluències entre joves creadors i ell mateix. Al nord de BCN passen coses, al sud també, a ponent Glòria Picazo busca un salt endavant en l’enorme tradició plàstica de Lleida a l’hora que consolida una col·lecció d’art contemporani. La vida creativa, també en art, és ara a la perifèria. A la capital els dependents despatxen còpies de tot i fan de la ciutat una botiga on tot és vist, dit i res de nou no s’esdevé. I tothom dorm, i ningú no ho veu clar.
Publicat a El Mundo de Catalunya
9/3/07
SANT JORDI O SIMULACRE
Jean Baudrillard ha mort sense haver estat mai Barcelona per Sant Jordi. Llàstima, per què ben aconduït pel seu editor espanyol, Jordi Herralde d’Anagrama, potser hauria escrit, com ja ho va fer a ‘Amèrica’, “sobre la contigüitat fascinant del que és hiperprimitiu amb el que és hipermodern”; i sant Jordi és això. Si llegiu ‘Cultura i simulacre’ entendreu com el millor analista de la societat contemporània, descriuria la flagrant contradicció entre el concepte dia del llibre i la realitat de que els llibres més venuts aital dia siguin de personatges televisius. A Columna van a per totes en aquest sentit: ‘El llibre mediàtic de Polònia’, de Toni Soler i els seus, és la seva gran aposta per Sant Jordi. Cobrint-li les espatlles més monòlegs d’Andreu Buenafuente i ‘T’ha tocat la grossa’, memòries d’una ex-grassa feliç, popular i estimada pel públic, Sílvia Tarragona, que està arrasant a les matinades de RNE amb el programa ‘Imaginario’.
És mediàtic Andreu Martín? Ell no ho se, la seva ‘Parida de l’Andreu’ que 200 apassionats rebem cada matí a primera hora al correu electrònic, si. Des de la setmana passada publica cada dilluns un capítol de ‘la novel·la de la Parida’. S’editarà en paper? A saber com i quan s’acabarà. Sergio Vila San Juan és mesuradament mediàtic malgrat ell i publica una particular guia sobre la fira del llibre de Frankfurt 2007 a La Magrana, l’únic tema cultural que atrau als mitjans de comunicació pel morbo que provoca, no pas pel contingut cultural, no ens enganyem.
Publicat a El Mundo de Catalunya
És mediàtic Andreu Martín? Ell no ho se, la seva ‘Parida de l’Andreu’ que 200 apassionats rebem cada matí a primera hora al correu electrònic, si. Des de la setmana passada publica cada dilluns un capítol de ‘la novel·la de la Parida’. S’editarà en paper? A saber com i quan s’acabarà. Sergio Vila San Juan és mesuradament mediàtic malgrat ell i publica una particular guia sobre la fira del llibre de Frankfurt 2007 a La Magrana, l’únic tema cultural que atrau als mitjans de comunicació pel morbo que provoca, no pas pel contingut cultural, no ens enganyem.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Subscriure's a:
Missatges (Atom)