Cultura gitana

Dimarts passat va fer just cinquanta anys que va morir Carmen Amaya, probablement una de les artistes catalanes de major prestigi internacional de tots els temps. A banda d'un senzill, comparat amb altres, però rodó, 'Any Carmen Amaya', que es va cloure amb el notable espectacle La Capitana al TNC, el tractament dels mitjans públics ha estat, en general, producte més de l'obligació perquè tocava que de la convicció, i ha estat incapaç, aprofitant la memòria de la bailaora del Somorrostro, d'ajudar a la dignificació de la cultura gitana, com si els gitanos no fossin tan catalans com l'Espriu. Això si, la privada Cuatro continua emetent una temporada més la nefasta docusèrie 'Palabra de gitano', un programa on s'enalteixen tots els estereotips que contribueixen a estigmatitzar els gitanos i les seves maneres de viure.

Aquest cap de setmana passat han coincidit a Barcelona dos festivals amb essència cultural gitana: la diada de la rumba i el festival Django l'H de jazz 'manouche'. Del primer n'hem tingut ressò mediàtic per què la rumba s'ha convertit, amb el temps, els JJOO i una certa sobredosi de grups i discos no sempre de gaire qualitat, en la música de Barcelona, i això ven imatge, que és el que els mitjans compren més fàcilment per enllestir aviat.

Del festival 'manouche', ni una paraula; i això que hi han participat artistes de la categoria de Tchavolo Schmitt, un dels dos o tres millors guitarristes d'avui en dia. L'auditori Barradas de l'Hospi estava ple a vessar d'un públic entusiasta, i el concert va assolir una qualitat i emoció elevadíssimes. Però no va importar a cap periodista cultural; perquè la cultura gitana, si no és festa i atavisme, no els interessa explicar-la.