24/6/07

ALLÒ QUE POT ACABAR AMB NOSALTRES

Vint anys després que Josep Gifreu exposés la seva idea de l’espai català de comunicació com una estratègia d’acció cultural, no política ni regionalista, és a dir, fruit del debat intel·lectual i amb vocació d’abastar tot el domini lingüístic des de la seva formulació, el catedràtic de teoria de la comunicació a la UPF ha fet balanç. Entre els punts forts, els febles i uns quants de negres, Gifreu conclou que, depenent quin sentit donin l’estat i els grans mitjans de comunicació a la construcció del ‘nosaltres’, d’un entorn propi cultural català, l’espai català de comunicació serà un objectiu possible o no.
Potser el problema d’avui en dia rau en saber si aquest ‘nosaltres’ és un referent real o mític. En vint anys el sentit d’identitat s’ha capgirat del tot. Els territoris físics (país, llengua, símbols, història...), que van ser els fars per a la construcció de les identitats nacionals durant l’era moderna, s’han diluït degut a la ultralliberalització dels mercats (major de la que hom havia pensat) i a l’eclosió d’un nou territori virtual a Internet. Els símbols són globals, la història és un espectacle, i les llengües i cultures, veuen reduït el seu paper cohesionador i identitari per convertir-se en simples instruments al servei del mercat universal. O és que Google fa servir el català per sentimentalisme?
Els joves, motor i agent comunicatiu i cultural de primera índole, se saben catalans i han conegut la llengua a l’escola; però senten la necessitat de pertànyer al ‘nosaltres’ imprescindible per la pervivència de l‘espai cultural propi, o ja els està bé viure en la present i lleu vaguetat postmoderna? I si ells poden entendre un ‘nosaltres’ sense espai cultural propi, i aquesta pugui ser una fórmula de consens entre la majoria dels ciutadans que ja han sucumbit a l’ofensiva mediàtica exclusivament castellanitzadora?
No dic que tot això no ho tingui present Josep Gifreu. L’anàlisi que va oferir dijous a la facultat de Comunicació Blanquerna (URL) per invitació de la fundació ESCAC, contemplava aquestes variants i moltes més; del que dubto és de la capacitat regenarativa de l’administració i dels grups mediàtics. Quan la realitat esdevé mítica simplement ja no és real, s’ha transformat. Fins a quin punt l’espai català de comunicació no ha canviat tant en vint anys que, finalment, ha deixat d’existir en la seva formulació inicial per moltes iniciatives favorables que hi hagi?
El conseller Tresserras va respondre Gifreu en clau política, és clar. Pel titular de cultura cal fer polítiques que superin la vella actitud resistencial de la transició. I per fer-ho apuntava dos eixos: qualitat enfront de quantitat (ja va sent hora) i una difusió que pressioni els grups mediàtics i els converteixi en valedors i creadors d’star system propi.
Apuntava el conseller que algunes de les grans transformacions culturals (impremta, tv...) van agafar el català en hores baixes i que això ens va fer perdre trens. Vist el retrocés de l’espai de comunicació català enfront de l’espanyol, com sabem que no hem perdut ja el tren del mercat global?
Caldrà ser molt imaginatiu, agosarat, molt modern i fins i tot una mica barrut per aconseguir que la majoria de ciutadans s’apuntin al ‘nosaltres’. En una situació així, l’oferta i la demanda tiben més que la identitat. Sense polítiques de futur acabarem essent antropòfags de nosaltres mateixos.

Publicat a El Mundo de Catalunya