15/6/17

Quan el rural és urbà


Què l'any 2050 el 80% de la població visqui a ciutat, no vol dir que el relat de la literatura que interpel·la la societat d'avui es centri en l'entorn urbà. Ara mateix, el món rural és paradigma d'una literatura radical i agosarada; aquí i arreu. Temptació per a hipsters.


Llocs on tot està per escriure
Com el model de vida diguem alternatiu, de sensibilitat progre, menjar bio i gustos culturals indies, emergeix un nou lector a qui atrau una literatura que depassa el relat de l'entorn urbà i busca descobrir espais on encara tot està per escriure.
Deia el catedràtic Romà Gubern que la novel·la negra era fonamentalment urbana "perquè és a les ciutats on neix el capitalisme industrial que genera els conflictes socials que explica la novel·la realista." Però la implosió de la modernitat al món rural és un xoc tan o més dur que el provocat al proletariat urbà, i això ho ha explicat molt poc la novel·la. I en català, malgrat La punyalada o Els sots feréstecs, menys. Fins ara.
El gènere negre i totes les seves confluències han acudit al rescat del relat d'uns llocs i d'unes realitats de les quals en sabem ben poc, perquè se n'ha escrit poc. Aquesta tendència està trobant en les terres de Lleida i els seus autors un marc idoni per créixer. Literatura de quilòmetre zero que te en editors com Pagès, en els festivals El Segre de negre (aquest cap de setmana) i el nounat Les Borges Negres, un ecosistema propi. Mai Ponent havia estat un territori tan literàriament reconegut com ara. L'escriptor i expert en novel·la negra, Sebastià Bennasar, considera que és per dos motius: "El primer és que encara està tot per escriure. El segon és que, mentre que per al públic local és molt important descobrir l'espai propi com a literari, per als de fora de Lleida és molt atractiu descobrir un espai que sovint és força desconegut. A més, Lleida ciutat té tots els bons elements per a la novel·la negra.  Això pot explicar aquest boom."

Joana Soto, editora de Pagès
Els tres llibres més venuts a Lleida per Sant Jordi han estat d'autors locals i de gènere negre: Tan tuyo como tu muerte, d’Emili Bayo; Seixanta-vuit, de Ramon Usall i el recull de relats Assassins de Ponent. Per Joana Soto, editora de Pagès editors: "És una situació nova i m’agradaria que tingués continuïtat. Pedrolo va obrir el camí, però des de llavors el terreny ha estat pràcticament erm. D’exemples n’hi ha hagut, però l’eclosió actual és excepcional. El Pirineu si que ha estat un escenari més recurrent: Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, Dos taüts negres i dos de blancs, de Pep Coll i Tor, de Carles Porta, en són una mostra."
La fatiga del confort ha gastat el relat de l'espai urbà ultraconegut. El lector avançat busca noves complexitats narratives; alguna cosa més enllà del que és fàcilment digerible. Ara mateix, el territori no metropolità és paradigma d'una literatura agosarada que crea una realitat bàrbara i més difícil. El periodista i escriptor David Marín apunta els motius d'aquest renovat interès lector: "Lleida té un caràcter de terra de frontera poc explorada per la resta del país. Això la fa perfecte per al misteri i per a les històries dures i que exploren els límits més enllà del conegut per la majoria. És una terra que necessita el seu relat i reivindicar-se des de la modernitat. Per això sorgeixen ara nous autors que la reclamen com a territori literari."

Fatigat de l'espai urbà confortable i massa conegut, el lector avançat busca noves complexitats narratives. El territori rural o no metropolità és
avui paradigma d'una literatura agosarada que crea una realitat
bàrbara i més difícil.

Montse Sanjuan, creadora de la sèrie de la sergent Ana Grimm, matisa el terme rural referit a la novel·la que es fa ara a Lleida: "Lleida no és diferent d’altres llocs de Catalunya o de l’estat. Quan vaig publicar La sergent Anna Grimm, es va dir que era novel·la rural, i no hi estic d’acord en absolut. L’acció passa a Lleida, que és una ciutat com una altra. Ara bé, novel·les com Tros, Quaderns o La venjança de la Vall Fosca sí que es poden titllar de rurals. I la novel·la rural sempre ha estat important a Catalunya... Els sots feréstecs o la sublim Solitud... la novel·la rural i la urbana conviuen."
L'etern debat sobre quin sentit o no te parlar d'una certa ruralitat enllà de la conurbació barcelonina. Ramona Solé, impulsora del festival Les Borges negres i de l'antologia Assassins de Ponent creu que: "molts pobles tenen una part rural, però també una de molt moderna. Les dues conviuen i es fusionen amb naturalitat. Em sembla que quan es parla de rural, no sempre es té el sentit real del que aquesta paraula significa en l'actualitat. No cal buscar tantes etiquetes als llibres; de vegades posar-n'hi entorpeix la idea que el lector es fa a l'hora de fer la tria."
Montse Sanjuan
Per l'escriptor i policia Rafa Melero: "sembla que fora de Barcelona o Madrid tots son crims rurals. Lleida ciutat te cent quaranta mil habitants, s'hi pot escriure una novel·la urbana. Ara, si vols un crim rural no el pots situar en una gran ciutat; llavors tots els indrets són bons. Dit això, Lleida té histories delictives molt negres a més d’un clima (molta calor i fred, sense oblidar la boira) adient per ambientar-hi una novel·la negra. Jack l'esbudellador no el pots separar de la boira londinenca; i de boira, a Lleida, n'anem sobrats."
Com a tendència avançada, la florida de novel·la negra lleidatana encara s'està construint el prestigi, però per l'editora Joana Soto te altres efectes: "està dignificant el territori. Tradicionalment, hi ha hagut una mirada (automirada i tot) condescendent i no del tot justa sobre Lleida. Només cal veure com les ficcions televisives de TV3 sovint han dibuixat casa nostra des de la comicitat. Ara hi ha una revalorització, i l’imaginari col·lectiu comença a recuperar una certa dignitat. El lector lleidatà recolza molt les novel·les de quilòmetre zero. Suposo que l’explicació l’ofereix la qualitat de les obres i la proximitat i la identificació que ofereixen. Però, i per què negra? Això ja no ho tinc tan clar. Potser perquè hi ha elements contextuals que ofereixen un joc interessant: els Pirineus, la boira, la terra erma.". Descrivint la realitat es transforma el llenguatge.

FOTO: Patsy Pollock
Forasters. Donald Ray Pollock és el referent d'un estètica aspre i dura com el secà. Obrer en una fàbrica, va fer un curs d'escriptura i va publicar els contes  de Knockemstiff (el seu poble). Va ser qualificat d'hereu de Faulkner. La primera novel·la, El Dimoni a cada pas, va ser una de les millors de 2011. Ara publica El banquet celestial, un western amb humor i violència a l'estil germans Coen.

Ramona Solé
David Marín

De casa. En podrien haver estat més, però Ramona Solé, antòloga de la necessària Assassins de Ponent; el periodista David Marin, autor de Mala Lluna i Ciutat Fantasma; el Mosso Rafa Melero, La Penitència de l'alfil i Ful (en castellà); Montse Sanjuan, creadora de la sèrie de la sergent Anna Grimm (aviat al cinema); l'editora de Pagès, Joana Soto i l'escriptor especialista en novel·la negra i director de la col·lecció de negra de Pagès editors, Sebastià Bennasar, premi València negra per L'imperi dels lleons, són veus prou autoritzades per representar els que no són aquí, però que aquest cap de setmana seran presents a Segre de negre, la segona edició del festival de novel·la negra de la capital de Ponent. Molts d'ells també van ser a Les Borges negres, primer festival d'aquest gènere que es va fer el passat abril a la capital de les Garrigues. De Ponent ve una intensa negror.

Rafa Melero
Gira per la frontera

FOTO: Adriana Pujol
Fins la tarda que vaig anar a Alcanó (Segrià), mai no havia presentat un llibre en un poble de 250 habitants. El repte de l'entusiasta gent de l'associació Cultural Lo Coscoll, que aplega Alfés i Sunyer a més d'Alcanó, era vertiginós per algú de ciutat trasplantat a un poble metropolità on el món rural és un vague record. A l'altiplà d'una antiga bassa que domina el poble i els secans que muten en nous regadius del Segarra-Garrigues, jo havia de defensar un relat violent amb crims, boira i una terra aspra com les relacions entre un pare i un fill. I, ve-t'ho aquí, havia triat el seu poble (amb nom camuflat) per situar aquest mal viatge. Resultat? Ja tinc ganes de tornar a trobar-me amb les meves noves lectores i lectors d'allà.
Al vespre vaig fer doblet a la sala de plens de Puiggròs (334 habitants) a les Garrigues històriques; un ajuntament lliurat amb tot el que pot a fer activitats culturals i un veïnat que respon amb ganes. Poques vegades he tingut interlocutors amb tant afany. A pobles així el bibliobús te feinada quan hi fa parada, un cop al mes. I els meus editors contents: la gent normal, que llegeix amb normalitat, normalment compra llibres. Encara que no tingui llibreria. És una de les fronteres.