MANERES DE VIURE. Nens de carrer

Vagava pel carrer amb el Sito, el Pepe zeta, el Marinete modelo siete, en Luís cromo i els germans Najas. Jugàvem a bales, a curses amb xapes o a futbol en un imaginari estadi, on els gols de rebot contra el sis-cents de l'amo del taller d'estampació valien sempre i quan no li trenquéssim el retrovisor. I quan plovia sèiem sota el porxo del meu bloc i jugàvem a cromos o ens explicàvem aventis impossibles que sorgien d'una imaginació amb tantes ganes de volar com feina per viure hi havia a casa.

Anys després vaig llegir 'Encerrados con un solo juguete', 'Si te dicen que caí' i tots els altres llibres d'en Marsé, i vaig descobrir que allò d'inventar-se històries extraordinàries per passar la tarda, quan no es podia fer una altra cosa, era una mena de patrimoni de la infantesa i l'adolescència... molt abans que s'inventessin els vídeo jocs, es clar.

Ser nano del meu carrer va arribar a ser tota una categoria social. Guanyàvem al futbol, tot i que en això jo no hi contribuïa gaire; la nostra foguera de Sant Joan era de les altes i fornides, als cromos en Luís era un campió, i a explicar aventis, doncs ja ho veieu, encara m'hi dedico.

I és tal i com m'ho va dir un dia en Marsé: 'mireu Vallbona, això d'escriure novel·les és ben senzill, només cal tenir una bona història i saber-la explicar. I dit així, sembla bufar i fer ampolles. Però jo crec que, els que hem estat nanos de carrer, tenim avantatge. els ho dic encara ara als estudiants de la facultat i ells, pobres, que han nascut amb l'smartphone sota el braç, no entenen res de res. Coses d'altres temps, pensen. Però si els faig llegir 'Últimas tardes con Teresa', tots volen ser el Pijoaparte i baixar rabents la carretera del Carmel.

Ara els faria anar al Lliure de Gràcia a veure 'Adiós a la infancia ', aquesta aventi d'aventis d'en Marsé, amb la que l'Oriol Broggi m'ha transportat al meu barri d'infantesa, i potser serien capaços d'entendre el sentit que li trobem a la vida quan descobrim que cada dia ens en fuig una mica per entre els dits i les costures dels jeans.

Encara em reconec com un nen de carrer, és l'únic patrimoni que tinc, per això no seré mai res de bo a la vida; ja m'ho deia l'àvia. Em passaré els dies explicant aventis, aprenent-ne de noves, patint amb els herois, enamorant-me de les donzelles i buscant les històries que hi ha a cada cel, encara que no sigui cap dels set d'en Sisa. En un cel ras de guix o en un celobert de pati de veïns hi ha tanta vida com imaginació hi posàvem la canalla. Teníem deu o onze anys i somiàvem amb un món nou i infinit.

Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio:
http://blogs.laxarxa.com/maneresdeviure/2013/12/15/postals-locals-rafael-vallbona-nens-de-carrer/