7/1/16

Paraules per al Tradicionàrius

Amb un concert de l'Orquestrina Galana, que rememorarà els 35 anys del disc Ball amable, tot una fita en la música popular catalana, divendres comença al CAT de Gràcia el Tradicionàrius, el festival de música folk més important del país i cita de referència al sud d'Europa.
Enguany he tingut l'honor de ser escollit per a escriure el pròleg del programa del festival. És aquest:


Melodies de la nostra vida 
Nascuts en una societat abocada a la desmemòria, la generació dels 60 va construir les primeres referències musicals amb els Beatles, els Stones, Dylan i la càrrega de descoberta i experimentació vital que tots plegats comportaven. Fills d'un país sense passat ni futur, va ser gràcies al missatge de llibertat i de trànsit vers un nou temps canviant (The times they are a changin no era una broma, era una consigna), que vam ser capaços de construir un imaginari cultural, cívic i polític nou i original, què va anar més enllà de l'herència resistencial i de la feixuga derrota que la societat catalana duia escrita al rostre en aquells anys de plom d'infantesa i adolescència. El rock era un indicador de vida moderna que mantenia encesa l'esperança per a les joves generacions; un avenir, però, que quedava llunyà de la tradició cultural catalana, somorta en el fracàs social de la guerra.
I per aquell camí vam descobrir el folk, que amb Pete Seeger, Joni Mitchell i tants d'altres ens va descobrir l'arrel tradicional que lliga la música amb la societat de la seva època, una música que parteix de les melodies del poble i pren una expressió contemporània: el big bang de la cultura catalana de postguerra. La refundació d'una nova/vella idea de país, amb un peu en la tradició i el llegat, i l'altre amb els esdeveniments socials, cívics i culturals que donen consistència al món. El retorn a la Catalunya cosmopolita consolidada als anys vint i trenta; un lloc d'on mai no ens hauríem d'haver mogut.
El Grup de folk va donar forma a aquella quimera. I els festivals no van ser un miratge, van ser una llavor, i el Canet Rock de 1975 la gran col que en va florir en una nit de música i futur. Els Coses van capgirar la cançó d'autor, que ja començava a fer badallar als més joves, introduint l'estètica i el llenguatge del folk rock britànic que havien mamat de Pentangle o Fairport Convention. I a tombar els vuitanta, la colla d'aprenents d'escriptor de 'La font del cargol' va demanar l'Orquestrina Galana de participar en una festa-performance literària que va acabar essent una de les gresques més pop i desenfrenades que hi ha hagut mai a Premià de Mar. La xarxa s'anava trenant. La música popular havia passat a format part del pòsit cultural de les generacions joves amb la mateixa naturalitat que Lou Reed, la ma lenta d'Eric Clapton o Quadrophenia dels Who. I el Centre Artesà Tradicionàrius (CAT) recollia suports per posar-se en marxa a Gràcia i situar la música tradicional al lloc que li correspon i obrir-la als més joves.
Les melodies de la nostra vida sonaven tant a Fender com a gralla, o de fet a una conjunció estranya d'ambdues. La Dharma ho va llegir ràpidament i fins i tot els carrers de Madrid es van omplir de clams: 'con la Dharma se arma'. Ens sentíem cridats a participar activament en la construcció d'un nou país i estàvem convençuts de fer-lo més just, modern i de progrés. La música va ser part essencial en aquella presa de consciència i de recuperació de la memòria: la tradicional per entendre d'on veníem, el pop i el rock per saber on volíem anar. I ens vam proposar ser catalans com a forma pròpia de ser universals.
I vagar tothora pel món com autèntics Woody Guthrie amb una melodia que ens reconegui i que, a la vegada, ens apropi a la resta de civilitzacions. Per què aquesta terra és la nostra terra.