El nou CoNCA

No els serà fàcil als membres del CoNCA 2.0 aixecar el nou Consell, bo i tenint en compte la brasa que encara hi ha sota les cendres de l’antic. De la mateixa manera que, quan es discutia la primera llei, hi havia un fals consens públic que situava el nou ens amb unes altíssimes cotes de poder financer i independència respecte del Departament, ara plana la sensació de que el segon CoNCA serà una joguina del Conseller sense raó de ser. I, probablement no sigui ni una cosa ni una altra. Ni el primer era un totpoderós mandarí dels diners i l’avenir de la cultura, ni aquest més petit no podrà incidir en la vertebració cultural del país, tant políticament com social.

De CoNCA n’hi ha força al món, i no tots amb les mateixes atribucions. N’hi ha al Regne Unit i a Vietnam, n’hi ha amb caixa pròpia i n’hi ha sense ni cinc, i tots estan federats. Vull dir que, durant la tramitació i debat de la primera llei es va tenir poc en compte els diversos models que hi ha; es va fixar la mirada en els de llistó alt sense tenir en compte l’alçada del nostre llistó, i es van sobrevalorar les possibilitats de la cultura catalana.

D’aquí a un temps, si se’n fa un seguiment, s’analitza bé el treball i se’n valoren els resultats en funció del que culturalment som, hi haurà raons per dir si valia la pena o no un nou CoNCA. Ara el problema principal és les expectatives d’inici, que ningú no va puntualitzar ni explicar; ans al contrari, es va donar tota mena d’ales a la febril imaginació sobre el nounat. I així ha anat la seva curta i convulsa història. Ara els nous membres cobraran molt menys i tindran molta feina: fer neteja a dins i informar, valorar, assessorar i avaluar el de fora. No serà fàcil; possible potser.