26/7/09

RENQUEJAR FINS CAURE


La crisi és l’excusa, però el cert és que la cultura està vivint una època fosca i no només per falta de diners. Aviat ningú no recordarà la desafecció que anunciava en Montilla fa mesos, però aquest allunyament de la realitat arriba fins l’estancament de projectes i idees, i ha perforat el teixit cultural català, tant entre promotors i difusors, com entre creadors i públic.
Si l’afecció és un moviment de la sensibilitat que consisteix pròpiament en un canvi d'estat més que no pas en una tendència, fa temps que vivim immersos en una onada de tendències que esclafa la majoria d’iniciatives capaces de provocar un canvi d’estat. El que passa és que, amb el nou finançament, ja ningú no voldrà a sentir parlar mai més de desafeccions, des del poder es mouran fils perquè ningú no n’escrigui ni un sol mot més, i tot quedarà al final com un mal viatge passatger sense tenir en compte que els efectes són devastadors i de llarga durada.
Els problemes de la perspectiva amb que cultura i societat interactuen són antics i de calat profund, i ni són estacionals ni se’n pot responsabilitzar sempre a les administracions del ram. És probable que, a Catalunya, l’entorn general de decadència d’aquest darrer any hagi posat al descobert una situació que molts agents culturals i mediàtics, simplement, prefereixen fer veure que no existeix.
La crisi econòmica ha anat destapant les mancances estructurals del sistema de relació entre cultura i societat. Les retallades pressupostàries generals han desemmascarat la falta de gosadia de promotors i difusors de cultura i les poques ganes de temptar el risc de molts creadors. En mig, la crítica cultural aposta porugament pels valors coneguts o pels que el màrqueting els ha posat davant de la pantalla de l’ordinador, i tot plegat està donant una època culturalment ultra conservadora, gens moderna estèticament i farcida d’impostures artístiques que es disfressen carregant els neulers a les administracions (que no tenen ni cinc) o, encara més bèstia, directament al públic, aquesta massa uniforme que ja es mou tant per impulsos comercials que ara ja en diem consumidor cultural.
Així, els festivals musicals se suspenen, el Liceu paralitza una part de la programació o la junta del Palau de la Música és investigada per la suposada desaparició d’un dineral, però no passa res. Els mitjans d’ordre callen, els altres diuen que són coses que passen i els tercers diuen que és cosa de la crisi. Ningú diu que molts festivals estan plantejats com a mers negocis, i a més es fan amb dosis de diners públics, ni s’exigeix als responsables de les institucions culturals enormement subvencionades que supleixin amb treball, imaginació i ganes el que el que la crisi no permet fer a cop de xec bancari, i ni molt menys se’ls fa un seguiment minuciós de la seva gestió financera. La societat catalana dorm pagada de si mateixa en saber que te un Liceu meravellós, un Palau enveja de propis i forasters i una activitat cultural de primera que es veu potenciada a l’estiu pel clima i el nombre de visitants. Fins que un dia desperta amb l’ai al cor, veu que el seu parnàs cultural neonoucentista s’ensorra a cop d’escorcoll policial o de baixada de persiana per la tancada de l’aixeta pública, i, en lloc d’encetar un procés d’autocrítica, mira cap a una altra banda, s’inventa responsables de ficció i compra entrades per algun festival de trista programació. Ja se sap, la crisi!

+
AGUSTÍ VILLARONGA

Un dels membres del trío de millors directors catalans (amb Cesc Gay i Marc Recha) ha començat a rodar ‘Pa negre’, l’adaptació de la novel•la homònima d’Emili Teixidor i un relat imprescindible per entendre com la plana de Vic va passar de l’època bucòlica de Verdaguer a la realitat colpidora i actual dels purins i l’aristocàrnia’, (burgesia del porc). La combinació te els millors ingredients perquè en surti una pel•lícula d’aqueles que fan interpel•lar l’espectador sobre qui som i cap a on anem.

-
MONTSERRAT ABAD

Que tres dies després de commemorar els cinquanta anys de televisió a Catalunya amb els honors que es mereix el circuit català de TVE anunci que suspèn l’emissió de l’informatiu del vespre per falta de personal és una mostra de l’interès que l’ens públic te pel seu centre de producció de programes i de la capacitat de pressionar Madrid que te l’equip directiu de sant Cugat. I de cara a l’opinió pública i les institucions catalanes, una presa de pel més. És clar que ja ens n’han fet tantes!