9/12/10

La incerta ànima russa

El que més em va sorprendre dels russos era el molt que llegien. Podien tenir el rebost buit, però el pap sempre el duien ple d’històries i llibres. En aquells temps de penúries i incerteses, tot just sortits del cop d’estat contra Gorvaxov i en ple procés de venda del país als taurons del capitalisme, la gent solia anar pel carrer amb una bossa de plàstic per si trobaven algú que vengués alguna cosa de menjar, i amb un llibre pels llargs trajectes de metro o trolebús.
Sant Petersburg encara era llavors un conjunt de patis bruts, humits i plens de ferralla o runa, poblats per gats negres de mirada inquietant i on la fortor de greix envaïa la pituïtària fins negar qualsevol altra mena d’olor. Exactament com els que havia llegit a les descripcions de ‘Crim i càstig’ (Proa), la misèria de l’estudiant i la justificació moral del seu crim en una extraordinària traducció directa del rus feta per Andreu Nin. El debat amb la moral sempre omnipresent en els autors russos, com Tolstoi a ‘Anna Karenina’, o aquell relat de Txékhov sobre una bruixa a ‘L’estepa i altres narracions’ (Proa).
Poc a poc vaig entendre que el debat entre l’art, la vida o les idees i la moral és al centre d’allò que en diuen l’ànima russa; encara que atribueix la descoberta a l’òpera que Pere el Gran va portar a Sant Petersburg i que va donar compositors com Mússorgski o Rimski-Kórsakov.
Tot plegat tant incert com la mateixa existència del país en aquells llargs dies de bandes de mafiosos a trets pel carrer, joves prostitutes en les matinades blanques i cotxes de luxe a tocar de l’abjecta misèria. Després vaig viatjar amb l’Estrella Roja a Moscou. Tothom bevia Stolinskaia en aquell vagó mentre jo llegia Blaise Cendrars: “Era a Moscou, la ciutat dels mil-i-tres campanars i de les set estacions”. Buscava certituds. Vaig saber que no existien.