30/1/14

Negror crítica

En aquests moments d'incertesa la novel·la negra aprofundeix en la vessant social per convertir-se en expressió del pensament crític que no sempre poden exercir, o no volen, els mitjans de comunicació. Igual que Collita Roja (1929) va inaugurar l'estil hard-boiled, basat en el realisme crític i sarcàstic sobre la societat i el context polític, el festival BCNegra que comença demà incomodaria a més d'un polític si es prengués la molèstia d'escoltar les coses que s'hi diran i de veure l'enorme quantitat de gent que ho escoltarà. Si això no és funció social de la literatura, no hi és enlloc. 'Disparos en la noche' (RBA), els contes complerts de Dashiell Hammet traduïts de nou i prologats per Enrique de Hériz, i escollit millor llibre de l'any, és la mostra evident de que el gènere negre, o digueu-li com vulgueu, a més de literatura popular, és una expressió artística que interpel·la l'ésser humà i la societat del seu temps.
I si dubteu de que el ciutadà així ho entén i així fa, repasseu la llista dels llibres més deixats a la biblioteca La Bòbila, especialitzada en el gènere. Dels cinc llibres més prestats tres són d'autors catalans o espanyols: Víctor del Árbol (dos), Carlos Zanón i Mariano Sánchez Soler (premi l'H confidential). I el sisè és Lorenzo Silva.
Tot això, és clar, preocupa ben poc a la classe política, que viu embarcada en les seves cabòries. El BCNegra d'enguany es farà amb un pressupost inferior al de la trobada de novel·la històrica, que interessa més el consistori. Vindran autors canònics, com Andrea Camilleri, i els escriptors d'aquí també hi tindran espai per parlar amb els lectors de com ens ensorren el món on vivim. I després la gent pensa, això no ho dubtin.

28/1/14

Potser ja no hi haurà mai més flors, però aquesta serà sempre la teva terra (en memòria de Pete Seeger)


Arlo Guthrie i Pete Seeger el 2008 al Wolftrap

Que s'ha fet d'aquelles flors

Què se n'ha fet d'aquelles flors,
fa tants dies?
Què se n'ha fet d'aquelles flors,
fa tant de temps?
Què se n'ha fet d'aquelles flors,
les noies en van fer un pom.
Qui sap si tornaran. Qui sap si mai tornaran.

De les noies que s'ha fet?
Fa tants dies...
...Van marxar a buscar els nois

D'aquells nois que se n'ha fet?
Fa tants dies...
Van marxar a ser soldats

Dels soldats que se n'ha fet?
Fa tants dies...
A la guerra els han portat.

A la guerra els han portat
Fa tants dies...
Les tombes els han cobert.
Ells ja mai més tornaran

Sobre les tombes hi ha flors
fa tants dies...
Les noies les han deixat.
Amics meus, quan n'aprendrem?

En directe al Farm aid (2013)

Aquesta terra és la nostra terra

Aquesta terra és la nostra terra,
de la muntanya fins a la vall.
De dalt del cel al fons del mar,
tot això és nostre de veritat.

Déu va passar-hi en primavera
i tot cantava al seu pas,
i canta encara la terra entera
i canta que cantaràs.

Tant si fa bo com si hi ha tempesta,
tant si fa fred com si el sol crema,
tant si fa vent com si està encalmat,
tot això és nostre de veritat.

I és nostre el cel, i és nostre el mar,
i aquests turons i aquesta vall,
i els olivers i els camps de blat.
Tot això és nostre de veritat.

(by Woody Guthre)

23/1/14

Pensaments únics

Tot i que la presentació del recull d'articles de Vicenç Altaió 'Un traficant d'idees a les fronteres de l'art' a l'Ateneu va ser una mica manifestació d'adhesió indestructible, no per això es pot negar que l'anàlisi que en fa del moment que viu la cultura i Catalunya no sigui lúcid i dolorós a la vegada pels que encara creiem que la cultura és la vertadera força transformadora de la societat.
Sosté Altaió que la cultura, com a tret diferencial de la nació catalana, ha quedat al marge del procés polític vers la independència. No només te raó, és que encara és més greu. Les actuals polítiques públiques i mediàtiques han deixat de considerar-la com a factor reactiu del pensament crític dels ciutadans per convertir-la en un instrument de compilació de passions i sentiments que són dirigits, no a la reflexió, sinó a la conducció subreptícia de les idees comunes. La promoció pública d'una cultura de la frivolitat, disfressada de modernitat tecnològica, això si; la promoció dels gèneres i creadors més proclius a somoure els sentiments que no les idees; o el discurs monòton i banal de molts mitjans de comunicació i els seus propagandistes, són senyals de que la cultura ha deixat de ser l'element que conferia originalitat i diferència a Catalunya, per passar a ser una eina que genera una sola idea col·lectiva i majoritària sobre el futur del país. Si la cultura havia actuat durant anys amb la normalitat d'un estat, que no teníem però que sabíem fer, ara és només la remor de fons d'un procés tècnic farcit d'interessos no dits i respecte del qual cal convèncer a tots. Resultat? Els contraris al procés, des del seu pensament també únic, tenen arguments per denigrar la cultura catalana d'avui.

16/1/14

Cultura funerària

Celestí Barallat va ser un personatge inquiet, curiós i culte d'aquells que van abundar a la Catalunya del segle XIX i que avui a penes són recordats amb una placa en un carrer perdut (ell ni això). Va néixer l'any 1840, va ser advocat, poeta, el que en diríem periodista, membre de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, de l'Ateneu i regidor de Barcelona. Va ser membre de la comissió de cementiris i va impulsar la construcció del de Montjuïc. Però, a més, va practicar amb enorme saviesa la literatura funerària amb necrològiques, un tractat sobre dret funerari romà, assaigs i un llibre titulat Principis de botànica funerària (Base) que ara acaba d'aparèixer per primer cop en català i il·lustrat amb dibuixos de Lola Anglada.
El llibre havia estat publicat en castellà fa quinze anys, i sobre l'autor hi ha algun article més o menys contemporani en diaris; però fins ara no s'havia escrit un estudi tan abastament documentat i atractiu sobre Barallat i la seva obra com el que encapçala l'edició i que firma el periodista Adolf Beltran, director del cultural Sentits a Catalunya Informació. Si l'objectiu de Barallat amb el llibre és que, amb "una selecció acurada de les espècies vegetals, al cementiri es cultivi l'esperança basada en la fe religiosa", el de Beltran és submergir al lector en un personatge representatiu d'una època, d'uns coneixements i d'unes idees que avui s'han perdut en l'ocàs, més necrològic que funerari, de la frivolitat i el consum cultural. Gent com Barallat van contribuir amb el seu ampli coneixement, tant bibliòfil com experimental, a atorgar un cosmopolitisme a la cultura catalana que la va fer gran i potent. I d'aquesta manera de fer no en queda gairebé res avui.

9/1/14

Sentència de mort

L'any 1994, essent president Felipe González, es va aprovar la Llei 29/1994 de 24 de Novembre, per la qual els contractes de local de negoci celebrats abans del 9 de maig de 1985 (coneguts com a indefinits), quedarien extingits, majoritàriament, vint anys després de promulgada; és a dir: ara. Els darrers mesos hem assistit, impàvids, a la desaparició de bona part del teixit comercial històric de les nostres ciutats, allò que conforma la manera de viure d'una comunitat. La llibreria Jaimes, previsora, es va traslladar fa mesos al carrer València. La Canuda i joguines Monforte han tancat, i també ho faran aviat la Documenta (al menys al local històric) i la popular Lafuente. En el seu lloc s'hi instal·len botigues de grans cadenes dirigides, sobretot, als turistes.
Ara que tothom posa el crit al cel sobre la pèrdua d'identitat cultural que suposa la Llei d'Arrendaments Urbans, convindria recordar que CiU donava suport al govern del PSOE en aquella legislatura. Vull dir que la majoria de les forces polítiques que han governat Barcelona són culpables de la situació.
Quan es va fundar CDC, hom deia que era el partit dels botiguers, i ho va ser fins 1994, quan va passar a ser el partit dels propietaris urbans. Ara, a més, és el partit dels turistes amb possibles. El pla d'usos de Ciutat Vella, la privatització del Port Vell i aquesta sentència de mort contra el comerç singular ho certifiquen. És com es mesura l'interès cultural: només val si dona diners. Parles amb regidors d'activitats culturals i només les valoren en funció del retorn econòmic, no de la capacitat de transformar la ciutat i de fer progressar el pensament dels qui l'habiten. Pensar no és econòmicament rendible, i no ho fan.

5/1/14

MANERES DE VIURE. Somiar en cine Nic

La darrera postal. Aquesta és el darrer text per a Maneres de viure que es publica. Després de tres temporades i mitja escrivint-hi una d'aquestes postals sonores cada setmana, aquest diumenge s'ha emès el darrer programa. La genrència de l'emissora ha decidit tancar-lo a mitja temporada.
Des d'aquest modest espai volem donar les gràcies a tothom qui ha cregut en aquests senzilla idea: en Jordi Sacristan i la Carme Parras, sobretot, però també l'Eva Corbacho, la Montse Huguet i tots els tècnics de la Xarxa que han fet possible els enregistraments i que aquest col·laborador s'hagi sentit sempre entre ells com a casa.

Embadalit vaig enganxar el nas a l'aparador de Juguetes los Reyes. Vaig memoritzar-ne el nom i el vaig anar repetint tot el trajecte fins arribar a casa: Cine Nic. Era allò, i res més, el que demanaria per reis. Només volia aquella joguina. Es podien estalviar els indis i cow-boys de plàstic i el plumier amb 24 retoladors Carioca. Jo volia un Cine Nic. I el vaig tenir; bé: el tinc.
Quan l'any 1931 els germans Nicolau Griñó van patentar aquell senzill projector infantil basat en el principi de la llanterna màgica, poc sospitaven de l'èxit que tindria l'invent, que es va vendre fins 1974. Així va ser com proyecciones NIC S.A., l'empresa que va fabricar la joguina, es va convertir en el Hollywood dels nens d'un temps i d'un país, el nostre, que no podien aspirar a veure més enllà de la finestra de casa perquè no els ho permetia ni la moral, ni l'estat, ni la família i molt menys el capellà.
Dumbo, Popeie, el gat Fèlix o una memorable versió de l'Illa del tresor, van ser els primers èxits de crítica i públic a la filmoteca en què vaig convertir moltes tardes l'habitació. Però sabia que els meus amics aviat es cansarien de veure les mateixes pelis.
Essent un nen amb iniciativa, allò que ara en diuen emprenedor, ben aviat vaig passar de l'exhibició a la producció. El paper vegetal el vaig treure del que feia servir per embolicar els pollastres la mare d'un amic que tenia parada a plaça. la tinta xina i la ploma va costar menys. El mateix estri que feien servir a escola per torturar-me amb inacabables pàgines de cal·ligrafia de lletra anglesa va tenir una funció més atractiva. La narrativa aiduivosual l'anava aprenent sobre la marxa, a dibuixar no, no se m'ha donat mai bé, però voluntat i hores en posava.
La tarda de l'estrena del primer film produït per Rafalet Century Nic, que així li vaig posar a la companyia, els amics van acabar amb les mans roges de tant aplaudir. A més hi va haver pa amb xocolata per a berenar.
Era un heroi, un geni com Griffith, estava cridat a impulsar la industria de l'audiovisual a Catalunya i a renovar el llenguatge cinematogràfic.
Llàstima que no vaig poder prosperar en l'empreneduria. L'encariment de la matèria primera (la pollastrera va posar el crit al cel quan va descobrir la de paper que li havia cisat, al preu que anava), alguns danys colaterals en la producció (unes taques de tinta gegants als pantalons que mai no van marxar amb la conseqüent empipada de la mare), i un partit de futbol de la màxima rivalitat entre el nostre carrer i l'equip de ca la Burra, va espatllar el que podria haver estat un gran negoci.
Ara gairebé no hi ha gent que vagi al cine. Les sales tanquen, els grans mites de la pantalla s'obliden i els nens només volen pelis de por a l'iPad, per aturar-les quan no puguin resistir-ho.
Si haguessin vist com n'estava de sexy Betty Boop a la pantalla del cine Nic. I sort que l'àvia no va veure mai la meva versió.

Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio:

3/1/14

President Pèlach

Des del dia u Albert Pèlach, director general d'Enciclopèdia Catalana, és el president de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana substituint Jordi Ferré (Cossetània). L'entitat, que aplega 95 empreses que publiquen en català arreu del domini lingüístic, majoritàriament petites o mitjanes, vol consolidar la feina feta els darrers anys per la modernització i creixement del sector; per molt que, en el debat independentista i des de l'unionisme més xaró, s'ataqui ara l'edició en català (com s'ataca tot el que respira en aquesta llengua). La vicepresidenta serà Montserrat Ayats (EUMO), actual presidenta de la Setmana del llibre en Català, una altra instància que ha fet un tomb en positiu els darrers anys, tot i la vergonyant marxa enrere de certs patrocinadors; aquells a qui els fa angunia que a Espanya els titllin de catalanistes per donar una ínfima ajuda a la cultura del país.
El doble compromís dels editors en català: fer empreses sòlides que donin feina i fer créixer el llibre i la literatura, és dels més arriscats, moderns i realment sobiranistes que hi ha ara mateix. En Pèlach i l'Ayats (que està cridada a succeir-lo) no ho tenen fàcil, com no ho te fàcil el català, els llibres i el país sencer; no ens enganyem. Els atacs polítics sempre troben el terreny abonat en els flancs més dèbils, i el de la cultura ho és. Els Bauzà, Fabra o Wert poden arribar a provocar un etnocidi amb intencionalitat clarament política. Només fent més sòlid el teixit cultural, i les empreses editorials ho són, es pot revertir aquesta palpable situació. I que ningú no confiï en que la Generalitat hi tingui un paper activament capdavanter. Fa temps que ha demostrat que això no li interessa gaire.

2/1/14

MANERES DE VIURE. Joan Miró, l'home bo

Només érem dos a tota la redacció aquell dia de Nadal de 1983, ara fa 30 anys, quan el dringar de les campanetes que anunciaven un teletip urgent no ens va portar cap felicitació nadalenca de l'agència EFE, com solia, sinó un breu comunicat anunciant la mort d'en Joan Miró.
Vaig mirar perplex al company. Vam intentar, sense èxit, que en Tàpies o en Ràfols Casamada es posessin al telèfon; vaig aconseguir de xiripa un exquisit comentari de l'amable don Cesáreo Rodríguez Aguilera, savi de l'art a la vegada que president de l'Audiència provincial de Barcelona (si, si, no m'erro), i em vaig entristir la resta del dia: Miró era per a molts el símbol de l'abstracció possible que podia ocupar els carrers, el triomf del surrealisme amb arrels al país, a la llengua i a la cultura. Sense ell sabia que les coses no anirien del tot be.
Conèixer l'obra de Joan Miró, encara que fos al mural de l'aeroport, al terra del pla de l'Ós barceloní o a la, llavors, recentment instal·lada Dona i ocell del parc de l'Escorxador, va connectar les generacions de joves dels setanta amb l'avantguarda cultural catalana de la República. La mateixa seu de la fundació a Montjuïc, obra de Josep Lluís Sert, és un gran far que assenyala la supervivència del racionalisme arquitectònic dels anys trenta per damunt de dictadures, ignoràncies i anorreaments. Encara avui la Fundació Miró és un referent que projecta la ciutat i el país al món. Sert, gran amic de Miró, va morir a penes set mesos abans que el pintor.
Però aquell dia de Nadal de 1983, sol davant la immensa Olivetti Lexicon i amb l'obligació d'escriure alguna cosa sobre l'artista traspassat digna de ser llegida davant d'un micròfon, no em vaig poder treure del cap el record del primer cop que vaig agafar un avió.
No hi tenia res a veure l'emoció de volar, ni el vertigen, ni cap mena de por, ca. Va ser la contemplació del gran mural de 9 metres que dona la benvinguda als viatgers a la terminal 2 (i que avui ben pocs deuen contemplar), el que em va impressionar fins l'emoció. Aquell dia vaig entendre que l'art interpel·la la realitat i diu de la cultura a la que pertany. Els colors vius de Miró, el traç intens, les grans peces de fang cuites al foc per Llorenç Artigas, l'exposició allà, al mig del delta del Llobregat, tot lligava per presentar aquest país al món tal i com és i com el reben milions de viatgers cada any.
Vaig escriure alguna cosa així per a l'informatiu d'aquell dia de Nadal de 1983. Després va sonar Erik Satie, quina música havia impressionat el jove Joan Miró com la seva obra havia impressionat a tants joves de la meva generació.

Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio: