Les veritats imprescindibles de Rafael Vallbona
Escric aquesta ressenya en plena revetlla de Sant Joan. Van sonant petards i s’enlaira algun que altre coet –pocs, que les coses no estan per a massa dispendis- mentre enguany farem el fet amb la coca petita i cava no tan bo, i ja veurem cap on anirà la cosa, perquè qui dia passa any empeny. És el regust agredolç que deixa la lectura del llibre De contents a enganyats de Rafael Vallbona que ha publicat Edicions 62. Ens abstindrem de definir-lo (memòries? articles? assaig? tot plegat?) per deixar-ho en “un llibre de no ficció” i aplicar la teoria que explica que en el món de la literatura només es pot ser dues coses: bo o dolent. Doncs bé, aquest és un llibre de no ficció molt bo. Un llibre que diu veritats com a punys i que al lector el deixa més emprenyat que enganyat, perquè en Vallbona no enganya a ningú: és un dels nostres autors més interessants.
I de què va tot això? Doncs de la història d’un noi de Gràcia que se’n va al Maresme i que vol ser periodista i que era del PSAN i que el dia que Jordi Pujol va anar a veure els seus amics i els va dir que acabarien votant a Convergència ell va decidir que no. Aquest llibre és la història d’un tipus que descobreix que la transició és una gran mentida, que hi havia una altra Barcelona possible (i una altra Catalunya) amb més colors que no ara i que a poc a poc se l’han carregat, com diu la dita castellana “entre todos la mataron y ella sola se murió”, i que amb paraules es poden explicar coses però també esdevenir una persona incòmoda, que és el que ha de ser tot periodista que es vanti de no ser un publicista o un intel·lectual orgànic.
I així, a poc a poc, van desfilant per les pàgines desencisades de Vallbona la memòria col·lectiva i oculta dels darrers quaranta anys en aquesta contrada nostra on els néts viuen de les pensions dels avis perquè ara ni Déu posa maons en aquest país on els periodistes i els aspirants a ser-ho confien més en internet que en trepitjar el carrer i parlar amb el forner, el carnisser i el jubilat de torn que són “la vida real” i que de cada vegada estan més bandejats dels mitjans de comunicació, com els escriptors que escriuen en català i la història, la literatura, el teatre i la dansa.
Rafael Vallbona escriu molt bé. I el seu llibre és un llibre savi. Que deixa el regust amarg de qui explica la veritat, que al cap i a la fi és el que ha de fer un periodista. Però no només és un llibre amarg. També hi ha espai per a la tendresa, per a la reivindicació, per a la cultura. És un llibre del qual se surt amb una pila de llibres per llegir, de músiques per escoltar, d’informació per processar. És un llibre que treu de l’armari la història que ens han volgut amagar i que explica bona part de la crisi que vivim en l’actualitat. És un llibre que fa pensar, és un llibre que ajuda a fer ciutadans i que ens hauria de fer a tots més conseqüents, més crítics i més conscients que ens estan abocant perillosament de cap al pensament únic.
Rafael Vallbona ha fet un ou de dos vermells, o de tres: explica una història oculta (o ocultada); ho fa amb evident talent literari; i ho fa a la fusteriana manera de fer les coses, amb texts petits que salten d’un tema a l’altre i que aparentment no tenen connexió, però que llegits en conjunt són el gran fresc d’una època i de part dels seus ciutadans, aquells als quals el poder ha volgut enganyar. Passa que de vegades hi ha qui se n’adona i escriu un llibre per evitar una altra dita catalana i apropiada per aquests dies: fot qui fot i visca el Rei. Doncs no, com deia aquell altre, la gallina ha dit que prou, i en Vallbona ho ha dit pel boc gros, amb un llibre valent, amb un llibre de periodista, d’escriptor, de ciutadà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada