16/4/15

Escola Texas

A la sessió del dijous a les 4 (de petit fèiem festa a escola), al Texas amb els avis, vaig educar-me com a espectador. Harry el Súcio, El bueno, el feo y el malo, Le llamaban Trinidad o El hombre del Cadillac, algunes de les pelis que recordo, van conformar la meva passió per les històries explicades a la pantalla i, amb el temps, van aportar-me una certa visió del món des de la cultura de masses. És a dir: em van fer una mica com sóc. Després va venir el Publi, l'Arcadia o el Verdi, que van dotar de to crític a aquell noi que volia ser espectador; però no m'hauria afeccionat al cinema sense els programes dobles i de reestrena del Texas. Potser és per això que ara hi ha poca gent avesada a anar al cinema.
La meva amiga Àngels, per exemple, els dimarts era una fidel assídua al Texas. Quan va tancar va començar a anar menys al cinema. No roba pelis d'internet, en veu poques, i menys a la tele. Diu que anar al cinema ha de ser un acte un punt solemne, íntim, emocionant. L'altre dia, passejant-me per un centre comercial tot esperant l'hora de la projecció pensava en ella. Oi que consideren fora de lloc veure una exposició al MNAC amb el carretó d'anar a comprar, o veure l'obra de Tàpies en format de cromos de la xocolata? Doncs, per què mirar les pelis de qualsevol manera? Ara ja tornen a tenir el Texas.