La reforma del premi sant
Jordi que està fent Òmnium és sensata: repartir cada tant la publicació del
guanyador per concurs entre editorials i fer un jurat independent, és una bona
declaració de principis per fer un guardó potent i amb clar sentit literari.
Però també te peròs. Perjudica la política d'autor; a qualsevol segell li serà
impossible mantenir un novel·lista a qui li donin 60 mil euros, drets a part.
Necessitarà temps per conformar un equilibri entre la qualitat i l'originalitat
i la capacitat comercial, si es vol que el Sant Jordi continuï essent un premi
a l'abast de molts lectors, i fins i tot qual el trobi estarà sotmès a forts vaivens
i turbulències. No serà fàcil per als organitzadors mantenir una dotació tant
elevada; aquí fa un temps que les coses canvien a una velocitat vertiginosa, i
no sempre per a be. I respecte a la independència (del jurat), que voleu que us
digui: aquest país és molt petit i gairebé tots ens coneixem. I ja no parlo de
les filies i les fòbies, autèntic verí.
Tot plegat no són traves rotundament
insalvables, però per be que es faci (no ho dubto) és poc probable que
aconsegueixi acabar amb el cíclic debat sobre els premis literaris, quins són
nets i creïbles i quins no. La sospita pel broc gros és un element
desestabilitzador i fa mal al col·lectiu. I més si s'escampa d'es d'una tribuna
institucional, com ha fet fa poc un exeditor.
Insisteixo en dir què, al
cap i a la fi, el que cal no són premis, sinó lectors. I el que cal és trobar
la clau de volta perquè un tema i l'altre vagin del bracet. Oi que ningú no
dubta del merescut premi a la llibreria Norma còmic? Doncs per què posar en
dubte la legitimitat d'altres premis?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada