9/3/17

Un gran mestre

La història de la cultura està plena de setciències que decideixen qui te el pedigrée per formar part del parnàs literari i qui no. No són crítics ni acadèmics, són pontífex. N'he conegut uns quants amb els anys. Doncs bé, segur que aquestes altives autoritats mai consideraran a Javier del Arco de Izco un mestre, una de les veus autoritzades en el relat de la modernitat cultural del segle XX. Per què? Perquè del Arco va ser periodista del motor.
Però el mestratge i el llegat de Javier del Arco (Barcelona 1946-2013) és inqüestionable, agradi o no el tema. Llicenciat en enginyeria industrial i periodisme, a través del periodisme del motor, va ser pioner en construir un relat de modernitat que va contribuir a posar en valor la depauperada societat catalana de l'època. A partir de finals dels seixanta, les seves cròniques dels grans premis de F1 a peu de pista, la direcció i edició de revistes especialitzades (Fórmula, 4Tiempos), i llibres com Història de l'automobilisme a Catalunya (1990), amb Gabriel Pernau, 40 anys d'història de l'automobilisme al circuït de Montjuïc (2000) o 55 anys d'història del motociclisme al circuït de Montjuïc (2004), van ajudar a situar el país en la contemporaneïtat i rescabalar amb justícia el protagonisme històric de Catalunya i Espanya en la civilització del motor, element clau de la cultura de futur del segle XX. El Museu Olímpic i de l'Esport li dedica ara una exposició que dibuixa el seu discurs rigorós i intel·ligent. I és que, hi va haver una època, que el periodisme va entendre el valor cultural de l'esport i el va explicar i argumentar amb serietat, sense hooliganisme. I la societat va avançar. Al revés d'ara.