Dos caps d'any d'amics...

Happy new Bansky.- December 2013, rue d'Alembert, Montreuil (Paris), Vicenç Batalla

'14.- Jordi Cuyàs

...i un de propi

Quan pop és poc. Millor 14

FACTORIA SENSIBLE. L'ecosistema cultural

L'ecosistema cultural, és a dir, la relació entre el conjunt d'agents de la cultura i el medi físic on es relacionen, s'està trencant. Els números canten: a Europa el consum cultural cau en picat i, si mirem portes endins, el daltabaix encara és més bèstia: el 42% d'espanyols (i en això els catalans no som diferents) no van mai al cinema perquè diuen que és car. Ningú no diu res de l'abusiu preu d'un gintònic de garrafa, per cert.

Agradi o no als exegetes del neoliberalisme, els processos simultanis que es produeixen en tots els àmbits i per tot el planeta, i que conformen la globalització, són en bona part responsables de la fractura entre la cultura i els seus destinataris. La desregularització de sectors de la vida pública (finances, mercat laboral, habitatge) fins fa poc sotmesos a un control administratiu que en garantia un cert equilibri, no només s'ha carregat la justícia social, sinó que també està enfonsant els valors que conformen el patró del coneixement, amb l'excusa de la deslocalització dels sistemes socials. O sigui: si tot passa arreu i a la vegada, perquè hem de preocupar-nos en preservar el coneixement i el comportament del que tenim a tocar?

Així, els governs fidels al patró neoliberal, promulguen lleis i normes que lesionen fins la mort el teixit cultural, de l'IVA a la Llei d'arrendaments urbans. La imprescindible excepció cultural és avui al nostre país una riota grotesca, l'ecosistema cultural es trenca sense remei, el ciutadà s'hi allunya, i en el camí de la globalització hi ha un cadàver més.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:

http://www.catradio.cat/audio/779499/Rafael-Vallbona-escriptor-i-periodista

MANERES DE VIURE. La cantarella que feia Nadal

Sabíem que el Nadal ja era aquí el matí que la inefable cantarella dels nens de Sant Ildefonso envaïa la pau de la cuina a l'hora d'esmorzar. Aquell dia, el confort domèstic de les vacances escolars tot just estrenades, s'esblaimava en un nyigo-nyigo que, de sobte, es convertia en un trencadís sonor quan, a algun d'aquells nens de tràgica història personal, la gargamella li feia un bot i, emocionat, cantava tants milions de pessetes que ni ell mai no s'imaginava el que devien ser.

A tot el bloc les veïnes s'excitaven, les àvies resaven en secret per si de cas, el barber de la cantonada s'estintolava a la porta del negoci a veure per on anaven les coses, i a la barra del bar Imma els parroquians maleïen els ossos a la seva mala fortuna sense deixar de pipar el Celtas. I passat el desconsol, demanaven una altra barretxa al cambrer per a superar el tràngol.

Cap a quarts de dotze, tot el veïnat estava ja convençut de que tampoc aquell any la fortuna s'apiadaria de la seva misèria. El barber tornava a la navalla i els pisos de lloguer, els clients del bar omplien una quiniela amb desgana, les dones comentaven pel celobert el concert benèfic que cada Nadal presidia la dona d'en Franco al Teatro Real, i on Raphael era l'heroi indiscutible, i la canalla vagàvem pel barri sense rumb ni futur, somiant potser la de tebeos que ens podríem comprar si, a casa, els hagués tocat la grossa.

Després, a l'hora del Parte, escoltàvem gent que brindava feliç amb sidra el Gaitero, i d'altra què plorava d'emoció perquè, per fi, podria anar a Holanda a veure el marit que feia sis anys que treballava a la Philips. El pare deia que la rifa de Nadal era la millor perquè la sort quedava molt repartida, i la mare deia que ajudava a molta gent a tapar forats. Jo em preguntava perquè, si aquell sorteig de la cantarella feixuga era tant beneficiós, els de casa a penes hi jugaven mai.

I, si no hi jugaven, mai no tindríem la possibilitat de formar part de la repartidora, ni de tapar forats ni de brindar amb Rondel, ni de ser feliços com tota aquella gent que sentíem a la ràdio el dia de la loteria.

Aclaparat per tantes preguntes sense resposta, aquell dia intentava escapolir-me aviat de casa, i tornar al carrer a seguir perdent l'únic que teníem: temps per avorrir-nos. Deambulant, sempre ens trobàvem algun nano que deia que a un oncle li havia tocat la rifa; però abans, amb troles, de pobre no se'n passava. Va ser després que es van inventar les preferents.

Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio:

http://blogs.laxarxa.com/maneresdeviure/2013/12/22/postal-local-rafael-vallbona-cantarella-de-nadal/

De carrer

Era un nano de carrer, i quan vaig llegir Encerrados con un solo juguete, Si te dicen que caí i els altres llibres d'en Marsé, vaig descobrir que allò d'inventar-se històries extraordinàries per passar la tarda quan no teníem res més, era patrimoni de la infantesa i l'adolescència d'aquell temps. Ser nano del meu carrer va arribar a ser tota una categoria social. Jugàvem al futbol, fèiem la foguera de Sant Joan més alta i, a explicar aventis, encara m'hi dedico. I és tal i com m'ho va dir un dia en Marsé: 'això d'escriure novel·les és ben senzill; és tenir una bona història i saber-la explicar'. Dit així, sembla bufar i fer ampolles, però crec que els que els nanos de carrer tenim avantatge.

Els ho dic ara als estudiants de la facultat i ells, nascuts amb l'smartphone sota el braç, no entenen res. Coses de vells, pensen. Però si els faig llegir Últimas tardes con Teresa, tots volen ser el Pijoaparte i baixar rabents la carretera del Carmel. Ara els faria anar al Lliure de Gràcia a veure Adiós a la infancia, una aventi d'aventis d'en Marsé, amb la que l'Oriol Broggi m'ha transportat al barri d'infantesa, i potser serien capaços d'entendre el sentit que li trobem a la vida quan descobrim que cada dia ens en fuig una mica per entre els dits i, ser un nen de carrer, és l'únic patrimoni que ens queda.

Català i catalanisme

En el debat sobre una hipotètica independència de Catalunya hi ha tantes trampes, mentides o exageracions com opinions, siguin doctes i erudites o políticament cegues. Aquests dies els toca ser repassades a l'ensenyament, la literatura i l'edició en català, i te en l'ínclit Valentí Puig un cap de colla conegut. Ell, que publica en català sense que hi hagi cap daltabaix de mercat, te els seus motius, per be que li costa exposar-los argumentalment i busca més la cita per donar per certes dues suposades tautologies: A) que la major part de llibres que es publiquen en català són una porqueria i que és el motiu pel qual es llegeix poc en aquesta llengua, i B) que les polítiques de suport a l'edició en català han estat impulsades per motivacions nacionalistes, raó per la qual han fracassat i així estan algunes editorials.

No es poden negar errors en certes polítiques de difusió del llibre en català, com els hi ha hagut en castellà; però atribuir-ho a l'obsessió nacionalista és, com a mínim, tendenciós. Hi ha pocs lectors en català, cert, no és una cultura gaire gran i conviu amb una de més poderosa políticament i mediàtica, que hi farem. En català s'editen bons i mals llibres, venedors i de culte, populars i elitistes, cars i barats, ben i mal traduïts, com a totes les cultures, també la castellana. I si els llibres catalans no es tradueixen més al castellà, ho sap be en Puig i ho amaga, és per què els editors saben que, al menys un 20% de la venda, ja s'ha fet en l'idioma original, motiu pel qual el negoci se'ls escurça. Escriure en català, no en catalanista, cita Puig a Sales, és una bona idea aplicable també en sentit contrari. Hi ha qui ho fa i ajuda a entendre totes les raons. Ell no.

Ricard Mª Carles, el giro conservador de la iglesia catalana

A Ricard Maria Carles no le interesaba el arzobispado de Barcelona. "Vine por obediencia al Santo Padre y me iré por obediencia a él", había dicho. Se sentía cómodo en la muy conservadora Tortosa (a donde llegó en 1969), lejos de los trasiegos propios del tardofranquismo y del compromiso social de parte de la iglesia con un futuro régimen de libertades. Pero cuando en 1990 se hizo cargo de la diócesis de Barcelona, una de las que cuenta con más fieles de Europa, no dudó en darle in giro conservador que la marcó por años. Ricard Mª Carles, nacido en València en 1926, falleció ayer en el hospital de Tortosa, donde había sido ingresado a causa de un ictus, a la edad de 87 años. Los funerales se harán el jueves en Barcelona.

El cardenal estudió en el Seminario Mayor de su ciudad natal, fue ordenado en 1951 y dos años después se licenció en Derecho Canónico en la Universidad Pontificia de Salamanca. Aquel año fue nombrado párroco y arcipreste de Tabernes de la Valldigna. En 1967 fue trasladado a la parróquia de San Fernándo, en València, y en 1969 fue consagrado obispo de Tortosa. En 1990 fue nombrado arzobispo de Barcelona.

La diócesis de Barcelona se había caracterizado por al aire aperturista y conciliador de Narcís Jubany, quién se acercó a los sectores del catolicismo progresista y aceptó el compromiso político que muchos sacerdotes tenían en aquellos años. Pero el legado de Jubany duró muy poco. Carles nombró a Joan Carrera Obispo auxiliar para estar a bien con el nacionalismo convergente en el poder, pero tanteó para ir apartando a los antiguos colaboradores de Jubany y terció para que fueran destinados a otras diócesis. Convencido de que el voto de sus auxiliares había decantado la balanza en favor de Elias Yanes en la elección a la presidencia de la Conferencia Episcopal, les diferencias entre el arzobispo y el resto de miembros de la curia barcelonesa fueron ya irreconciliables.

En 1994 fue bombrado Cardenal con el título de Santa María Consolatrice al Tiburtino. Al año siguiente, el Papa Juan Pablo II lo hizo miembro del consejo de cardenales para el estudio de los problemas económicos y organizativos de la Santa Sede.

Dimitido Carrera y cesado el contable de la diócesis barcelonesa, Enric Puig, Carles tuvo las manos libres para dar un vuelco conservador a Ràdio Estel, emisora que intentaba contrarestar los tertulianos de la COPE, y para nombrar como auxiliar al conquense José Ángel Saiz Meneses. Por un tiempo renació la campaña 'Volem bisbes catalans', aunque el divorcio entre el arzobispo y buena parte de la feligresía estaba ya consumado.

Contribuyó a la crisis de su gestión en Barcelona el caso Torre Annunziata, un mafioso que relacionó a Carles con una trama de blanquero de dinero. A pesar de que esas acusaciones no se demostraron jamás, el arzobispo se sintió víctima de una conjura en su propia diócesis y, aunque actividades como Cáritas duplicaron su trabajo, el ambiente estaba ya definitivamente enrarecido y las bases muy fragmentadas. En 2002 se recogieron 6.000 firmas de fieles, y la adhesión de 30 de los 40 arciprestes de la diócesis, en protesta por la falta de transparencia de su gestión. Solitario e inseguro, según le definen gente próxima a él, Ricard Mª Carles abandonó el palacio de la calle del Bisbe en 2004, tres años después de haberlo solicitado por edad.

MANERES DE VIURE. Nens de carrer

Vagava pel carrer amb el Sito, el Pepe zeta, el Marinete modelo siete, en Luís cromo i els germans Najas. Jugàvem a bales, a curses amb xapes o a futbol en un imaginari estadi, on els gols de rebot contra el sis-cents de l'amo del taller d'estampació valien sempre i quan no li trenquéssim el retrovisor. I quan plovia sèiem sota el porxo del meu bloc i jugàvem a cromos o ens explicàvem aventis impossibles que sorgien d'una imaginació amb tantes ganes de volar com feina per viure hi havia a casa.

Anys després vaig llegir 'Encerrados con un solo juguete', 'Si te dicen que caí' i tots els altres llibres d'en Marsé, i vaig descobrir que allò d'inventar-se històries extraordinàries per passar la tarda, quan no es podia fer una altra cosa, era una mena de patrimoni de la infantesa i l'adolescència... molt abans que s'inventessin els vídeo jocs, es clar.

Ser nano del meu carrer va arribar a ser tota una categoria social. Guanyàvem al futbol, tot i que en això jo no hi contribuïa gaire; la nostra foguera de Sant Joan era de les altes i fornides, als cromos en Luís era un campió, i a explicar aventis, doncs ja ho veieu, encara m'hi dedico.

I és tal i com m'ho va dir un dia en Marsé: 'mireu Vallbona, això d'escriure novel·les és ben senzill, només cal tenir una bona història i saber-la explicar. I dit així, sembla bufar i fer ampolles. Però jo crec que, els que hem estat nanos de carrer, tenim avantatge. els ho dic encara ara als estudiants de la facultat i ells, pobres, que han nascut amb l'smartphone sota el braç, no entenen res de res. Coses d'altres temps, pensen. Però si els faig llegir 'Últimas tardes con Teresa', tots volen ser el Pijoaparte i baixar rabents la carretera del Carmel.

Ara els faria anar al Lliure de Gràcia a veure 'Adiós a la infancia ', aquesta aventi d'aventis d'en Marsé, amb la que l'Oriol Broggi m'ha transportat al meu barri d'infantesa, i potser serien capaços d'entendre el sentit que li trobem a la vida quan descobrim que cada dia ens en fuig una mica per entre els dits i les costures dels jeans.

Encara em reconec com un nen de carrer, és l'únic patrimoni que tinc, per això no seré mai res de bo a la vida; ja m'ho deia l'àvia. Em passaré els dies explicant aventis, aprenent-ne de noves, patint amb els herois, enamorant-me de les donzelles i buscant les històries que hi ha a cada cel, encara que no sigui cap dels set d'en Sisa. En un cel ras de guix o en un celobert de pati de veïns hi ha tanta vida com imaginació hi posàvem la canalla. Teníem deu o onze anys i somiàvem amb un món nou i infinit.

Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio:
http://blogs.laxarxa.com/maneresdeviure/2013/12/15/postals-locals-rafael-vallbona-nens-de-carrer/

Fires i festes

El guirigall que ha desfermat la festa de la Bibiana Ballbé és inversament proporcional al debat que hi ha sobre cap a on fa anar la cultura catalana l'actual política de la Generalitat. És a dir, tothom s'atreveix a posar el crit al cel per la niciesa (de primera, això si) d'una col·laboradora, però a penes ningú bada boca sobre la realitat de fons que l'incident amaga: la progressiva dissolució del teixit cultural del país entre retallades, canvis sense justificació, desinterès i una actitud política que de vegades ratlla el 'l'État c'est moi'.

Ho publicàvem el 20 de juny quan van despatxar Vicenç Altaió: 'No es tracta d’un debat de noms, com estan fent alguns articulistes els darrers dies, és un debat sobre quin ha de ser el calat profund de la cultura catalana.', i ho tornem a dir ara que tothom dispara sobre la Ballbé, que potser si que s'ha ultrapassat en les formes i atribucions (la discreció no és el seu fort), però al cap i a la fi està fent allò pel què la van fitxar. I si la va fitxar el director general Jordi Sellas (via conveni amb la CCMA), és que la va fitxar el Conseller.

L'Arts Santa Mònica ha encetat de la pitjor forma l'enèsima marrada en la seva erràtica vida. D'això se'n ressentirà l'art, la creació i els artistes. I el cas de l'antic convent de la Rambla només n'és un exemple d'on ens porten. Les biblioteques no compren llibres, el Liceu naufraga, els centres d'art locals poc dòcils són fulminats, els equipaments serveixen per a bodes i banquets, els escriptors es passen al comerç, i altres dormen a la palla. I, sense que ningú no l'hagi demanat, s'anuncia un nou pacte cultural, un concepte tabú tan desencertat com la festa nonada. Pacte o acatament? Fira de vanitats.

Tancar o no

La relació entre veïns i locals d'oci no s'ha de mesurar exclusivament ni en decibels ni en la força legal, o no, de l'administració per sancionar: fer-ho així no és fomentar la convivència, precisament. I, tanmateix, és poc raonable que el districte actuï amb tanta contundència contra segons quins barets del barri i amb tanta por i cura amb el KGB, per exemple. I no és una qüestió d'exclusivitat en els drets: tant poden dormir uns com anar de festa els altres. Però són 29 anys de trifulgues, bronques, queixes i amenaces incomplertes com per què no hi hagi hagut mai cap acord definitiu que tanqui aquest episodi tan sòrdid i ple de suspicàcies de la història contemporània de Gràcia.

Ara l'han tancat. Quan durarà? Poc. Un nou episodi de ridícul col·lectiu i un pas més enrere en la recerca de l'imprescindible acord definitiu. Al cap i a la fi el soroll i les molèsties les ocasionen persones; és sobre elles que s'ha d'actuar, no sobre negocis amb més o menys protecció legal. Anar per on es va és donar voltes a la sínia, i qui dia passa any empeny.

Els locals i el districte tenen l'obligació de posar fi a les molèsties sense abandonar un activitat que ha posat Gràcia en el mapa de la modernitat. Que s'asseguin, posin els elements de judici (ni legalismes ni repressió) damunt la taula i que trobin la fórmula.

El país de l'immigrant

Venim de la terra del gel i la neu.

El nostre únic objectiu serà la riba occidental

(Immigrant song. Led Zeppelin)

Vaig començar a escriure amb una Olivetti Lettera 32 de color verd que desava dins un estoig amb cremallera cada cop que acabava d'usar-la. La taula de la meva cambra no donava per a més. A les primeres redaccions, a Tele Express i a RNE vaig treballar amb dos monstres com la Lexicon 80 i la Linea 98, bo i esperant que, en algun atac d'histèria del redactor en cap de torn, no en volés una en direcció al meu cap. Vaig estar de sort.

L'any 1984, ja a Catalunya Ràdio, amb en Leandre Terol, el malaguanyat Quim Soler i uns quants més, vam impulsar la compra col·lectiva dels nostres primers ordinadors, els Amstrad 8256, una màquia magnífica que, dotada d'un processador de textos francament correcte, va convertir les meves frases en corrues de taques verd florescent damunt d'una pantalla negra. La possibilitat de corregir el text sense la complicació del tipp-ex va agilitzar la meva escriptura fins tal punt, que em va empènyer a la incerta gosadia d'escriure la meva primera novel·la, 'Fora de joc' que va editar la llavors jove editorial Columna l'any 1987.

Definitivament seduït pes les facilitats tècniques de la informàtica, tres anys després vaig passar al meu primer IBM, una mena d'armari amb menys memòria que un peix, però amb un conjunt de programes molt avançats en comparació amb l'Amstrad. Aviat a l'IBM el va acompanyar un portàtil i un reguitzell més de màquines que, finalment i per mor de l'ús majoritari a la Facultat de Comunicació Blanquerna on faig classe unes tardes, s'han convertit en sengles Apple des dels quals escric, escolto música i m'informo de com de malament està el món i nosaltres.

Per tot plegat em considero un immigrant tecnològic, que avui en dia és com dir-ne intel·lectual. Nascut en l'era del paper i els llargs debats de les idees, vaig créixer en la lògica confusió del final d'una època, i l'horabaixa m'ha agafat en plena diàspora del pensament, enmig de la substitució de la cultura per l'espectacle de la tendència i en la juxtaposició de coneixement i tecnologia; una mescla de resultats encara incerts.

Al llarg dels anys he anat prenent consciència que el meu món (aquell conjunt de pautes culturals on vaig néixer) és ja el món d'ahir; que la terra minva ràpidament sota els meus peus, i que havia d'articular ràpidament una fórmula per poder seguir mantenint-me fidel als postulats ideològics, professionals i intel·lectuals en què em vaig educar sense perdre del tot el batec del món d'avui que s'aixeca aliè a la meva tradició.

Vaig pensar en alguna cosa així quan, fa gairebé set anys, vaig obrir el blog Casa de VbN, que ara ha ultrapassat les mil entrades. Ho entenia, i ho entenc encara, com una eina per ficar el nas en la inescrutable globalitat de la cultura digital, però sense perdre les arrels que m'ancoren a l'escriptura i el pensament crític escrit i difós a través dels gèneres clàssics. Així hi he anat penjant al llarg de tot aquest temps els articles i textos que, majoritàriament, he escrit per als vells mitjans de comunicació del món d'ahir: diaris, ràdios i llibres. Com és de suposar, la majoria dels textos han tingut molta més difusió a través del blog que no pas pels mitjans pels quals, inicialment, han estat escrits.

Però que em llegeixin més o menys no és un tema que em preocupi del tot. M'atabala més la falta de capacitat crítica, d'arguments i de reflexió, que en la meva època s'han associat a la televisió per bé que, erròniament, molta gent relaciona amb la cultura de masses; factors tots ells a l'entorn dels quals els diaris, les revistes i les ràdios havien bastit una mena d'imperi de la raó informativa i interpretativa.

Sé perfectament que, en l'oceà de la xarxa, aquesta mena de plantejaments no són els majoritaris ni els més seguits; però també sé que tenen un espai de llibertat intocable i una capacitat de difusió raonable; una situació que no sempre es produeix avui en els vells mitjans de comunicació que van conformar l'opinió pública del segle XX. El món digital no és el meu, no hi vaig néixer ni m'hi van educar. Me l'he trobat ja de gran i amb unes pautes de comportament no sempre comprensibles. Amb aquest blog intento fer-me un espai a mida a la xarxa, un territori on el món d'ahir i el d'avui encara es troben, on el pensament crític eixampla els pulmons i agafa l'aire que el control polític damunt els mitjans clàssics li neguen.

No sóc tan babau de creure'm que Internet és el paradigma de la llibertat i la cultura. La xarxa és plena de bojos, engalipadors i mentiders de tota mena i condició, però entre tot el guirigall entròpic que hi ha, encara deixa prou espai per a ampolles de nàufrags com aquest blog que, amb aquesta ha arribat a les 1001 entrades. No sé si són poques o moltes, desconec els rànquings blogaires. En tot cas, preneu-les com un relat sobre la convulsió del nostre temps, i després deixeu-les que segueixin el seu camí vers l'extinció en l'infinit de la memòria digital.

Publicat a El Núvol

MANERES DE VIURE. La Constitució i jo

No us enganyaré pas; el 6 de desembre de 1978 vaig votar no al referèndum constitucional. No em creia, com no em crec ara, allò de la reforma i la transició i de que els qui havien atemptat contra la llibertat durant quaranta anys mai no haguessin de pagar pel seu delicte.

Tres dies després una parella de la guàrdia civil ens va detenir, a mi i a uns col·legues, mentre enganxàvem cartells d’un concert d’en Quico Pi de la Serra, legal és clar. Ens va fer passar la nit al cuartelillo i ens van confiscar les armes: dues galledes de cola d’empaperar Collowall i tres brotxes.

Ridícul però cert. Sabien ben be qui érem.

Trenta cinc anys després, amb bosses als ulls, algunes responsabilitats, i una colla de cabells blancs que empenyen, no considero que haver votat no fos una actitud arrauxada, ni immadura, ni juvenil; us asseguro que m'ho vaig pensar molt. I ja veieu quin en va ser el resultat; el de la nit al cuartelillo i el de a on ha arribat aquest país gràcies al pactisme servil i al nefast peix al cove, teoria política que consisteix en cridar molt aquí i baixar el cap submís allà. Recordeu la Escopeta Nacional? Doncs més o menys.

No preguntaré ara als que avui branden l'estelada on eren políticament, ni que en pensaven de la transició espanyola, ara fa tres dècades. Molts potser no havien nascut; i dels altres, dir que tots tenim dret a canviar de parer i el pensament de tothom pot evolucionar, fins i tot a bé. El que els demano, avui i arribat a aquest inexorable punt de no retorn, és que pensin que l'autocrítica i l'anàlisi són fonamentals per garantir l'èxit de qualsevol procés històric, i que el hooliganisme polític és més nociu per als propis que per als estranys, que fa anys que s'ho miren amb sorna mentre van pensant que ja vindran a ells amb el cove demanant que els posin algun peix.

Aquella nit de desembre de 1978 passada al cuartelillo de la guàrdia civil, vaig tenir temps per pensar sobre el relativisme de la nostra cultura i política. Em devien posar molt neguitós aquells agents, perquè encara ara i avui encara hi continuo pensant i buscant judicis de valor més rigorosos i lliures a l'avenir del país. Son coses que no s'esvaeixen per bosses que es facin als ulls i cabells blancs a la cara.

Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio:

http://blogs.laxarxa.com/maneresdeviure/category/col·laboradors/maneres-de-viure-locals-amb-rafael-vallbona/

Joana Raspall, decana de la poesía catalana

'Tendré tiempo para añoraros, la eternidad es larga', dice un poema de Joana Raspall. Por eso la autora no quería apartarse de la gente a la que quería y para la que escribió, especialmente de los niños. Pocos autores han sobrevivido a las celebraciones de su centenario, en el que recibió la medalla centenaria de manos del President de la Generaliat, y que fue clausurado hace unos días por la Presidenta del Parlament de Cataunya. La decana de la literatura catalana si, y sabia que después marcharía sola y añorada. Joana Raspall falleció en la madrugada del miércoles en Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat), la ciudad a la que fue a vivir con tres años desde su Barceloneta natal y con la que siempre se identificó.

Joana Raspall fue escritora, lexicógrafa y bibliotecaria, y con este poderoso bagaje practicó siempre un intenso activismo cultural en la defensa y promoción de la lengua y la cultura catalana. Durante la dictadura de Primo de Rivera daba clases de catalán en la clandestinidad, en 1932 reivindicó una biblioteca infantil para Sant Feliu, durante la guerra trabajó con ahínco como bibliotecaria para salvar los libros de la destrucción bélica, siguió dando clases en su casa durante el franquismo, en el Congrés de Cultura Catalana (1975) presentó la ponencia sobre el libro de teatro infantil que ocasionó la aparición de la colección de teatro para niños y jóvenes de Edebé y también fue la promotora del premio Martí Dot de poesía y asidua colaboradora en publicaciones locales y comarcales. Por todo ello recibió la Medalla d'or del ayuntemiento de Sant Feliu (1993), la Creu de Sant Jordi (29006) y la Medalla al Treball President Macià (2010). Tanto como ciudadana como artista, Raspall fue una mujer incansable hasta el último instante de su vida.

Pero a Joana Raspall se la conoció sobre todo por su obra poética: 13 libros para niños y jóvenes, género en el que fue pionera, y 5 para adultos, la que consideraba su obra más íntima, editados entre 1981 i 2010. También publicó 4 obras de teatro (con L'ermita de Sant Miquel obtuvo el premio Joan Santamaria en 1964 y con El Pou el Cavall fort en 1969) y 8 volúmenes de prosa entre cuentos y novelas, 5 de ellos infantiles y juveniles. el día 28 de julio de 2012 el ayuntamiento de Sant Feliu de Llobregat y la Generalitat proclamaron el 2013 como año Joana Raspall. La autora participó activa personalmente en numerosos actos de esta celebración; quizá pensó entonces esos versos que dicen que la eternidad es larga y que ya tendría tiempo para añorarnos.

Quan l'infern és a casa

A la Divina Comèdia, als últims dos cercles de l'infern es castiguen els pecats d'engany i frau. Els corruptes bullen en quitrà, els hipòcrites carreguen amb lloses de plom pesades com les seves mentides, i els lladres són perseguits per serps que, quan els piquen, els transformen en serps que piquen a altres lladres. El periodista Francesc Viadel diu que la porta del laberint del Minotaure és als peus de la serra Calderona, a Puçol. I ja pot ser, perquè de la lectura dels 52 articles que conformen el darrer llibre de Manel Alonso, 'Cròniques des de l'infern' (Onada edicions), si una cosa queda clara és què València s'ha convertit els darrers anys en el rebedor de l'infern de la Divina Comèdia.

La idea d'equiparar el discurs argumental d'Alonso amb l'infern de Dant és del professor Antoni Rovira, que ha fet la tria i organització dels textos que Alonso, un escriptor tot terreny com tants i tan bons hi ha al País Valencià, ha publicat a la premsa no servil amb la classe dominant valenciana entre 2011 i avui. A un lector d'un país normal això li podria semblar exòtic, però els temps que es viuen al País Valencià, on poderosos governants actuen de forma deshonesta, traïdora i mentidera, fan que, per poc que el lector hi pensi, s'adoni de que l'infern és a casa. Potser així reaccioni, perquè la societat valenciana ha de fer autocrítica sobre l'endormiscament, pervers o cofoi, en el que està vivint de fa anys.

Diu Alonso que els escriptors valencians, com Dant, se senten exiliats del seu país, menyspreats i condemnats pel poder que els qüestiona fins i tot la llengua. Te raó, és la conseqüència del compromís amb la societat. El contrari, els premis i afalacs, són pagament per la submissió.

FACTORIA SENSIBLE. Ones de canvi

Celebro que, a la seva festa anual, els promotors i mànagers catalans homenatgin el quarantè aniversari de Zeleste l'Ona Laietana. És una bona manera d'honorar la memòria cultural del país que, amb el ritme destructiu que portem, se'ns està quedant de peix.

No se si aquell 23 de maig de 1973, en obrir per primer cop les cortines vermelles de la sala del carrer Argenteria, en Víctor Jou va pensar que el seu local seria protagonista d'un trencament rotund i provocador amb la dictadura; un posicionament de radicalitat democràtica i modernitat que cap altre sector de la Catalunya de l'època va saber fer amb tanta força i projecció, com el de la cultura jove. Entre músiques en permanent fusió, begudes aquarèl·liques i altres coses que no venen al cas, una generació va despertar a la llibertat cultural i de costums tot i no tenir cap garantia política. Aprenent a glopades el sentit vital del jazz, rock, rumba, drogues, sexe o poesia, molts joves de l'època van entendre que, ni el règim els portaria mai la llibertat, ni l'havien de mendicar: i van decidir agafar-la i dur-la a la pràctica. I Zeleste en va ser un nucli agitador.

Va ser aquell un temps d'esperança i d'il·lusions. Nits com les del Don Juan al Born, amb Pau Riba de Doña Inés, van començar a donar sentit col·lectiu a un país perdut fins llavors en la diàspora interior.

Ara, després de dècades de reforma, pactes i peixos al cove ja no ens queda ni il·lusió ni esma. I de les nits passades al Zeleste, només la memòria tendre del que van ser, i la nostàlgia del país que no ha estat.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:

http://www.catradio.cat/audio/774527/Rafael-Vallbona-escriptor-i-periodista

MANERES DE VIURE. Quan les noies anaven a Londres i altres històries de l'educació sexual

L'educació sexual de tota una generació es construïa a partir de dos axiomes: 1) el sexe és brut i pecat mortal si no es practica amb finalitats reproductives i dins el matrimoni, i 2) l'estimulació dels genitals fins el clímax provoca paràlisi a les extremitats inferiors (hi havia una versió que deia que provocava ceguesa, segons l'escola de pensament).

El problema era que ja teníem tretze o catorze anys, a classe de dibuix ens passàvem jocs de cartes on hi havia fotos de noies en biquini i, més que preocupar-nos per la vista i la motricitat, l'argumentació ens feia riure.

Amb aquestes premisses formatives poca cosa es podia esperar d’aquella colla de galifardeus que creixien entre els partits de futbol al carrer i el primer centímetre de les cuixes de la Nadiusca a l’imaginari col·lectiu.

Al final vam aprendre quatre coses de qualsevol manera, a alguns se’ls va foradar aquella goma de dubtosa procedència que els havien venut en un quiosc, i a d'altres encara gracies que el cosí d’un amic ens va donar el telèfon d’aquell metge progre amb retrats del Che i Víctor Jara a la sala d’espera, que receptava anticonceptius. Després només calia buscar una farmàcia prou allunyada del barri i posar-hi valor.

I així ens vam fer grans sense haver-ho previst.

Les noies de casa bona no se les havien amb aquestes trifurques semi clandestines. Si el condó no aguantava, posaven dues mudes a la bossa i se n’anaven a passar uns dies a Londres. I entre comprovar si encara ens sentíem les cames, i pensar la manera d’anar a veure el Darrer tango a París o Emmanuelle, els nanos de carrer, com que ja no estàvem per jugar al futbol, passàvem uns dissabtes a la tarda fatals comprovant com aquelles noies tan guapes sempre se n’anaven amb el de la Lobito o el de la Cota 74 mentre nosaltres ens pansíem d’avorriment i ganes.

En aquella època, lligar era una forma més de la lluita de classes on els fills de la burgesia sempre acabaven guanyant, encara que els fallés el preservatiu. Elles tenien Londres; als altres un pis de merda, una feina de merda i una vida frustrada, com a molt. És el que diu Bruce Springsteen a The River.

Ara que el vintage s’ha imposat també a la política, l’educació sexual tornarà al paradigma dels anys seixanta i setanta; és a dir: tabús, por de Déu i cap protecció jurídica per als embarassos no desitjats, que és la millor manera d’acabar amb la vida i les esperances d’una jove.

Ja no cal anar a buscar el sexe en la clandestinitat, ara truca a la pantalla de l’smartphone, i també s’ha comprovat que no hi ha ningú que es quedi paralític ni cec d’aquesta feta. Però el clímax del plaer estarà prohibit als pobres. I, encara que no és una experiència agradable, a les noies de casa bona sempre els quedarà Londres.

Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio:

http://blogs.laxarxa.com/maneresdeviure/2013/11/30/postal-local-de-rafael-vallbona-quan-les-noies-anaven-a-londres/

Borisvianejant

Ni és un club de Saint Germain ni som als anys cinquanta, però hi ha nits que al Jamboree passen coses fora del comú. Pel club de la Plaça Reial, bellament biografiat per Pere Pons a 'El cas Jamboree' (Pagès editors), en pocs dies han passat el portentós Gregory Porter, el llegendari Lee Konitz (86 anys i fent gires) i la Big Mama amb l'Original Orquestra del Taller de Músics en la que, ara que celebra 25 anys d'escenaris, creiem, és la millor versió de la cantant de sant Quirze de Besora: la de revisitar els grans moments del jazz i el blues de dones com Bessie Smith, Dinah Washington o Carrie Smith.

Dirigida per David Pastor i amb la poderosa i a la vegada seductora veu de la Montse, sempre amb aquell aire tímid de no haver trencat ni un cor, la nit de diumenge passat va ser d'aquelles en què un hauria volgut ser Boris Vian, que el Jamboree fos a París i que Miles Davis estigués hostatjat al proper hotel Louisiana. Però érem a Barcelona, i la Big Mama recordava a cada tema, per si algú ho ha oblidat, que durant un quart de segle s'ha mantingut fidel al jazz i al blues, que quan va engegar l'únic referent al país era la gran Núria Feliu (que l'any 66 ja va gravar un disc amb Lou Benet al mateix escenari) i que, si avui parlem amb naturalitat de prestigioses veus com les d'Anna Luna, Txell Sust, Carme Canela o l'emergent Andrea Motis, és gràcies al talent i l'abnegada feina, sobretot, de la Big Mama i de Laura Simó, continuadores gairebé en solitari durant anys de la nissaga de grans veus de dona que aquest país te de sempre. Diumenge passat, al Jamboree van tornar a passar coses fora del comú, com sol passar sovint allà des de fa cinquanta tres anys. Només faltava en Boris Vian.

MANERES DE VIURE. Nino Bravo i la vida dels altres

Els pares tenien uns amics alemanys. Els van conèixer al càmping de Torredembarra quan jo era molt petit. Ells venien de Berlin amb un Wolkswagen que arrossegava una roulotte fascinant, i nosaltres tres baixàvem de Barcelona amb la modesta Vespa 150 Sprint amb sidecar. Coses que passaven i segueixen passant.

Quan, el matí del 13 d'agost de 1961, la mare va anar-los a buscar per anar a la platja junts com cada dia, se'ls va trobar plorant desconsoladament. Acabaven d'escoltar al servei mundial en ona curta de la BBC que les autoritats de la RDA havia aixecat un mur que dividia la seva ciutat en dos per sempre més. La meitat de la seva família i molt amics de tota la vida havien quedat atrapats darrera el filferrat; a alguns d'ells no els van tornar a veure mai més.

El novembre de 1989, veient per televisió les imatges de l'enderrocament popular del mur, vaig pensar molt en ells, i en l'estroncada felicitat d'aquelles desgraciades vacances de 1961. Però també vaig pensar en com, anys després, d'adolescents, tota la colla vam fer nostra una cançó escrita en honor i memòria de Peter Fechter, la primera víctima mortal per intentar saltar el mur. Segur que coneixeu la cançó, era el 'Libre', una de les més populars de Nino Bravo, que el cantant de la Vall d'Albaida va editar l'any 1972 dins l'elapé 'Mi tierra', el darrer que va publicar en vida. Qui no l'ha cantada mai? Ara, quants sabíeu que estava dedicada a un anònim heroi berlinès de 18 anys?

Llavors les cançons de Nino Bravo eren cosa de fans cridaneres i de programes com Rànquing internacional, de Radio España; res digne de ser considerat culturalista i molt menys progressista. És ara que en Guille Milkyway n'ha fet un disc de versions. Ara fa modern, als anys 70 no.

Però nosaltres, que érem joves compromesos que de nit escoltàvem la Pirenaica, teníem mares i àvies que es delien amb aquell 'xorro de veu' (textual) de Nino Bravo, i mai no es cansaven d'escoltar Noèlia, Mi tierra, Vete, Al partir... Eren les contradiccions històriques, tant inexplicables com necessàries per a viure.

I així no hi havia ronda de vins per les tavernes dels carrerons de Correus que no acabessin amb un Libre a cor que vols dedicat a la Capitania General que teníem a tocar.

Entre la humitat de les velles pedres dels carrers de la Mercè, Ample o Gignàs xopant-nos els ossos i l'escalforeta del vi barat o el patxaran, creixia una generació que, com el jove manobre berlinès víctima de l'autoritarisme, no estava disposada a callar, encara que ho hagués de fer utilitzant una cançó d'aquelles que sonava a la ràdio de l'època, entre la Francis i la radionovel·la.

Això si, sonava forta; tant com ara, que falta ens fa.

Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio:

http://blogs.laxarxa.com/maneresdeviure/2013/11/24/postal-local-de-rafael-vallbona-nino-bravo-i-la-vida-dels-altres/

Cultura gitana

Dimarts passat va fer just cinquanta anys que va morir Carmen Amaya, probablement una de les artistes catalanes de major prestigi internacional de tots els temps. A banda d'un senzill, comparat amb altres, però rodó, 'Any Carmen Amaya', que es va cloure amb el notable espectacle La Capitana al TNC, el tractament dels mitjans públics ha estat, en general, producte més de l'obligació perquè tocava que de la convicció, i ha estat incapaç, aprofitant la memòria de la bailaora del Somorrostro, d'ajudar a la dignificació de la cultura gitana, com si els gitanos no fossin tan catalans com l'Espriu. Això si, la privada Cuatro continua emetent una temporada més la nefasta docusèrie 'Palabra de gitano', un programa on s'enalteixen tots els estereotips que contribueixen a estigmatitzar els gitanos i les seves maneres de viure.

Aquest cap de setmana passat han coincidit a Barcelona dos festivals amb essència cultural gitana: la diada de la rumba i el festival Django l'H de jazz 'manouche'. Del primer n'hem tingut ressò mediàtic per què la rumba s'ha convertit, amb el temps, els JJOO i una certa sobredosi de grups i discos no sempre de gaire qualitat, en la música de Barcelona, i això ven imatge, que és el que els mitjans compren més fàcilment per enllestir aviat.

Del festival 'manouche', ni una paraula; i això que hi han participat artistes de la categoria de Tchavolo Schmitt, un dels dos o tres millors guitarristes d'avui en dia. L'auditori Barradas de l'Hospi estava ple a vessar d'un públic entusiasta, i el concert va assolir una qualitat i emoció elevadíssimes. Però no va importar a cap periodista cultural; perquè la cultura gitana, si no és festa i atavisme, no els interessa explicar-la.

Albert Vilalta, modernizador de los trenes

Una tarde de mediados de los años noventa tomaba café con Joan Fuster, a la sazón concejal socialista de Ciutat Vella, pero vecino de Sant Cugat del Vallés. Antes de que le preguntara porqué vivía tan lejos de su realidad cotidiana, me soltó: "menos de media hora en uno de los mejores trenes de cercanías del mundo. Hay que reconocerlo, la modernización de los Ferrocatas (como popularmente se les conoce a los Ferrocarrils de la Generalitat) es uno de los grandes logros del gobierno de Pujol". Albert Vilalta i González (Reus 1933), presidente de los FGC desde 1983 a 1991 fue el artífice de la conversión de una línea a punto de ser clausurada, en un servicio público útil, eficaz i admirado en Europa. Ingeniero de caminos, canales y puertos de formación, Vilalta falleció el viernes en Barcelona a los 80 años de edad víctima de un infarto.

La fama de Albert Vilalta como modernizador del transporte ferroviario llegó a los oídos de Aquel Aznar que hablaba en catalán en la intimidad y, en 1996, lo nombró secretario de Estado de Infraestructuras y Transporte y Gestor del ente encargado de construir el AVE. A pesar de ello, él, partidario de que la alta velocidad llegara al centro de las ciudades, vio como la estación de Tarragona se construía en medio de la nada. Su carrera profesional sobre vías se cerró con la presidencia de Trammet (Tramvia Metropolità), la compañía que reintrodujo de nuevo el tranvía en Barcelona i que actualmente explota el Trambaix i el Trambesòs.

Trenes al margen, los éxitos profesionales de Vilalta habían comenzado en 1969, cuando redactó un Plan de Saneamiento del área de Barcelona que es aún la base del actual. Con el restablecimiento de la Generalitat, en 1977 fue nombrado director general de Transports del gobierno de Tarradellas.

Como primer Conseller de Medi Ambient del gobierno de la Generalitat (1991), Albert Vilalta demostró también su eficacia. No solo aprobó el Pla d'Espais d'Interès Natural, primera legislación de protección del territorio de la Generalitat y base para la creación de posteriores parques naturales, sino que consiguió resolver el conflicto social generado en toda Catalunya por la presentación de un plan de residuos claramente injusto con las áreas no urbanas que fue retirado. Durante su etapa de Conseller también atajó el problema de las aguas residuales y situó a Catalunya como pionera en la aplicación de las principales normas europeas de protección del agua y el aire.

Lástima que su probada capacidad de gestión y negociación no le sirvieron para evitar el secuestro de su hijo Albert en noviembre de 2009 en Mauritania cuando participaba, junto a Roque Pascual y Alicia Gámez, en una caravana de la ONG Barcelona-Acció Solidària. La mujer fue liberada en marzo de 2010, y los dos hombres en agosto del mismo año. El año pasado fue absuelto de la acusación de malversación de fondos públicos por la creación de un plan de pensiones durante su etapa al frente de Ferrocarrils de la Generalitat.

FACTORIA SENSIBLE: La fi d'una civilització

Ara que s'ha acomplert el vuitè centenari de la batalla de Muret, on les tropes occitanes i catalanes van ser derrotades per les franceses de Simó de Montfort, i on va morir Pere el Catòlic, penso en com haurien anat les coses a Europa si el resultat de la batalla hagués estat diferent.

Muret va ser l'inici de la decadència occitana, dominada per França fins la conquesta, l'annexió i l'anorreament. Tot i que el concepte nació tal i com l'entenem avui no s'escau exactament per referir-nos a Occitània, si que es pot dir que era el territori més poderós i important culturalment parlant d'Europa, i que s'estenia de l'Atlàntic al Piemont. Els francs descendents d'aquells pobles guerrers del nord d'Europa no van dubtar ni un moment a aniquilar aquella civilització literària i vital i imposar, no només la llengua, l'organització política i els costums, sinó una manera de ser esquerpa i tibada que encara avui és ben present en molts caràcters.

Pensava en això tot conduint de tornada de la Toscana, un país de gents majoritàriament amables que malden per viure la vida de la millor manera possible i fer-ho extensiu a als qui tenen al voltant, i si són estrangers, encara més.

Per tot plegat estava de bon humor. Em quedaven força quilòmetres fins a casa, però la llum mediterrània endolcia el capvespre, i jo em sentia feliç de formar part d'aquesta antiga civilització que corre de platja a platja.

Fins que em vaig haver d'aturar en una àrea de servei prop d'Ais de Provença: llavors vaig començar a pensar en això que us deia de la batalla de Muret.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:

http://www.catradio.cat/audio/770379/Rafael-Vallbona-escriptor-i-periodista

MANERES DE VIURE: Fills de don Laureano

Don Laureano López Rodó és d'aquells personatges que formen part de les nostres vides ho vulguem o no. Membre de l'Opus, home de Carrero Blanco, tecnòcrata i membre de la comissió redactora de l'estatut de Sau, fixeu-vos quines voltes dona la vida, pel que realment passarà a la íntima història de cadascú és per haver estat Comisario del Plan de Desarrollo.

Ahir va fer 50 anys que don Laureano va anunciar al país la posada en marxa d'una nova política econòmica que havia de convertir aquell estat medieval en un país industrial, de serveis i modern. Moltes parelles van celebrar la promesa de la sortida de la misèria, i va augmentar la natalitat. De quin any sou vosaltres?

L'any 1957 l'autarquia econòmica de falangistes i altres vencedors havia portat Espanya a la ruïna. Aquella situació va propiciar l'arribada al poder d'una colla de joves tecnòcrates (Ullastres, Navarro Rúbio, López Bravo i el mateix López Rodó) decidits a fer créixer l'economia a còpia de controlar el dèficit, rebaixar els sous, retallar la despesa pública, augmentar impostos, liberalitzar la circulació de capital i tot de coses que segur que us sonen com d'avui mateix. L'any 1959 a allò li van dir Pla d'Estabilització, va ser el pas previ als Planes de Desarrollo. Els primers anys Espanya va registrar uns índex de creixement del 7% i va entrar a la societat de consum. La gent es va comprar cotxes, televisors, túrmix i rentadores, a terminis, es clar. I en Raimon ho va cantar.

Per cert, dies abans de presentar-se el primer Plan l'Abat Escarré va fer aquelles declaracions a Le Monde que van indignar el franquisme, la policia va clausurar la seu d'Omnium Cultural, la gran Carmen Amaya va morir a Begur i les despulles de Carles Riba van ser traslladades al cementiri de Sarrià en la intimitat.

Tot allò dels Planes de Desarrollo no ca acabar be. La falta d'inversions públiques no va consolidar plenament l'Estat del Benestar, el model tradicional de la nova industria no va suportar l'encariment del petroli i les elevades despeses de producció, les escasses exportacions no van poder suportar l'ensulsiada del mercat interior, i la nova classe mitjana, amb accés als productes de consum però amb poca formació acadèmica, no va tenir prou muscle que aguantar la crisi del petroli de 1973.

Però quan les noves onades d'aturats van envair carrers i places, a les escoles ja hi havia tota una generació de nous ciutadans, fills de la il·lusió d'aquell primer Plan de Desarrollo.

Als seus fills, néts d'aquells que es van encoratjar amb l'anunci d'obertura econòmica del franquisme que va fer don Laureano López Rodó ara fa 50 anys, les generacions més ben formades de la història d'aquest país, ja no els queda ni il·lusió.

Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio:

http://blogs.laxarxa.com/maneresdeviure/category/col·laboradors/maneres-de-viure-locals-amb-rafael-vallbona/ 

Biblioteca personal

Ja sigui per la crisi, per desídia o per què no fa modern, cada any hi ha més escoles que abdiquen de formar als alumnes com a lectors crítics complerts. Segons una enquesta urgent, la compra de llibres entre els estudiants ha baixat, entre un 35 i un 50 %. El que era un dels objectius formatius de qualsevol noi/a, començar a construir la seva biblioteca personal amb els llibres de lectura recomanats per l'escola, ara està desapareixent per la socialització dels llibres que promouen els propis centres educatius. De socialitzar tablets o smartphones ningú no en diu res, però. I el més curiós del cas, segons aquesta enquesta de l'APE (Autors en Perill d'Extinció), és que les escoles que més socialitzen els llibres són les privades d'elit dels barris benestants i de les zones amb una renda més elevada. En general, les de llocs menys afavorits i les públiques intenten mantenir-se fidels, en la mesura que la crisi els ho permet, a la idea d'impulsar a que l'estudiant creï la seva biblioteca com a instrument per al desenvolupament del propi projecte vital i intel·lectual, que és el que són.

Evidentment, amb el vertiginós descens de les vendes, el sector del llibre per a joves (editorials, autors, llibreters), està posant el crit al cel, tot i que sap que la caiguda d'ingressos de les famílies abona la reutilització dels llibres. Però com en tants altres temes, a la crisi se la pot posar en boca per al que convingui.

Qui persevera amb èxit en la feina d'aconsellar i guiar al lector des de fa set anys és en Jordi Milian, creador del que primer era un blog anomenat l'Illa dels Llibres, i que avui és una de les pàgines de difusió de referència. Ara ha arribat al milió de visites. Resistim.

MANERES DE VIURE: A Bloomsbury

Els integrats d’aquell Dyane 6 formàvem una expedició força insòlita: un jove poeta que començava a ser conegut, un barbut amb pinta de beatnik de poble, i un parell d’adolescents barbamecs amb posat de rata sàvia dels quals el món no en tenia notícia. En Ramon Pinyol, que era l'editor de Llibres del Mall, ens va fer de bo, i cap a Roda de Ter hi falta gent. D’això en deu fer ara uns 25 anys i era un dissabte radiant de primavera, ho recordaré tota la vida.

Tret del jove poeta, la resta no sabia qui érem, que hi fèiem a casa seva ni qui ens havia enviat, però en Miquel Marti i Pol ens va obsequiar amb la seva amistat des que vam entrar en tromba a la seva petita cambra. Ell seia en una cadira giratòria davant la taula de treball i, a un costat, hi havia un parell de cadires per les visites. Es girava lentament i ja el tenies al davant, amb aquell somriure entre murri i franc que li vaig veure tota la vida.

I com que li costava molt parlar i fer-se entendre, la distancia entre ell i els interlocutors era ínfima, gairebé inexistent. Una proximitat que s’entenia a la perfecció quan llegies els seus poemes: En Martí i Pol era un peta popular, i això, encara que alguns saberuts vulguin fer creure el contrari per pura enveja o canïnisme no és una xacra, és un mèrit. Ja ho voldrien molts poetes.

La seva casa era al carrer de les escoles, per això ell li deia Bloomsbury, parafrasejant Virginia Wolf i tota la seva colla. Era una casa senzilla i petita, com correspon a un obrer, però ample i oberta als amics, lectors i coneguts. De la ma d’en Ramon Besora centenars d’escolars van anar a veure’l, es van afeccionar a la poesia, es van fer lectors i éssers lliures.

A l’entada del poble hi ha La Blava, la fàbrica on va entrar a treballar de molt jovenet, on va caure malalt i a la que va convertir en objecte literari. La conec, m'hi vaig colar un dia en què volia ser poeta.

I és que no hi ha cantonada al poble que no evoqui llibres, cultura, poemes. Roda de Ter és terra d’escriptors, l’Emili Teixidor també ho era, però sobretot és país de gent desvetllada. És la saviesa dels humils, allò que en Martí i Pol va saber captar tan be als seus poemes, allò que el va fer estimat i llegit per molta gent.

Vaig pensar en tot allò de cop, ara fa deu anys, quan em vaig trobar la Rosa Pinyol davant del MACBA i em va dir, amb ulls humits, que no hi havia res a fer, que en Martí i Pol se'ns moria.

De vegades la vida et fa un favor, i et posa al davant éssers extraordinaris en ells mateixos, persones que et fan canviar la percepció que tens de les coses i els dies, gent que, del nostre trist vagar erràtic d'hores mortes damunt la terra, en fan saba i n'omplen l'avui i el fan demà per a tothom.

El viatge és llarg, Miquel, i encara hi ha massa camins que no he fresat. No tornaré a rodar per Roda de Ter, jo també hi tinc un amor secret.

I ja no m'escalfa el foc d'ahir, i molt menys el d'avui.

Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio: 

http://blogs.laxarxa.com/maneresdeviure/category/col·laboradors/maneres-de-viure-locals-amb-rafael-vallbona/

Girona, fires

Ara fa trenta tres anys, en Josep Bras i jo vam guanyar la primera edició del Premi de novel·la curta Just Manel Casero amb un llibre escrit a quatre mans. Qui el convocava era una jove llibreria, la 22, impulsada per un jove llibreter, en Guillem Terribas; nosaltres érem joves escriptors, i el país era jove i ple d'esperances acabades d'estrenar.

El Casero és ara un dels guardons més prestigiosos de les lletres catalanes, Girona un ciutat d'una solidesa consolidada per un canvi de govern sense grans traumes, amb el festival de teatre més important de la península, un patrimoni posat en valor i internacionalitzat, amb la llibreria 22 com a paradigma cultural del país, i amb una estructura econòmica i social que suporta la crisi millor que la majoria.

Si Girona no ha arribat a ser 'La Florència catalana' que va profetitzar en Joaquim Nadal és potser perquè no ha estat capaç de creure-s'ho prou. Per molt menys Barcelona s'ho ha cregut i se n'ha sortit. Però passejo un dia de fires pels seus carrers plens de gent amb ganes de gaudir-les i, bo i trobant-me amb en Lluís Falgàs (135 escons), en Rafael Nadal o l'Arturo San Agustín, penso què aquest és el model idoni de ciutat per a un país que es proposi com a objectiu central del seu futur immediat ser culte, noble i ric. I amb aquest actiu a les mans i l'encoratjament ciutadà, tot seria possible. Però ara ja ningú no és jove, i les esperances es marceixen entre fantasmes familiars, drames col·lectius, desenganys i il·lusions que han acabat en res. El miratge florentí probablement ja no diu res a la majoria; el valor social de la cultura és residual i els quatre rius de Girona no baixen prou per fer neteja. I mira que en cal arreu del país.

Mateu-ho tot

Cobrar per demanar ajudes al Departament de Cultura és una bona forma d'evitar que els creadors demanin calers públics, així els podran repartir entre amics i coneguts sense cap mena de mala consciència (be, tampoc en tenen gaire); ànim Xavier, que tens la jubilació garantida. Canviar la llei d'arrendaments urbans, com ja s'ha fet, és una bona forma d'evitar que als centres de les ciutats hi hagi llibreries i altres comerços molestos, i així els locals podran quedar en mans dels col·legues de les multinacionals de les franquícies. Apujar l'IVA i no actuar contra la pirateria, com fa algun país més seriós, és la millor manera de provocar que la gent no vagi ni al teatre, ni al cine, i així s'evita que el ciutadà pensi críticament i qüestioni certes coses. Aviat només faltarà cremar els llibres, censurar webs incòmodes, prohibir les 'manis' i processar algun periodista per tenir un país modern i emergent, com la Xina més o menys. Tot arribarà en nom de la recuperació econòmica.

Hi estem anant. S'anuncia la creació d'una taxa per la tramitació de les sol·licituds de subvencions culturals (sic?), s'augmenten escandalosament les taxes de les Escoles Oficials d'Idiomes, les llibreries que no tanquen per la crisi (Platón), ho fan perquè no poden pagar el que ofereix Mango pel local (Canuda), o similars (Roqué i ves que no caigui també Documenta). L'informe de l'SGAE certifica el que tots sabem: que la pirateria ensorra les arts escèniques i l'IVA cultural les està rematant.

Ara entenc allò del valor econòmic de la cultura. No era per convertir-la en un actiu de creativitat, patrimoni, treball i riquesa, és a dir: futur; era per cisar-ne tot el que fos capaç d'oferir fins matar-la.

FACTORIA SENSIBLE: Els premis

Enguany la Generalitat destina 69.485 euros a ajudar a 29 escriptors, traductors i investigadors a tirar endavant sengles projectes literaris, mentre que subvenciona amb 290.723 euros 6 associacions de les anomenades professionals. Valoreu vosaltres mateixos si això és molt o poc; ara, el que si que està clar és que els escriptors més val que no se'n refiïn ni un pel de l'administració quan hagin de pensar de què viuran mentre es dediquen a escriure.

Segur que algun espavilat ja ha pensat que, el més pràctic, és crear una associació del que sigui i postular-se a veure quan li donen, que pel que es veu, serà infinitament més que l'almoina que perceben els autors.

Però com que la tramitació burocràtica d'una entitat sense ànim de lucre (sic) és lenta, el més eficaç i immediat per a poder viure mentre s'escriu és presentar-se a un dels molts premis literaris que convoquen les editorials. Ja se que estan desprestigiats, que els entesos diuen que estan donats d'antuvi i que els arguments comercials tenen més pes que els literaris (només faltaria que no ho tinguessin present s'hi juguen els seus calers); però difonen abastament les obres, acosten l'escriptor a nous lectors i li donen uns diners que són bons per anar tirant, que els bancs, encara que a voltes hi vulguin posar molta poesia barata a la seva obra benèfica, no en saben res de literatura.

I no patiu, que hi ha premis de tot i per a tots els gustos, més que no pas ajudes institucionals a la creació i la recerca literària.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:
http://www.catradio.cat/audio/766514/Rafael-Vallbona-escriptor-i-periodista

Delicadeses

Divendres passat la Gemma Lienas va inaugurar Xocolatíssim, que és una xocolateria, evidentment, però que no només és una xocolateria, és clar. Al carrer Puigmartí de Gràcia, a més d'endolcir-nos la vida, que falta ens fa a tots plegats, la Gemma organitzarà presentacions de llibres, recitals, clubs de lectura, tertúlies i qualsevol cosa que tingui a veure amb les seves dues passions conegudes: la xocolata i la literatura. L'autora de best sellers com els diaris de tots els colors de la Carlota, diu que "obro una xocolateria perquè, encara que durant molts anys he pogut viure del que escrivia, ara és cada cop més difícil". Glups. Comprovem que l'Oriol Izquierdo ha marcat tendència amb l'exitosa botiga d'alimentació 'Sopa de lletres'. Serà cosa d'anar pensant un negoci alternatiu al d'escriure abans no me'ls prenguin tots. Sort.

El que de moment no canvia l'orientació del negoci és en Guillem Terribas. La llibreria 22 de Girona, una delicadesa que, com la xocolata, fa la vida més fàcil, va fer diumenge 35 anys i 33 que organitza el prestigiós premi Just Manuel Casero de narrativa. I per celebrar l'aniversari ha creat una samarreta que, augurem, ara que venen Fires anirà buscada. Sempre pot posar una botiga de t-shirts, si vol diversificar-se, o si el ministre Wert fa cremar tots els llibres.

El que no posa botiga, de moment, és en Julià Guillamon. Dimarts vinent al CCCB s'inaugura l'exposició 'Espriu, he mirat aquesta terra' que, malgrat Bru de Sala, ell ha comissariat. He rebut tres invitacions (CCCB, Institució de les Lletres i oficina de l'any Espriu). No insistiu més, sisplau, hi aniré. Les exposicions d'en Julià, per ara sense xocolata, són sempre, això si, una delicadesa.

Ciutat anunci

Primer van ser les façanes amb el 'posa't guapa'. després Colom amb l'atac de banyes futboler que va portar. Fa poc es va dir que també passarà amb les estacions de metro, i ara s'anuncia l'adjudicació de les torres venecianes de la plaça d'Espanya per a penjar-hi lones. Sota el seu missatge seductor i els seus colors llampants, la publicitat fa desaparèixer poc a poc la ciutat.

Que a l'administració, com a tothom, li calen fórmules imaginatives per a recaptar fons, ningú no ho nega. Que la publicitat en espais públics singulars és un bon ham, a les facultats de comunicació segur que ho aplaudeixen. Ara bé, per damunt d'ordenances i debats mediàtics més o menys interessats, cal fixar criteris de dignitat ciutadana i cultural que interpretin sense cap dubte on penjar un anunci i on no. Oi que ningú no creu que a la Sagrada Família s'hi pugui penjar publicitat? Doncs perquè en un temple no i a Colom si? I si una estació de metro com Fontana, pot passar-se a dir Coca-cola, posem per cas; perquè no tot Gràcia es pot anomenar Vila BMW i a tots els veïns se'ls dona un tant? Oi que no? Gràcia és un nom propi, històric, i com a tal no es pot tocar. És menys propi i històric Fontana? Ni trec ni poso, però el llistó de la dignitat que hem d'exigir com a poble, també l'hem de tenir en la publicitat.

La repartidora literària

Dels 656.599 euros en subvencions que ha atorgat la Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (OSIC) en l'apartat 'lletres', és a dir, convocades per la Institució de les Lletres Catalanes (ILLC), 345.000 se'ls reparteixen les sis associacions professionals i tres fundacions, i els 311.599 restants són per a un total de 101 projectes o activitats d'escriptors, editors, traductors i altres entitats i institucions.

El suport a l'activitat literària pròpiament dita (creació, traducció, recerca i edició) és de 134.485 euros, mentre que, entre l'Associació d'Escriptors, la Colegial, la de joves, la de guionistes, l'Ateneu de Barcelona i el PEN Club s'emporten 290.273, que en algun cas no és fàcil saber en què es gasten. En primera posició de la capta de diners públics hi ha l'Associació d'escriptors en Llengua Catalana, que per 'articular el sector professional en l'àmbit de les lletres catalanes', segons la convocatòria, rep 92.000 euros. El PEN en percep 83.000 i l'Ateneu barcelonès 64.000 pel mateix, tot i que no és una entitat professional (a no ser que l'Escola d'Escriptura se'n consideri). La majoria d'aquestes entitats tenen representants tan al Consell Assessor de la Institució com a la Junta de Govern.

Els creadors més val que no se'n refiïn de diner públic, donen 30.000 euros per a ajudar a escriure noves obres, 22.785 per a traduir-ne i 16.700 per a ajudar a treballs de recerca. Per mal vistos que estiguin és millor que segueixin presentant-se a premis, com a mínim donen per a menjar.

Intentar guanyar-se la vida escrivint en català és impossible, i la veritat és que la ILLC tampoc no ho facilita. És més funcional dedicar-se al 'foment del fet literari', que diu la web.

Toni Catany, uno de los mejores fotógrafos del mundo

A pesar de ser nombrado por la revista Life uno de los cien mejores fotógrafos del mundo, de todas sus colecciones a la fundación que lleva su nombre, de que quería promover un centro internacional de fotografía en Lluchmajor, y de haber manifestado reiteradamente la voluntad de retirarse a su pueblo (desoyendo las ofertas de Francia), ya se sabe que, a menudo, uno no es profeta en su tierra. Toni Catany (Lluchmajor 1942), ya no podrá superar el bloqueo institucional y jamás verá realizado su sueño. El fotógrafo de las naturalezas muertas, los cuerpos en movimiento o el Mediterráneo, murió el lunes en Barcelona, donde residía desde 1960, de forma repentina.

Catany era de formación autodidacta por una simple razón: en su juventud no había ni una escuela de fotografía en todo el país. De hecho él fue uno de los miembros de la generación que irrumpió a principios de los setenta gracias al apoyo de la revista Nueva Lente (1971) y de la galería barcelonesa Spectrum (1973). Pere Formiguera, Joan Fontcuberta, Manel Esclusa, Koldo Chamorro y él mismo, entre otros, tomaron el relevo a la exhausta generación del neorealismo de los Català Roca, Maspons, Ubiña, Colom o Miserachs. El acercamiento de jóvenes artistas conceptuales a la fotografía, la creación de los encuentros de fotografía de Arlés, la aparición de nuevos espacios expositivos o la publicación en Gustavo Gili de 'La fotografía como documento social', de Gisèle Freund, ensayo de referencia para entender la necesaria relación del arte fotográfico con sus funciones sociales, hicieron tomar conciencia de la importancia de la fotografía como medio de expresión. Sin presencia institucional, sin presencia en los centros de arte y trabajando desde el eclecticismo, la generación de Catany se impuso el entender la fotografía como fenómeno artístico y luchar por la institucionalización.

El balance generacional no pudo ser más positivo; gradualmente centros como la Fundació Miró (1978) incorporaron el discurso fotográfico a sus exposiciones. Posteriormente las Primeres Jornades Catalanes de Fotografia (1980), la creación del Departamento de Fotografía, Cine y Vídeo de la Facultad de Bellas Artes (1981), la la Primavera Fotogràfica y la fundación del Departament de Fotografia de la Fundació Miró, el primero en un gran centro de arte, contribuyeron decisivamente a la consolidación institucional de la fotografía.

Fue en este contexto en el cual, a pesar de haber comenzado a exponer en 1972, Catany se da a conocer. En 1987 su libro Natures Mortes obtiene el premio al mejor libro en la Primavera Fotogràfica. En 1991 La meva Mediterrània gana el galardón en los encuentros internacionales de Arlés. Somiar déus (1993), con textos de Blai Bonet i Obscura memòria (1994), son el preludio a Fotografies (1997), premio de los editores europeos i de la Generalitat. Cossiols (1997), Calotips (1998), L'artista en el seu paradís (2000), Toni Catany (2002), Record de Lluchmajor (2003), Liébana infinita (2004) o Venessia (2006), son algunos de los títulos de su extensa y premiada obra: Premi Miquel dels Sants Oliver de la Obra Cultural Balear (2000), Premi Nacional d'Arts Plastiques de la Generalitat (2001), Premio Nacional de fotografía del Ministerio de Cultura (2001) y Premi Ramon Llull del Govern de les Illes (20o3) son algunos de sus galardones.

Saber o parlar

Fins a quin punt el català vehicular a l’ensenyament és garantia de l’aprenentatge més enllà de la matèria a avaluar? Més que ensenyar català, l’escola ha d’educar en català com a fórmula útil per eixamplar l’ús social de la llengua. Acabar l’ensenyament obligatori amb el nivell C no amplia la comunitat de parlants, amplia la de coneixedors de l’idioma i encara. L'enyorat Joan Solà reclamava com a valor l’incorrecte ús de la llengua que en fan els joves als sms o al twitter. Insistia el Premi d’Honor en que l’important és utilitzar la llengua en la vida quotidiana, i que la correcció ja arribarà, o no, segons les necessitats.

Potser l'escola hauria d'insistir menys en els pronoms febles i més en el foment de l’ús del català arreu. Els joves són la clau per aconseguir que la taca d’oli s’escampi. Els mestres així ho fan, però cal que l'administració els empari. No se fins a quin punt les feixugues classes de llengua allunyen el parlant de l’idioma passant-lo a veure com una matèria avaluable més, una ‘maria’ que, un cop aprovada, cal oblidar perquè no servirà per a res en un carrer castellanoparlant. Els estudiants són el millor patrimoni per capgirar la situació.

Menys hores lectives de català i més català a totes hores pot ser una idea agosarada, però faria que es parlés més.

Max Cahner, primer conseller de Cultura de la Genertalitat

Cuentan que Jordi Pujol decidió poner a Max Cahner al frente de cultura en su primer gobierno por dos motivos: primero por su enorme capacidad de trabajo, imprescindible en un momento en que todo estaba por hacer; y segundo por ser persona de consenso en el sector cultural, algo de lo que el propio Pujol, siempre desconfiado con creadores e intelectuales, adolece. El nombramiento no pudo ser más acertado, porque durante la primera legislatura Max Cahner se dedicó con ahínco a hacer, desde la recuperada administración, lo que llevaba largo tiempo haciendo desde la sociedad civil: recuperar y poner en marcha la infraestructura cultural catalana que había sido destruida durante la dictadura. Quizás por ello las palabras que mejor definan a este intelectual, político y editor nacido en Bad Godesberg (Renania) en 1936 y fallecido ayer en Barcelona a los 76 años tras un largo proceso degenerativo, las ha pronunciado el mismo Pujol: "era un fuera de serie".

Cahner participó en el movimiento estudiantil antifranquista ya en 1957, impulsó junto a Ramon Bastardas la nueva época de la revista 'Serra d'Or' (1959), en 1961 creó Edicions 62, que dirigió durante ocho años y fundó posteriormente Curial Edicions Catalanes (1972), donde editó el Diccionari etimològic i Complementari de la llengua Catalana y el Onomasticon Cataloniae, de Joan Coromines, y las revistas Randa, Els Marges y Recerques. Contribuyó a la promoción de la Gran Enciclopèdia Catalana y del Congrés de Cultura Catalana, promovió la campaña Català al carrer y de 1980 a 1984 fue conseller de Cultura y Medios de Comunicación de la Generalitat. De 1985 a 1987 y de 1992 a 1994 fue presidente de la Universitat Catalana d'Estiu (UCE). Albacea del legado de Joan Fuster, impulsor de la Fundació Joan Coromines y director de la Revista de Catalunya, Cahner también comisarió el proyecto del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) y fue editor del Avui.

Por todo ello, la creu de Sant Jordi que recibió en 1996, se quedó corta, y ayer la Generalitat decidió otorgarle, a título póstumo, la medalla de d'Or.

Cuando, en 1983, Assumpta Maresma me presentó al conseller Cahner en uno de los despachos del inmueble de la calle de sant Honorat, donde se apretujaba la sede de Cultura, me causó una impresión desconcertante. Si bien era un intelectual enorme, de modales refinados, voz pausada, mirada franca y espíritu abierto, al joven impaciente que era uno entonces, le pareció que, como voz de la cultura en la administración, no estaba muy al día de lo nuevo que se cocía en las calles del país. Pero un par de años después, ya fuera del gobierno y encargado de darle carácter institucional a la Universitat Catalana d'Estiu, le demostró al entonces periodista de la joven Catalunya Ràdio que conocía bien el latido cultural contemporáneo y moderno del país, y que estaba dispuesto a impulsarlo como había echo con todas las manifestaciones de la cultura catalana desde finales de los cincuenta; a cada tiempo sus cosas. Fue él quién facilitó que los medios de comunicación y la cultura contemporánea fueran parte de la oferta de la UCE. Quizás fue entre el agobiante bochorno del liceo Renouvier de Prada de Conflent, y en mangas de camisa, cuando descubrí el carácter fuera de serie de aquel hombre de habla pausada, conocimientos sin límites y voluntad de reconstrucción cultural infinita.

Tot per la llibreria

Petros Markaris, autor de les novel·les del comissari Kostas Jaritos, serà el dia 21 a la llibreria Negra y criminal per parlar amb els seus lectors del seu darrer llibre 'Pa, educació, llibertat' (Tusquets), tot fent un got. L'editorial Cruïlla ha encetat la campanya 'Jo estimo les llibreries' per reivindicar el paper únic, prescriptor i sorprenent d'aquests establiments; perquè el que passa en una llibreria és una experiència original i sempre enriquidora.

Els hàbits de lectura han canviat amb el digital i la democratització de les biblioteques públiques, la construcció d'una biblioteca personal com a eix vertebrador del pensament i la personalitat és posada en entredit per la crisi o la petitesa dels habitatges; i així les llibreries, despullades de part del seu valor social, intel·lectual i fins i tot d'objecte del desig, s'enfronten a un repte vital: trobar de nou el seu lloc al món. A 'Librerías' (Anagrama), finalista del premi Anagrama d'assaig, Jorge Carrión descriu, amb nostàlgia però amb valor crític, una crònica entre el viatge i el pensament sobre l'incalculable valor que les llibreries han tingut en la història moderna i contemporània, de Goethe a Bolaño, però tenint presents també Hitler o Stalin.

L'esllanguiment de les llibreries probablement va en paral·lel al crepuscle del pensament humanista tal i com l'entenem, i a la falsa il·lusió col·lectiva d'una societat majoritàriament culta i formada en el pensament crític. Tal i com van les coses diria que per aquí ja s'ha tocat sostre. El món digital i els esforços públics difícilment aixecaran masses àvides de lletres. Ara, els que quedin, ho han de donar tot per la llibreria. Serà la seva illa, i ells els nàufrags.

Del Líber i altres fires

Des de demà fins diumenge tothom pot anar al Líber, que enguany es reinventa. D'entrada l'organització ha passat a mans del Consorci de la Zona Franca, especialistes com pocs en aquestes activitats. Ja anem be; les fires pels firaires, no pels gremis ni per les associacions. es veu que es va intentar col·locar als organitzadors de les fires de Frankfurt i Londres, però no van estar pel tema. Millor. Enric Lacalle i el seu equip sabran donar-li la volta que li cal a una fira que pot ser interessant per als professionals, però que no te cap visibilitat entre el públic. Enguany Líber s'ha traslladat al Madrid Arena (sic!), però el que vol és ubicar-se al Matadero, que hauria de ser el seu lloc natural. Quan es faci a Barcelona el primer que han de fer es treure-la del cul de món que és Gran Via-2 i portar-la a Plaça d'Espanya si volen que hi vagi gent.

Això fa pensar en la Setmana del Llibre en Català. Aquest any ha superat el rècord de vendes, tot i la crisi i la pluja, enhorabona; però encara te reptes a superar, a més de que les casetes no suquin quan plou. El primer és el d'ampliar la visibilitat mediàtica i ciutadana. Si, com fan les grans fires, la Setmana tingués cada any un país de primera convidat, i els Auster, Houellebeq o Magris de torn firmessin els seus llibres traduïts al català, la cosa tindria molt més 'ganxo', i fins i tot els autors d'aquí tindrien més projecció. El segon repte de la Setmana és projectar-se de veritat a tot el mapa lingüístic, de forma que gairebé cada setmana fos la Setmana del Llibre en Català a un o altre punt de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. No hi ha millor forma de difondre el llibre que acostant-lo quan més millor al lector. Qui s'hi posa?

FACTORIA SENSIBLE: La cadena de les biblioteques

Promoure el paper fonamental de les biblioteques en la societat i en la formació intel·lectual en general és l'objectiu de Cycling for libraries, una associació internacional independent per a bibliotecaris i amants de les biblioteques i els llibres, i que gaudeix d'un ample suport a diversos països d'Europa.

Però Cycling for libraries és també una passejada en bicicleta, tal com va fer el juny passat, quan cent bibliotecaris i amants dels llibres van viatjar d'Amsterdam a Brussel·les debatent a cada final d'etapa sobre el present i el futur de les biblioteques públiques. Finalment les conclusions van ser lliurades al Parlament Europeu, que va rebre i escoltar els participants.

Cycling for libraries configura un projecte cultural i ciutadà des de la compatibilitat amb els valors ambientals i una forma de vida ecològica. Són valors heretats de la biblioteconomia que es fan presents: obertura, liberalisme, accés a la informació, formació contínua, innovació. La biblioteconomia també és, per pròpia naturalesa, humanista i internacionalista. Per què el coneixement no te fronteres, i les biblioteques treballen per superar les diferències socials.

A Catalunya tenim excel·lents biblioteques públiques, amb personal ben format i molts usuaris. Però han de ser alguna cosa més que un dipòsit de documents de préstec gratuït. Cal que fem de la nostra biblioteca l'instrument que ens ajudi a harmonitzar la vida i a posar-la en sintonia amb els valors que haurien de definir uns societat lliure i justa. 

No fer-ho és trampós.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:
http://www.catradio.cat/audio/759573/Rafael-Vallbona-escriptor-i-periodista

Moments per pensar

Ara que l'OSIC, la finestra de subvencions del Departament de Cultura, està rumiant a qui dona les ajudes demanades a la Institució de les Lletres Catalanes, faria be la directora de l'ILLC en repensar el paper de les associacions d'escriptors dins la Institució, a banda de ficar cullerada arreu. Suposo que, si tals associacions fessin be la feina, en a penes dos mesos no s'haurien creat l'APE (Autors en Perill d'Extinció), ni l'associació En Negre, que vetlla pels interessos dels autors del gènere. Això per no recordar les acusacions de la poca transparència en la gestió dels diners (majoritàriament públics) que planen damunt d'alguna d'aquestes entitats.

Ara que hi ha la Fira del llibre d'Ocasió al Passeig de Gràcia també és un bon moment per repensar quin ha de ser el paper de la ciutat envers els llibres. Si la marca Barcelona serveix per vendre de tot (turisme, modernisme, festa, JJ OO, bona vida...), perquè no aposta per projectar-se al món també com la gran capital dels llibres? Ja se que ven més en Gaudí que una novel·la, però tampoc no es tracta de buscar sempre la rendibilitat econòmica. Si Barcelona fos reconeguda arreu com una gran capital llibresca (editorial, llibretera, bibliotecària, d'autors i de lectors), tot el gremi s'hi notaria, i potser la literatura catalana deixaria de ser els quatre noms de la fira de Frankfurt i dos més. Però és clar, com que ara la cultura, si no dona dividends, ja no interessa.

I ara que s'homenatjarà al desaparegut Agustí Vehí (demà a les 19.30 a l'Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna), que tal dotar millor pressupostàriament la propera BCNegra, el festival literari de més èxit que es fa a la ciutat? Acabarà esllanguint sinó.

Diumenge al vespre

Plovisqueja. La gent passeja amb ganes de tardor, de retrobar els hàbits de la ciutat calma: enganxar el nas a un aparador, buscar un cafè on arraulir-se, una peli en VO, la llum esgrogueïda d'un carrer per besar-se o descobrir un llibre que ens farà canviar la trista idea que podem tenir de la vida entre setmana. Aquesta rentrée 'Arraianos', Xosé Luís Méndez Ferrín, m'està sotraguejant l'ànima. L'he comprat a la Taifa, una estona abans d'anar al Verdi. I no sóc a París, sóc a Gràcia, i és diumenge al vespre, un diumenge qualsevol a la Barcelona petita, la ciutat de la gent i les passes perdudes.

A Gràcia hi ha 30 llibreries de tota mena: infantils, italianes, humanitats, generalistes, còmics...n'hi ha de grans i de petites, n'hi ha amb tradició (Roqué, Maite, Atzavara), i n'hi ha de noves, n'hi ha de llibres nous i n'hi ha d'ocasió. I aviat n'hi haurà una que torna: Ona, que obrirà el mes vinent al carrer Gran. Gràcia és la gran llibreria de Barcelona, i ara encara més, doncs s'han associat amb el nom de Llibreters de Gràcia (i ho subtitulen La vila dels llibres, quina bellesa!).

Ara que la patronal CECOT anuncia que han salvat 125 petites empreses, s'ha de dir que els petits llibreters independents estan salvant, amb esforç i coneixement de l'ofici, un gremi que, a penes fa dos anys, tothom donava per mort a mans de les grans superfícies. I ara són elles les que estan amb l'aigua al coll. El tracte personalitzat i l'especialització de les llibreries petites estan mantenint viu el lector inquiet i crític, cuiden l'autor, vetllen pel llibre de paper i són el millor aliat de les editorials independents i literàries. Les coses van cap aquí, i a Gràcia ho fan així, tots junts.