 |
| (c) Pere Virgili |
Il·lustracions de Pere Virgili
De vegades passen coses quan menys ganes en tens. Era una nit de festa major i passejava desvagat pel barri esperant que la dona i la filla sortissin d’un espectacle de claqué que feien a l’oratori de Sant Felip Neri. Per fer temps havia entrat a la llibreria Taifa a badar, però vaig acabar comprant Sandvitxos de realitat, un llibre de poemes d’Allen Ginsberg i, fent-me lloc entre llaunes de cervesa i burilles de cigarret, vaig seure a les escales de la plaça de Sol. Vaig llegir La meva albada, el primer poema. Absort del xivarri habitual del lloc, estava donant-li voltes a uns versos que diuen: Ara que he menyspreat /cinc anys a Manhattan / podrint-se’m la vida / el meu talent en blanc, quan vaig notar un fibló que em trepanava la massa encefàlica entrant-me pel cerebel i sortint-me pel front; l’indubtable símptoma que algú m’estava mirant descaradament. Assumit el cas, el problema era com reaccionar. Malament si m’aixecava i marxava, l’evident incomoditat de la situació es podia convertir en un perillós ridícul si l’individu decidia seguir-me allà on anés. Però també em desagradava profundament la idea d’aixecar els ulls del llibre i encarar-m’hi; considerava l’arrogància un acte indesitjable. Per sort, va ser ell qui em va parlar.
-Perdoni, vostè és en Vallbona?
-Si, -vaig respondre alleugerit en alçar la vista i veure que, si més no per l’aspecte, no feia cara de ser el típic pesat que et vol explicar qualsevol psicodrama etílic.
-Permeti’m que em presenti, sóc l’Home Misteriós, el personatge de la seva novel·la Gràcia.
Vaig posar cara de no entendre res, com si mai no hagués sentit a parlar d’aquella novel·la, tot i que l’havia escrita jo feia uns anys i en recordava perfectament tots els detalls de la redacció i l’edició, però en el fons el que pensava era d’on havia sortit aquell grillat i quina mena de mala passada volia fer-me. Vaig canviar el posat de despistat per un d’alerta, més acord amb la circumstància. Adéu plàcida lectura de Ginsberg, potser mai més no sabria què fer-ne d’aquella reflexió sobre com el capitalisme modern havia malbaratat el talent de tants escriptors.
-Així que ha sortit de la ficció per fer-se real. Que era dins d’una cinta de Möbius i avui se n’ha deslliurat gràcies als efluvis festius? O potser està en un mal viatge? -vaig rematar recordant el propi Ginsberg a Les cartes del Yagé.
-Ni una cosa ni l’altra. Veig que no ho ha entès bé. Jo mai no he estat un personatge de ficció, sempre he existit. Tinc nom i cognoms, adreça, DNI, e-mail i una llibreta de La Caixa. Sóc tan real com vostè.
Que aquell home d’uns trenta i tants, ulls grisos i líquids, mirada perduda, llarg i prim, barba-serrat i esblanqueït, amb una samarreta color de gos com fuig, texans que brutejaven i gorra d’obrer dels inicis de la revolució industrial era real, no calia comprovar-ho científicament: existia, era allà, assegut al meu costat, només allargar el braç i el podia tocar si volia; ara, que fos aquell personatge novel·lesc que anava saltant de terrat en terrat del centre de la vila, allà on els edificis, pràcticament de la mateixa alçada, s’aguanten l’un contra l’altre, això ja era una altra cosa.
-Perdoni, però aquest personatge és fruit únicament de la meva imaginació construïda a partir dels records d’infantesa. Els nens de la meva època jugàvem a polis i a lladres saltant de terrat en terrat i entrant i sortint per qualsevol edifici.
-I l’Eliseu Contreras, el vell anarquista; la Sara Livingston i la Lauren McMullen, els nois del casal okupa o en Maurici i les seves tietes, la Maria i la Pepita, també són personatges de ficció, segons vostè?
-Jo tenia dues ties àvies al carrer Ramon i Cajal que havien viscut algunes històries semblants a les dels personatges del mateix nom a la novel·la; accepto l’ús de la realitat que en vaig fer, però la resta són totalment inventats.
-I si li dic que l’Eliseu va morir fa sis mesos en un asil a Blanes, que les dues americanes que estudiaven arquitectura van obrir fa tres anys un estudi a Charlotte, que en Maurici treballa de lampista com ho va fer el seu avi i que dels joves okupes n’hi ha tres que s’han llicenciat a ESADE, què me’n diu, que són imaginacions meves?
-Això que em diu és impossible, és un invent, o una coincidència en el millor dels casos, -vaig respondre clarament a la defensiva.
 |
| (c) Pere Virgili |
Tots aquells personatges eren arquetips, models hipotètics en els quals jo havia eliminat, expressament, els trets més especialitzats per tal de fer-los més pròxims a la realitat del barri on vaig situar el relat. Però d’aquí a ser persones de carn i ossos, amb la seva història escrita en expedients acadèmics, registres empresarials i civils, certificats de defuncions o altes d’autònoms de la seguretat social, hi havia la mateixa distància que va de la realitat a la ficció. Què pretenia aquell individu plantant-se davant meu i dient-me tot allò? I per què aquella nit i allà?
-Vostè n’és conscient del mal que ens ha fet durant tots aquests anys, de com va interferir en el decurs de les nostres vides marcant-nos sempre més? D’ençà que va sortir la novel·la ja no he pogut passejar-me mai més de nit pels terrats. Vaig ser perseguit per la gent del barri. Fins i tot es va arribar a mobilitzar un sometent que sortia cada nit per capturar-me com si fos un delinqüent.
-Perdoni, no era pas la meva intenció el criminalitzar-lo, -vaig dir amb la boca petita i simbòlicament penedit.
-A bona hora es disculpa. S’ho havia d’haver pensat millor abans d’escriure la novel·la.
-Potser hauria d’haver posat una nota dient que tota similitud amb la realitat era pura coincidència.
-Això no hauria evitat la nostra malastrugança. Vostè va escriure una història plena de falses aparences que són reals. Ho sento però ha de pagar per aquesta impostura.
-Que es querellarà contra mi? Si el que vol és treure’m diners, li adverteixo que no tinc ni cinc.
-No, el que vull és matar-lo, i ho faré.
Em vaig quedar garratibat i sense respiració durant uns segons que em van semblar dies. Quan vaig tornar al món un regalim de suor glaçada em recorria l’espinada.
-No pateixi que no li clavaré cap ganivet al coll ni li dispararé. No penso anar a la presó, francament, per vostè no val la pena jugar-se-la; ara, li juro per la memòria de l’Eliseu Contreras que li trauré la vida amb aquestes mans. Bona nit, senyor Vallbona.
A penes va desaparèixer entre la gentada. vaig entrar en un bar: whisky doble. La meva dona em va recordar que el whisky se’m posava fatal. Em pudia l’alè i estava pàl·lid com un cadàver. O potser ja ho era una mica? Vaig limitar-me a assentir, no vaig voler parlar-li del sorprenent encontre per no espantar-la.
Vaig estar unes setmanes espantat. Tothora tenia la sensació que em seguia algú, i cada vegada que sonava el telèfon era un sobresalt. Amb els mesos vaig anar pensant que, tot plegat, havia estat una mala passada d’algun lector a qui la novel·la havia desagradat profundament. I amb el pas del temps vaig anar oblidant l’incident. Estava concentrat en una novel·la que m’absorbia tot el pensament. No hi havia lloc per res més. Fins que em van trucar de l’Independent de Gràcia. Havien rebut un conte a la redacció del setmanari on jo n’era el protagonista. Com que els havia agradat, em demanaven si tenia inconvenient que el publiquessin al número de la Festa Major.
Quan el vaig llegir vaig notar la vella sensació de quedar-me garratibat i sense respiració durant uns segons que em van semblar dies. A la biblioteca tenia un exemplar de Sandvitxos de realitat amb el segell de la Taifa. Ho recordava bé, l’havia comprat una nit de Festa Major mentre esperava que la dona i la filla sortissin d’un espectacle de claqué que feien a l’oratori de Sant Felip Neri. Fins i tot, un temps després, havia escrit un poema on citava aquells versos sobre el malbaratament del talent literari.
Em sentia buit, com mort.
