A la memòria de Néstor Luján
A més de la revolució que, al 1830, va fer caure Carles X del tron de França en favor del seu cosí i duc d’Orleans Lluís Felip, que va ser rei dels francesos, no de França, el que sabia jo de ‘Les tres glorioses’ era que es tractava de la primera novel·la d’en Néstor Luján situada en l’època contemporània i amb la qual havia guanyat el premi Pere Quart d’humor i sàtira uns mesos abans.
Un temps abans l’Enric Canals, director del diari on jo feia de redactor en cap de cultura, televisió, farmàcies de guàrdia i anuncis de prostitució, m’havia presentat en Néstor Luján al seu despatx. Vam xerrar una bona estona de les mil coses plaents de la vida. Més que una conversa va ser un monòleg afable i distès en el qual vaig intentar aprendre alguna cosa de l’enorme saviesa que en Luján repartia amb generositat i, molt de tant en tant, deixar anar alguna idea el menys estúpida possible sobre art, llibres, menjar, beure, periodisme o esports, alguns dels nombrosos temes dels quals ell en sabia un niu. Poc abans d’acomiadar-nos em va fer un comentari definitiu: “Vallbona, hi ha una cosa que no entenc de vós. Com és que, essent un jove tan intel·ligent, podeu ser afeccionat a anar en bicicleta. És un esport absurd. A les pujades el ciclista ha de carregar amb el seu pes i el de la màquina. Us imagineu els genets del Gran National carregant-se a les espatlles els cavalls en arribar als obstacles?” Tot i la cara que em va quedar, en Luján va semblar satisfet d’haver-me conegut. I ho devia seguir estant quan em convidava a sopar.
Era una cita d’horari europeu, cosa sempre agraïda. En un menjador privat del Via Veneto ens vam reunir una petita colla on hi havia l’Agustí Pons, en Josep M. Espinàs, la Isabel Martí, la Guillermina Botaya, en Carles Singla, la Patricia Gabancho, en Joan Perucho, en Pere Tió, l’Ignasi Riera i potser algú més que no recordo, però no gaires més. En Néstor presidia la taula, i al seu costat hi tenia una pissarra de Velleda damunt d’un cavallet.
La novel·la guardonada era la recreació d’un viatge que ell i un altre amic havien fet l’any 1961 a la Borgonya, on havien estat convidats a participar a Les Tres Glorioses Jornades del vi, una trilogia de sopars regats amb vi de la terra i on la camaraderia, la intel·ligència i la libació, van contagiar aquells joves d’esperit lliberal que vivien en un país malhumorat, gris i bevedor d’aigua de litines. Irònicament la festa va ser batejada amb el nom de la revolució, cosa que diu molt de l’esperit que va inspirar els amics de La Confrérie des Chevaliers du Tastevin, ànimes d’un ritual que tant pretenia recordar Molière i Rabelais, com difondre els vins de la regió.
* * *
Més de trenta anys després en Néstor Luján aquella nit estava disposat a reproduir l’aire i l’ànim d’aquelles vigoroses jornades de joventut. Amb la meitat de la dotació del premi, i sense el vell Dauphine del primer viatge, això si que no, va refer la ruta carregant capses de vi aquí i allà: Chablis Geisweiler de 1986, Aloxe-Corton de 1984 i Echézeaux de 1977, de les caves de l’Hôtel de la Poste Grans vins Chevillot, Nuits-Saint Georges de 1987, de Moillard, Alsace Léon Beyer Gewurztraminer de 1989 i marc de Bourgogne del Domaine du Château de Beaune, de Bouchard Père et Fils. En total mig milió de pessetes invertides en representar una autèntica nit de glòria amb la seva pròpia confraria de bevedors. Amb cada plat beuríem un vi i, un cop tastat, ell ens explicaria, retolador en mà, on estava situat el domini i a quina denominació corresponia.
Per si algú dubtava de l’excel·lència de la convocatòria, amb el primer plat, ostres i cloïsses vives, l’amfitrió va fer una declaració de principis. En Josep Monge, xef del Via Veneto, va obrir un Chablis com un fil d’or vist a contrallum quan l’abocava a la copa. En Luján se’l va mirar, el va decantar amb delicadesa, el va tastar i va perdre la mirada un instant en l’horitzó color pastel de les parets: “Llenci tota la capsa Monge, s’ha fet malbé amb el viatge”.
Va ser ell mateix qui va trencar el silenci cru que s’havia apoderat de la resta de confrares: “Aquestes coses passen. Fa uns anys el baró de Rothschild em va convidar al casament d’una seva filla. Abans de seure a dinar em va demanar que l’acompanyés al celler del castell. Tenia unes ampolles d’un vi antiquíssim d’una de les millors collites de la història. Havia promès que les obriria el dia del casori de la noia i em demanava que el tastés per donar-li la meva opinió. Va obrir una de les ampolles, la va deixar respirar i, amb tot cerimonial, me’n va servir una copa. Jo vaig seguir tot el protocol amb la màxima prosopopeia i, finalment, vaig fer un glop, me’l vaig passejar per totes les pupil·les gustatives i el vaig escopir: era pura tinta xina.”
Però dit això els cambrers van servir un vi blanc amb un record d’ametlles verdes al paladar que va seduir els comensals i les truites de ceps i tòfones, els lloms de llebre rostits amb salsa de gerds i els formatges Époisses de Bourgogne i Bleu de Bresse que també havia portat de França, van anar fent coixí a negres primers crus i grans crus que, convenientment explicats pel mestre, interpretaven en l’esperit d’aquells alegres acòlits una simfonia de sabors, olors i lluminositats que empenyia tothom a xerrar, riure i elevar sense aturador l’esperit de camaraderia sorgit en aquella taula a la fita més alta de la condició humana.
La confraria d’aquella la nit de glòria va acabar entonant cuplets eròtics del segle XVII que el propi Néstor cantava amb la seva peculiar veu ben poc liceística. I lògicament, ningú no volia desentonar, perquè tots sabíem que, d’aquell extraordinari ritual de llibertat, en sortiríem fruint una mica més de la vida; com els amics de la novel·la aquell ja llunyà 1961.
Publicat a la revista Papers de vi, especial festa de la Verema. D.O. Alella 2013
Publicat a la revista Papers de vi, especial festa de la Verema. D.O. Alella 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada