Casa de VbN

La vida a fora

2012-01-16T20:29:00.000+01:00

Tornem a ser un país d’emigrants. I en tenim ben bé per vuit o deu anys. Avui serà un dia d’aquells en que la gent amb poca imaginació recordarà el clàssic ‘Vente a Alemania, Pepe’ per mofar-se de la trista realitat que, francament, no fa cap gràcia.Els emigrants d’avui tenen poc a veure amb l’entranyable personatge d’Alfredo Landa. A més de pisos, els anys de creixement econòmic han servit també per formar acadèmicament i intel·lectual les millors generacions de la història d’aquest país. No tot ha estat dolent.
És en aquest oasi en el nostre habitual nivell baix de formació on rau la desgràcia. Són molts d’aquests doctors, investigadors i enginyers els que ara marxen, farts de viure en un país que els va posar la mel als llavis amb una bona universitat i amb idiomes (alguns còpia d’endeutar les famílies), per condemnar-los després a sous de misèria, contractes draconians o a l’atur, i a una versió actualitzada del ‘que inventen ellos’ amb l’excusa de la crisi.
El resultat és que més de 20.000 fills de les millors generacions marxen a l’estranger. Allà se’ls reconeixerà el talent, viuran dignament i contribuiran al creixement d’aquests països gràcies a l’excel·lència que hem pagat i suat nosaltres.

Dit a El Món a RAC 1 el 17 de gener de 2011

L’especialista de tot

2012-01-12T07:36:00.000+01:00

Boris Vian va prendre una sortida en sentit contrari i la va convertir en una entrada. Per això la seva va ser una obra multidisciplinària, intel·ligent, passional, provocadora i valenta. Per això tots els especialistes, rucs, freds, submisos i porucs de la cultura del seu temps es van encarregar d’anorrear-lo. Sort en vam tenir de Raymond Queneau, que l’admirava i que no va parar d’insistir per què li publiquessin ‘L’escuma dels dies’ (Columna), una novel·la que llavors va passar per estrambòtica i fora de la norma imperant (el pianòctel és un invent que tots els bars moderns voldrien) i que, a penes deu anys després de mort del seu autor, es va convertir en un senyal d’identitat transgeneracional, una mena de ‘Guardià al camp de sègol’ europeu. La història d’amor de Colin i Chloé és interpretada avui com una metàfora de la grandesa i la petitesa de la condició humana al món modern. L’amor i la desgràcia de la jove parella corre pels bulevards parisencs, seu a les terrasses de Saint Germain i es besa en discretes tauletes dels bistrós del barri llatí com ho fa la vida dels altres.
Vagant per la riba del Sena m’arribo fins la Biblioteca Nacional i em sento tan minúscul caminant entre les quatre torres com llibres oberts, com la parella protagonista de la novel·la es sentia al París bohemi i burgès de postguerra. En una de les sales hi ha una exposició sobre Vian. L’anihilat, el maleït, el provocador de ‘J’irai cracher sur vos tombes’, el desertor que es descarava davant del president, és ara objecte d’homenatge pel sistema que el va considerar un rar poc desitjable. La capacitat de reinterpretar-se del sistema és infinita.
Als estudiants universitaris que passegen entre frenètic hip-hop, cartells que proclamen poc menys que la provisionalitat de tot, cançons, pel·lícules, clubs, traduccions mal pagades i el capteniment pel menyspreu demostrat envers Vian, els costa d’entendre com una ment preclara i un esperit creador sense límits va poder ser tan maltractat. Boris Vian seria avui, és de fet, un personatge essencial per reinventar la tradició cultural francesa i europea. En un exercici de mala consciència envejable, la BNF així ho ha reconegut amb aquesta exposició sempre plena a vessar. Aquí esperem actituds d’aquesta mena que vagin més enllà dels homenatges en vida (sempre tan sospitosos) o d’alguns espectacles patètics disfressats de modernitat a 300 mil euros la peça.

Remuntar l’ensopegada nadalenca

2012-01-12T07:34:00.000+01:00

Aquells editors que disposen de les dades de l’empresa d’investigació de mercats Nielsen asseguren que la caiguda de les vendes de llibres aquesta passada campanya de Nadal ha estat d’un 15%. Ara ja no hi valen lamentacions, perquè abans de dos mesos han d’estar al carrer tots els títols que ajudaran al sector a remuntar l’ensopegada nadalenca.
Donant un cop d’ull als butlletins de novetats editorials en català per a les properes setmanes hi veiem alguns noms propis que segurament lluiran, i alguna tendència que hom espera que arrossegui vendes. Els que van forts, si més no en els anhels dels editors, són: ‘Memòria d’uns ulls pintats’ (Empúries), el debut literari de Lluís Llach; ‘Fèlix Millet, el gran impostor’ (Angle), el gran morbo nacional investigat per Fèlix Planella i el tercer volum de les memòries de Jordi Pujol (Proa), redactades per en Manuel Cuyàs. També hi ha expectatives en ‘Fago. Estima'm quan menys m'ho mereixo’ (La Campana), un nou relat de no ficció pirinenc de Carles Porta; ‘Homes d’honor’ (Pòrtic) de Xavier Bosch, ‘Barcelona cau’ (tots dos de Proa), de Valentí Puig i ‘En caure la tarda’, de Jordi Coca (Ed. 62).
La tendència que s’escampa és la de la novel·la policíaca. Fa temps que és el gènere literari amb millor acollida entre els lectors, i ara, esgotats els suecs i altres nòrdics, els segells aposten fort per autors locals com Albert Vilaró (L’escala del dolor –Columna-), Jordi de Manuel (La mort del corredor de fons –Ed. 62-), un nou títol de l’enigmàtic Nil Barral (el Picasso desconegut –Amsterdam-), Dona Leon (Carn de canó -62-) i més sorpreses criminals que arribaran ben aviat i que ja anunciarem. Quan les vendes pinten negres, poseu-li policíac.

Prospect Park

2012-01-05T08:20:00.000+01:00

Vaig veure algunes de les seves novel·les només sortir del metro, a Bartel Pritchar square. Al carrer 18 amb la Desena em vaig trobar Harvey Keitel fent fotos a la porta de l’estanc amb la seva Nikon ‘trobada’ i, a prop del jardí botànic, cap a Caroll Street, vaig descobrir un casalot abandonat que molt be podria haver estat el de Miles Heller i companyia a Sunset Park (edicions 62). Prospect Park és a tocar, i la similitud amb el nom és massa evident per ignorar-ho. Amb aquells antecedents, i amb un sol que em fonia la clepsa tot i ser a primers de juny, vaig posar-me a buscar Paul Auster pels carrers de Brooklyn.
Tot i que la Bea Cabezas, veïna del barri, m’havia dit que vivia prop de casa seva i que algun cop se l’havien trobat pel carrer, jo sabia que buscava un fantasma. Vaig recórrer Prospect Park Southwest fins Parkside Avenue, em vaig perdre per l’immens pulmó verd de Brooklyn i vaig sortir davant del museu. Vaig seure a l’andana del metro descobert de Botanic Garden i vaig esperar a la porta d’una ‘pharmacy’ que en sortís algú que m’havia semblat que era ell. Vaig mirar a totes les galeries dels pisos entre Union Street i el carrer 15 creient-hi veure a més d’una un paio escrivint; però vaig fracassar. Vaig recular cap a Brooklyn Heights i em vaig perdre al Dumbo bo i oblidant aquella fugaç i estúpida mitomania.
Una estona després, mirant el barri des del pont (era l’hora de sortida dels despatxos a Manhattan i hi transitava una gentada de por, tampoc no era el millor lloc per a reflexionar però la vista valia la pena), se’m va acudir que, en el meu intent impossible i absolutament infantil de trobar-me amb Paul Auster, m’havia sentit tant vagament desolat com la majoria dels protagonistes de les seves novel·les, de ‘Trilogia de Nova York’ a ‘Sunset Park’, passant per ‘Música de canyeries’, una angoixant cinta de Moebius narrativa o la terrible, pel que te de falsament esperançada, ‘Tumbuctú’. Així era talment com em solia sentir després de llegir Auster, i així estava jo, allà en mig del no res d’un pont damunt l’East River, pensant en tots aquells carrers de Brooklyn i en la calor que havia passat; tanta, que em vaig estar a punt de comprar unes sandàlies Birkenstock.
No he tornat a pensar mai més en comprar-me unes sandàlies. Passo sovint pel carrer Pelai i a vegades miro les sabateries per fer temps, però mai no em ve al cap cap novel·la. Em sentiria rar, potser.

Llibreters resistents

2012-01-05T08:18:00.000+01:00

Resistent en mil batalles, culturals o no, Joan Miquel Touron ha traspassat la històrica llibreria catalana de Perpinyà que va obrir l’any 1986, jubilar-se i dedicar-se a la seva passió: la pesca amb mosca, tema del qual n’és un expert i sobre el que ha escrit llibres com ‘La Belle Histoire de la Pêche à la Mouche', que va presentar el 25 de novembre passat a la llibreria i que va servir de comiat a una vida d’activisme en favor del català a les terres del Nord.
Touron va néixer a Vinçà (Conflent) l’any 1959, va militar al Grup Cultural de la Joventut Catalana i l’any 1982 va començar a vendre llibres en català amb una vella furgoneta pels pobles de la contrada. Quatre anys després va obrir la llibreria i fa uns anys va renovar la furgoneta, però la seva parada de llibres encara era a moltes festes i activitats de foment de la cultura catalana. Després de trampejar la crisi i de guanyar un plet contra el propietari del local, que pretenia augmentar-li el lloguer despietadament, en Joan Miquel ha decidit agafar la canya i anar-se’n a pescar. La Joana Serra, una jove formada a les escoles catalanes del Nord i membre de Ràdio Arrels, n’agafa el relleu.
Com en Touron, els llibreters independents resisteixen la tempesta com poden i a contracorrent, que a cobrar ningú no perdona. A Vic corre la brama de que la Imma Bellafont es ven La Tralla i tot el que te. A hores d’ara res d’això és cert. La Imma està reflexionant sobre com reordenar els negocis (les llibreries de Vic i Ripoll i la papereria) per reduir despeses i suportar les patacades que han vingut i les que s’esperen. Hi ha grups que han trucat a la porta; però que Osona no pateixi, perquè La Tralla segueix essent de la Imma.

Un barri sense xarxa

2012-01-04T20:10:00.000+01:00

Amb mig segle de vida, el barri del Besòs és encara un indret complex, sobretot per la falta d’interacció entre els diversos estrats socials que hi ha anat a viure.
No negarem que els darrers anys les administracions hi han abocat una notable quantitat de recursos que l’han polit urbanísticament, que l’han connectat amb la ciutat i que li han bastit un seguit d’infraestructures imprescindibles. Però cap d’aquests esforços no ha aconseguit superar les diferències culturals entre els sectors que l’habiten. Mig segle després, i amb una població notablement envellida, al barri del Besòs encara no hi ha una autèntica convivència, com a molt hi ha coexistència, habitualment pacífica però no sòlida ni indubtablement pacífica.
I quan hi ha una guspira i una flama, el foc s’encén com ha passat ara amb el lamentable balanç d’un mort.
A la darrera frontera de la ciutat cosmopolita li cal encara teixir el seu propi model social. És la garantia de que coses com aquesta no passin. I per fer-ho li cal professionals que treballin al carrer en aquest sentit i associacions que relliguin grups i veïns.
I el que no necessita són tisores que retallin serveis, és clar.

Dit a El Món a RAC 1 el dia 5 de gener de 2012

Rogelio Hernández, la voz de Paul Newman

2012-01-03T07:16:00.000+01:00

Y de Jack Nicholson, Marlon Brando, Michael Caine, Jean-Paul Belmondo y Tony Curtis, entre muchos otros; y es que ser doblador da una suerte de don de la ubicuidad envidiable, y sin necesidad de dejar de ser uno mismo. “La actividad de doblar películas ha sido y es, algo desconocido y hasta cierto punto inherente, algo natural", decía en defensa de esta profesión hoy en día tan cuestionada Rogelio Hernández (Barcelona 1930) uno de los mejores dobladores de la historia del cine español y maestro de las generaciones posteriores. Rogelio Hernández falleció este pasado fin de semana en su ciudad natal a los 81 años debido a un cáncer de riñón contra el que luchó denodadamente durante largo tiempo, pero su voz permanece ya para siempre en el imaginario de los espectadores; es decir, en el de todos nosotros.
Son más de 1000 películas en las que resuena la voz de este catalán que se inició en esto del doblaje en Madrid poniendo la voz al personaje de Jeffrey Hunter en ‘Centauros del desierto’, un clásico de John Ford. En 1960 volvió de nuevo a Barcelona, donde no paró de trabajar hasta el año 2008, en que la vista, no la voz, le hicieron dejar los estudios. Durante los sesenta dobló a Jack Lemmon, Errol Flynnt, Cary Grant o Montgomery Clift.
En 1971 fue el asesino en serie ‘Escorpión’, del filme ‘Harry el sucio’, dirigido por Don Siegel. Durante el resto de aquella década prestó su voz a Burt Reynolds, Gene Wilder, James Caan, Robert Duvall y Michael Caine (en un tiempo incluso se le parecía) y en la década de los ochenta se convirtió en Jack Nicholson a partir de ‘El cartero siempre llama dos veces’, (1981) de Bob Rafelson. Antes de retirarse, y a petición de TV 3, participó en un doblaje en catalán, lengua con la que no se había atrevido antes por no considerarse suficientemente preparado.
Sus argumentos en defensa del cine doblado eran contundentes: “el público va al cine a divertirse, a distraerse, a reírse, a pasar miedo, a emocionarse y estoy convencido de que muy pocos comentarán al salir de la sala de exhibición '¡qué bien doblada está la película que hemos visto'', sostenía con firmeza.
Por toda su dilatada carrera, en 1986 fue galardonado por los compañeros de profesión en la ceremonia de entrega de los ‘Atriles de oro’ durante la Gran Noche del Doblaje que se celebró en Barcelona.
El funeral por Rogelio Hernández se realizó ayer en el Tanatori de les Corts de Barcelona.

Que fue de Guissona en TV 3?

2012-01-02T07:18:00.000+01:00

Si TV3 decidió transmitir las campanadas de fin de año desde Guissona, (Segarra), no fue porqué sí. La pequeña capital comarcal es el municipio catalán con menor índice de paro, apenas un 5%, y ello es debido en buena parte a la cooperativa Grup Alimentari Guissona (CAG) y su marca de distribución BonÀrea, un modelo empresarial, social y económico envidiable y digno de imitar en estos crudos tiempos. Dando las uvas en Guissona TV·3 cumplía con el territorio y homenajeaba el esfuerzo colectivo de la CAG y de los vecinos de la villa, la primera de España donde la inmigración es mayoritaria. Además, la elección de la periodista Agnès Marqués (presentadora de los Telenotícies del fin de semana), era una garantía de que todo saldría redondo.
Los de Cracovia entendieron bien su papel en la fiesta y la jugaron con su habitual gracia. Antes de la medianoche convirtieron el prologo de las campanadas en una hilarante historia donde se descubría que Mourinho y Guardiola eran primos y que sus respectivas familias provenían de la Guissona del siglo XIX. Al final, a través del juego de las falsas identidades, se descubría una confabulación para que ambos personajes estuvieran acompañando a una guapísima Agnès Marquès durante la transmisión de las campanadas desde la plaza Major.
Pero llegaron las campanadas y Guissona desapareció del mapa. Los personajes interpretados por Toni Albà y Pep Plaza hicieron su papel adaptándose como pudieron a un frío y desnudo escenario al aire libre, la presentadora también, pero una realización rancia a más no poder, sin ideas ni iniciativa, hizo del punto central de la fiesta televisiva un triste y lánguido espectáculo. Unos gags que cara al público siempre suenan un poco forzados, las campanas, escuetos deseos para el nuevo año y se acabó. Ni unas vistas del bello centro urbano medieval, ni unas secuencias de transición para meter al telespectador en la fiesta (la presentadora andando medio perdida buscando la plaza, preguntando a la gente hasta dar con el escenario y usando las imágenes como excusa para descubrir la villa, por ejemplo), ni explicaciones de que es Guissona y que representa su modelo social y económico en estos momentos, ni nada. Lo habían contado en el TN del mediodía, pero de ello hacía ya 9 horas y darlo por sabido resulta, cuanto menos, sorprendente.
Borrar televisivamente la idea central de porqué se estaba allí y no en otra parte era matar el programa. Se podrían haber dado las campanadas desde cualquier otro sitio; incluso gravadas, y habría sido lo mismo. Llevar las campanadas a Guissona era una excusa para transmitir un mensaje de esperanza en medio del marasmo; pero a la hora de la verdad se dio único protagonismo al reloj y la idea desapareció del relato televisivo. Lástima.
Por suerte nos quedó el primer spot del año, un magnífico anuncio del nuevo Cacaolat protagonizado por el actor Roger Coma que trasmitía con fuerza la idea de que la popular bebida, ahora reflotada tras ser adquirida por Cobega y Damm es ‘desde siempre y para siempre’ pase lo que pase con la crisis y los malos augurios.

Justo Domínguez, ex secretario general de la UGT de Catalunya

2011-12-31T17:43:00.000+01:00

Las historias de le emigración, no por repetitivas, dejan de ser ejemplares. De familia republicana Justo Domínguez dejó el pueblo para ir a trabajar a Madrid. Pero como no quiso bajar la cabeza ante las injusticias del patrón que le tocó en suerte, le dieron un bofetón y le echaron. Eso si, devolvió la bofetada. Tras la mili, y antes de volver a su Navamorquende (Toledo) natal, Justo cogió la maleta de cartón y se presentó en la estación de Francia de Barcelona. Como primer saludo al emigrante le robaron las 800 pesetas que llevaba. Suerte de un pariente que tenía una pensión y que le acogió. El trato era correcto: cama, plato y comisión a cambio de buscar clientes entre los recién llegados a Catalunya. Así fue, pisando la estación, donde Justo conoció miles de historias, alguna como la suya. Allí tomó conciencia, recibió formación y aprendió todo lo necesario para forjarse como sindicalista. Todavía faltaban unos años para entrar en UGT, pero la vida le había indicado el camino que ya no dejaría hasta sus últimos días. Tras una larga enfermedad, Justo Domínguez falleció el pasado día 29 en Barcelona.
Domínguez aprendió deprisa. Tuvo mil oficios hasta que hizo un curso y, en dos semanas, obtuvo una plaza de conductor de tranvías. Y un año y medio después conducía un autobús. Equivocándose en la ruta y dejándose guiar por el pasaje, Justo descubrió la que ya para siempre sería su ciudad. En 1966 ya participaba de las reivindicaciones obreras en la compañía. La falta de seguridad en el transporte les llevó a reclamar un convenio, que obtuvieron en 1969, y a fortalecer la posición de los trabajadores. Pero en 1972 la compañía se niega a renovarlo y, aprovechando la huelga que se promueve en Barcelona, los conductores de los autobuses se adhieren a ella y provocan una enorme conmoción política en la ciudad. A penas un año después el grupo independiente que él encabeza gana las elecciones a jurados de empresa en la compañía, y como es de de sobras conocido su anti comunismo que le lleva a enfrentarse al PSUC y a CCOO, en 1976 entra a militar en la UGT y en la federación Catalana del PSOE. La fuerza de su grupo (se cuenta que él solo hizo 600 adhesiones a UGT en pocos días) le convirtió en un hombre poderoso en la estructura de un sindicato que se estaba consolidando y a cuya expansión él contribuyó decisivamente. Así, en 1983, fue escogido Secretario General de la UGT de Catalunya, cargo que ocupó hasta 1989.
Políticamente Justo Domínguez se apartó de la línea oficial del Partit dels Socialistes de Catalunya, creado tras la fusión de la Federación Catalana del PSOE, el PSC-Reagrupament de Pallach y la antigua Convergència Socialista de Catalunya (PSC-Congrés). Anclado en los viejos postulados del PSOE, mantuvo una posición crítica frente al catalanismo del PSC. Cuando se habla de las dos almas del PSC no se puede olvidar que Justo Domínguez fue un defensor de la vertiente más españolista del partido. Ello le llevó a crear el foro de opinión Ágora Socialista, que presidió hasta su muerte.
El funeral por la muerte de Justo Domínguez tendrá lugar hoy a la una del mediodía en el Tanatorio de Les Corts de Barcelona.

La novel·la americana

2011-12-30T08:19:00.002+01:00

Al peu de la interestatal 40, a la frontera entre Califòrnia i Arizona, la llarga filera de vagons de mercaderies del Southern Pacific travessant el pont damunt el Colorado em va fer recular tres o quatre anys enrere fins una conversa amb Ray Loriga. Parlava amb ell a la biblioteca Xavier Benguerel sobre el seu llibre ‘El hombre que inventó Manhattan’ (El Aleph), un llibre escrit durant un intens sojorn a Nova York mentre la seva companya, la Cristina Rosenvinge, enregistrava un disc amb els Sonic Youht. Loriga em deia que aquell conjunt de relats, aparentment estrafets i sense lligam però realment d’una solidesa literària indòmita, eren la seva novel·la americana, una experiència vital i literària que, indefectiblement, abraçava fins l’ofec qualsevol escriptor que passés un temps raonable allà. A ell li va passar així, i fins que no la va escriure, no va poder tornar a respirar tranquil. Després, les preguntes del públic van portar la xerrada cap a d’altres camins, i no va ser fins un cop acabat, tot passejant per la riera del Bogatell, que no vam poder seguir parlant del tema americà.
Jo sostenia que havia llegit ja un gran relat americà a la seva primera novel·la ‘Héroes’ (Plaza & Janes). Aquells personatges estranys, aquelles vides tan fora de la norma, mostraven l’estètica del desarrelament pròpia d’una novel·la d’espais infinits, vides imprecises i estructures inerts com és l’americana històricament. Potser si que es situava massa a prop del ‘dirty realism’, però allà hi havia una emoció continguda que m’evocava algunes pàgines llegides (Walt Withman, William Bourroughs, Allen Ginsberg, Tom Waits o Jim Jarmush, per dir-ne alguns) i algunes idees viscudes, com llavors mateix la d’aquell llarg tren que em mantenia fascinat a peu de carretera.
La resta del dia vaig vagar per llocs inexistents: herbassars ressecs al marge d’algunes carreteres locals, supermercats de benzineres, podrides palanques de pesca al riu i algun cafè on només respirava vida un neó de Coca Cola. Provocava preguntes, buscava la crisi, jugava amb el risc de quedar atrapat en una teranyina mental i literària de personatges rars i escenaris fruit d’un miratge. Vaig enyorar la seguretat estructural dels tres actes de la vella narrativa europea, hereva de la tragèdia grega. Em vaig sentir terriblement perdut i lluny de tot el que era. Vaig arribar a l’angoixa, vaig sentir un ofec al pit. Per fi vaig entendre la idea.

Una suma difícil

2011-12-30T08:17:00.000+01:00

Mentre Josep Ramoneda s’acomiada del CCCB amb una gira d’entrevistes on va carregant ara aquí ara allà, i Marçal Sintes espera prudentment a que passi la tempesta que ell no ha començat però que li plou al damunt, el conseller Mascarell reclama entesa en el ‘holding de la contemporaneïtat’ i, en missatge nadalenc, anuncia que MACBA i CCCB han de treballar junts si volen ser competents internacionalment, o sigui: cosmopolites. Per si de cas, però, el Consell de Cultura de Barcelona ja s’ha posicionat contra la ‘okupació’ de part del CCCB pel museu veí. Potser Mascarell considera que Flàvia Company o Daniel Giralt-Miracle són massa ‘casolans’. I és que, en el fons, és la mateixa polèmica de sempre: la idea de que el catalanisme és patrimonialista, de mirada curta, localista i incapaç de projectar una visió cosmopolita i moderna damunt el món i la cultura. Una idea ja refutada argumentalment des de molt abans que Pau Casals parlés a l’ONU, però que, en sectors ressentits de la cultura, ven. Algunes de les adhesions ‘inquebrantables’ a Ramoneda, o el mateix festival de comiat, ho insinuen.
Josep Ramoneda no ha estat acomiadat, se li ha acabat el contracte; administrativament, doncs, res a reclamar. El seu és un càrrec de confiança i ara manen uns altres, o sigui que, políticament, tampoc no hi ha raons a esgrimir. El seu successor ha estat nomenat directament pel president de la Diputació igual com ell ho va ser, per tant no hi veig greuge comparatiu. Perquè doncs tants escarafalls (per ser suau)? Hi ha algú que vol enfonsar el CCCB abans que no el pilotin altres? Esperem a que en Sintes demostri com el catalanisme és la nostra pròpia forma de ser cosmopolites i després parlem.

Vodevil de caspa i gònades

2011-12-26T21:46:00.000+01:00

A mig camí entre una comèdia de sofà de teatre de la Gran Via i el Cine de Barrio de dissabte passat (Concha Velasco i Paco Valladares), la vista oral del judici pel cas dels vestits de Francisco Camps ha convertit un cas de suborn en un vodevil de l’Espanya casposa i testicular que alguns il·lusos crèiem ja superada pels temps i la història.
A la sala de vistes, l’interès per destapar una trama de corrupció política s’ha convertit en la tafaneria per saber les mides de cintura, cul i espatlles de l’expresident de la Generalitat valenciana o els elàstics que exigia a les cintures dels pantalons.
I tot plegat no ha estat així per intel·ligents estratègies ni revelacions sorprenents; si el judici s’està convertint en un film de Berlanga és per dos motius: primer perquè el tema de per si és ridícul. Deixar-se subornar per uns vestits, per cars que siguin, és cutre i més propi d’una astracanada que no pas de polítics amb ínfules cosmopolites. I segon, perquè, pel que s’està veient, el sastre Tomàs sembla demostrar que diu la veritat i, així, la cèlebre innocència amb que Camps es va acomiadar de la presidència valenciana està més cremada que una falla.

Dit a El Món a RAC 1 el 27 de desembre de 2011

Meravelles en quatre minuts

2011-12-22T07:49:00.000+01:00

Diu Georges Moustaki que escriu les cançons d’una forma absolutament lineal. Primer li surt el primers vers i després tot va fluint fins cloure el tema. Probablement tot el procés s’assembla al que diu ell mateix: ‘Ma liberté / Longtemps je t'ai gardée / Comme une perle rare / Ma liberté / C'est toi qui m'as aidé / A larguer les amarres’. Així, deixant llast, les històries de Moustaki han passat, amb els anys i la vida, a ser també les nostres. Ho evoco ara que la Marina Rossell acaba de publicar un disc amb cançons de Moustaki bellament traduïdes al català.
Fill d’un llibreter d’Alexandria, Moustaki va néixer ja envoltat de llibres. Si va optar per la música va ser potser perquè les petites històries en quatre minuts li ressonaven com aquelles músiques anònimes que ens ballen pel cap i no sabem com hi van anat a parar. Quan, fa quatre anys, Belaqua va publicar un llibre de contes del cantant, ‘Set contes fronterers’, vaig entendre millor el seu concepte de narració: els contes eren com cançons, de la mateixa manera que molts dels seus èxits podrien haver-ho estat en la literatura. Sota l’aparent lleugeresa i fragilitat dels relats s’hi amagava un entrellat simbòlic de gran empenta. El to sincopat, les metàfores i el·lipsis de la cançó, prenien una dimensió subtil al conte que el convertien en una mena d’estranya joia, en una meravella en quatre minuts. El vell metec m’havia fet seu de nou com aquell anit a Vilassar de Mar.
Va ser una llarga vetllada de converses matisades pel vellut aquarèl·lic de l’alcohol. Es van dir llibres, històries, història, poemes, cançons, records, amors i ciutats. Es va invocar a l’incert Déu que encén la creativitat i es va blasmar contra els petits i miserables Déus que maneguen les nostres vides. Cada instant va ser una vida, aquella nit. Quan, llarg com és, es va aixecar, ens va dir bona nit i va perdre’s entre les ombres del jardí de can Paco Rodon, vaig entendre que alguna breu meravella havia habitat entre nosaltres, però que el seu impulsor estava ja deixant anar amarres. Així hem pogut fer nostres les cançons i els relats de Moustaki, a l’hora que ell també se sentia una mica dels nostres.
Ara escolto el seu doble en directe a l’Olympia parisenc de l’any 2000 i veig el seu autor com una part del paisatge humà de Catalunya. L’existència intel·lectual, política o amorosa de més d’una generació s’ha construït aquelles músiques anònimes que ens ballen pel cap.

Tenim un pla

2011-12-22T07:47:00.000+01:00

De plans de lectura, projectats o frustrats, catalans o estatals, n’he sentit parlar de sempre; del seu èxit gairebé mai. Ara la Generalitat te un pla i sembla creïble, tot i que al dossier de presentació no es parla enlloc de quants diners es disposa per fer-lo. Però és ambiciós, transversal, rigorós i modern. Toquem ferro amb una ma i amb l’altra posem-nos tots els implicats en el llibre a treballar-hi. Els objectius estan marcats i no tenim excusa.
Que llegir no està prestigiat, que els autors no tenen cap visibilitat social, que els mèdia a penes parlen de llibres, que cal enfortir la presència del llibre a la societat, l’educació i fins i tot el treball, que s’ha de protegir els llibreters i el món editorial en tant que sectors econòmicament estratègics i que cal un esforç institucional que empenyi d’una vegada el llibre digital, tothom ho ha dit i ho ha defensat amb major o menor vehemència, però feia falta un pla. Dilluns els consellers Ferran Mascarell i Irene Rigau el van presentar. Que siguin els dos màxims representants de l’administració implicada amb la cultura i el coneixement els que empenyin aquest projecte i el defensin, ja és una bona carta de presentació. És una primera passa perquè ampliar el nombre de lectors sigui un repte de país, del que viu del llibre i del que no.
Pel procés de redacció, per l’anàlisi, pels objectius i sobretot per la voluntat d’implicar a molts sectors socials, econòmics i administratius, sembla raonable que augmentar els lectors fins el 71% i acostar-nos a la mitjana europea, no ha de suposar una quimera; encara que no sapiguem de quants diners es disposa per fer-ho possible. De moment, però, tenim un pla bo i creïble, que ja és molt.

Paga que és gata

2011-12-20T23:11:00.000+01:00

Per a moltes famílies d’economia precària i membres a l’atur i estudiant, un euro per recepta, un euro més per la T-10, i els augments de l’aigua i del llum que venen, pot significar la sotsobra total, l’estretor definitiva, la fractura social.
Per als turistes, acostumats a pagar la taxe de séjour quan van a París (i no per això hi deixen d’anar) i a que els clavin de mala manera per una cervesa als bars del centre de Barcelona, un o dos euros, segons hotel, de taxa no és la misèria, i molt menys ho serà per al sector hostaler.
La Generalitat només rebaixa un 0’7 % el pressupost per al 2012, no perquè doni majors servei, sinó perquè ha de pagar més interessos pel deute. Per tant, és evident que cal recaptar més si no volem que ens retallin fins la dosi d’aire que respirem. I per recaptar, el copagament i l’augment de tarifes no són unes idees originals, però són de les mes plausibles. Ara bé, si la taxa turística es pot aplicar de forma esglaonada, perquè l’euro de les receptes s’aplicarà de forma lineal, creant un greuge que pot ser socialment gravíssim? I perquè aquest exagerat augment al títol de viatge més popular?A qui es vol castigar?

Dit a El Món a RAC 1 el 21 de Desembre de 2012

Universos mínims

2011-12-15T07:16:00.000+01:00

Des del turó d’Opicina, on hi ha arribat amb un fatigat tram que fa més d’un segle que puja costes tan impossibles com la seva pròpia història, entén la dimensió mínima d’aquest univers europeu i antic. Als peus la greu Trieste abocada als assolellats marges del mar Adriàtic; enllà la península d’Ístria com un sospitós vaixell sorgit d’entre les boires; en mig la brevetat eslovena i Muggia, el darrer posto italià. En la memòria una vella cançó de Claudio Baglinoi: “Passerotto non andare via / Nei tuoi occhi il sole muore giù / Scusa se la colpa è un poco mia / Se non so tenerti ancora qua”. L’univers no va mai més enllà dels ulls, mentre que el pati de veïns on vivim és tant infinit com la ment; cru que és això el que va entendre de El Danubi (ed. 1984) i Microcosmos (Empúries), el que havia de llegir de Claudio Magris abans d’anar a aquesta fi del món que és Trieste.
A la plaça de l’Unità d’Itàlia es va saber tan petit com el senyor Samec, i caminant pel Lungomare es va creure tan etern com el riu que sorgeix el continent que acaba en aquest mateix golf. Si l’any 1908 l’arxiduc Francesc Ferran hagués caminat cap al castell de Miramare amb la mateixa sensació de viure un temps terminal en territori terminal amb que ho feia el caminat incert un matí sense nom, hauria entès perquè la corona dels Habsburg era d’espines. Trieste és el final d’un territori que ell creia inabastable i que el temps ha demostrat mínim.
El port de l’imperi, el pas cap a l’est de Napoleó, el límit del món socialista i l’administració internacional (1947-1954), han fet de la ciutat una cruïlla que no porta enlloc si no es a ella mateixa. Cal saber que quan s’entra a Trieste és per no sortir-ne mai més. Rilke, Joyce, Stendhal, Italo Svevo o Umberto Saba ho van viure abans com després han estat Magris, Veit Heinichen o Boris Pahor. Els espais fronterers només poden compartir tradicions diverses, i per minúsculs que siguin, això els fa immensos. El passejant que vaga pel canal i, sense rumb, acaba perdut al Molo Audace, ho sap. Ell prové d’un lloc així, per això l’univers mínim de Trieste s’ha convertit en part fonamental del seu conèixer. Mira el teatre Verdi i els edificis neoclàssics de la Riva 3 de Novembre i recroda de nou la cançó de Baglioni: “Senza te / Morirei / Senza te / Scoppierei / Senza te / Brucerei/ Tutti i sogni miei / Solo senza di te / Che farei”. Rodamóns del coneixement.

Morositat bibliòfila

2011-12-15T07:14:00.000+01:00

Si un autònom, posem un escriptor, no fa les liquidacions correctament i puntuals, Hisenda li fa una declaració paral·lela, li escriu una carta on el titlla de delinqüent, l’amenaça amb represàlies i el convida a pagar amb els recàrrecs i sancions que se’n derivin. Hisenda, en lloc de respectar la presumpció d’innocència, dona per feta la culpabilitat. Ara bé, si és l’administració la que no paga no passa res.
Per cada llibre que una biblioteca pública presta l’administració titular de l’equipament ha de pagar un 0,2% de drets d’autor. Això es va aconseguir després de posar en evidència que l’estat espanyol era un dels pocs de la U.E. que no acomplia aquest compromís europeu. Enguany les diverses administracions que gestionen les xarxes de biblioteques públiques de tot l’estat han fet 36 milions de préstecs, un senyal de que l’afició a llegir, encara que siguin best-sellers, creix.
Per contra, però, les pintoresques administracions que gestionen la xarxa pública de lectura només han abonat a l’entitat gestora dels drets d’autor literaris CEDRO la ridícula quantitat d’encara no 50 mil euros. Evidentment l’entitat ha suspès el repartiment d’aquesta recaptació entre els seus socis. No hi ha moneda fraccionària tan petita, és clar.
Suposo que els partidaris del ‘tot de franc’ deuen estar molt contents; però si la lectura pública ha de ser una simple competència deslleial impedint que els escriptors es guanyin la vida, de poc servirà que la gent llegeixi una mica. Si ha de ser així potser caldria preguntar als autors si donen permís per que hi hagi llibres seus a les biblioteques. Però l’administració fa el que vol. Ja veurem que diu Hisenda quan un escriptor deixi de pagar el proper trimestre.

Una industria capdavantera

2011-12-13T22:54:00.000+01:00

Per xifres de producció, vendes i facturació, la indústria editorial catalana és un dels puntals del creixement econòmic del país, de llarga tradició i prestigi. A més és un sector molt internacionalitzat, a l’avantguarda tecnològica i que genera un elevat valor afegit; just les característiques que els experts demanen a les indústries que ens han de treure de la crisi.
La pregunta, llavors, és simple: perquè les administracions no aposten més per la indústria editorial catalana?
L’Institut d’Indústries Culturals està fent una bona feina, i està molt bé que el president Mas hagi assistit a la Nit de l’edició, però no n’hi ha prou. Fa anys Barcelona era la capital mundial de l’edició en castellà, privilegi que va perdre en favor de Madrid, ciutat sense una tradició editorial tant procliu. Per què? Perquè l’administració hi va apostar.
Si la Generalitat en pes, el sector financer, l’ajuntament de Barcelona, els sindicats, les organitzacions patronals i la universitat aposten per la indústria editorial, aquest serà un sector punter de l’economia catalana. No fem volar coloms somiant en indústries que sabem que no vindran mai. El món editorial ja el tenim aquí, i ho te tot a favor.

Dit a El Món a RAC 1 el 14 de desembre de 2011

Enric Barbat, pionero de la ‘Nova Cançó’

2011-12-13T08:00:00.000+01:00

Cuando el lunes próximo se conmemoren los cincuenta años del primer recital de ‘cançó’ a cargo de ‘Els setze jutges’, seguro que, Quico Pi de la Serra, Guillermina Motta o Joan Manel Serrat tendrán un recuerdo para aquel joven, de marcada influencia cultural francesa, con quien un día comenzaron a cantar juntos tras recibir el visto bueno de Josep Maria Espinàs y Miquel Porter Moix, los fundadores del colectivo. Ese chaval, apenas tenía 20 años, era Enric Barbat, uno de los primeros cantantes profesionales de ‘Els setze jutges’ y, a pesar de ello, uno de los primeros en retirarse del mundo de la música. Desde 1973 hasta el pasado domingo, en que a les 68 años su corazón sucumbió, Barbat vivió en Menorca. La iglesia del afrancesado pueblo de Sant Lluís le despidió el martes.
Tras debutar en la facultad de derecho de la Universidad de Barcelona, Barbat comenzó una década de actividad musical frenética. Escribió más de cien canciones y actuó en toda Catalunya además de Madrid, Zaragoza, València, Baleares, Paris, Toulouse, Perpiñán, Niza, Montpelier o Marsella, además de gravar siete discos. En Junio de 1970 inició sus llamados recitales de bolsillo, dirigidos por Joan de Sagarra, y acompañado por el bajista Jordi Clua, en el Cine Alexis de Barcelona. En Marzo de 1971 se presentó en el Palau de la Música Catalana, concierto del cual se editó un LP. Ese mismo año presentó el espectáculo ‘la iaia de l’Enric’ con canciones i textos de Manuel Vázquez Montalbán, dirección artística de Mario Gas y escenografía de Fabià Puigserver. Poco tiempo después se introduce en el mundo del tango y traduce algunos al catalán. De este trabajo se edita un nuevo disco y estrena un espectáculo, dirigido por Mario Gas también, junto a Guillermina Motta y con los bailarines Cesc Gelabert, Pirjo Silfver, Matilde Muñiz, Ramón Ramis y Lisette Babler. Unos meses después participa en la segunda edición de las míticas ‘Sis hores de cançó a Canet’…tras lo cual decide desaparecer y retirarse a vivir a Menorca.
A partir de entonces sus apariciones fueron contadas y muy discretas. Edita Erre Hache Positivo (1977), su único disco en castellano), Quatre (1983) y el último, Camins privats, en el 2006. El 13 de abril de 2007 recibió la Medalla de Oro del Parlament de Catalunya por la contribución de ‘Els setze jutges’ a la cultura catalana.

Nou anys no són res, o si

2011-12-08T17:58:00.000+01:00

Quan van obrir els escèptics habituals van dir que no durarien ni un any. Estaven lluny del centre i s’especialitzaven en un gènere que, si bé tenia seguidors a Barcelona, tampoc no era el més lluït ni de la narrativa ni de la indústria. Només van encertar en aquest detall; efectivament, la majoria d’editorials del país no tenien un bon catàleg de novel·la policíaca. Amb més d’un directiu prosèlit de la tradició ‘psuquera’, que deia que llegir novel·les policíaques era alienant, i malgrat la potència de les novel·les del detectiu Pepe Carvalho, de Vázquez Montalbán, des de les èpoques glorioses de la Cua de Palla les editorials catalanes no tractaven bé el gènere. És clar que, tret de casos excel·lents com l’Andreu Martin, des de Manuel de Pedrolo i Jaume Fuster els autors locals no mostraven gaire afició pels crims.
Diumenge va fer nou anys que el Paco i la Montse van obrir ‘Negra y criminal’ a la Barceloneta, una llibreria amb aire d’oficina d’investigador privat, i van començar a dinamitzar el gènere negre al costat d’iniciatives com la biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet. Poc a poc van aparèixer lectors, jornades, llibres, autors, col·leccions, clubs de lectura, premis literaris, bandes de crim organitzat, inspectors dels Mossos i tota la parafernàlia habitual.
A la Catalunya d’avui, una societat malalta de retallades, crisi i ignorància, ves per on la novel·la negre és el gènere que te millor salut. La crisi afecta tothom, també a la llibreria; ara tothom ven aquelles novel·les que abans creia alienants (hi ha força llibreters ex ‘psuqueros’), i sobreviure amb aquest panorama no és fàcil. Però ells segueixen allà oferint vi i musclos als amics. De més negres les han vist.

Els til·lers del món

2011-12-08T17:57:00.000+01:00

Unter den Linden pot ser un somni; el somni de la llibertat reconquerida que pren la forma de la popular avinguda berlinesa. Mentre l’hiperrealisme socialista es malbaratava pels carrers del Mitte, Christa Wolf començava a pensar en un nou temps a ‘Casandra’. Però va ser a ‘L’avinguda dels til·lers’ (Columna) on va aconseguir superar la realitat i construir, a partir dels records, una nova forma de coneixement més pròxima a l’humanisme dels pisos per a treballadors immigrants de Kreuzberg que a la grandiositat de la nomenklatura. La protagonista del relat sortia d’un desengany amorós passejant sota els til·lers al temps que la pròpia autora es desencisava de l’oficialisme de la RDA fins la ruptura arribant a la porta de Brandenburg.
Vaig usar el llibre de la Wolf com a guia sentimental un matí de diumenge. Tot i ser primavera ben entrada la fresca convidava a caminar de pressa; un moment perfecte per portar la contrària al món: seure en una terrassa i contemplar les vides que passaven i que, ves a saber, potser també buscaven superar les seves pròpies grises realitats. Així Unter den Linden deixava de ser la simbòlica avinguda d’una ciutat per convertir-se en un senyal referent dels temps nous i incerts a que ens aboquem. Els til·lers de l’antiga RDA era ara tots els til·lers el món. Des de la terrassa d’aquell cafè, el socialisme científic d’Eric Honecker era un acudit macabre al costat de la crueltat amb que el capitalisme terminal amenaça amb arrasar la memòria continguda a l’arbrat de l’avinguda. Probablement Christa Wolf ho veia així i per això, malgrat la campanya en contra seu, va decidir mantenir una postura tan original com solitària contra l’estat socialista i a favor de la pervivència de la RDA. El somni per superar la realitat.
Si la Wolf va col·laborar amb l’Stasi no ho va fer menys obligada (policial, moral o culturalment) que la majoria dels seus conciutadans. La sospita i la delació eren els pilars que mantenien políticament l’estat. Però si mai un matí us heu assegut a Unter den Linden i heu observat les vides de la gent al passar, entendreu perquè un passeig sota els til·lers pot ser una bona forma de superar una realitat i caminar vers el coneixement. I la felicitat.
Amb els anys i la història, Berlín va esdevenir la ciutat somiada. Superat aquest estadi només en queda la nova realitat tret d’Unter den Linden, que és un oasi.

Ja l’aixecarem dreta la paret

2011-12-04T20:06:00.000+01:00

Si algun alemany d’aquests que tan poques ganes tenen de seguir pagant les nostres gresques financeres, descobreix que, en la lamentable situació econòmica i laboral en que estem, gaudim d’una setmana amb dos festius intermedis que propicien un munt de ponts, aqüeductes i passeres de tota mena que la converteixen en una setmana majoritàriament inhàbil per a pencar, s’empiparà de valent i aplaudirà la negativa als eurobons de frau Merkel. I tindrà raó.
A meitats del segle passat el miracle alemany va néixer del Pla Marshall, si, però va créixer, consolidar-se i imposar-se al món damunt molts prejudicis gràcies al treball abnegat i constant de milions de ciutadans de tota mena i condició que tenien clar que, la única sortida a aquell forat on la guerra i el nazisme els havia enviat, era treballar tot i més si calia.
Aquí potser encara ens creiem que som rics o fins i tot que som la vuitena potència mundial, que va dir el bromista del bigoti, i decidim que aquesta setmana treballi Rita (o Angela).
Agrupar festius i eliminar-ne si cal seria un senyal de coherència amb els temps magres que vivim. Així tindríem dret a reclamar més Europa.

Dit a EL Món a RAC 1 el 5 de desembre de 2011

Vida de Pau Riba

2011-12-01T07:21:00.000+01:00

El gripau com a metàfora de la vida. Així entén Pau Riba el miracle incert de l’existència i a partir d’aquí construeix una poètica clara i poderosa que connecta la sensibilitat intel·lectual amb la diversitat artística; sempre amb la vida com a objectiu central. Així ho ve fent des de 1967 (Taxista) i així ho ha tornat a fer, quaranta anys després, a l’Artesà de Gràcia, convertit per un dia en la seva casa formenterenca on va gravar l’octubre de 1971 ‘Jo la donya i el gripau’ (Edigsa); la vida segons la veu i la canta Pau Riba.
No érem pocs els que, a primers dels setanta, vam descobrir una cultura doblement amagada, per estar feta en català i per subvertir el noucentisme imperant. Era el símbol d’una actitud que ens relacionava directament amb els referents de les joves generacions d’arreu del món; pop, psicodèlia i hipisme. Els viatges a les illes buscant la vida senzilla i natural i a la descoberta de les drogues, lluny de la tètrica grisor barcelonina de l’època i de l’ofegador pes de les famílies, que van inspirar aquell treball gravat en part al mateix pati de la casa, van obrir tantes ments que, uns anys després, vam ser munió els que no ens vam creure la pantomima de la transició i vam preferir celebrar la festa dels sentits al carrer. Amb en Pau fent de donya Inès a un recuperat Born en un Tenorio de tres llargues nits i plàcids matins de dolça ressaca aquest país va començar, lentament a canviar. La vida tornava nova i fresca. Per fi el pensament lliure va envair la ciutat, (on és ara, per cert?)
Ho recordava escoltant cançons com ’Mama nen’, ‘Llàgrimes i petons’ o ‘Mesquinet’, un impecable himne al màgic acte biològic de parir. A ‘Graficolorancia, les cançons de Pau Riba il·lustrades per artistes internacionals’ (Pastanaga ed. 1976), en l’època daurada del ‘Rollo enmascarado’ en Rubiales va fer-hi una bellíssima vinyeta entre pop i cubista, que ara evoca tant els que hi som com fa memòria dels que ja no hi són, com la Mercè Pastor, la donya, el Mario Pachecho, productor del disc, o en Pau Mauvido, amic de l’ànima del Pau.
’40 gripaus’ no ha estat un viatge a la nostàlgia ni a la recerca del paradís perdut, perquè el paradís és la vida que ens saluda cada dia. Per celebrar aquest instant en Pau Riba ha fet una festa al pati de casa seva i ens hi ha portat. Enllà de les boires d’aquest temps brut i sòrdid, neix el dia a totes les formenteres de la ment.

Iniciatives a pèl

2011-12-01T07:20:00.000+01:00

La idea d’Edicions B de posar a la venda llibres digitals a 1,99 € i sense la protecció (coneguda com a DRM) contra la còpia pirata ha posat en alerta el sector per dos motius. Primer perquè venen a aquest preu és impossible guanyar-s’hi la vida, i segon perquè, tret de les obres de domini públic, és impensable que hi hagi autors que acceptin posar els seus llibres a la xarxa perquè se’n facin tantes còpies com es vulgui. És cert que la competència que suposa l’arribada d’Amazon a Espanya, tant pels preus com per la facilitat i rapidesa en la descàrrega, ha posat els editors en alerta; i és cert també que les condicions dels contractes que Amazon està oferint a les editorials per posar els seus llibres a la xarxa són poc favorables, però sabem que el gremi no està per l’opció que ha encetat Ernest Folch, editor d’Ediciones B. Folch tanmateix no ha comunicat pas que hagi pres aquesta decisió amb Ara llibres, segell de la seva propietat.
La realitat és que la venda de llibre electrònic és encara residual a Espanya, i cal activar-la amb urgència si es vol compensar el 16% de caiguda de les vendes a llibreries de l’any passat. El pla lector en que està treballant de forma transversal la Generalitat és un bon projecte, segons que diuen els que el coneixen, però encara cal polir-lo i que tots els Departaments s’hi posin a la una.
Un dels temes de debat del pla és el paper que han de tenir les biblioteques. Han de ser simples punts de lectura de franc, com ho són tantes, o han de ser centres de documentació i orientació per la millora qualitativa de la lectura? Te sentit que una biblio es dediqui a comprar cabassos de best-sellers per préstec i no compri obres de grans autors desapareguts?

Prendrem mal

2011-11-24T11:42:00.000+01:00

La pugna entre el conseller Mascarell i el tinent d’alcalde Jaume Ciurana per imposar un model o un altre d’articulació dels principals equipaments culturals de Barcelona, acabarà fent prendre mal a tot el sector cultural. Per ara cap dels dos dona el braç a tòrcer, tot i que la sortida de Ramoneda del CCCB s’interpreta com una victòria parcial de Ciurana, membre d’una nissaga de tradició a Convergència, contra l’exsocialista Mascarell. A més, els dubtes respecte el control que el conseller te sobre l’aparell del Departament i la recent i sorollosa dimissió de la majoria de membres del CoNCA, no li aplanen gens ni mica el camí cap a la reorganització de les institucions culturals que s’ha proposat.
L’espectacle és vist pel sector cultural com un ridícul enfrontament per veure qui controla més institucions perquè li toca i sense tenir massa en compte els projectes endegats per dada centre. És clar que també hi ha qui aprofita l’avinentesa per organitzar sonors guirigalls a l’entorn de la peculiar forma d’entendre la que hauria de ser òbvia vinculació del CCCB a la cultura catalana de la que forma part (o no).
L’estat de gràcia de la cultura amb el govern Mas ha durat molt menys del previst per l’impacte del fitxatge de Mascarell. Primer van ser les retallades. Un cop assumides, quin remei, van ser les gestions per unificar l’estructura del TNC, Lliure i Mercat. Poc després li va tocar a l’autonomia del CoNCA mentre el consorci de la Casa de les Llengües espera torn per ser fulminat. Ara l’objecte del desig és el MACBA, CCCB, Canòdrom i Filmoteca. La històrica desconfiança convergent envers els creadors no tant sols no s‘ha apaivagat, sinó que amenaça amb fer prendre mal a tot el sector.

Montserrat Figueras, una vida para la música antigua

2011-11-24T11:40:00.000+01:00

Encaminar toda una vida en un único sentido, uniendo lo profesional con lo pasional e incluso personal, es casi garantía de una vida rica y plena. Esa fue la existencia que quiso Montserrat Figueras (Barcelona 1942), soprano especializada en la recuperación y modernización de la interpretación de la música antigua, que ayer falleció en Barcelona a los 69 años de edad. Y es que, además de ser un referente internacional en el canto de la música medieval, renacentista y barroca, fue la esposa, compañera y cómplice de Jordi Savall y madre de la arpista Ariadna Savall.
Montserrat nació en el seno de una familia melómana. Su padre tocaba el violonchelo, y ella comenzó a estudiar canto y teatro ya de pequeña. Fue alumna de Jordi Albareda, colaboró ya de joven con Enric Gispert y no tardó en hacerlo también con el grupo Ars Musicae de Barcelona, donde conoció a Jordi Savall con quién se casó en 1968. La pareja tiene dos hijos, Ariadna y Ferran, ambos músicos también. Por suerte para la cultura, los Savall-Figueras son una saga para la música.
Dos años antes de casarse Montserrat comenzó a estudiar técnicas de canto antiguo, de los trovadores al barroco. Esa especialización, que completó junto a su marido estudiando en la Schola Cantorum Basiliensis y en la Musikakademia Basel durante 18 años, se convirtió en el grado absoluto de una excelencia artística que Eva Krasznai, con quién también estudió, contribuyó a pulir aportándole un gusto interpretativo exquisito. Hoy en día Montserrat Figueras es reconocida internacionalmente como una de las renovadoras técnica y estilística de la interpretación de las músicas anteriores a 1800.
Paralelamente a su formación Figueras fundó en 1974, junto a Savall, Lorenzo Alpert y Hopkinson Smith, el grupo Hesperion XX, que con el cambio de centuria pasó a denominarse XXI. En 1987 la pareja creó el coro La Capella Reial de Catalunya y posteriormente la orquesta Le Concert des Nations y el sello discográfico Alia Vox. Con los más de 60 discos que gravó, entre el que se cuenta la banda sonora de la película ‘Todas las mañanas del mundo’, obtuvo premios como el Grand Prix de l'Academie du Disque Français, el Edison Klasik, el Grand Prix de l'Académie Charles Cross y un Grammy por el libro-CD Dinastía Borgia. Església i poder al renaixement. También recibió en 2003 el título de Officier de l'Ordre des Arts et des Lettres por parte del Gobierno francés, y este 2011 la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
Su decisiva contribución a la recuperación de los dramas litúrgico-sacros ‘El Cant de la Sibil·la’ y ‘El Misteri d’Elx’, fue imprescindible para que la UNESCO considerara Patrimonio Cultural de la Humanidad, la primera, y Obra Maestra del Patrimonio Oral e Inmaterial de la Humanidad el pasado año. Y es que, en palabras del conceller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Ferran Mascarell, “Montserrat Figueras es un referente por el rigor, la profesionalidad y la excelencia creativa”.
La Creu de Sant Jordi otorgada por su valiosa contribución a la recuperación de la música antigua fue, de hecho, un premio del que todos los catalanes se han beneficiado. Y es que nunca antes de la eclosión popular de la pareja Savall-Figueras, había sido tan apreciada y valorada esta música en Catalunya. El sepelio de la artista se celebrará el próximo viernes en un lugar todavía por determinar.

El declivi de l’imperi

2011-11-22T22:40:00.000+01:00

Amb ‘El declivi de l’imperi americà’, l’any 1986, el cineasta Denis Arcand va dirigir una aconseguida i sarcàstica faula sobre la frustrant caiguda d’una generació que esperava canviar el món y que es va acabar convertint en subjecte passiu del sistema que tant menyspreava de jove. El film va ser un èxit perquè reflectia les vides dels espectadors que omplien els cines.
La crisi actual està dinamitant el nucli dur de la classe mitjana del país; la que paga els impostos que permeten mantenir pensions i sanitat, la que empeny el dia a dia econòmic, social i cultural de Catalunya i sobre la que ara recau el gruix de retallades salarials, càrregues fiscals, augments de tarifes i exabruptes bancaris quan demanen un crèdit.
I si s’està carregant massa els neulers damunt aquesta amplia capa de la societat catalana? I si la fallida final del sistema no be pas per les classes més desfavorides o passives, sinó que ve per l’ensulsida irreversible de les classes mitjanes?
La frustració de les generacions entre 35 i 55 anys que sostenen literalment l’entramat social del país pot fracturar del compromís històric damunt el qual es va construir el segle passat la Catalunya moderna. El declivi d’una classe pot ser la decadència d’un país.

Dit a El Món a RAC 1 el 23 de Novembre de 2011

Descobrir Austràlia

2011-11-17T00:16:00.002+01:00

Heu sentit a parlar mai del Pont Morell, la Barcelona Terrace o la peixateria Canals? Sabíeu que Melbourne va tenir un alcalde d’origen català? Això i tot el relacionat amb la petja que els catalans hem deixat allà, ho trobareu a l’expo on-line L’empremta catalana a Austràlia (www.catalanfootprintinaustralia.net), un projecte nascut de la iniciativa de la jove investigadora Lluïsa Vilalta.
Tot va començar amb una beca de la Universitat Nacional Australiana per fer una recerca sobre el vaixell Montserrat, que va arribar a Australia el 1959 ple d'immigrants espanyols. I si bé a la costa est no va trobar gran cosa, a Melbourne va conèixer Josefina Canals, una catalana nascuda a Australia fa 87 anys; ‘la més catalana dels australians, la mes australiana dels catalans’, com diu la Lluïsa. Amb l’ajuda del Casal Català va obtenir una ajuda del Victoria Multicultural Commission. La resta va ser feina de trucar a totes les portes durant un any i mig buscant la petja dels catalans a Austràlia. Gràcies a les aportacions de la comunitat catalana a Austràlia i al treball voluntari dels professionals de Myrïades Associacio Cultural, els resultats de la recerca de la Lluïsa estan a internet bo i esperant que algun dia arribi una ajuda que permeti tancar el projecte en forma d’exposició a Barcelona i a Melbourne. O sigui: es busca patrocinador.
La Lluïsa Vilalta és un exemple contemporani de la petja catalana pel món. Londres, Estats Units i Austràlia saben del seu pas. No ha descobert el jove continent, però ha fet una aportació a la seva història. Un cas més d’un dels fills excel·lents d’aquestes generacions que, essent les millor formades de la nostra història, han d’emigrar. La història circular.

El conill i la pastanaga

2011-11-17T00:15:00.000+01:00

D’acord que els metges han fet vaga abans d’esperar-se als resultats de la negociació amb el Departament, però és que ahir el conseller de Salut ja va anunciar més retallades per a l’any vinent. Si tenim present que els metges protesten per les retallades d’enguany, jo diria que la justificació sindical de la vaga està clara. I, a més, és un dret.
El que no entenc és perquè tants escarafalls mediàtics. No n’hi van haver tants quan els treballadors de TV3 es negaven a que els retallessin el sou, com a tot treballador públic. És més necessària la tele que la sanitat? O és que quan fan vaga els metges de cop i volta a tothom li fa mal algun orgue vital?
Les retallades no afectaran l’assistència ni el servei als ciutadans, diu el conseller; jo no me’l crec. És impossible que tanta estisorada no es noti en l’atenció a l’usuari. Una cosa és la racionalització de serveis i l’altra és l’escapçada. I la forma com s’ha aplicat la tisora deixa el sistema públic de sanitat en una situació de precarietat tal que, fins i tot recuperant el pressupost del 2010, faria falta temps per tornar a la normalitat.
I, mentrestant, els malalts passen.

Dit el 17 de Novembre de 2011 a El Món a RAC 1

Josep Pernau, maestro de periodistas en libertad

2011-11-15T07:39:00.000+01:00

No es maestro quién lo quiere. Enseñar requiere un estado de consciencia especial para que el discípulo reconozca la autoridad moral del maestro. El periodista Josep Pernau (Lleida 1930), que falleció ayer en Barcelona a los 80 años, fue un niño ‘feliz en un estado semisalvaje de vida de campo sin horarios, maestros, catecismos ni escuelas. La ocupación, o liberación, supuso la rigidez, el orden severo y la disciplina’, según confesó él mismo en su libro Diari de la caiguda de Catalunya. Ahora que recuerdo algunas tardes pasadas con él en la redacción de El Periódico de Catalunya, donde colaboré largo tiemop, pienso que fue probablemente esa doble condición infantil de libertad total y severa rigidez la que, años después, le permitió ser reconocido como maestro en esta compleja profesión de contar las cosas que suceden tal y como uno las conoce.
Junto a Josep Mª Huertas, Josep Mª Cadena y unos pocos más, Josep Pernau empujó con decisión los inicios profesionales de la generación de periodistas catalanes llegados antes que TV 3. El glorioso Tele eXpres, el viejo y añorado Diari de Barcelona y el siempre enmarañado Correo Catalán fueron algunas de las aulas donde Pernau ejerció de jefe con la mano de la libertad y de maestro con la de le rigidez.
De hecho Josep Pernau ya había trabajado un par de años de maestro en los Pirineos de los años cincuenta; buen aprendizaje. En 1952 ingresó en la Escuela Oficial de Periodismo de Barcelona, se estrenó en el oficio en 1954 y en 1966 cofundó el Grup Dremocràtic de Periodistes. Ya en la transición presidió la Asociación de la Prensa y, de 1978 a 1981, la Federación de Asociaciones de la Prensa de España (FAPE): Entre 1991 y 1997 fue decano del Col·legi de Periodistes de Catalunya, periodo en el que se aprobó el Código Deontológico.
Antes de trabajar en la que fue su casa, El Periódico de Catalunya, donde ejerció de columnista y editorialista durante veinte años, Josep Pernau fue director del Diario de Barcelona, del Diario Femenino, de su sucesor, Mundo Diario, de la revista Destino y del semanario Mundo.
Fue también autor de los libros Historia Mundial des de 1939, Diari de la Caiguda de Catalunya (1989), Memories, d’Arbeca a l’Opus Mei (29004) y Humor de combat (2007), y del programa de televisión Los Niños del 36.
Como no podía ser de otra forma, recibió numeroso premios. En 1991 ganó los premios Ortega y Gasset y el Ciutat de Barcelona, en 2002 el Josep Maria Lladó a la libertad de expresión y el Premio Internacional Manuel Vázquez Montalbán en la categoría de periodismo cultural y político en el 2005, año en que recibió también la Creu de Sant Jordi de la Generalitat.
Pero lo que no se cuenta a menudo son los beneficios que obtuvieron quienes aprendieron de él. Además de los diez años en que estuvo inculcando su experiencia en la Escuela de Periodismo y en la Facultad de Ciencias de la Comunicación, para los jóvenes periodistas Josep Pernau fue siempre alma y motor de las redacciones que pisó.
Cuando me dedicó el libro Diari de la caiguda de Catalunya con su simple y potente ‘amb la meva amistat’, supe que por fin me había ganado la licenciatura de las redacciones y del cerrar páginas escribiendo contra el reloj. Era abril de 1989 y uno llevaba ya bastantes años en esto. Y puede que, a pesar de lo poco que queda hoy en día de este oficio, su maestría me ayuda a seguir en él.

Joan Agut, escritor y editor poliédrico

2011-11-14T07:15:00.000+01:00

Hay personas que son un lujo para la sociedad de la que forman parte. Su inteligencia, humanidad, cosmopolitismo o sagacidad, les convierten en ciudadanos predilectos y como tales son considerados y, a su desaparición, evocados. En una cultura normal, el escritor y editor Joan Agut (Barcelona 1934), que falleció la pasada semana en Caldes de Montbui, sería un personaje reivindicado. Pero la cultura catalana, tan dada siempre al oficialismo gregario y con una amplitud de miras milimétrica, dejó pasar a Agut por la vida, sino con indiferencia, casi.Joan Agut hizo lo que toda persona mínimamente inquieta debía hacer durante el franquismo: largarse del país. En 1959 dejó un trabajo sin futuro en unpuesto en el mercado y marchó a París tras los pasos bohemios de Miller i Hemingway. Allí aprendió de todo, a escribir, a leer, a editar y a vivir; entró en contacto con el Front Nacional de Catalunya y, a la vuelta, apareció su segunda cara. Abrió una librería en Barcelona y fundó la editorial Barnacova, a la que dejó en pleno éxito por desacuerdo con sus socios. Posteriormente creó Thassàlia, sello con el que editó algunas joyas de la literatura contemporánea universal de esas que no se venden en el mercadillo de la feria de Frankfurt. Pero también dejó aquel barco, y en 1997 apareció su faceta de escritor.
Autor frenético, conversador insaciable, sabio enorme, personaje elegante en el aspecto y las formas y colega generoso, durante su febril periodo creativo publicó casi un libro por año y obtuvo diversos premios: el Crexells a la mejor novela del 2001 por El mestre de Taüll, el Carlemany del 2003 por Pastís de noces y el Pin i Soler del 2001 por L'arbre de la memòria. Su novela preferida era Gombó i míster Belvedere, con la que quedó finalista del Sant Jordi del 2000. Otros títulos fueron El dia que es va cremar el Liceu (1995), Rescatats de l’ombra (1996), La mirada del cec (2000), La via Làctia (2001), Matadors & cia (2003), Coses de familia (2004), Rosa de foc (2005), Paradís (2006), Wagons lits (2007) y La pau dels orígens (obra dedicada a quien fue su editor, Isidor Cònsul).
Tras este período de gran creatividad llegó el silencio. El hombre que se reinventó tanto como la vida le empujó a hacerlo vio como sus tres últimos originales no encontraban editorial. En tiempos de crisis no hay espacio para creadores sin límites. Inmersos en buscar fenómenos editoriales que les permitan cerrar los balances en positivo, no hubo editorial catalana lo suficientemente inteligente para entender la desbordante obra de Agut. Además de estas tres obras, quedará una última novela inacabada cuyos protagonistas son gatos y perros. La enfermedad degenerativa que padeció durante más de un año pudo más que su vertiginosa capacidad creativa.
Preguntado en una entrevista sobre su auténtica adicción a la escritura también colaboró intensamente en el suplemente de cultura del diario Avui), Agut respondió que no tenía móvil, ni televisor, ni ordenador, ni segunda residencia, ni novia. Tenía tiempo para escribir y, además, se dedicaba a ello cada día. Demasiado para una cultura tan estrecha.

Un bon exemple

2011-11-11T07:30:00.000+01:00

Malgrat totes les tempestes, i quan el CoNCA, perduda la pugna cortesana pel control de les subvencions, com a nens rebecs pleguen, a Barcelona naixia amb èxit de públic i pressupost una proposta cultural coherent i moderna. Es diu Mira!, i és un festival que busca el diàleg entre la música avançada i el vídeo contemporani. Dissabte va reunir 1500 persones a la Fabra i Coats, que no és centralitat, que van gaudir durant gairebé 12 hores d’una intensa fusió entre música electrònica i electrònica visual.
Mira! neix de la voluntat de creació i difusió cultural, de la vocació i del talent dels seus promotors; de res més. L’equip que dirigeix l’Oriol Pastor són deu col·legues que, per damunt dels impediments institucionals, pressupostaris i organitzatius, van decidir fa poc més d’un any impulsar un diàleg entre música i vídeo que promogués noves formes expressives més enllà de l’habitual complement de l‘una envers l’altre. Van demanar a artistes dels dos àmbits que treballessin plegats i, com que no tenien ni cinc i ningú no els donaria cap subvenció, van decidir autofinançar-se abans de deixar-ho córrer, com fan altres. El públic va pagar 18 euros i va ser feliç, i els promotors van poder tornar els diners que havien demanat. I així, aquests fills del Sónar s’han fet ja un recó en la complicada i convulsa agenda cultural de la ciutat.
De projectes com Mira! n’hi ha més dels que a les institucions i als mitjans de comunicació els sembla. Les retallades han dessagnat l’activitat cultural i el gremi, desenfeinat, es dedica a esbudellar-se i a lamentar-se pel que va ser i ja no és. Però no tot s’acaba amb grans cites d’exagerats pressupostos. Hi ha vida més enllà de l’oficialisme tronat.

Sense llegat no som

2011-11-03T07:58:00.002+01:00

M’he trobat per segon cop a James Joyce; en aquesta ocasió ha estat al gran canal de Trisete. Fa anys ens havíem conegut a Dublín, és clar. Presa de la gravetat de saber-se el lloc on tot s’acaba, a Trieste he conegut també personalment Italo Svevo i Umberto Saba, que m’ha convidat a visitar la redacció de l’Independent diari on col·labora. Voltant per Europa fa anys vaig conèixer Fernando Pessoa a Lisboa, i vam fer el cafè a A Brasileira, i a Franz Kafka a Praga. Però a Barcelona no recordo haver conegut mai cap dels escriptors que han forjat el llegat literari del que és avui la ciutat: ni Sagarra, ni Espriu, ni Benguerel. A penes he vist Joan Salvat-Papasseit enfilat dalt d’un horrible pedestal, al port.
En general les ciutats europees serven la memòria de qui les ha escrit; perquè escrivint-les ha creat un llegat que fa que arribin a ser alguna cosa. Barcelona a penes recorda qui l’ha creada literàriament. Presa d’una urgència de cosmopolitisme abstracte i tronat, la capital de Catalunya oblida tothom qui ha contribuït a que arribi a ser una metròpoli del món- Probablement és per aquest motiu que no passa de ser una gran ciutat per a gresques alcohòliques, carteristes i turistes de samarreta d’imperi i aixella llampant.
Els itineraris d’escriptors, que de tant en tant han impulsat l’ICUB o la Institució de les Lletres Catalanes, no tenen continuïtat. La petja ha desaparegut. Les plaques que l’ajuntament escampa per la ciutat situant on va néixer o morir tal o qual autor, no passen de ser breus exercicis de mala consciència. I així Barcelona va desapareixent en si mateixa. Abans hi haurà una figura en bronze recordant l’inventor del congrés de mòbils que una de Carles Riba.

Fracturats i vençuts

2011-10-27T09:56:00.000+02:00

Els estudiants universitaris només consulten un paper si els obliguem. I no ho fan per rebequeria, ho fan per hàbit: són la primera generació absolutament digital. Voler convèncer-los de les benaurances de Gutenberg és fer-los combregar amb rodes de molí. Una altra cosa és el que pensem vostè i jo.
La indústria editorial espanyola, a les beceroles encara en continguts digitals, no està veient prou aquesta realitat que ja s’imposa. Corre el perill de que el tren li passi pel damunt i de que perdi inexorablement la quota de mercat que suposa tota una generació de lectors potencials (i ben formats intel·lectualment), però que no volen paper. El mateix passa amb diaris i revistes.
Als EE UU, el 25% de lectors habituals ja opten pel digital. El mercat ha augmentat espectacularment el darrer any en un 15%, no m’estranya que Border’s hagi tancat, i aquí encara estem en un 1%. Potser el que haurà de tancar seran les plataformes digitals si les editorials no s’espavilen i, junt amb l’administració, aposten per les noves formes de lectura, pel món d’avui. Correm el perill de patir una fractura digital respecte el món modern; però els amos de l’edició a Espanya són molt conservadors en matèria d’innovació tecnològica, i així ens va a tots.
Nota: fa uns dies comentàvem la coincidència de títols en les traduccions de les darreres novel·les de Petros Márkaris i d’Andrea Camillieri i Carlo Lucarelli: ‘Amb l’aigua al coll’. Un dels traductors del grec, en Quin Gestí, ha fet un comentari al bloc on puntualitza que el títol original és ‘Préstecs vençuts’, no ‘Deute sobirà’ com havíem escrit segons ens havien dit. Així, doncs, la traducció ‘Amb ‘aigua al coll’, tot i no ser literal, és literària.

Ni fent trampes

2011-10-25T22:24:00.000+02:00

Ni fent trampes no aconseguim que els estudiants catalans arribin als nivells homologables europeus. Quina pena. I no anem amb excuses sobre els nivells socioeconòmics o similars. El problema de l’ensenyament és un de fonamental que mai no em cansaré de repetir: al nostre país el coneixement no te prestigi. Si els pares atien els fills perquè canviïn el pupitre per la bastida no anirem, be; per diners que l’administració hi aboqui.
Els primers responsables de que els fills estudiïn són els progenitors; siguin d’on siguin i tinguin el nivell socioeconòmic que tinguin; aquest no és el problema. Un argument: l’escàs 4% d’alumnes excel·lents contrasta, per sort, amb el 12% d’estudiants provinents d’entorns desfavorables que treuen bones notes.
Fa uns dies la consellera Rigau em mostrava, contenta, una dada que ha passat desapercebuda; la de la quantitat d’estudiants, joves o no, que, per mor de la crisi, han decidit tornar a escola. Són joves que, caient de la bastida com sant Pere del cavall, s’han adonat que, sense formació no seran res a la vida. Potser no surten als informes PISA, però, donat que són part del futur del país, jo avui crec en ells.

Dit a El Món a RAC 1 el 26 d'Octubre de 2011

Cues que cremen

2011-10-20T10:15:00.000+02:00

L’any 1963 el país vivia en la indigència cultural; però Max Cahner, que acabava de fundar Edicions 62, va creure en una col·lecció de novel·la negra a l’estil de la Série Noir de Gallimard. Manuel de Pedrolo va dirigir ‘La Cua de Palla’ i Javier Coma les ‘Seleccions’, excel·lent segona part de la sèrie. Jordi Fornas, renovador del disseny gràfic, en va crear la encara moderna imatge. Ara, 48 anys després, el bibliotecari Jordi Canal i el professor Àlex Martin Escribà publiquen ‘La Cua de Palla: retrat en groc i negre’ (Alrevés), un assaig imprescindible per entendre, no només la història d’aquell mite de l’edició, sinó també la producció i difusió cultural a Catalunya i la capacitat de penetració en el teixit editorial local dels grans corrents literaris internacionals. Edicions 62 no ha permès els autors de l’assaig de consultar l’arxiu de la col·lecció. El refrany ja ho diu.
Coincidint amb la pròxima BCNegra la facultat de Comunicació Blanquerna acollirà activitats al voltant de l’assaig de Canal i Martin. Una taula rodona dibuixarà el recorregut que la novel·la negra ha fet a Catalunya des de la Cua fins la nova col·lecció Crims.cat, i una altra posarà en valor l’agosarament creatiu i l’excel·lència comunicativa de Jordi Fornas, mort recentment. I per amanir-ho tot, una lloable exposició de les millors portades de la Cua, sense cremar-se.
Però qui està assolint rècords de consumició de càrrecs és el Departament de Cultura. En un dia cessen el director del teatre Fortuny de Reus, Cèsar Compte i Dolors Lamarca, directora de la Biblioteca de Catalunya. La Casa de les Llengües (consorciada amb l’ajuntament) és la propera víctima. Antoni Mir i el seu equip tenen els dies contats.

La immoralitat és el qüestionable

2011-10-16T22:14:00.000+02:00

Ocupar un edifici sense el permís del seu propietari és il·legal. No és una opinió, és un fet, i potser els autors n’hauran de respondre. Desnonar famílies que no poden pagar, tenir edificis buits per especular, cobrar indemnitzacions milionàries després d’haver ensorrat una caixa o tenir l’obligació de supervisar la gestió d’una entitat d‘estalvi i fer-ne la vista grossa no se si és un delicte, això ho ha de dir un jutge, però és socialment immoral, políticament vergonyant i, per contra, no està clar que ningú n’hagi de respondre.
Tanta desigualtat no quadra per enlloc.
Vull dir, la crítica a l’activisme social degut a la crisi i generat pel moviment del 15-M ja no pot fer-se des del blanc o negre ni des del que és estrictament legal o no. Jo, com a mínim, no en veig en cor de fer-ne un judici a dreta llei. I m’agradaria que la justícia, encara que sigui per una vegada, sigui humanista.
En aquest moment el que és qüestionable no és la llei: ‘la llei és dura però és llei. El que és qüestionable és la immoralitat de molts actes. I potser ja toca que això es converteixi en dret públic. A l’antiga Roma ja ho seria.

Dit a El Món a RAC 1 el 17 d'octubre de 2011

Batibull a palau

2011-10-12T23:31:00.000+02:00

La reestructuració del Departament de Cultura té la casa submergida en un embolic. I, com sol passar, a cada bugada s’hi perd un llençol.
La creació, dins l’Institut Català d’Indústries Culturals (ICIC), de dos ens que gestionaran les subvencions i el patrimoni, no només donarà més poder a Fèlix Riera (a la casa ja es parla dels tres consellers de Cultura. Qui és el tercer?), sinó que se li adjudicarà més espai. Descartat un local al Raval perquè no vol ser lluny del Palau Marc, la setmana passada va anar a mirar l’edifici del passatge de la Banca on ara hi ha Política Lingüística. El que passa és que no va avisar els inquilins actuals, a qui no els va fer gota de gràcia trobar-se’l pels passadissos inspeccionant l’heretat. A dia d’avui es diu que l’Institut s’instal·larà allà i Política Lingüística a l’horrorós edifici de Santa Madrona.
Enmig de tot l’enrenou de canvis i, encara, de nomenaments penjats, hi ha algun alt càrrec que dóna per fet sense discreció que el director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo, té els dies comptats. Insòlit si es té en consideració que ha estat ell qui fa pocs mesos ha desencallat, des del consens i l’entesa entre el Conseller i el sector, el futur negre que pintava per a la ILLC amb la Llei Òmnibus. O sigui que no se sap si el rumor és una gallejada o va de veres. Si és una bravatejada, sisplau, que algú pari els peus als bocamolls; no fan cap bé al Departament en aquests moments tan difícils. El que és cert és que Izquierdo fa mesos que no es reuneix amb cap dels càrrecs de la casa dels quals penja la Institució.
I a més desànim laboral, ‘no’ a tot, i la sensació general que, un cop més, Cultura no interessa al Govern.

La festa dels fatxes

2011-10-12T23:28:00.000+02:00

Algú dubtava de que el concert d’exaltació feixista de Democracia Nacional no acabaria com el rosari de l’aurora es fes on es fes?
Les batusses que, any si any també, hi ha cada 12 d’octubre no són una causa de res, són la conseqüència de la permissivitat històrica amb que la política i la justícia espanyoles tracten els nostàlgics del feixisme i els antidemòcrates.
Si els jutges, la policia i els legisladors haguessin volgut acabar d’una vegada per totes amb l’exaltació pública del nazisme i la dictadura de Franco, ho haurien fet amb el mateix èmfasi amb que s’han aplicat sovint prohibint o il·legalitzant tot el que te a veure amb l’independentisme a qualsevol lloc de l’estat.
Però els han deixat fer, i així ens ha anat enguany: Càrregues al Poblenou, el bust de Companys destrossat a Lleida i dos joves atropellats per un cafre a Masquefa.
No estic d’acord amb els que diuen que el 12 d’Octubre no hi ha res a celebrar, crec que és un dia en el que, avui per avui, es commemora la tolerància amb les doctrines polítiques contràries a la igualtat entre les persones; o sigui: la derrota de la democràcia.

Dit a El Món a RAC 1 el 13 d'octubre de 2011

Títols al coll

2011-10-06T07:17:00.000+02:00

El grec Petros Márkaris, flamant premi Pepe Carvalho, serà el dia 24 a Barcelona per firmar exemplars de la seva nova novel·la, que surt al mercat aquesta setmana i que, com totes, està protagonitzada pel tinent de la policia d’Atenes Kostas Jaritos. En grec la novel·la s’intitula ‘Deute sobirà’, un nom que diu clarament de que va, i encara més en estar situada a Grècia. Però l’editorial Tusquets, que publica Márkaris tant en castellà com en català, he decidit posar-li ‘Con el agua al cuello’ / ‘Amb l’aigua al coll’.
Casualment també aquesta setmana és previst que edicions 62 posi al mercat una novel·la policíaca escrita a quatre mans entre Andrea Camilleri i Carlo Lucarelli, en la que és la primera història on el comissari Slavo Montalbano i la inspectora Grazia Negro col·laboren per resoldre un cas. El curiós és que la novel·la s’intitula també ‘Amb l’aigua al coll’, ‘Aqqua in bocca’ en l’italià original.
Hem parlat altres vegades de les traduccions de títols segons els interessos de màrqueting editorial; fins i tot hi ha algú d’alguna editorial que se’ns ha empipat per haver-ho criticat. Evidentment que tothom està en el dret de traduir el títol d’una novel·la com ho consideri més convenient, però no cal ser un as de l’anàlisi de mercats per adonar-se de que la coincidència mimètica a les llibreries de dues obres d’autors i editors diferents, i fins i tot del mateix gènere narratiu, amb el mateix títol no beneficia a ningú. I molt menys als lectors, que amb embolics gratuïts així poden acabar engegant a passeig a un i l’altre. Per desfer embolics, Petros Márkaris atendrà personalment els seus lectors el mateix dia 24 a la tarda a la llibreria Negra y Criminal de la Barceloneta.

Això no és Grècia, que guai!

2011-09-29T23:52:00.000+02:00

He vist a una treballadora de la sanitat pública, dempeus damunt la taula de negociació, trepitjar amb fúria flamenca els documents amb els que sindicats i gerència de l’ICS intentaven arribar a un acord sobre les retallades en els sous, i he sentit una profunda vergonya de compartir ciutadania d’aquest país amb segons qui.I que ningú, amb sou fix i una retallada del 5% vingui a donar lliçons a un autònom a qui els ingressos han minvat un 20%. Entesos?
Després diuen que això no és Grècia. No, som pitjors: més mal educats, més maldestres a l’hora de treballar bé, i més escandalosament vehements a l’hora de protestar. Però de moment no necessitem cap rescat econòmic, i això ens fa creure millors. Del rescat moral que necessitem ningú no en parla, ningú no te la humilitat de dir que entre tots ho hem fet malament, que tots hem estirat més el braç que la màniga.
Els treballadors de la sanitat tenen molts motius per protestar. L’enfonsament de l’estat del benestar és també l’ensulsiada de la seva vocació de servei públic, de la seva passió per servir als seus veïns.
Però irrompre en una sala de negociacions on tots hi són representats, posar-se dempeus damunt les taules i patejar els documents objecte del diàleg, és indigne d’un professional sanitari.

Dit a El Món a RAC 1 el 30 de setembre de 2011

Una altra setmana

2011-09-22T07:40:00.000+02:00

El nou format expositiu de la Setmana del Llibre en Català ha estat premonitori. Els palets de fusta d’emmagatzemar-hi totxos han servit per aixecar els mòduls (més barats que una carpa i infinitament més bells) que han acollit la ciutat dels llibres; tot un senyal de la voluntat de canvi de cicle i un pas decidit en la consolidació de l’actual format. Si els editors hi aposten del tot, com enguany ha fet Proa amb en Jaume Cabré, la Setmana serà la nostra rentrée; i llavors ja poden venir Amazons.
Però per arribar a aquest punt encara calen força setmanes. De moment està previst que els mòduls durin tres anys i que es puguin utilitzar per a d’altres fires a d’altres ciutats. I aquesta és una altra novetat que permeten els palets. S’ha acabat la Setmana simultània, és car i no funciona. El que proposen els editors és fer fires a viles i ciutats més petites. Hi ha la idea de treballar conjuntament amb l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC), que fa anys que porta arreu del país amb gran èxit el seu Quiosc.cat. Vindria a ser semblant al model italià, del que ja n’hem parlat aquí. Petites fires de cap de setmana a ciutats amb poca infraestructura llibretera. Es pensa, erròniament, que tothom te una llibreria a l’abast i és fals. No tothom te temps d’anar a Barcelona, Vic o Reus a comprar. Ni tant sols totes les capitals de comarca tenen llibreria. I no tothom compra ni comprarà llibres a les botigues digitals. La prescripció del llibreter és insubstituïble. La idea inicial de la Setmana quan es feia a l’estació de Sants, que el llibre surti a buscar al lector, és encara ben vàlida avui. Ara cal portar-la a tot el país. Els mòduls de fusta hi ajudaran. Visca el totxo!

La salut personal

2011-09-19T22:03:00.000+02:00

Ara diré una cosa força impopular: si els diners que Salut s’estalviarà tancant alguns CAP de nit, d’aquests que no hi va mai ningú, es destinen a desencallar de forma estudiada les llistes d’esperes a quiròfan; donem-ho per bo.
Posats a fer estalvi, si és que en sanitat s’ha d’estalviar més que en campanyes institucionals o protocol, millor fer-ho amb ordre i sentit. Tenir oberts alguns CAP tota la nit perquè hi vagi algú de matinada, potser camí del treball, per què fa quinze dies que li fa mal l’espatlla, i podria haver demanat de sobres hora al seu metge de capçalera, no només és antieconòmic; és una aixecada de camisa al sistema públic de salut.
Una altra cosa són els que estan allunyats dels hospitals i tenen feina.
Prioritzar intervencions, estudiar-les de forma personalitzada bo i atenent a una llista actualitzada de malalties, i l’obesitat mòrbida, les hèrnies discals i les pròtesis de genoll són malalties modernes, i actuar amb rapidesa i eficàcia, no és la perfecció del sistema, és clar, però és el que més s’assembla a un tracte sanitari personal en temps de vaques magres com els que corren.

Dit a El Món a RAC 1 el 21 de setembre de 2001

Jordi Dauder, la voz activista de la escena

2011-09-16T19:25:00.000+02:00

En tiempos como estos en que la catadura moral de muchos personajes es tan baja que son capaces de asegurar públicamente que se les tiene envidia porqué son guapos y ricos, la firmeza ética y la actitud pública del actor, escritor y activista Jordi Dauder (Badalona 1938), eran un trazo exquisito de su personalidad que le daban una dimensión humana que él aprendió a proyectar como artista. Lo demostró escribiendo novelas y poemas y, sobretodo, actuando. Y en todas esas facetas jamás olvidó la necesidad de expresar el profundo malestar político y social de tanta gente que a la que él daba la voz pública que no tenían. A ello también ayudaba su voz profunda, pausada y contundente, como un quebranto en el aire. Sólo el cáncer lo derrotó. Jordi Dauder falleció ayer en la clínica Ruber de Madrid a la edad de 73 años.
Dauder iba para médico. Se cuenta que decidió dedicarse a la interpretación cuando, a los cinco años, vio como su padre era encarcelado por a dictadura. Quizás pretendió con ello reivindicar la obra dramática de su progenitor, autor teatral.
Licenciado en Bellas Artes por la la Universidad de Barcelona, y en Historia contemporánea por la Universidad de París, donde tuvo que exiliarse por motivos políticos durante más de 15 años, Jordi Dauder comenzó en el teatro a la par que en los movimientos político de base. Él si que estuvo en el mayo francés; es más, fue uno de los protagonistas y fundador de la Liga Comunista Revolucionaria, hoy una de las olvidadas siglas hijas del 68. Al regresar a Barcelona fundó la librería Eina y coordinó la revista de debate y análisis literario ‘Quimera’, de la que fue colaborador hasta sus últimos días.
Dauder comenzó tarde su carrera de actor, en la década de los 80. La sala Beckett y Sanchis Sinisterra le acogieron, y allí hizo desde clásicos como Medea, hasta obras de Beckett, Shakespeare o Chéjov. José Luis García Sánchez en ‘El lector por horas’, Calixto Bieito en ‘Un día’ y ‘Los enamorados’, Xavier Albertí en ‘Antonio y Cleopatra’ o la Medea dirigida por Núria Espert fueron los directores que lo lanzaron a la popularidad en los escenarios teatrales.
Pero ya se sabe que la verdadera popularidad la da la tele. En este medio Jordi Dauder fue aclamado por el público en su papel de Mateu Monolís, en la serie ‘Laberint d’ombres’, emitida en las sobremesas de TV 3 entre 1996 y 1998 y donde actuó al lado de prestigiosos actores como Emma Vilarasau o Montserrat Salvadó. También trabajo en otras series como ‘Los misterios de Laura’, ‘Guante blanco’, ‘Herederos’, ‘El comisario’, ‘Esencia de poder’ o ‘Los hombres de Paco’.
A lo largo de los años 90 participó en numerosas películas, muchas de las cuales dirigidas por su amigo Ventura Pons: ‘Los sin nombre’ y ‘Said’, ambas de 1999; ‘Caricias’, 1998; ‘No se puede tener todo’, 1997; ‘Menos que cero’, 1996; ‘El pasajero clandestino’, 1995; ‘El porqué de las cosas’, 1995; ‘Los mejores años’, 1994 y ‘Havanera’, en 1993. También participó en la película de Pere Portabella ‘ El pont de Varsovia’.
Por su trabajo en ‘Camino’, de Javier Fersser, recibió el Goya al mejor actor de reparto en 2009. Ese mismo año trabajó en ‘el amor y optros diablos’ y ‘Negro Buenos Aires’. El año anterior había participado en la primera película dirigida por el escritor Michel Houellebeq, ‘La posibilidad de una isla’ y en 'Azaña, cuatro días de julio', película por la que recibió el Gaudí de la Academia de Cine Catalana al actor protagonista (2009).
Gregory Peck, Rod Steiger, Nick Nolte o Richard Harris fueron algunos d elos actores a los que Jordi Dauder prestó su profunda voz.

La clau de Fornas

2011-09-15T07:40:00.000+02:00

Quan l’any 1963 van aparèixer els primers títols de ‘La cua de palla’ alguna cosa va començar a canviar a la cultura catalana. I no només per la irrupció del gènere negre gràcies a Manuel De Pedrolo, a qui mai no hi estarem prou agraïts per l’esforç de modernitzar una cultura literària carrinclona, sinó pel salt endavant del concepte gràfic que va viure el llibre. El dissenyador Jordi Fornas en va ser responsable. Ell va crear la imatge groga i negra tan característica de la Cua (groc per I libri Gialli de Mondadori i negra per la Noire de Gallimard), que associa aquesta violenta combinació a la narativa de Hammet, Chandler o Mcdonald.
En plena Setmana del Llibre en Català, a punt d’aparèixer un complert assaig sobre la Cua de Palla, obra d’Àlex Martín i Jordi Canal amb portada de Fornas, ens ha arribat la noticia de la mort del dissenyador el passat 1 de setembre, als 83 anys.
Format a l'Escola de Belles Arts de Sant Jordi i pensionat a París, Jordi Fornas (Barcelona 1927) va configurar un estil personal a partir del figurativisme amb un punt cubista de la primera època. Pintor, escultor i fotògraf, la seva faceta més coneguda, però, va ser la de dissenyador. Sense fer gaire soroll, ell ha estat un dels que va treure el disseny de l’artesania dels tallers d’arts gràfiques per convertir-lo en una forma de comunicació fortament imbricada amb l’art i el seu temps. La seva expressivitat innovadora van contribuir a que Edicions 62, la Gran Enciclopèdia Catalana, la revista "Serra d'Or" i la discogràfica Edigsa fossin productes moderns i homologables arreu del món des dels primers moments.
Vull pensar que, com a mínim, a la pròxima BCNegra podrem veure una antològica de l’obra de Fornas.

Ia Clua, precursor del pop catalán

2011-09-15T07:37:00.000+02:00

Hay canciones que pasan al imaginario popular de una generación sin necesidad de haber sonado mil veces en la radio o de estar colgadas en la red. ‘Un gran dia’, ‘Chchonera’s cat’ o ‘El gesamí i la rosa’ (sobre un poema de Josep Carner) son de esas. Las tres fueron escritas e interpretadas en los setenta por el dúo Ia i Batiste. Uno de sus miembros, Ia Clua, falleció ayer en Barcelona a la edad de 60 años víctima de un cáncer.
Nacido en 1951, Ia Clua debutó en la música en 1967, cuando creó el grupo Dos+1 junto a su hermano Jordi y a Manuel Joseph (Orquestra Plateria). Durante unos años fueron habituales en numerosos recitales de ‘cançó’, actuando junto a Lluís Llach, Joan Manuel Serrat o Maria del Mar Bonet.
Tras gravar cinco elepés, precisamente reeditados este mismo año, el grupo se disolvió. Los años setenta albergaban nuevas expectativas para la música en catalán. Superada la estética de la ‘chanson’, el pop i el jazz-rock abrían nuevas corrientes creativas. Los recitales en teatros o ateneos locales dejaron paso a salas como Zeleste o Magic, y los festivales reivindicativos de ‘senyeras’ y cánticos se vieron superados por festivales como el Canet rock, de estética Woodstock y porros cervezas y amor en lugar de banderas.
Ia Clua creó entonces, junto a Jordi Batiste, ex Tres tambors y Màquina!, un dúo que forma parte por derecho propio del patrimonio cultural catalán. Fusionando aires folk con rock progresivo y unas letras a medio camino entre la tradición poética catalana y el surrealismo, Ia y Batiste sentaron las bases estéticas del movimiento de la Ona Laietana, auténtica génesis de la música moderna en catalán y de la cual todos los grupos actuales son deudores; a pesar de que han tardado bastante mas de lo debido en reconocerlo. Con tan solo dos discos en su carrera, ‘Un gran dia’ (1973), ‘Chichonera’s cat’ (1975), de títulos homónimos de las canciones mas conocidas de cada uno. En 1976 decidieron separarse.
Ia Clua puso en marcha un proyecto más propio llamado Moto Clua, que contó con productores de lujo como Joan Manuel Serrat o Josep Maria Bardagí para su único disco, ‘Amic majestic’ (1978). Por su parte Jordi Batiste se trasmutó en Rocky Muntanyola.
Pero la sombra de Ia y Batiste era más alargada de lo que los alocados setenta presagiaron. Tras el insospechado éxito de la reedición en cd de sus discos, en 1993 el dúo decide volver en un histórico concierto en el antiguo Espai de Música de la Generalitat. Junto a amigos como Pep Sala, Santi Arisa, Els Pets o Max Sunyer, el concierto fue gravado y editado en un exquisito álbum doble titulado ‘En directe’ que hizo derramar más de una lágrima a algún ya mayorcito exparroquiano del Zeleste. Dos años después el dúo gravó ‘Esfera malheur’ (1995), un disco con canciones inéditas, tras el cual cesó ya para siempre sus actividades.
En solitario Ia Clua lanzó en 2006 el disco ‘El món on vius’, con colaboraciones de Pep Sala, Max Sunyer y Josep Maria Paris. Ia Clua no abandonó jamás la música. Se dedicó a la producción, y como compositor es autor de la sintonía de la emisora RAC 1.
Los funerales por Ia Clua tendrán lugar esta mañana en el oratorio de Sant Gervasi.

Jordi Pere Cerdà, cronista de la Catalunya del Nord

2011-09-15T07:35:00.000+02:00

A veces hay artistas capaces de cambiar, con su obra, las anomalías de una historia perversa y fatal. Jordi Pere Cerdà, pseudónimo de Antoni Cayrol (Sallagosa, Alta Cerdanya, 1920), fue uno de ellos. El poeta y narrador de las tierras francesa de habla catalana falleció ayer en Perpinyà a la edad de 91 años.
El tratado de los Pirineos de 1659, que puso fin a la guerra de los Treinta Años entre España y Francia, supuso la partición del territorio histórico de Catalunya al ser transferido a la corona francesa el condado del Rosselló i la mitad de la comarca de la Cerdanya. El rodillo homogeneizador francés ha intentado a lo largo de estos tres siglos y medio acabar con cualquier rastro de la lengua y la cultura catalanas, propias de las gentes de aquel territorio. Por suerte a lo largo de los tiempos ha habido personas que han dedicado su vida a mantener y expandir este legado y evitar su desaparición. Antoni Cayrol, que siempre escribió bajo el seudónimo de Jordi Pere Cerdà, fue uno de ellos, quizás el mejor, puesto que no solo trabajó para mantener viva la lengua, sino que fue el poeta de los paisajes y las gentes de la Cerdanya y el Rosselló. Hizo de sus formas de vida literatura. Y ello ayudó a expandir el catalán por todas las tierras ahora francesas.
Como poeta se dio a conocer en la revista ‘Tramontane’ de Perpinyà. Los volúmenes ‘Obra poètica ‘(1966) y ‘Poesia completa ‘(1988) recogen toda su producción lírica, escrita durante los años que vivió en Sallagosa. En 1964 se estrenó en el Romea su obra ‘Quatre dones i el sol’. Pero fue su faceta narrativa que le dio a conocer a los lectores. Los relatos ‘Contalles de Cerdanya’ (1959), ‘Col.locació de personatges en un jardí tancat’ (1984) y se sobre todo la novela ‘Passos estrets per terres alte’s (1998), donde narra las huídas de perseguidos por las SS a través de los Pirineos, situaciones en las que él participó activamente, consagraron su papel de voz fundamental de la literatura catalana por su capacidad de hacer de puente cultural entre Catalunya y el Rosselló.
Jordi Pere Cerdà dejó su comarca para trasladarse a la capital del Rosselló, Perpinyà, donde impulsó en los años 60 la Librería Catalana y participó en la creación del Grup Rossellonès d'Estudis Catalans. Su trayectoria ha sido reconocida con los premios de la Crítica de Serra d'Or (1985); Creu de Sant Jordi (1986); Premi de Literatura de la Generalitat (1989); Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1995); Premio Nacional de Literatura (1999) y el Prix Méditerranée Rousillon (2007).

Manel Vallès, ‘Totó’; payaso

2011-09-14T10:10:00.000+02:00

Cuando muere un payaso se apaga una luz de esperanza en el mundo. Así se recibió en el mundillo del espectáculo que el lunes estaba de gala en Barcelona, pero sobretodo en miles de corazones de aquellos que algún día, siendo niños o no tanto, rieron con él, la sorprendente e inesperada muerte de Manel Vallès, el célebre ‘Totó’, la mejor nariz roja del siglo XX junto a Charlie Rivel i Tortell Poltrona.
Fue el sábado, a los 77 años y en el hospital de Calella (Maresme). Ingresó de urgencias porqué se había sentido indispuesto en su domicilio de la vecina Malgrat de Mar. Y la sonrisa nostálgica pero franca y abierta, se apagó para siempre. Nos queda el recuerdo de su nariz, que en un payaso es la memoria de su obra.
‘Totó’ era un augusto. En la tipología clásica del payaso, contra el rigor y la represión del mundo adulto que representa el ‘clow’, el augusto pone en escena la extravagancia, el absurdo, la revuelta, la sagacidad, la habilidad para reírse de la miseria del mundo que nos rodea. La leyenda dice que el primer artista que interpretó este papel era un mozo de pista ebrio (de ahí la nariz roja) del circo Renz de Berlín a finales del siglo XIX. Esa habilidad para reírse de lo trágico de la existencia fue la mejor característica del arte de Manel Vallès. Con él crecieron algunas generaciones de niños y niñas que, quizás hoy, en recuerdo a ‘Totó’, pero también a su infancia revoltosa, tengan un minuto de su día para reírse de las bajezas de la vida como les enseñó a hacerlo el genial payaso. También siendo un niño, Vallès había mostrado su pasión por hacer reír. Y a esta actividad que va mucho más allá de una profesión, dedicó en cuerpo y alma toda su vida.
Vallès se hizo muy popular al crear en 1982 la pareja ‘Hermanos Totó’ junto a su mujer, la sueca Rose Marie Risto, a quien había conocido en un circo; como no. Pero su carrera era ya entonces larga y fecunda. Había debutado con apenas 12 años con los Hermanos Martini (1957-1973), donde fue el primer Augusto del trío. Posteriormente formó parte del recrecido cuarteto Martini-Llata (1973-76).
A lo largo de su carrera Manel Vallès había actuado en el circo portugués Coliseo do Recreios (1961); el popular Price (1967); los franceses de Sabine Rancy, y Pinder Jean Richard (1972 y 1975); los alemanes Althoff, y Wenneweis (1971 y 1976), y el sueco Scott (1962). En 1974 ya fue requerido para participar en el Festival Internacional del Circo de Montecarlo, la más importante cita mundial de este arte.
En el año 2006 ‘Totó’ recibió el ‘Nas d’Or’ del Festival de Pallassos de Cornellà de Llobregat. Aquel día Vallès reconoció que el reconocimiento de su país era el cenit de su carrera artística. Retirado de la escena hace cinco años, el payaso estaba preparando su biografía, cuya aparición estaba prevista para el próximo año.
El funeral por el artista tuvo lugar ayer en Malgrat de Mar.

Josep Termes, el historiador nostálgico

2011-09-11T09:49:00.000+02:00

Nacido en julio de 1936 en el seno de una familia de abstracción obrera y muy politizada, Josep Termes, que falleció ayer en Barcelona a los 75 años, fue historiador por ‘nostalgia ambiental’, según declaró en una ocasión a la revista de historia l’Avenç, en cuya fundación participó y en la que se forjaron historiadores como el hoy Conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell.
El catalanismo, la República o el Movimiento Obrero fueron temas de conversación de Termes ya desde crío. Años después, y tras haber pasado por la facultad de Farmacia de la Universidad de Barcelona (1953-57) y por la de Letras (1957-1962) tras el movimiento estudiantil de 1956, se especializó en historia contemporánea con especial dedicación a la historia del obrerismo. La influencia que provocó en el joven historiador la lectura de la obra de Casimir Martí ‘Orígenes del anarquismo en Barcelona’ le llevaron a estudiar el movimiento obrero, especialmente el anarquista, en la Catalunya y España de los siglos XIX y XX. Su tesis doctoral de 1972, ‘Anarquismo y sindicalismo en España. La Primera Internacional, 1864-1884’, ha sido también la obra de toda una vida. Hace unas semanas ha aparecido publicada una voluminosa obra de síntesis titulada ‘Història del moviment anarquista a Espanya, 1870-1980 (l’Avenç / RBA), un trabajo inmenso, pero en nada condescendiente para con el anarquismo. Fue tal la fidelidad de Josep Termes a sus orígenes que vivió siempre en el Camp d’en Grassot, en el popular barrio de Gràcia de Barcelona, uno de los núcleos fundacionales del anarquismo de la ciudad.
Uno de los pilares de su obra historiográfica ha sido la revisión de las teorías que sitúan la irrupción y consolidación del catalanismo político estrictamente en el ámbito de la burguesía. A partir de su participación en el Col·loqui d’historiadors de 1974, en el cual presentó su ponencia ‘El nacionalisme català, problemas d’interpretació’, Josep Termes dedicó muchos esfuerzos a defender la importancia del catalanismo obrero y popular en la conformación del nacionalismo moderno. Su libro ‘Les arrels populars del catalanisme’ (1999) es quizás la más documentada obra sobre este tema
Pero a pesar de su indiscutida categoría intelectual, las agrias trifurcas que el gremio de los historiadores mantiene entre ellos por la interpretación en clave nacionalista, o no, de la historia, situó a la fuerza a Termes del lado de los nacionalistas, hecho que le valió más de una polémica y fuertes críticas de numerosos colegas.
Su predisposición a no dar nada por zanjado y a releer la historia siempre que objetivamente sea posible, le llevaron a ser expulsado del PSUC en 1974 por discrepar con Manolo Sacristán sobre el asesinato de Andreu Nin y, más recientemente, a mostrarse crítico con el proyectos de la Memoria histórica, no por la intención de la idea, sino por el uso ortodoxo que se puede hacer de la realidad histórica. Para que lo entiendan, aunque la frase no es suya, fue Termes quién la popularizó: ‘de aquel desastre todos llevamos mierda bajo la suela de los zapatos. Todos somos culpables, solo son inocentes los muertos’. Cabe más claridad?
Termes fue expulsado de la universidad de Barcelona en 1958, siendo estudiante, y en 1966, a raíz de la Caputxinada, siendo profesor, situación que no impidió que retornara en 1968 como miembro del equipo fundador de la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB). En 1991 pasó a formar parte del Institut Universitari Vicenç Vives de la universidad Pompeu Fabra (UPF), de la que se jubiló en 2006, año en el que fue galardonado con el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Anteriormente, en 1990, había recibido la Creu de Sant Jordi.

Esperant (o des)

2011-09-08T09:20:00.000+02:00

La Setmana del llibre en català, que s’inaugura demà, pot arribar a ser la rentré editorial que no tenim, però també podria no ser-ho si l’ajuntament de Barcelona no hagués avançat la seva ajuda econòmica als organitzadors. Els diners que l’Institut d’Indústries Culturals tenia destinats a la Setmana van haver de tornar urgentment cap a Economia per tapar algun forat. I com que els bancs no en volen saber res d’avals de la Generalitat, el tinent d’alcalde Jaume Ciurana ha hagut de sortir al rescat de la festa que enguany protagonitzarà la nova novel·la de Jaume Cabré ‘Jo confesso’ (Proa). Aquest gest municipal és una bona noticia per la Setmana, que sembla haver trobat per fi un interlocutor favorable a l’ajuntament. Tant de bo serveixi per consolidar-la d’una vegada. Esperem-ho.
Com també esperem el nou programa de llibres del 33. Es dirà ‘Via llibre’ (sic?), el dirigirà Jaume Clèries, creador del canal cultural de Canal +, el farà gent de la casa, tindrà d’assessor el periodista literari Ricard Ruiz i s’estrenarà el dia 27 de setembre. Serà un programa d’aquests moderns sense presentador i on prevaldrà la difusió i la informació a la crítica. La participació dels lectors i la diversificació de l’espai a través de les xarxes socials serà una característica essencial. O sigui que, per ara, s’han acabat les tertúlies llibresques a la tele. Però els i les fans d’Emili Manzano no han de patir, tornarà l’any vinent al canal amb un programa de filosofia.
També esperaven Andrea Camillieri molts lectors diumenge passat a ‘Negra y criminal’. Els llibreters van dir ‘escoltarem la veu de Camillieri’ i molts es van pensar que hi seria. Han sentit a parlar d’enregistraments fonogràfics?

Els pans i els peixos

2011-09-07T23:52:00.000+02:00

Després de dissoldre els projectes estel·lars del tripartit en matèria educativa: sisena hora, ordinadors i setmana blanca, a l’arrencar el curs el Departament d’Ensenyament s’ha topat amb la cruel realitat de tenir 6 mil estudiants més dels previstos a l’educació obligatòria, dels quals molt pocs són emigrants senyors Albiol i Anglada, i ni cinc al calaix per contractar mestres o construir aules.
Per resoldre aquesta complicada equació la consellera Rigau ha intentat fer una mena de multiplicació dels pans i els peixos a còpia d’augmentar les hores lectives als mestres i de convertir en classes laboratoris i biblioteques. Però el que a la història Sagrada és possible, a la història real, que de sagrada en te ben poc, no passa de ser un pedaç difícilment sostenible, començant pel ball d’horaris.
Resultat: un caramull de situacions anòmales que segur no acontenten a ningú, i la terrible sensació de que l’educació no ha deixat mai de ser un terreny de batalla polític.
Ah, i la possibilitat de que es carreguin la immersió que penja com una condemna, no tan sols damunt l’estament educatiu, sinó tota la societat catalana.

Dit a El Món a RAC 1 el 8 de Setembre de 2011

La llengua com a pàtria

2011-09-07T08:12:00.000+02:00

Abans que escriptor sóc lector i parlant, i gràcies a les paraules sóc ciutadà del món. Aprenc, conec i em comunico amb la llengua que tinc. M’explica i em presenta; per ella existeixo. No hi ha territori, institució, llei, ni història amb qui em calgui ser més lleial. No tinc altra fidelitat que la que li dec a la llengua que he après dels meus pares, que va amb mi tothora i amb la que visc. Només ella em representa, em defineix i em posa dempeus damunt aquesta terra eixorca.
Tinc un univers ample i riquíssim: vaig fer el primer plor, vaig aprendre a demanar, a dir t’estimo i a ser exigent i generós en català. En català visc la vida i en sóc cosmopolita.
He transmès a la meva filla el goig d’aquest patrimoni mil·lenari i ric amb la mateixa passió amb que l’estimo. Així ho ha entès i així ho viu i a l’ensems ho transmet. Ella, els joves, són la millor garantia de la pervivència i la vitalitat futura del més gran monument que els nostres avantpassats ens han llegat.
He fet de l’ús modern i constant de la llengua i de la preservació dels seus ancestres el meu present, i damunt d’ell maldo dia a dia per contribuir a aixecar cada dia un futur personal i col·lectiu ric i ple.
Amb les mans i la ment, no tinc res més.
Els castells es conquereixen, les terres s’abrusen, els pobles es dominen i les persones s’esclavitzen. Les parles són indomables.
La llengua catalana, aquest territori intangible, aquesta fortuna fràgil, aquesta mena extingible, aquest baluard inexpugnable, és la meva única pàtria i res ni ningú me l’arrabassarà. En ella visc i només en ella moriré. Encara que en sigui l’últim parlant.

Heribert Barrera: primer President del Parlament de Catalunya

2011-08-29T12:51:00.000+02:00

A Heribert Barrera lo perdieron el patriotismo y una excesiva dimensión histórica cuando aceptó la presidencia del Parlament de Catalunya en 1980, en las elecciones de la restauración del legislativo catalán. La misma transcendencia con la que Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), al partido que él había reorganizado en la clandestinidad interior desde 1952, contribuyó a hacer presidente a Jordi Pujol, condenaron a la crisis y una larga travesía del desierto a la formación independentista. Una vieja y conocida situación en ERC. Heribert Barrera, nacido en Barcelona el 6 Julio de 1917, falleció el sábado en la misma ciudad a los 94 años de edad tras haber padecido una embolia hace unas semanas.
En 1980, a pesar del apoyo de los 14 diputados de Esquerra, Jordi Pujol formó gobierno en solitario, concediendo, eso sí, la presidencia del Parlament a Barrera. En los siguientes comicios autonómicos ERC se quedó tan solo con 5 diputados y casi la mitad de los votos.Heribert Barrera había iniciado su carrera política en 1934 en la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya y en el bloque escolar nacionalista. En 1935 ingresó en las Juventudes de Esquerra Republicana de Catalunya. Tras colaborar en la victoria del Frente Popular en 1936, del que ERC formaba parte, y luchar en los frentes de Aragón y del Segre como artillero, Barrera se exilió a Francia en 1939, permaneciendo en aquel país hasta 1952, cuando regresó clandestinamente a Catalunya para reorganizar de nuevo el partido.
En 1976, fue elegido secretario general del partido, cargo que ocupó hasta 1987. Fue elegido diputado en las primeras elecciones generales de 1977, en las que ERCV se presentó en forma de coalición por no haber sido aún legalizada, y en 1980 fue elegido diputado al Parlament de Catalunya, convirtiéndose en presidente de la cámara entre 1980 y 1984.
Entre 1991 y 1994 fue eurodiputado. El era el número 2 de la lista; el acuerdo electoral de la coalición Por la Europa de los pueblos indicaba que él y Carlos Garaicoetxea (Eusko Alkartasuna) deberían alternarse durante la legislatura. También entre 1991 y 1995 Barrera ocupó la presidencia de ERC, y en el año 2000 recibió la Medalla de Honor del Parlament de Catalunya.
A pesar del innegable vigor y tenacidad de su activismo político en defensa de las libertades democráticas de Catalunya, sus declaraciones políticas o, en alguna ocasión, respecto la influencia de la inmigración en el tejido social de Catalunya, le llevaron a granjearse no pocas críticas.
Al margen de su actividad política, Heribert Barrera se licenció en Ciencias Químicas por la Universidad de Barcelona, y posteriormente en Físicas y Matemáticas por la de Montpelier. Más tarde se doctoró en Físicas por la Sorbona de París. Desarrolló su tarea científica en el Instituto Químico de la universidad de Montpelier, donde trabajó también como profesor. Fue agregado de investigaciones del Centre National de la Recherche Scientifique de Francia, y becario posdoctoral en la Universidad de New Hampshire (Estados Unidos). También fue catedrático contratado de Química Inorgánica en la Universidad Autónoma de Barcelona en 1970. Entre 1944 y 1984 publicó numerosos estudios científicos en las más prestigiosas revistas internacionales y obtuvo el premio Prat de la Riba del Institut d’Estudis Catalans (del cual fue miembro emérito) por su trabajo "Nuevas contribuciones a la síntesis de ácidos arilalifáticos y a la teoría de la acilación intramolecular". Heribert Barrera fue también presidente de la Sociedad Catalana de Ciencias Físicas, Químicas y Matemáticas y presidente de la sección de ciencias. Miembro de la Société Française de Chimie y de la American Chemical Society.

B-16, una icona pop

2011-08-19T02:51:00.000+02:00

Pel que hem vist fins ara, la cita papal amb el jovent catòlic a Madrid te força de màrqueting i de política i, francament, molt poc d’evangelització. El jovent alegre i moderadament fester que inunda i acoloreix els carrers de la ciutat confegeix a Benet 16 un caràcter d’icona pop i ídol de masses imprescindible avui en dia per col·locar un producte al mercat, inclòs el mercat espiritual. I ho dic en el millor sentit del terme.
Després, quan parla, no s’està de criticar amb contundència algunes de les polítiques adoptades pel govern. Quan el Papa ha carregat contra ‘els que es creuen Déu i decideixen sobre qui és digne de viure’, als socialistes els han d’haver xiulat les orelles, una cosa ben poc agradable a tres mesos de les eleccions. I per aquest pedregar aniran les coses a cadascun dels 9 discursos que pronunciarà. No crec que ningú es sorprengui a aquestes alçades, oi?
Al cap i a la fi, quan Benet diu als joves quer resin perquè el missatge de l’església arribi als laics, està parlant indirectament a la immensa majoria de ciutadans d’aquest estat dit Espanya que, batejats o no, i fins i tot creients, senten el missatge de la jerarquia eclesiàstica com una veu que ressona lluny de la seva realitat.

Dit a El Món a RAC 1, el 19 d'agost de 2011

Captius i desarmats

2011-08-04T00:46:00.000+02:00

Captiu i desarmat l’euro i el banc central europeu, els especuladors internacionals han augmentat fins l’ofec el setge al deute dels països de la Unió que són a la corda fluixa amb Espnaya al davant.
Deixant el deute en mans d’inversors de metxa curta i sicaris del poder financer mundial, és a dir, no democràtic, i sense capacitat per generar inflació per l’antic pànic dels alemanys, a la que van maldades la moneda única gestionada amb criteris divergents és una olla de cols.
Amb les agències de raiting, propietat dels grans bancs d’inversions, llençant porqueria sobre Europa i posant en evidència la petitesa de la classe política continental, l’amenaça de les Assegurances d’Impagament (CDS), la principal arma amb la que s’especula contra el deute europeu, a hores d’ara, són ara per ara un escull insalvable per calmar aquesta tempesta als mercats que, més que un aiguat, és una guerra de dimensions incalculables i en la que cada fita es conquesta a sang i foc.
Amb un govern en funcions i una oposició sense criteri ni rigor, la veritat és que Espanya te el perfil idoni per ser la propera víctima dels voltors del deute. A Angela Merkel no li deu importar gaire.

Dit a El Món a RAC 1 el 4 d'agost de 2011

El jazz a l’aula

2011-07-28T07:28:00.000+02:00

La definició dels límits de la cultura contemporània ha estat sempre un dels temes de discussió preferits pels historiadors. El professor d’història de la música Jaume Carbonell ha fet un lloable exercici invers en aquesta dialèctica: ha fixat un fenomen cultural i social, el jazz, central en la definició de cultura contemporània, i l’ha historiat. El problema del doctor era què la música popular per excel·lència del segle XX no existia a les aules universitàries catalanes, i ha hagut de bastir-ne els fonaments. Així ha nascut un treball necessari per entendre que és i d’on ve aquesta cultura contemporània que avui nodreix bona part de la vida col·lectiva d’occident: ‘El jazz clàssic i la seva història’ (Galerada).
Endinsar-se en les pàgines del llibre amb el ressò encara fresc del trio de Keith Jarret al Grec, ajuda a fer una immersió intel·lectual a la recerca d’elements que donin resposta a tantes preguntes que sempre te pendents l’afeccionat al jazz. És el caràcter fonamentalment negre el que ha impedit que el jazz formi part amb normalitat de la història de la cultura (tret dels EE UU i de França). Perquè s’accepta l’abstracció plàstica o el neorealisme cinematogràfic com a fenòmens culturals que provoquen el canvi de paradigma cultural a meitats de segle, i a penes ara es comença a reconèixer la transcendència del jazz (Miles Davis, per exemple) en aquest procés?
Amb una anàlisi historiogràfica encertada (New Orleans, Xicago, Nova Iork), i un relat que flueix, en Jaume Carbonell proposa conèixer el jazz clàssic, arrelat a Catalunya d’antic, per entendre el conjunt de representacions i tradicions que modernament ens defineixen. Si us agrada el jazz passareu un bon estiu.

La història inacabable

2011-07-25T22:59:00.000+02:00

Si una llei que consisteix simplement en tornar uns documents als seus propietaris legítims encara no s’ha acabat d’aplicar del tot sis anys després d’haver estat aprovada, te tota la raó el conseller Mascarell quan diu que ‘és un signe inequívoc que alguna cosa no respira bé en el model cultural que Espanya ha construït en aquests anys de democràcia’.
Ara, això no és nou. Des del 2005 han passat uns quants consellers i ministres i, de les successives reunions entre ells, mai no s’ha pogut dir que la sintonia que hagi primat sigui la d’entendre la realitat culturalment diversa i diferent de Catalunya i, per tant, les nostres reivindicacions més que legítimes en aquesta matèria.
Però tampoc no ens esgarrifem, perquè aquesta escassa comprensió governamental es correspon exactament a la que tenen la majoria de ciutadans de la resta de l’estat.
La ministra González Sinde diu que aquest llarg procés de devolució de tot el que hi ha a Salamanca i és nostre acabarà d’aquí a uns mesos. Jo ho celebro; però li recordo que encara queda per retornar una quarta part, no quatre banderins com s’havia dit fa uns dies, i que això no és poca cosa.
No sóc mal pensat, només aviso, no fos cas que no hi hagués prou furgonetes per al transport.
Dit a El Món a RAC 1 el 26 de juliol de 2011

Cerca i captura

2011-07-21T08:30:00.000+02:00

L’única revista en paper que publica relats de ficció en català, ‘La Lluna en un cove’, busca nous autors. Arribant al número 30, tota una heroïcitat, el magazine literari mensual que s’edita a València (i no els regalen vestits), fa una nova crida als escriptors en català que vulguin trencar la closca de l’ou de l’edició a enviar-los relats de qualsevol gènere. Cada mes seleccionen els millors relats rebuts i els publiquen en una revista que, sense fer massa soroll, està creixent en interès i lectors. Trobareu les bases i més info a www.lallunaenuncove.cat.
El món de la cultura en general viu temps de recerca. Molts busquen desesperadament com finançar el projecte que s’ha quedat penjat per la retallada dels diners públics. Poc després de rebre la crida de la llibreria ‘Negra y criminal’ demanant col·laboració i complicitat entre els lectors, un altre promotor em deia que havia fet unes tres-centes trucades a empreses i entitats a la percaça d’una almoina cultural. De moment sense sort.
I el que no fa recerca fa captura. Una espessa i anònima xarxa de creadors, activistes i promotors culturals està movent el manifest d’Amnistia Internacional que reclama al conseller Felip Puig que obri una investigació als Mossos d’Esquadra per la brutal actuació policial del 27 de maig a la plaça de Catalunya. En pocs dies ja hi ha prop de 34 mil persones que han firmat i fet córrer la carta; molts de la cultura. Això si, la majoria són de la cultura que no ha estat convidada a les III Jornades de Reflexions Crítiques. Són gent que no deuen ser prou rellevants en el panorama cultural del país ni tampoc amics del Departament de Cultura La Generalitat no cerca, ja ho sap tot i te suficients corifeus.

Carles Sentís, testigo de la historia

2011-07-19T23:36:00.001+02:00

De les primeras oleadas de inmigrantes hacia la Catalunya de los años veinte hasta los juicios de Nüremberg, pasando por las campañas africanas de De Gaulle o el retorno a Barcelona de Tarradellas, Carles Sentís, que ayer falleció en Barcelona a los 99 años de edad, fue un testigo de excepción, cuando no protagonista, de la historia del siglo XX.
Nacido el 9 de diciembre de 1911 en Barcelona, Sentís estudió derecho en la universidad de su ciudad y posteriormente amplió estudios en la Sorbona. ‘La Publicitat’, ‘L’Instant’ o ‘Mirador’ fueron las publicaciones que acogieron sus primeros trabajos periodísticos. En este última revista publicó la serie de reportajes sobre la emigración de Murcia a Catalunya, ‘Viatge en Trasmiserià’, que modernizaron el reporterismo escrito.
Vinculado al catalanismo moderado, y tras ser encarcelado a raíz de la proclamación del Estat Català por Lluís Companys en Octubre del 34 (entonces él trabajaba para el Govern de la Generalitat aunque sin ser de Esquerra Republicana), Sentís se acercó a la Lliga Regionalista de Cambó. Huido a Italia al estallar la guerra, Sentís siguió colaborando con Cambó, hecho que le llevó a ser acusado de espía al servicio de Franco y que él negó siempre. Sea como fuere, en 1939 entró en Barcelona con las tropas nacionales y poco después escribió en La Vanguardia el famoso artículo ‘Finis Catalnoiae?’, en el que argumentaba que el franquismo había salvado a Catalunya.
Durante la Segunda Guerra Mundial fue corresponsal de ABC i de La Vanguardia por toda Europa y África. Asistió a la liberación del campo de exterminio de Dachau y a los juicios de Nüremberg. Posteriormente fue agregado de prensa en Bruselas y París, corresponsal en esta ciudad y en Nueva York, director de la agencia EFE (1963-1966), presidente de Radio Barcelona (1974-1976), de la Asociación de Prensa de Barcelona (1974-1977), decano del Col·legi de Periodistes de Catalunya (1988-1990) y impulsó el Centro Internacional de Prensa de Barcelona (1992-2006). También fue el fundador y director del diario ‘Tele Expres’ y colaboró con ‘Desstino’, ‘El Correo Catalán’ y el bonaerense ‘Clarín’.
Al acabar la dictadura se unió a la UCD de Adolfo Suárez y fue elegido diputado en los comicios de 1977 y 1979. En el Congreso ejerció de Vicepresidente de la Comisión de Asuntos Exteriores y, al dejar el Parlamento (1982), fue nombrado Consejero del Reino. Carles Sentís fue una de las personas que más influyó en el presidente Suarez para que restableciera la Generalitat de Catalunya y nombrara presidente provisional a Josep Tarradellas. Al regreso de este a Barcelona el periodista fue nombrado Conseller sin cartera.
Creu de Sant Jordi en 1986, Premi Nacional de Periodisme en 1998, Legión de Honor francesa y Medalla al mérito del Trabajo (2008), Carles Sentíos unió, a su dilatada vida personal y profesional, una personalidad persuasiva, una expresión elocuente, una capacidad de diálogo inmensa y una red de contactos que daba la vuelta al mundo. Carles Sentís publicó su último artículo en La Vanguardia tras la victoria del Barça en la Champions esta temporada.
‘La Europa que he visto morir’, ‘África en blanco y negro: del Congo a Argel con el General De Gaulle’, ‘La paz vista desde Londres: de Dachau a Picadilly en el día de la victoria’, ‘Ahora, Barcelona’, ‘El procés de Nuremberg’, ‘Al filo del nuevo siglo: reflexiones de un periodista’, ‘I de sobte, Tarradellas’ o ‘L'instant abans del 36’ son algunos de la veintena de libros que publicó. En sus ‘Memorias de un espectador’ (2006) relata cómo vivió en primera persona el devenir de la Europa del siglo pasado, aunque no aclara episodios de su pasado franquista (fue secretario del ministro sin cartera Rafael Sánchez Mazas), como el controvertido saqueo de la biblioteca de Juan Ramon Jiménez, que él niega en este libro aunque el propio poeta le acusó de ser uno de los autores. A los protagonistas de tan largos períodos de la historia el tiempo y la memoria les sigue toda la vida; es parte de su legado.

Funcionaris de cap d’esquila

2011-07-18T21:37:00.000+02:00

Detecto una rara obcecació en utilitzar els empleats públics com a boc expiatori dels problemes derivats del dèficit de la Generalitat. Primer van ser les desafortunades paraules del conseller Mas Colell i ara les del president dels empresaris, Joan Rossell.
A les declaracions dels dos detecto; o un profund desconeixement de la funció pública, o l’habitual tàctica política d’amagar les pròpies incompetències donant la culpa als altres.
Si els funcionaris tenen el seu lloc de treball en propietat no és pas perquè ningú els l’hagi regalat. Han fet unes dures oposicions i tenen un perfil professional i acadèmic adient al lloc que ocupen. Si n’hi ha que no acompleixen aquestes condicions la responsabilitat potser és del càrrec polític que li va atorgar la plaça, no troben?
Si cal estalviar més diners amb la funció pública els proposo que acabin amb els caòtics horaris laborals. Només en factures de corrent i calefacció s’estalviaran un dineral. No ho ha pensat, conseller?
Avaluar els empleats públics, tal i com demana Rossell, es pot fer ara mateix, de fet s’ha de fer ara mateix. La llei de la funció pública preveu un seguit de faltes lleus i greus per als qui no acompleixen; però en la pràctica ni tan sols no es penalitzen els penques retirant-los el plus de productivitat. Perquè no es fa, si això és competència de Governació?
Senyors, vigilin la cua de palla.

Dit a El Món a RAC 1 el 19 de Juliol de 2011

Móns en extinció

2011-07-15T07:22:00.000+02:00

Vam assistir com a espectadors a la fi d’un món que sabíem incert i fràgil. La fi de l’ordre nascut de la Guerra dels Trenta Anys va ser un trauma presidit per milions de morts i béns i terres devastats. En la nostra mesella joventut crèiem que aquell havia estat el final anunciat per The Doors, i que les pròximes apocalipsis serien en el terreny del personal per la mortaldat que ocasionaven les drogues, el càncer o els accidents de trànsit. Alguns dels millors cervells de la nostra generació havien mort ja per una o altra causa; d’altres van anar caient amb el temps.
A la primera lectura de El Món d’ahir d’Stefan Zweig (Crema), vam trobar moltes explicacions narratives a les contradiccions del nostre desassossec. Hi havia tanta incertesa en aquelles pàgines, que ni tant sols l’afirmació de l’autor de creure que, fins les grans guerres, la seva generació vivia en un món segur, va alterar el paradigma imposat a les nostres vides per la civilització de prosperitat nascuda del final del conflicte mundial. L’ONU, el poder americà, el creixement demogràfic i econòmic, el miracle alemany i fins i tot la modèlica transició (ja m’enteneu), eren pilars inamovibles que ens abocaven a la dolça casualitat d’haver-nos tocat viure els millors anys de la humanitat. La medicina allargava la vida fins a límits insospitables ben poc abans, i l’estat del benestar garantia a tots els ciutadans un mínim de dignitat vital inexistent fins llavors.
Ara, rellegint Zweig, m’adono de nou dels evidents i acusats paral·lelismes entre el seu món i el meu: ‘No hi ha res més fantasmagòric que se’t torni a aparèixer a la vida allò que creies mort i enterrat feia temps’, escrivia l’austríac. Avui, igual que el seu, el nostre món és una porta que es tanca, a penes una illa on ja només ens hi caben els peus. Les certeses eren fal·làcies, les esperances un trajecte de Caront. El món d’avui ja és el d’ahir i el de demà és un terreny feréstec al qual, xarucs com som, no se’ns hi permet l’accés. Fins aquí hem arribat.

Cada dia un ensurt

2011-07-15T07:14:00.000+02:00

Paco Camarasa, el llibreter de Negra y Criminal, avisa que està fent curt de municions. La crisi i la competència (la policíaca s’ha posat de moda i totes les llibreries han augmentat el fons del gènere), estan provocant una situació insòlita: amb 9 anys d’existència la llibreria te un enorme prestigi però les vendes minven alarmantment. Hi ha a qui li fa mandra anar a la Barceloneta i cada dia troba més títols arreu, i hi ha qui no te ni cinc i no compra. Però els autors que passen per NyC, els enciclopèdics coneixements dels llibreters, el fons del gènere negre de que disposen i els musclos amb vi dels dissabtes fan que, més que una botiga; NyC sigui un lloc d’agitació literària i intel·lectual. I no anem sobrats de llocs així.
A partir de setembre Paco Camarasa proposa dues formes de col·laborar: o fent aportacions directament a través de Pay Pal (pels mandrosos), o fent-se membre del club ‘Còmplices de Negra y Criminal’ i poder accedir als clubs de lectura, descomptes, promocions i exclusives no sols literàries. Si els lectors ens ho proposem el vi i els musclos seguiran.
Encara no recuperat d’aquest ensurt entro a la Laie i en Lluís Morral m’engipona un “tanquem” i es queda fred i calm. No se m’atura el cor perquè d’anar en bici el tinc molt sa, però empal·lideixo. Enfront les morts sobtades mai no se que dir,. Després d’una pausa dramàtica en Lluís segueix parlant amb la mateixa calma: “tanquem del 8 al 28 d’agost per obres. M’agrada crear aquesta confusió”. Respiro alleugit. La Laie de Pau Claris renovarà l’entrada. Adéu al cancell que va tant bé els dies de pluja i fred. Així, i canviant l’escala, el bar quedarà més integrat dins la llibreria. Que sigui per evitar més ensurts.

Municipis pastera

2011-07-10T20:56:00.001+02:00

Igual que hi ha pisos pastera també hi ha municipis pastera, i qui no ho vegi així que es faci graduar la vista. Són viles on per una gestió equivocada o nul·la de les administracions, es van convertir en indrets amb efecte reclam. Un s’ho deia a l’altre i així s’ha arribat a casos, com el de Salt, on el percentatge d’immigrants és del 45%. Ningú no va planificar, ningú no va actuar i ningú no va prevenir, i així s’ha arribat al punt on s’està. Que no és gaire còmode i molt difícil de reconduir.
Limitar el nombre d’immigrants, la proposta de l’alcalde saltenc, és impossible: no seria ni legal ni democràtic. Revitalitzar el centre del poble, buscar fórmules perquè, aquells que viuen en pitjors condicions, puguin millorar potser en un altre poble; això ja és un altre tema. Però estam parlant d’intervenir en la propietat privada i de buscar complicitats i solidaritats amb altres municipis.
I des que ja fa molts anys, la Generalitat va atorgar poders gairebé absoluts als municipis per planificar serveis i urbanisme, els pobles i viles d’aquest país s’han tornat molt egoistes. Això si que hauria de canviar. Seria un bon primer pas per evitar els municipis pastera.

Dit a El Món a RAC 1 l'11 de Juliol de 2011

Miquel Pairolí, escritor y articulista

2011-07-07T07:36:00.000+02:00

Hay personas a las que, por su vocación y el tiempo en el que viven, el destino les concede la suerte de ser parte activa de algún proceso que, quizás con laos años, pueda llegar a calificarse de histórico. El escritor Miquel Pairolí (Quart 1955), que falleció el miércoles en su villa natal víctima de un cáncer, fue uno de esos.
Tocado pronto por la creación literaria, Pairolí estudió filología catalana y comenzó a ejercer la crítica en la revista Presència, uno de los polos de agitación cultural de Girona durante el franquismo. Fruto de todo eso el escritor fue, sin proponérselo ni buscar protagonismo, uno de los impulsores intelectuales del renacimiento de la ciudad con la recuperación de la democracia. La salida de Punt Diari, la Universidad de Girona o el activismo de núcleos como la Llibreria 22 o los cines Truffaut, concedieron un plus de carácter y vitalidad a Girona que la joven democracia local supo aprovechar para proyectar la ciudad hasta una de las posiciones más privilegiadas de todo el país. El epíteto de ‘la Florencia catalana’ que el ex alcalde Joaquim Nadal acuñó para su ciudad, tuvo en la decidida actitud de creadores, agitadores y intelectuales como Pairolí a los promotores de ese renacimiento que no solo fue político, sino que sobre todo fue cultural. La generación del escritor ahora fallecido supo tomar el relevo de los históricos antifranquistas y proyectar con solvencia la potencia entonces emergente de Girona a toda Catalunya. Ese es el legado que su vocación y la época en la que ha vivido concedieron a Miquel Pairolí.
Hombre de pocas palabras y profunda mirada, Pairolí era un escritor de detalles. Hombre profundamente local con inmensa proyección universal, el escritor savia que, en la pretendida anécdota, está la raíz del discurso, el argumento decisivo. Deudor de Pla, pues, le dedicó en 1996 el ensayo ‘Geografia íntima de Josep Pla’. Antes había debutado con una crónica sobre el cambio generacional y cultural en la Catalunya de los años 80, había publicado también su primera novela, ‘El camp de l’ombra’ (1995), retrato de la agonía de lo rural, y una obra de teatro, ‘El retrat de Voltaire’ (1994). ‘El convit’ (1998), ‘El manuscrit de Virgili’ (2004) y ‘Cera’ (2008) son los títulos del resto de sus novelas.
Con ‘Paisatge amb flames’ (1990), ‘L’enigma’ (1999) y el reciente y último libro ‘Octubre’ (2010), Miquel Pairolí realizó una intensa y detallada mirada a su mundo en forma de dietario que fue reconocido por sus colegas críticos con el premio Serra d’Or para el último de los volúmenes, que a la postre se ha convertido también en el último de sus libros.
También se dedicó al género biográfico, con trabajos sobre Joan Oró y Antoni Maria Badía i Margarit.
Articulista de El Punt y el Avui, el pasado 29 de mayo publicó su último texto, al que tituló Teló, y con el que se despedía de sus fieles lectores que lo han seguido día a día desde el año 2000. Él mismo definía su columna con cuatro ingredientes: sentido crítico, reflexión, memoria y una cierta voluntad de estilo. Un buen legado para futuros escritores.

L’epopeia postmoderna

2011-07-07T07:32:00.000+02:00

Tots els col·lectius humans se senten units al voltant de la seva pròpia epopeia. No hi ha ètnia o poble que no servi les gestes heroiques de la seva nissaga com el bé més preuat de la memòria. La poesia trobadoresca, les cròniques, la novel·la i modernament els mitjans de comunicació, són els transmissors d’aquest conjunt d’accions llegendàries que conformen la tradició èpica d’un grup humà: els narren, llavors existeixen.
Des que a finals dels anys vint l’esport es converteix en un fenomen de masses, en part gràcies a la premsa de l’època que evoca les gestes d’herois del moment com Pepe Samitier, Josep Gironès el ‘crack’ de Gràcia o Marià Cañardo, el relat llegendari d’un poble es mesura a través de les gestes dels seus esportistes. Així, l’autoestima d’un país inexistent pot arribar a cotitzar-se ben amunt a la borsa de les civilitzacions.
Sebastià Masdeu (primer guanyador de la “Volta” a Catalunya), Josep Pérez Francès (guanyador de la primera etapa del Tour amb final a Barcelona), Miquel Poblet, Josep Pessarrodona, Melcior Mauri, el propi Cañardo, evidentment, Joaquim ‘Purito’ Rodriguez o el malaguanyat Xavi Tondo, són els ídols de llegenda de la tribu d’afeccionats al ciclisme. Les seves gestes han estat seguides per premsa, ràdio TV i ara Internet, mitjans que construeixen un imaginari de lluita i patiment que ens esgarrifen fins sentir el seu esforç com a propi i lligat íntimament al nostre avenir.
L’any 1987 Fede Etxabe era un d’aquests herois. Lluitador fins el final, potent, i un tot terreny, en aquella edició del Tour va vèncer en una de les etapes mítiques, la que acaba a l’Alpe d’Huez. Com un trobador de la cort, Javier García Sánchez, ciclista a l’ensems, va novel·lar la gesta a El Alpe d’Huez (Plaza i Janés), i va confegir un relat que ha esdevingut monument i referència per a tots els qui pedalem, o els que esteu ara mateix asseguts davant del sofà esperant que comenci la transmissió del Tour. Les epopeies postmodernes es fan així.

La nova Institució

2011-07-07T07:28:00.000+02:00

Tal i com ja havíem avançat, la modificació que la llei òmnibus preveu per a la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) suposarà una modernització i adequació del seu projecte a les dinàmiques actuals. Ara fa una setmana el conseller Mascarell va informar el Consell Assessor de la Institució que la llei recollirà les modificacions a la llei de creació de la ILC quer el mateix Consell havia aprovat fa un temps. La nova ILC veu reforçat el paper d’ens difusor i promotor de la literatura catalana, del seu patrimoni i del suport als escriptors. Al menys un cop per legislatura presentarà un dictamen al Parlament on es recollirà l’estat de la presència pública de la literatura catalana. És a dir, perd atribucions relatives a la producció i a la indústria editorial, però en guanya en el referent a la creació.
La ILC es va recuperar l’any vinent farà 25 anys. En aquella època el sector editorial era més petit i la seva dimensió industrial atenia a una situació radicalment diferent a la d’avui. En plena represa de la normalització cultural, el reconeixement social dels escriptors era també més elevat. Eren un sector cabdal per relligar el país.
La globalització i les noves tecnologies han acabat amb el món d’ahir. Al món d’avui l’escriptor català no compta gairebé per a res, i el prestigi de la literatura no és superior al dels videojocs. La nova Institució que sorgeixi del reordenament legislatiu ha de treballar urgentment per recuperar el prestigi social i la visibilitat per a la literatura, encara que tingui menys diners. És el sentit que te avui aquesta venerable casa. Jaume Subirana, Oriol Izquierdo i Francesc Parcerisas hi ha treballat els darrers anys. Ara han d’aprofundir-hi.

Quantificar la seguretat

2011-07-04T20:15:00.000+02:00

Que a la zona d’Ulldecona (Montsià) només hi hagi 4 Mossos d’Esquadra per a dotze municipis no vol dir que hi hagi d’haver necessàriament més delinqüència. També hi ha menys habitants.
Però el caràcter rural i dispers de l’hàbitat facilita la feina als delinqüents. És relativament fàcil fugir i amagar-se. I, a més, els municipis son petits i el servei de vigilància local és feble, lògicament. Per tant, la quantificació del nombre de policies que calen s’ha de fer per metres quadrats, no per habitants. S’imposa un canvi de paradigma.
Però per això cal que la plantilla de Mossos sigui més gran. L’alcalde de Lleida en reclamava més ahir. A la ciutat de Tarragona uns darrers esdeveniments també fan pensar en que potser no hi ha prou policia. Després hi ha els operatius a les zones d’estiueig. I les ciutats, que a l’estiu queden buides de veïns, no ho poden pas ser de policies. Seria una festa.
Com cobrir totes les mancances de seguretat? Convocant més places de Mossos i millorant la coordinació entre aquest cos, les policies locals i la policia nacional. El primer és complicat si no hi ha diners. El segon és imprescindible, cal llimar malfiances entre els cossos i entre els seus gestors polítics. I això, si es vol, es pot fer.

Dit a El Món a RAC 1 el dia 5 de juliol de 2011

Universitat de l’humor

2011-06-30T17:56:00.000+02:00

Amb ‘Intercanvis’, de David Lodge, (Eumo) la universitat es va convertir en matèria literària en la seva condició exacta, és a dir: l’humor, la ironia i la sàtira delirants, que són les actituds que conviuen majoritàriament en un campus. Convertits en matèria narrativa, els doctes claustres, les impressionants sessions de lectura de tesis doctorals, les erudites classes magistrals i les rigoroses reunions de departament es van transmutar en el que veritablement son i que ben poca gent de fora el món acadèmic sospiten: baralles de galls per marcar territori, bramulades de pedanteria desbocada, assetjament pretesament intel·lectual o batalles campals entre apocalíptics i integrats enfront la imperiosa necessitat de que, a més de coneixements excelsos, els estudiants aprenguin un ofici (cosa que situa la universitat no tant lluny d’una escola de Formació Professional). Arran de l’èxit de la primera Eumo va publicar ‘Bona feina’, en un autèntic senyal d’esperit autocrític tenint en compte que es tracta del segell editorial de la Universitat de Vic. Molts professors de l’època s’hi van veure tant reflectits i esquarterats, literàriament, que les novel·les circulaven per les facultats mig clandestinament. Per si de cas en castellà no es publicava res de Lodge, no fos cas que els poder fàctics universitaris, sempre espanyols, s’empipessin amb els editors i els engeguessin a rodar el negoci de vendre llibres d’ús acadèmic. Va ser Anagrama, com tantes vegades, qui va trencar el gel. Amb ‘El Mundo es un pañuelo’ vam poder tornar a sentir el plaer, intel·lectual, això si, de veure com David Lodge deixava l’hermètic i jeràrquic món universitari en pilota picada i mostrant les vergonyes.
Si algú es pensa que l’autor britànic exagera és que no se les ha vist mai amb una senzilla reunió de departament que acaba convertida en un cruel enfrontament dialèctic amb grans demostracions orgiàstiques de saviesa per la marca dels gèneres gramaticals en un simple document d’ús intern, per exemple.

Estocs de coc

2011-06-30T17:48:00.001+02:00

La ineptitud no te fronteres i, a més, surt barata, sobretot si es disfressa de ‘tasca cultural en pro de Catalunya’, que és com la direcció de l’extingida Arc de Berà qualifica el seu negoci amb final feliç per als accionistes de la distribuïdora i dramàtic per la resta. Sobre el mig milió d’euros que s’han estalviat de pagar, segons els afectats, tots petites editorials que viuen entre la pòlissa de crèdit perpètua i l’aigua al coll temporal, no hi ha qualificatiu.
Els accionistes d’Arc, alguns d’ells prohoms convergents, han jugat amb els creditors tot el que han pogut i més, han refusat dos crèdits de la Generalitat per no perjudicar gaire el seu patrimoni, i encara tenen la gosadia de dir que han estat ‘generosos’. Que els parlin a EUMO de generositat, que es va haver de vendre al totpoderós grup 62 per fer front als deutes generats pels 240 mil euros que no han cobrat encara de l’Arc.
Però el més simpàtic del cas, que aviat serà un més en la llista d’empreses ruïnoses endegades per patricis catalans amb l’excusa del redreçament cultural del país, és que, després de liquidar els deutes restant-li una ‘quita’ del 30% en alguns casos i de l’11 en alguns, encara els han cobrat als seus deutors les despeses d’emmagatzematge a Montigalà i la retirada de llibres del magatzem d’Arc Logi a Gualba quan la distribuïdora va baixar portes.
Però encara hi ha coses més curioses. Qui es farà càrrec dels estocs de libres que s’havien perdut als magatzems d’arreu de l’estat ja abans que l’Arc tanqués? Seguirà remenant el tema, o els creditors, amb uns quants diners a les mans, se n’oblidaran per sempre?
Com a mínim Bromera va poder celebrar dimarts, a Barcelona (sic?) els primers 25 anys de vida.

Laura Palmés, periodista que inspiró ‘Mar adentro’

2011-06-27T18:00:00.000+02:00

El trabajo de los periodistas es tan simple y complejo a la vez como salir a descubrir la vida y contarla. Bueno, al menos eso era así antes de twitter. A pesar de le enfermedad que la iba apartando de esa vida que quería contar poco a poco, la periodista barcelonesa Laura Palmés (Barcelona 1954) lo entendió siempre de esta manera; todo un ejemplo para el gremio. Laura falleció el pasado jueves en Barcelona a la edad de 57 años, según informó el colectivo de abogados Ronda.
En su constante ir y venir buscando historias sobre la vida, Laura Palmés conoció al gallego Ramón Sampedro en 1993, cuando ella misma estaba ya aquejada de una esclerosis múltiple. De la relación entre dos personas que sufren una enfermedad irreversible y las mutuas reflexiones sobre la vida y la muerte ella realizó un reportaje para la televisión. Aquel caso de un tetrapléjico gallego que pedía la eutanasia tras quedar postrado en cama debido a un accidente de tráfico durante 25 años, era absolutamente desconocido hasta que Palmés lo sacó a la luz en televisión; como hacen los buenos periodistas. El trabajo impactó a Alejandro Amenabar hasta tal punto que de él nació ‘Mar adentro’, Óscar a la mejor película de habla no inglesa en 2004. Júlia, personaje interpretado por Belén Rueda, está inspirado en la propia periodista. Por ese papel, la actriz recibió el reconocimiento unánime de la crítica. No es exagerado decir que fue el papel de su vida.
Por aquel reportaje titulado ‘Eutanasia, morir para vivir’ y emitido en el programa Línia 900 de La 2 de TVE, Laura Palmés recibió el premio Ciutat de Barcelona de comunicación el 1994. Antes de trabajar como reportera y directora del programa de debate ‘L’habitació del fons’, en TVE, la periodista había trabajado en la sección de política del diario Avui.
De su propia experiencia con la enfermedad y de la amistad con Sanpedro, Palmés publicó en 1995 el libro ‘Darrere les palmeres’ (edicions 62). A la periodista se le había diagnosticado esclerosis múltiple a finales de la década de los ochenta. A pesar de que la enfermedad degenerativa la fue inmovilizando poco a poco Palmés no dejó nunca el ejercicio de la profesión, convirtiéndose en un referente deontológico para muchos periodistas catalanes.
La ceremonia civil de despedida de Laura Palmés tuvo lugar ayer por la mañana el Oratori Mediterrani.

Representació de bons i dolents

2011-06-23T10:53:00.000+02:00

L’any 1936 Joan Oliver, ‘Pere Quart’, va capgirar la història sagrada i no va passar res; vull dir que el món no es va ensorrar més el que ja estava fent-ho; en tot cas va seguir el seu curs cap al caos. A ‘Allò que tel vegada s’esdevingué’ (Proa). Caïm és l'individu bo de la història. És un artista, un home nou que protesta, rebutja el treball i l’organització del món que li imposen. Abel és l’altra cara de Caïm: envejós, covard i sense imaginació ni voluntat.
A finals dels setanta, quan tanta gent pensava que, per fi, els dolents de sempre serien reconeguts com a bons, alguns grups de teatre amateur van posar en escena l’espectacle en teatres locals. En un poble del litoral, el públic que va veure l’obra no va entendre la irònica subtilesa del dramaturg i es van prendre el muntatge, simplement, com una facècia per fer riure. Ara, quan una de les reconegudes filles de la vila va aparèixer en escena només coberta amb un senzill biquini (eren al paradís), llavors es va organitzar un esvalot de ca l’ample. Quina indecència aquest jovent d’avui, on s’ha vist fer això a l’escenari del Patronat (anys abans havia estat de la Parròquia). Durant unes setmanes l’ordre establert es va subvertir. Després es va anar oblidant l’incident, però no les sensuals carns de l’actriu.
Han hagut de passar 75 anys des de l’estrena de ‘Allò...’ perquè la gent entengui que, no és que el món s’hagi capgirat, és que és la història que ens l’havien explicat de forma enganyosa. Evidentment Oliver hauria estat amb la indignació contra el poder financer i els polítics que hi mostren submissió, però que es reclamen ‘bons’. Molt abans que ningú ell ja havia posat en escena la clau de volta de la història de la humanitat, la gran mentida fundacional del Gènesis que hem arrossegat durant segles. L’enveja i la covardia han dominat el món. Potser ha arribat el moment de que les coses esdevinguin. Joan Oliver ho sabia.

Liquidació d'estocs

2011-06-23T09:18:00.000+02:00

Sorprèn que, ara que el projecte de llei òmnibus amenaça amb buidar de competències el CoNCA, de cop i volta surtin els defensors i es queixin també per l’afectació que tindrà per mor de dita llei la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Fins ara mai no n’havien parlat d’aquesta històrica instància, a la que el CoNCA ja escapça moltes competències per cert, tot i abandó amb que la majoria dels hostes del Departament de Cultura l’han tinguda. És clar que, com em va dir un alt càrrec de Cultura en una ocasió: “no volem passar a la història per haver tancat la ILC”. Així van les coses aquí, tan preocupats per la posteritat que ignorem el present.
Que la ILC, l’Institut d’Indústries Culturals i el CoNCA necessiten un ‘tunejat’ que reordeni competències finestretes és més clar que l’aigua, i no és una feina necessàriament lligada a retallar diners de la cultura. La mateixa Associació d’Editors en Llengua Catalana ha demanat repetidament que la seva finestreta d’ajudes sigui a Indústries Culturals, que és el que són.
Sense competències respecte a producció i mercat, la ILC podria refundar-se com la ‘Literaturhaus’ que vol ser i dedicar esforços i diners a difondre la literatura catalana. El seu director, Oriol Izquierdo, fa temps que treballa en aquest sentit, ara cal que el Departament li avali el projecte. El contrari serà enterrar-la en vida.
El debat al sector cultural sobre la llei òmnibus està obert en paral·lel al parlamentari: Seria raonable que entitats com Ònium Cultural o corporacions com tots els premis d’Honor es mullin. O és que ja els va bé tenir aquest caràcter benemèrit que els permet mirar cap a una altra banda quan no els interessa i mantenir el seu honorable statu quo?

Història de l'escola

2011-06-20T23:15:00.000+02:00

Tot el que Antonio Machado tenia de bon poeta, ho tenia de mal professor de francès. I també és cert que, per veure els camps de Castilla havia de sortir al carrer, doncs la seva cambra de rellogat ni tant sols no tenia finestra. Eren els temps en que es va encunyar allò de passar més gana que un mestre d’escola.
Molts anys després els estudiants van llegir els seus poemes gràcies, en bona part, a unes generacions de mestres ben preparats, amb vocació i amb ganes de millorar l’educació. Encara uns anys després la democràcia va prestigiar i dotar l’ensenyament, i els mestres, a més d’excel·lents professionals, van passar a estar correctament pagats.
Ara de tot això ja no en queda ni el record per Machado. A l’administració, al menys la catalana, l’ensenyament públic li importa tan poc que li ha tret diners i la sisena hora, els mestres pensen més en els drets gremials que en la responsabilitat d’ensenyar i a molts pares l’escola els importa tant com la plaça del pàrquing. El resultat és el fracàs de l’educació pública, i tots en som responsables. Ja ens ho trobarem.

Dit a El Món a RAC 1 el 21 de juny de 2011

El mosaic del món

2011-06-16T08:08:00.000+02:00

El que construeix una ciutat és el relat que se’n fa d’ella. Si Nova York, una metròpoli que s’aixeca damunt la sang i la suor de la immigració en condicions de vida penoses, ha esdevingut icona del món modern i mirall de totes les civilitzacions, és per com tot això s’ha explicat des de l’art, és a dir: interpel·lant la realitat. Del Bronx profund al Financial District i del MoMA als tuguris de jazz de l’East Harlem Nova York és, fonamentalment, una ciutat explicada.
De totes les novel·les que expliquen Nova York ‘Manhattan transfer’ (Proa) va ser la primera en seduir-nos. Admiràvem John Dos Passos per la seva visió d’aquella Espanya convertida en ‘la república dels homes honestos’ i gràcies a la difusió que de la literatura nordamericana contemporània en va fer Manuel de Pedrolo. D’ell és la traducció de ‘Manhattan transfer’, publicada per primer cop en 1965.
Si Nova York és un mosaic que es mou com els vidres d’un calidoscopi, cap relat és capaç d’explicar-ho millor que el de Dos Passos. Les descripcions quasi impressionistes, l’atmosfera diversa i bigarrada a l’hora, l’aire feixuc i tens, l’etern girar d’un estol de personatges tant immens i diferent com la pròpia ciutat i la construcció fragmentària de la realitat, conformen una de les millors visions literàries d’aquest cosmos urbà en permanent big-bang des dels colonitzadors holandesos.
A la meva biblioteca els llibres de John Dos Passos s’hostatgen entre dues interpretacions tan oposades de l’existència com són la visió decimonònica d’Eugeni d’Ors al ‘Glosari’ (Quaderns Crema), i el retrat d’un drama moral i social a ‘Crim i càstig’ (Proa) de Dostoievski. El món es construeix entre ambivalències, i ‘Manhattan transfer’ n’interpreta un petit fragment. Però la mirada oberta del seu autor li dona una dimensió universal que avui, vuitanta-sis anys després, encara ens serveix per preguntar-nos quina és l’objecte real de la condició humana.

Criminals catalans

2011-06-16T08:05:00.000+02:00

Trobada de sospitosos habituals en una cantonada de la Barceloneta. Motiu: posar-los en coneixement d’una nova col·lecció de novel·la negra en català anomenada ‘Crims.cat’. Àlex Martín (àlies el professor de Salamanca) en serà el director, ‘Al revés’ (pseudònim de la banda de Josep Forment), els editors. Periodicitat, sis títols l’any. Tipus de reclutament, autors catalans i europeus mai no traduïts a cap llengua de l’estat. Difusió, contagi massiu a través de la xarxa, de presentacions per tot el país i de debat, aportacions, discussió, cervesetes i altres volades de coloms per part d’autors, crítics, afeccionats i llibreters. El figuerenc Agustí Vehí i un dels autors catalans més populars seran l’avantguarda de la nova col·lecció. Es preveu un proper hivern dur. Des dels temps de la ‘Cua’ o ‘La Negra’ que no hi havia una sèrie on els escriptors catalans de negra poguessin publicar. Per què si cada dia hi ha més lectors del gènere?
‘Crims.cat’ pren el nom de l’exitosa antologia d’autors locals editada l’any passat per ‘Al revés’ i dirigida pel propi Àlex Martin i per Sebatià Benassar. Ara ja se n’està preparant una segona part, ‘Crims.cat 2.0’, que serà també un dels títols de la futura col·lecció. La falç que il·lustra la portada de l’antologia serà també la imatge gràfica de la sèrie, que jugarà amb els colors negre i groc, una mena de versió en negatiu de la històrica ‘Cua de palla’.
Ahir també es va estrenar a les llibreries la nova col·lecció de butxaca ‘Portàtil’, que publicarà els llibres més venuts dels segells Angle, Base, Bromera, Cossetània, Meteora, Símbol, i Viena. Butxaca i negra són clares apostes per remuntar vendes. En temps de crisi els petits bullen en idees.

Seria fantàstic

2011-06-14T23:33:00.000+02:00

Una estratègia equivocada no fa perdre la raó, però posa en entredit la metodologia per a aconseguir allò que, legítimament, es pretén. Si els indignats intenten avui impedir l’entrada dels diputats al Parlament, els motius per la queixa seguiran essent ben nobles, però el prestigi del moviment se’n ressentirà a ulls de l’opinió pública i pot entrar en una espiral d’autocomplaença perillosa. I és que la democràcia real també passa pel Parlament.
La maduresa política del 15-M imposa un canvi d’estratègia. Els dies de càmping urbà i assemblea han de deixar pas a l’articulació d’un projecte seriós i realista, és a dir, ple d’anhels, que permeti, amb els instruments de la democràcia malalta que es vol guarir, la transformació d’una política avui rendida a poders no democràtics, en el veritable instrument al servei del be públic que ha de ser.
Potser algú de vostès pensa que sóc un somiatruites. S’equivoquen, només defenso el vertader model de representativitat en que es fonamenta la democràcia. Res més. Allò que diu el doctor Honoris causa Joan Manuel Serrat: que seria fantàstic que guanyés el millor i que la força no fos la raó, que no perdessin sempre els mateixos, o no passar per l’embut.

Dit a El Món a RAC 1 el 15 de juny de 2011

L’equació de la droga

2011-06-09T07:50:00.000+02:00

Amb William Burroughs vam saber que hi havia un perquè intel·lectual més enllà de l’estimulació sensorial que ens proporcionaven les drogues: la droga no era un mitjà per gaudir més de la vida, era una forma de viure. Allò anava més enllà d’una simple punxada o d’una esnifada. Ultrapassada l’era de les flors als cabells i la pau, en un món en violència constant, allò era una autèntica i real revolució.
Vam llegir ‘Ionqui’ i ‘El almuerzo desnudo’ en esgrogueïdes edicions de Bruguera, alguns van baixar a Tànger per conèixer en persona l’heroi que havia sobreviscut a l’equació de la droga i la majoria vam experimentar amb tot el que vam tenir al nostre abast. El dia que vam descobrir ‘Cartas del Yage’, en aquella mítica edició d’Star books, vam entendre que la droga era un llenguatge transversal culturalment i global políticament.
Ara, és clar, els que hem sobreviscut ja no tenim edat per les drogues. També vam arribar, mentalment, a contemplar la vida concentrant-nos en mirar la punta de les sabates. Inerts, vam deixar que la vida passés al nostre voltant, vam estar malalts i vam sentir els nostres crits ofegats entre el xivarri mundà. L’angoixa intel·lectual que la droga va provocar en una generació va ser més poderosa que l’estimulació.
Quan alguns dels millors cervells d’aquella generació van ser obscenament trobats amb les xeringues clavades a la vena, l’equació de la droga va capgirar les seves incògnites. Alguns van poder fugir-ne refugiant-se en el silenci i la introspecció filosòfica, d’altres simplement van córrer fins que no van poder més; però la majoria van baixar el cap humilment i van demanar una oportunitat. No ho van tenir gens fàcil, el relat anguniós i obscè de Burroughs els havia penetrat fins la medul·la i la marxa enrere per camins de regeneració social era ple de renúncies. La societat benpensant estava disposada a acollir-los si s’agenollaven i li juraven fidelitat. No els va servir de res, l’equació era dins seu.

L’anarquista tímid

2011-06-09T07:46:00.000+02:00

Els moviments culturals que van impulsar i vertebrar l’antifranquisme a Catalunya durant els anys 60 van tenir en Georges Brassens (Sête 1921-París 1981) a una de les seves més notòries influències. Al tombar la dècada, la cultura francesa vivia una edat d’or moderna. El ressò d’aquella música i literatura al nostre país va reforçar els lligams francòfons de la cultura catalana, que així es posicionava obertament al costat del que llavors significava la màxima llibertat i modernitat.
La Cité de la Musique de París ret ara homenatge a l’obra del poeta i cantant amb una exposició que es pot veure fins el 21 d’agost, hi sou a temps. ‘Brassens ou la liberté’ mostra el recorregut vital i intel·lectual d’un home, si, però sobretot explica la transformació de la vella França envaïda, ferida i vexada, en una civilització culturalment i social capdavantera. Això si, la única referència a l’emmirallament català és un EP de Josep Maria Espinàs.
Autodidacta, llibertari de manual, somiador tímid, Georges Brassens és un artista de força tranquil·la. A les seves cançons, la tendresa, l’humor i la contundència d’arguments conviuen simultàniament en una forma de bonhomia intel·lectual única en l’escena, que ha estat capaç de sobre viure a la seva època per convertir-se en un símbol que esquitxa la música contemporània. Si el to i les formes de moltes cançons de l’exitós pop català actual recullen el llegat de Setze Jutges o Grup de Folk, llavors és que veuen també directament de la font original: el bigoti de Brassens.
He trobat l’edició catalana de ‘La torre dels miracles’ (Pòrtic), una surrealista novel·la de Brassens traduïda per Miquel Pujadó, la persona que més ha fet aquí per mantenir viu el llegat del cantant. Rellegint-la m’han tornat a la memòria alguns episodis de quan érem ‘chics’. Sabíem que hi havia un futur i el volíem. Després ens ho van fer treure del cap i ens vam anar pansint; fins ara que ja no som.

Vine a la festa

2011-06-09T07:41:00.000+02:00

Es nota que ens acostem a l’estiu en que les inacabables presentacions de llibres van sent substituïdes per festes i celebracions. Pau Joan Hernández, un dels millors narradors per a joves, va ser objecte d’una festa sorpresa dissabte passat per commemorar el vint-i-cinquè aniversari de la primera edició de ‘Tot et serà pres’ (Empúries) un clàssic de la narrativa juvenil catalana que continua al mercat (14 edicions) un quart de segle després. Dilluns el teatre-museu Dalí va acollir la presentació de ‘Històries del Motel’ (Ara). El títol, encara que ho sembli, no te res a veure amb el clàssic de Sam Shepard. Es tracta d’un recorregut pels 50 anys de vida del Motel Empordà a través d’alguns dels seus protagonistes, especialment de Josep Mercader, Jaume Subirós, Josep Pla, hoste il·lustre i màxim propagandista, i d’amics com Ferran Adrià, Juan Mari Arzak, Joan Roca i Colman Andrews o Narcís Comadira.
Miquel Berga és l’autor d’un llibre on es barregen testimonis, records, experiències gastronòmiques,històries increïbles i receptes, és clar. La veritat és que, després de l‘agradable experiència de ‘Un hotel a la costa’ (Tusquets), el relat de Nancy Johnstone entre 1934-1939 quan va regentar un hotel a Tossa de Mar, llibre del qual en Berga n’és l’editor, aquesta crònica del Motel Empordà és un deliciós relat coral que es fa llegir tant bé com menjar un plat de la casa.
I més festes encara. No només Joan Laporta reina a Luz de Gas. El dia 29 ho serà la Sandra Bruna. L’agent més dinàmica i talentosa commemora els primers deu anys de la seva agència. No diré que era una nena quan va començar, tots érem més joves. El que passa és que ella ja sabia el que volia. I així va agitant el panorama.

Retallar i enganxar

2011-06-09T07:38:00.000+02:00

On hem arribat gràcies a les noves tecnologies, que el Centro Español de Derechos reprográficos (CEDRO) ha concedit per cinquena vegada el premi ‘Si eres original, eres de libro’, per guardonar aquells estudiants que hagin fet treballs acadèmics sense copiar-los d’Internet. És de suposar que en la pròxima convocatòria el premi tingui una categoria destinada a treballs de més de 140 caràcters, és a dir, més llargs que un twit. El que no se és si tindrà massa participants, perquè la forma sintètica, empobridora i falsament el·líptica dels missatges d’aquesta xarxa social s’ha imposat en un ampli espectre social que va des dels acampats a la Plaça de Catalunya als diputats del Parlament passant per professors, alcaldes i consellers de la Generalitat.
Fa uns dies a Enrique Vila-Matas se li va acudir escriure un article on, bo i reconeixent les raons per a la protesta dels Indignats, introduïa una lleu crítica respecte a l’ús massiu del twitter com a forma d’expressió, i com aquesta mena de llenguatge ha ultrapassat el 2.0 per convertir-se en molt habitual tan en la parla com en la resta d’expressions escrites. I va passar el que havia de passar, és clar. Si escrius sobre Gustave Flaubert, per exemple, ningú bada boca; ara, gosar criticar certes formes culturals de masses que, pel simple fet de ser-ho, hom les considera correctes, imprescindibles i de progrés, doncs llavors et cau el pèl i diputats, consellers, regidors i indignats et diuen de tot menys guapo. I això és el que li ha passat al pobre d’en Vila-Matas.
És clar que, introduir el sentit autocrític al twitter és complicat, (no impossible, hi ha qui ho fa), quasi tan com introduir-hi la intel·ligència. Potser per això triomfa.

La crisi del cogombre

2011-05-30T20:19:00.000+02:00

D’una Imputació greu i falsa contra algú se’n diu calúmnia, i està tipificat com a delicte al codi penal. Les acusacions precipitades i sense proves que l’administració alemanya ha dirigit contra els cogombres andalusos senyalant-los com els causants de portar en origen la bactèria E.Coli que ja ha causat una colla de morts, són, a més d’una calúmnia rasa i curta, un dolorós perjudici de danys difícils de calcular contra l’exportació espanyola d’hortalisses.
Si els resultats de les anàlisis no se sabran fins d’aquí a 48 hores, si divendres passat la Comissió Europea va reconèixer que els cogombres es podrien haver contaminat a Alemanya, perquè es va tolerar l’acusació sense fonament?
Avui hi ha consell europeu, i la ministra Rosa Aguilar ja ha dit que li cantarà les quaranta a la seva homònima alemanya. La Unió Europea potser aprovarà indemnitzacions per pal·liar el dany als productors andalusos, que són l’autèntic verdurer d’Europa. Però el mal ja està fet. Un altre més a sumar a la catastròfica, per als interessos espanyols, Política Agrària Comunitària (PAC).
És clar que, si qui fa el mal és un dels amos d’Europa, ja se sap que les coses sempre es veuen d’una altra manera.

Dit a El Món a RAC 1 el 31 de Maig de 2011

Dos adéus al periodisme

2011-05-30T07:35:00.000+02:00

Cita de monstres del periodisme: Gay Talese presenta ‘Honraràs a tu padre’ a la Facultat de Comunicació Blanquerna, mentre que al Palau Robert una exposició mostra la ruta vita del Josep Pla corresponsal de premsa. Dos exemples d’un periodisme que ha estat abatut pels interessos de les empreses, l’excessiva proximitat amb els polítics i alguns dels nous mitjans digitals. RIP.

El periodisme és un ofici ben simple; consisteix en veure que passa i explicar-ho, per això, històricament, s’hi havia dedicat gent de tota mena. Amb una mica de sentit comú, una dosi de mínima honestedat i uns grams de sintaxi, que no era poca cosa, n’hi havia prou. Estava mal pagat, però tampoc no tenia categoria Als anys seixanta ho van convertir en carrera universitària per tal de dotar-lo d’unes ínfules acadèmiques i després van crear un tan poc útil com presumptuós Col·legi de Periodistes amb la intenció de donar-li categoria professional. Els periodistes vivien tant contents com enganyats creient-se que practicaven un ofici de vital importància per la democràcia i empescant-se tot aquest discurs de la deontologia. Mentre, aquest gremi de llestos era enganyat progressivament per empresaris sense escrúpols, aventurers fracassats i patricis amb aires regis. Laboralment la tecnologia i la informàtica van minvar les plantilles dels diaris i ara la rebolcada digital ha acabat convertint aquesta feina en un regne de becaris i precaris. Resultat: a dia d’avui el periodisme és qualsevol cosa menys veure que passa i explicar-ho.
Explicar les ciutats i el món, confegint així una mirada intel·ligent, curiosa i irònica sobre la realitat, és el que va fer Josep Pla a París, Londres, Madrid, Roma o Berlín; ciutats on va fer de corresponsal de ben jove. Avui en dia és impossible practicar aquest tipus de periodisme. L’absurd dia a dia mata el periodista solitari que viu per aquests móns de Déu i que es veu obligat a fer de corifeu del poder, o feines que ja fan les agències, en lloc de sortir al carrer a explicar la vida de cada dia a la ciutat, és a dir; el que passa.
Gay Talese és l’autor del considerat millor article publicat mai per Esquire, ‘Frank Sinatra està constipat’; poca broma. Es planta davant d’un auditori d’estudiants de periodisme que no l’han llegit mai i pels quals les 600 planes d’’Honraràs a tu padre’ són pitjor que una condemna, ells que no passen dels 140 caràcters del Twitter, i els deixa anar que han de defugir de la temptació del poder, del titular fàcil i cridaner i de la supèrbia. La majoria es queden igual; pel periodisme del segle XXI aquestes constants a penes existeixen.
El periodista d’avui, inclòs el polític, o precisament començant pel polític, viu submís al poder. La relació sol estar de tal forma mediatitzada per la línia editorial que imposa la propietat del mitjà, que a la fi el missatger acaba convertit en el primer propagandista de la causa que interessa a l’editor. Respecte del titular no cal donar-li gaires voltes, el periodisme d’avui s’ha convertit en una successió infinita de titulars. La massa no vol més, demana que se li serveixi tot ben mastegat per poder seguir dormint, la difusió digital de la informació converteix el periodisme en un vulgar exercici de màrqueting viral. Sobre la supèrbia no en diré res, escolteu algunes tertúlies i decidiu el què.
Quin espai queda, doncs, pels romàntics enyoradissos d’explicar les coses que passen? La marginalitat dels llibres, el localisme dels petits mitjans impresos, o buscar la incerta glòria entre el xivarri d’Internet. Sempre hi ha qui no perd l’esperança de pensar que algun dia els grans diaris reflexionaran sobre cap a on els porta la seva excessiva connivència amb el poder, la supèrbia en l’opinió, la simplicitat infantil dels seus textos i l’erràtica i curta visió de la realitat en el conjunt dels seus continguts. Esperem que no sigui massa tard.

Felip Puig
L’espectacle dels Mossos garrotejant els acampats a la Plaça de Catalunya ha deixat tranquil el poder i la submisa opinió pública que temia per aquell gra al cul en forma de protestes carregades de raó. La indignació no és suficient, igual que un bon resultat electoral no dona dret a fer-se l’amo del carrer. Cal superar l’estadi primari d’acció/reacció. La poli sempre te les de guanyar.

Eliseu Climent
Amb 651 mil firmes recollides, la Iniciativa Legislativa Popular impulsada per Acció Cultural del País Valencià que reclama la reciprocitat de les emissions de TV3 i Canal 9 al País Valencià i Catalunya s’ha presentat al Congrés i al Senat. Les barreres a la lliure comunicació entre dos territoris amb la mateixa llengua no és un problema tècnic, és clar, sinó exclusivament polític.

Hem regalat la paella i el mànec

2011-05-27T17:34:00.001+02:00

Amb l’excusa de fer dissabte els mossos han desallotjat a garrotades els concentrats a la plaça de Catalunya per donar pas a les assenyades i cultes celebracions blaugranes que, com sempre s’ha demostrat, són d’allò més civilitzat. Afavorir el salvatgisme futbolístic fent fora sense miraments els qui protesten civilitzadament per temes molt preocupants demostra el tarannà del conseller d’Interior i el grau de submissió del poder polític a l’econòmic.
En Felip Puig en tenia ganes. Feia dies que el conseller d’Interior tenia ganes de desallotjar de forma contundent els concentrats a les places del país. Deu pensar que porten malalties tropicals. No ho va fer durant la jornada de reflexió per evitar una reedició a escala del que li va passar el 2004 al PP; però un cop passades les eleccions i amb l’habitual fatxenderia que el caracteritza ampliada per la victòria electoral, allà on ha trobat complicitat municipal (un Hereu en retirada a Barcelona, i a Lleida un Ros cada dia més d’extrema dreta), ha actuat. La neteja ha estat una excusa, tal i com s’ha vist. A la que ha pogut els ha fet fora a garrotades, sobretot, per demostrar-los, i a la resta del país de passada, qui mana al carrer. Us sona això oi?
La complicitat del Barça. El Barça ha estat l’excusa perfecte. No hi ha institució que aixequi més consens a tot Catalunya, és un desig quasi unànime que guanyi la Champions, és un referent en quant als cèlebres valors (que de tant publicitar-los s’han acabat convertint en una mena de manual d’autoajuda postmoderna) i, no ho oblidem, està en mans de la oligarquia local. Mai el govern de la Generalitat faria res per contrariar tots aquests elements sociològics, sobretot els clans patricis de la ciutat, és clar. El Barça, un fenomen popular , ha estat utilitzat com a ‘boomerang’ per agredir els representants dels mateixos sectors populars que sempre li han rendit admiració i estima.
Les millors generacions, a garrotades. Només un poder polític que es venti de tenir una ciutadania ignorant i adotzenada, pot enviar la policia a carregar durament contra un jovent que representa a les generacions més ben preparades intel·lectualment i professional de la història del país. L’esforç que Catalunya ha fet durant els darrers anys per formar aquests joves (familiar, personal, institucional, acadèmic...) és menystingut doblement pel poder polític: primer condemnant-lo a sous i contractes de misèria o a l’atur; després agredint-lo físicament perquè protesta pel país de misèria en que ens estan convertint.
Amb indignar-se’n no n’hi ha prou. La indignació ha estat sempre un sentiment poc democràtic. Només aquell qui es creu en possessió de la raó absoluta i l’empara divina es mostra tothora indignat. La indignació no genera dubtes, la vida si perquè no és més que crisi. Cal superar l’estadi d’indignat per erigir-se enraonadors, dubtosos, crítics i elaborar discursos nous que s’adaptin a la realitat que encara desconeixem.
Una catarsi generacional. Atribuir la revolta a una simple actitud catàrtica i quasi festiva, tal i com diuen els qui no en tenen ni idea de protestar perquè mai no ho han fet, és un intent xaró per deslegitimar les raons per a la disconformitat. Cada generació expressa el seu malestar com sap, perquè es joves de cada època tenen motius per fer-ho. I si vosaltres no ho vareu fer quan us tocava, és el vostre problema. Us ho hauríeu de fer mirar.
A més, no us heu parat a pensar que si els joves d’avui hereten un món pitjor és perquè les generacions anteriors els ho deixem així de galdós? Vull dir, de qui és la culpa?
Això no és Síria. Però tot i això, que ningú no tingui la temptació de pensar que Catalunya és Síria. No. Aquí hi ha una democràcia formal i un sistema parlamentari que representa el dret sobirà. El problema és que aquest procés falla en un punt. Els polítics als que atorguem la representació no ens retornen el feedback que fa que el sistema funcioni. Se sotmeten als designis dels poders financers i els seus corifeus deixant-nos en la indefensió Aquí falla la democràcia. El següent pas és enviar la policia (fins i tot una policia nascuda en democràcia com els Mossos) quan protestem legítimament.
Ja ho deia ahir el prestigiós diari britànic The Guardian: 'El fet que aquest debat es doni a les places, més que als parlaments, només demostra com és de profund l'abisme entre els polítics establerts i la vida de la gent'. I per resoldre aquest abisme, el poder polític -agenollat enfront el poder financer- fa callar a la gent per la força. Els hem regalat la paella i el mànec.

L’equilibri serbi

2011-05-26T20:14:00.000+02:00

Just el dia en que l’informe del Tribunal especial per a l’Antiga Iugoslàvia qualificava d’insuficients els esforços que estava fent Sèrbia per detenir Radko Mladic, la major obligació internacional del país balcànic, va i el detenen sense que oposi resistència. Per molt que un comunicat posterior del tribunal hagi reconegut el treball de les autoritats Sèrbies, la paradoxa del cas clama al cel.
La detenció de Mladic és un afer polític europeu de primera magnitud: Primer per pacificar les comunitats Sèrbia i musulmana del país, un tema encara pendent i que, amb el militar fugit, era impossible. I segon per encetar una nova pàgina en les relacions entre la Unió Europea i Sèrbia.
I no em refereixo exclusivament a l’entrada de Sèrbia a la UE.
No són només el genocidi i crims contra la humanitat d’Srebrenica i Sarajevo, és el galdós paper amb que va deixar l’exèrcit holandès, encarregat de custodiar la ciutat on Mladic va assassinar 8000 persones. La Unió Europea no passarà pàgina fins no veure’l condemnat. Això si no adopta la mateixa actitud destructiva davant del tribunal que Milosevic.
Radko Mladic ha estat detingut, però les relacions internacionals de Sèrbia continuen en la corda fluixa. A ningú li convé que la corda es trenqui.

Dit a El Món a RAC 1 el 27 de Maig de 2011

La crisi i el verí responsable

2011-05-26T07:54:00.001+02:00

Mai no entendreu la crisi si us l’expliquen els polítics o els mitjans de comunicació: parlen des dels seus interessos, i aquests solen ser mesquins o directament gansterils, però no són els nostres. Ho vam aprendre llegint ‘Collita de sang’, de Dashiell Hammett (Ed 62), en aquella bella edició de 1983 de la Cua de Palla, la històrica col·lecció de novel·la negra que va fundar Manuel de Pedrolo. Va ser l’enyorat Perich qui me’n va regalar un exemplar tot dient-me: “el crack del 29 s’entén llegint novel·les com aquesta, mai consultant les hemeroteques”. Des de llavors he anat repetint aquesta frase als estudiants de periodisme. Alguns, com jo llavors que també estudiava periodisme, ho han entès. D’altres no, fins que la realitat de la crisi actual els ha explotat a la cara i estan patint en pròpia pell les conseqüències de les mentides, submissions i segrestos de la democràcia i dels mitjans de comunicació per part del poder financer: amo i senyor del món sense que mai ningú no hagi escollit a cap dels seus dirigents.
A Personville les coses anaven així com ens van avui en dia a tots nosaltres, més o menys; per això tothom l’anomenava Poisonville, la ciutat del verí. Cacics, polítics corruptes, polis venuts i gàngsters ens van fer entendre que la realitat s’explica millor a les novel·les negres que a les pàgines blanques de la premsa. Igual que avui. Per això vam insistir amb ‘La clau de vidre’ (ed. 62) i encara més amb els relats de ‘Dinero sangriento’ (Bruguera). Després hi havia el gran ‘Falcó maltès’ (ed. 62), és clar, però d’aquest títol malfiàvem per la seducció que ens havia provocat la pel·lícula vista abans.
Aleshores ens va semblar que la inusitada violència de la vertiginosa prosa de Hammett era potser exagerada. No havíem viscut a Poisonville, és clar. Ara que hi vivim, i que la merda ens arriba al coll, sabem que no hi ha res de gratuït en el behaviorisme narratiu del mestre del relat negre: és la puta realitat que és així. El que passa és que els diaris no l’expliquen en la seva autèntica dimensió.

Cult & virus

2011-05-26T07:51:00.001+02:00

El conseller Mascarell ha inaugurat un seminari sobre patrocini parlant de la incidència en el tema de la crisi, la cosa humanitària i les xarxes socials; però no ha dit res del màrqueting, quina influència te cada dia un major pes específic en la difusió cultural. L’edició d’enguany del Sónar, amb un seguit de campanyes víriques que es retroalimenten, n’és un exemple.
Però quan el màrqueting, que és un procés social que busca crear i atendre necessitats col·lectives, entra en matèria cultural, no sempre te la sensibilitat que requereix la matèria que toca. Comentava fa dues setmanes en aquesta columna la poca vista que havien mostrat els departaments de màrqueting d’algunes editorials en posar-li el mateix títol a quatre llibres que són al mercat simultàniament i utilitzar la mateixa imatge de portada en tres d’altres. Pocs dies després em vaig trobar un anònim (que valent) al bloc on, mig en català mig en castellà, em venia a dir que el màrqueting és innocent en aquestes trifurques. És la innocència del que tira la pedra i amaga la ma. Entre moltes altres coses li podria respondre amb una llista d’autors a qui un director de màrqueting li ha canviat el títol del llibre sense atendre a cap criteri literari; però es veu que els conceptes culturalistes, ara que el màrqueting ha entrat en la cultura, han deixat d’importar. O sigui que, conseller, que tal un seminari dedicat al màrqueting cultural? Que no tenim més talent que mercat? Com ho hem de casar, això, a cops de màrqueting?
La última en campanyes virals és el ‘hastag’ acampadapedralbes. Te més èxit i és més divertida que la oficial. I no l’ha creada un departament de màrqueting, per molt que ho sembli: és cosa d’un escriptor.

Carlos Lordan, fundador de ‘Los Manolos’

2011-05-24T20:17:00.000+02:00

Esta es la historia de una amistad a la que el tiempo transforma pero no rompe. Es la historia de un grupo de buenos colegas del barrio de Hostafrancs (Barcelona), que en 1989 tocaban en diversas bandas pop-rock de Barcelona y que, para divertirse, hacían rumba catalana. Eran Xavier Calero, Josep Gómez, Ramón Grau, Andreu Hernández, Joan Herrero, Rogeli Herrero, Carles Lordan, Jose L. Muñoz, Toni Pelegrín y Rafa Soriano, y se dieron en llamar Los Manolos. Eran, y serán, amigos para siempre, a pesar de que Carlos Lordan i Barbeta, de 47 años, bajista, guitarrista y cantante, falleció el pasado domingo a consecuencia de las complicaciones surgidas tras un trágico accidente sufrido el pasado 13 de abril.
Los Manolos es un producto del ‘seny i la rauxa’ catalanas que tuvo, hacia los años 90 y coincidiendo con las Olimpiadas, una de sus etapas más gloriosas, quizás la última, por ahora. Los diez amigos se conocían, tocaban en grupos y pasaban el rato rocanroleando con viejos éxitos de la rumba catalana o con versiones de hits pop. Así surgió su peculiar versión del ‘All my loving’ de los Beatles, gravaron un vídeo para la todopoderosa, entonces, MTV y pasaron a formar parte de la banda sonora de una época esplendorosa para Catalunya.
En 1991 gravan ‘Pasión Condal’, su primer LP, y con él llegan a la segunda posición en las listas de discos más vendidos en España, cuando las cantidades de discos vendidos eran cifras serias, claro. La curiosidad ‘cool’ por el grupo se transformó pronto en pasión popular. Al año siguiente editan su segundo disco ‘Dulce veneno’ y actúan en la ceremonia de clausura de los JJ OO de Barcelona junto a Peret y Los Amaya, mitos vivientes de la rumba catalana. El día que Andrew Lloyd Webber escuchó su ‘Amigos para siempre’ en versión rumbera coreada por todo el estadio, entendió porqué habían triunfado más los crooners que el original de Mercuri i Caballé: la rumba es el género musical genuinamente barcelonés que explica tan bien la ciudad y sus gentes como el fado en Lisboa.
Los Juegos Paralímpicos y los Special Olímpics convirtieron a los Manolos en amigos de todo el mundo, a pesar de los cual en 1993 Rogeli Herrero, Joan Herrero y Xavier Calero deciden abandonar el grupo para crear un proyecto llamado ‘Chocolate’.
En 1994 editan ‘Bailes regionales’, su tercer trabajo, y al año siguiente Rafa Soriano abandona el grupo. Fue entonces cuando el resto del grupo, entre los que se encontraba Carles Lordan, deciden montar El Ventilador Music, una productora, discográfica y estudio destinada a impulsar las músicas de raíz. En 1998, ya sin Ramón Grau y José Luís Muñoz, Los Manolos graban su cuarto disco, primero en su propia compañía: ‘Robando Gallinas’. A pesar de estrenar casa, este es el último trabajo del grupo. En 2002 participan en el décimo aniversario de los Juegos de Barcelona, pero los mejores años de la ciudad ya han pasado. En 2003 los miembros del grupo en activo, Josep Gomez, Andreu Hernandez, Carles Lordan y Toni Pelegrín, deciden opner fin a Los Manolos con un gran concierto de despedida en el Mercat de la Música Viva de Vic en el que participaron diversos de los fundadores de la banda. Al año los antiguos Miembros Joan, Rogeli i Xavi retoman el nombre de la banda y editan ‘Nainoná’.
A pesar del tiempo y las cosas de la vida, los Manolos seguirán, siendo ‘Amics per sempre’.

Publicat a El Mundo.es

Xavier Tondo, el ciclista consecuente

2011-05-24T07:24:00.000+02:00

En la ciudad de Valls (Alt Camp), patria de los ‘castellers’, se valora como en pocos lugares la capacidad del ser humano para desafiar y, sufriendo, vencer a las leyes de la naturaleza. El sacrificio que supone para los integrantes de un ‘castell’ levantar una torre humana de nueve pisos o más, es comparable al esfuerzo agónico del ciclista para superar los duros puertos de montaña que jalonan una etapa. Probablemente por eso Valls es una ciudad muy ciclista, que trata a sus corredores como auténticos héroes ciudadanos. Es por este motivo que, a media mañana del lunes, la ciudad se sumió en el silencio al conocerse la trágica y súbita muerte de su vecino, el ciclista del Movistar Team, Xavi Tondo. El corredor padeció un accidente doméstico el lunes en Granada, cuando una puerta de garaje le golpeó quitándole la vida.
Tondo había nacido en Valls el 5 de noviembre de 1978 y ya de chaval, siguiendo la estela de otro gran corredor local, Miguel Angel Iglesias, decidió que los esfuerzos más duros de su vida no serían para levantar castillos como hacen tantos jóvenes de la ciudad en las ‘collas’ ‘Jove’ i ‘Vella’, sino para pedalear. Y lo logró; con 24 años debutó como profesional en el Paternina-Costa de Almería.
Consecuente con ese carácter sufridor que los ‘castells’ confieren a la gente de Valls, Xavi Tondo tuvo siempre claro el camino a tomar como ciclista profesional. Corrió en equipos pequeños, con contratos humildes y dedicación absoluta, pero no cayó en la trampa fácil. Hace unos meses recibió un correo electrónico en el que se le invitaba a comprar substancias dopantes. Acababa de firmar un buen contrato con uno de los mejores equipos del pelotón internacional, el Movistar de Eusebio Unzué, y se esperaba de él lo mejor, tal y como había apuntado la temporada anterior en París-Niza y “Volta” a Catalunya; pero Tondo sabía lo que cuesta subir y lo fácil que es caer, como les sucede a veces a los ‘castellers’. Informo a la los Mosssos d’Esquadra de la oferta de dopaje y, gracias a ello, la policía detuvo a una banda de traficantes en la llamada ‘Operació Cursa’.
Y la vida siguió, porqué tras haber corrido en el Barbot-Gaia portugués (2994), en el frustrado proyecto de equipo profesional catalán Catalunya-Àngel Mir (2005), en el Relax-Gam (2006), en el LA Aluminios MSS (2007-08) y en el Andalucía-Cajasur (2009), la buena suerte del que se la trabaja la dio la oportunidad de demostrar su valía en 2010) en el Cervélo Test de Carlos Sastre. En esa temporada Tondo consiguió algunos de los mejores resultados del equipo: una etapa en París-Niza, y la etapa reina y el segundo lugar en la general en la “Volta” a Catalunya. Cuando Unzué halló patrocinador para su equipo, el mítico Banesto de Indurain, no dudó a ofrecerle una plaza al corredor de Valls. La respuesta del ciclista fue, como siempre, abnegada, sufridora: el pasado mes de abril ganó la vuelta a Castilla y León, en lo que se convirtió en el primer triunfo importante de la escuadra.
Además de los triunfos ya reseñados Xavier Tondo había ganado la Subida al Naranco, la Vuelta a Portugal y el trofeo Joaquim Agostinho. También se había adjudicado etapas en la Vuelta al Alentejo, el Tour de San Luís y las vueltas a Asturias y Andalucía; hasta que aquella maldita puerta de garaje de los apartamentos donde se hospedaba en Sierra Nevada mientras preparaba el Tour, le impidió seguir escalando más arriba, como hacen los ‘castellers’ de su ciudad.

Immigració a les urnes

2011-05-23T20:48:00.000+02:00

No m’ha estranyat gens l’impacte que el discurs xenòfob ha tingut a les municipals. Mentre les vaques són grasses, on mengen dos mengen tres, sobretot si el que ve de fora cobra menys i fa la feina bruta. Però quan van maldades, llavors tot són pegues: que si col·lapsen la sanitat, que si acaparen les ajudes socials...
És normal aquesta temença, perquè ningú te més por de perdre el poc que te, que aquells que estan just a tocar dels últims en l’ascensor social i en el veïnatge de barri: aturats de llarga durada, persones poc formades o gent fins i tot al llindar de l’exclusió social. Ciutadans als que el discurs xenòfob practicat els entra d’allò més bé. I quan voten, ho fan amb el criteri de ‘primer ells que són els de casa’.
Amb aquest relat polític individus com Josep Anglada o Xavier García-Albiol han aconseguit l’audiència que no van tenir mai atiant el foc contra el català, el de Badalona, o alenant el feixisme més rònec, el de Vic.
El lamentable és que la resta de partits, tots una mica responsables de que aquest discurs tingui vida, siguin incapaços de fer-hi res per aturar-lo. I així després, els resultats electorals són, vergonyosament, el que són.

Dit a El Món a RAC 1 el 24 de maig de 2011

En legítima defensa contra el segrest de la democràcia

2011-05-20T08:27:00.002+02:00

Els poders econòmic i financer tenen segrestada la democràcia. Aquest no és un fet nou, el que canvia és la circumstància. La cobdícia infinita del món financer ha provocat una greu crisi que estem pagant tots durament i respecte de la qual el poder polític, en lloc de respondre fent costat a qui el legitima, els ciutadans, es posiciona del bàndol de qui, amb conductes que podrien ser delictives, l’ha provocat. A més, la connivència entre política i economia que es posa de manifest en els nombrosos cassos de corrupció que estan essent investigats per la justícia, encara posen més ne dubte el sistema democràtic. Aquest és l’eix fonamental de les protestes dels anomenats ‘indignats’ que omplen les places del país.
Islàndia com a exemple. El pla país del nord era una pacífica democràcia burgesa amb uns altíssims nivells de benestar social públic fins que el sistema bancari nacional va començar a especular amb paquets de crèdits hipotecaris nordamericans i a promoure un creixement urbanístic desmesurat. L’adopció de mesures ultraliberals va facilitar aquest procés. El resultat va ser la fallida dels tres bancs islandesos i, al seu torn, de l’estat. En poc temps Islàndia va haver d’emprendre un procés de retallades socials que van convertir una societat equilibrada i harmònica en un una massa ingent a la deriva. Les protestes ciutadanes han forçat als dirigents polítics a exigir responsabilitats judicials als responsables de la catàstrofe.
No són antisistema. Seguint el model islandès, els acampats a les places de mig país no són antisistema, no busquen la caiguda de la democràcia, el que exigeixen és que la democràcia serveixi per posar fi a una situació que,clarament, perjudica la majoria de ciutadans. Són ells els dipositaris de la sobirania que exerceixen els polítics per representació, per tant són els propis ciutadans els qui tenen el dret i l’obligació de dir als polítics que cal regenerar el sistema per mantenir aquest contracte social que és la democràcia.
Evidentment que els ‘Indignats’ aniran a votar diumenge. No volen pas un altre model polític, el que reclamen és que aquest funcioni i els sigui útil, no que els perjudiqui per inoperant, còmplice i submís als poders fàctics, o corrupte. I ho reclamen per igual joves que vells, universitaris que obrers, catalans que andalusos. No és un moviment estrictament juvenil, per bé que els joves, que heretaran un futur clarament pitjor que el que el dels seus pares, són els més perjudicats, i perquè biològicament els toca; car són l’avantguarda social del país.
La democràcia segrestada. Els actuals representants del poder polític se saben atrapats en el seu engany i es protegeixen. Els privilegis de la classe política, la detenció del poder com a instrument de pressió, no de servei, i la capacitat d’influència que els càrrecs administratius tenen en tots els àmbits de la societat civil, i que molts usen en benefici propi, són reclams massa llaminers com per no intentar-los mantenir costi el que costi. A més, el control que de la democràcia en fa el poder econòmic, els ho permet. És per això que, enlloc de defensar qui legítimament els ha atorgat la representació del poder polític actuant contra els culpables de la desastrosa situació social actual amb els instruments polítics i jurídics de que disposen, no dubten a posar-se al costat del seus tutors protegint-los, tapant-los i justificant-los.
Si la democràcia espanyola està segrestada, quin sentit te mantenir-se fidel al contracte pel qual s’atorga als polítics la representació popular?
La justícia còmplice. La politització de la justícia ha acabat convertint la tercera pota de la democràcia, un dels tres pilars independents del sistema de llibertats públiques, en un ninot a mans dels altres dos (executiu i legislatiu) que, quan els convé, actuen de mutu acord. El pacte tàcit entre les grans forces polítiques per repartir-se les afinitats dels membres de tots els alts estaments judicials han convertit moltes decisions del Suprem i el Constitucional en lamentables xarades sense cap credibilitat, prestigi ni valor social. Aquesta intolerable situació és un element més a favor de reclamar la regeneració del sistema democràtic.
La prohibició de la Junta Electoral de manifestar-se i acampar durant la ridícula ‘jornada de reflexió’ és només un minúscul exemple d’aquesta connivència. Hi ha algú que pugui considerar que els ‘Indignats’ no tenen arguments ni raons?
La premsa submisa. Els mitjans de comunicació han de ser garants de la democràcia, però fa molt de temps que han perdut aquest paper. L’esperpèntica defensa de l’ordre establert que la majoria de mitjans de comunicació estan fent aquests dies, qüestionant la legitimitat de les protestes en lloc de fer-ho respecte de l’actitud de la classe política, n’és un exemple, i no únic.
La submissió de la majoria de periodistes dedicats a generar opinió als interessos de les seves respectives empreses editores i, a la vegada, d’aquestes a interessos de partit, han posat el periodisme en un nivell de desprestigi mai assolit en aquest país des dels temps més foscos de la dictadura. A l’Espanya d’avui en dia, la llibertat d’expressió als mitjans de comunicació està sota mínims. Qui comprarà un diari, doncs?
És penós llegir i escoltar aquests dies com periodistes teòricament prestigiosos i documentats carreguen amb acritud, una duresa salvatge i sense arguments, contra els moviments de protesta plantats al carrer. Davant d’aquesta circumstància no hi ha més remei que formar-se una opinió pròpia prescindint de qui, en una democràcia real, hauria d’ajudar a formar-la.
En legítima defensa. La protesta és al carrer, transversal, imparable i carregada de raons. No és un atac a ningú, és la lògica actitud de defensa pròpia que qualsevol sistema jurídic lleial reconeix. Si la democràcia actual és un titella en mans dels poders financers, llavors cal canviar les regles del sistema i regenerar-lo perquè aquest pugui seguir essent vàlid per la ciutadania. En cas contrari no és democràcia. És el que passa ara.

Semblança de Barcelona (i 3)

2011-05-19T07:21:00.001+02:00

L’antiga Icària. De Ciutat Meridiana, Roquetes o Verdum fins el Poble Nou passant per Sant Andreu, la Sagrera i Sant Martí, la ciutat és plena de gent que hi va arribar per aixecar aquí el somni d’una Nova Icària feta de treball digne i vida plena. Amb molt d’esforç Barcelona els ha fet un lloc, i així han contribuït amb l’únic que tenien, la seva vida, a construir la ciutat.

Des que l’any 1846 un grup de partidaris d’Étienne Cabet van fundar una comunitat anomenada Icària al Poble Nou, llavors barri mariner de Sant Martí de Provençals, són milions les gents vingudes d’arreu del món que han fet de Barcelona la seva utopia d’igualtat, treball i vida digna. Quan el dirigent republicà Abdó Terrades, Narcís Monturiol, Anselm Clavé o tants anònims impulsors del cooperativisme promovien les idees fonamentades en el valor de la comunitat i la gestió democràtica, la ciutat es va convertir en capital dels somnis justos.
Però la realitat és rebeca, i no hi ha res més fràgil que la condició humana per desbaratar els anhels més lícits. Així s’entén de la contemplació de la ciutat des del pont de Vallbona, damunt la C-58. Amb els no-llocs de Torre Baró i Ciutat Meridiana a l’esquena, la ciutat enteranyinada pels seus maldecaps quotidians és la mostra de com, amb el pas del temps i la vida, els somnis acaben marcint-se amuntegats en un pis de seixanta metres quadrats lluny de tot. Des de finals del XIX les moltes Icàries de Barcelona són un senyal que es llegeix en pròpia pell. Els immigrants interiors dels anys deu, els murcians que van venir per les obres de l’exposició del 29, els andalusos, extremenys i aragonesos dels seixanta i els magribins, paquistanesos, llatins, senegalesos o xinesos d’ara han conformat, amb el seu esforç, una ciutat que defineix la personalitat de Nou Barris, Sant Andreu, Sant Martí i el Poble Nou.

Avui aquells blocs de la Trinitat que queien de pura aluminosi, la primera actuació pública contra el barraquisme que va ser l’any 1952 el barri de Verdum, les torres de la Guineueta o Canyelles o el miracle urbà de l’escola del circ de Roquetes, són veritats que fan que la utopia perduda prengui un aire versemblant. A Porta, el fantasmagòric Heron city recorda que no hi ha res que sedueixi tant els pobres com les llums i lluentors d’un comerç que els faci somiar en ser més rics, nobles i cultes.
La Meridiana conté en part aquest allau urbà que baixa dels turons del coll de Finestrelles, on la ciutat es perd als peus del Besòs. A l’altra banda Sant Andreu va fent la seva vida al marge. Potser això fa tant amable la gent. Entre el mercat, un vestigi local impagable però que necessita una reforma amb urgència, i la plaça Orfila, els carrerons empedrats i sense trànsit i el silenci que, a mig matí, hi ha al carrer Gran, fan oblidar que, dos-cents metres enllà, les obres de l’estació de la Sagrera i els pisos que es desgranen per Garcilaso o Berenguer de Palou tornen a parlar ben alt de massa somnis trencats. La plaça Masadas ajuda a respirar, però no és prou. Cal recuperar forces per creuar el pont del treball, avui anomenat hiperbòlicament ‘del treball digne’, baixar entre els blocs del carrer Cantàbria i no sentir-se colpit per tantes vides com s’han marcit construint una ciutat que havia de ser la Nova Icària. El bell parc de sant Martí, masia inclosa, a penes apaivaga l’assossec.
Fugir no és mai valent, però Selva de Mar ho posa fàcil. Creuat Guipúscoa, el Poble Nou, amb les antigues fàbriques convertides en biblioteca (can Saladrigues), centres culturals (can Ricard), universitats (can Aranyó) o en lofts de luxe, fa pensar que potser el somni de la vida digne ha tingut històricament una oportunitat a Barcelona. Observant la visió hiperrealista de la ciutat en els quadres de Neus Martin Royo al seu taller de Marià Aguiló, es veu que la semblança de Barcelona te, essencialment, una mica de compromís històric, una part de memòria i un molt d’utopia.

José Montilla
Després d’haver intentat, fer fora Jordi Hereu de la cursa per l’alcaldia, l’ex-president ha aparegut,per fi, per donar suport al candidat del seu partit. El paper d’estrassa que la direcció del PSC està fent amb els seus alcaldables indica la temença que te a perdre el control del partit a mans dels únics càrrecs electes capaços d’exercir lideratge ciutadà en nom dels socialistes.

Josep Guardiola
‘Quan es retiri del futbol que es presenti a les eleccions i el votarem tots’, diu una ciutadana referint-se a l’entrenador del Barça; i no és el primer cop que ho sento. La barreja de valors i manual d’autoajuda d’en Guardiola sedueix la gent que busca respostes fàcils i sempre positives a problemes molt complexos. Aplicar això a la política donaria com a resultat un populisme xaró.

Papers que cremen

2011-05-19T07:13:00.002+02:00

Sigui del tipus que sigui, la paperassa sempre treu la son. Malgrat el seu conegut caràcter incombustible, el conseller Ferran Mascarell confessava dilluns a la nit a la festa dels premis Tendències, que aquell dia estava especialment fatigat en haver-se llevat a les sis per anar a veure la ministra González-Sinde. El tema estel•lar de la conversa va ser el retorn dels papers de Salamanca que ja han estat avaluats pels arxivers (és a dir, els que ja no tenen cap excusa per retenir). Es veu que, quan es retirin els papers dels cartells electorals, es farà tramesa documental.
A la pintora Neus Martín Royo hi ha uns quants papers que també li treuen la son. Resulta que uns dies abans d’inaugurar la darrera exposició a la sala Parés va decidir fer uns quants cartells anunciadors de forma artesanal i enganxar-los en algun indret del seu estimat Poble Nou i prop de la sala. Doncs bé, la seva actitud difusora, que hauria de ser lloada per l’administració, li ha costat 800 euros de sanció de l’ajuntament per penjar cartells. Quan es va assabentar del cas el regidor Jordi Martí no sabia on amagar-se. I és que la maquinària burocràtica municipal no l’atura ni l’alcalde, sigui qui sigui. Esperem que la col•lectiva a Ginebra, on ha exposat darrerament, l’ajudin a recuperar la ‘inversió’ en promoció.
Abans de començar la festa dels Tendències, els membres del jurat també patien pel paper que els tocaria fer dalt l’escenari de El Molino. Se’ls seuria a la falda Merxe Mar? Haurien de ballar? Miquel de Palol assegurava que no pensava obrir la boca ni per respirar: “aquí, a la que dius alguna cosa t’enxampen sempre amb doble sentit”. Per sort, el paper del jurat va ser més aviat d’estrassa.

Sobre com explicar la vida

2011-05-19T07:12:00.000+02:00

Si la història la fan les persones, quin interès tenia passar-se la vida escrivint sobre simples fets fatus, vulgars, a penes comprovables, o, encara pitjor, imposats directament des del poder? Aquesta era la pregunta que es van fer un grapat d’estudiants de periodisme de finals dels setanta després de llegir, potser per atzar o potser per la complicitat que ja generava llavors la marca Anagrama, ‘El nuevo periodismo’, de Tom Wolfe. Potser no va ser el llibre que els va canviar la vida, més aviat són els mèdia els que acaben conformant l’existència d’un periodista, però si que els va fer obrir els ulls sobre quina mena de relat volien fer. Després, les circumstàncies i la realitat del país els va portar per camins sovint allunyats d’aquella idea d’entrar en la ment i la personalitat dels personatges que van mamar a ‘Viajando con los Rolling Stones’, de Robert Greenfield, ‘Miedo y asco en las Vegas’, de Hunter S. Thompson o ‘Ponche de ácido lisérgico’ del propi Wolfe, tots tres a Anagrama també. La universitat, per cert, no se’n va assabentar mai del que passava al món. Era l’habitual llavors.
Mentre la novel•lística internacional es convulsionava amb ‘A sang freda’, els autors locals encara no havien superat els vells esquemes noucentistes. Però com que aquest és encara el discurs oficial, la literatura catalana es va saltar alegrement aquesta baula, va ser incapaç de restablir els ponts amb el periodisme trencats des de la Guerra i va anar esllanguint fins el que és avui, honroses excepcions a banda. El periodisme tampoc va ser capaç de superar el vertigen del ‘què?’, i així ha quedat avui reduït a ser un trist corifeu del poder polític i financer. La universitat si que sap el que passa, però calla còmplice.
Aquell grapat d’estudiants que van obrir els ulls amb Wolfe sobreviuen en petits mitjans, tenen un escàs prestigi i se saben atrapats per companys més espavilats que, desdient-se a temps d’aquella modernitat, van instal•lar-se a l’ombra de qui els dona de menjar.

Salvats per la campana

2011-05-17T23:29:00.000+02:00

Ja hi tornem a ser: política de peix al cove, o sigui, conformar-se amb les engrunes per poder presumir d’una tan gran com inexistent victòria i així salvar la política educativa de la consellera de l’uniforme, las ‘permanencias’ i el mes de Maria.
Aquest és el resultat polític real de la retirada governamental del recurs sobre les oposicions a mestres. La resta, digui el que digui el portaveu Homs, és una cortina de fum. Andalusia podrà augmentar les places de docents quan i com vulgui i aquí ens les haurem de pintar amb Dacs a la cara.
I mentrestant el nombre d’estudiants de primària creixerà i el de mestres no. I mentrestant el govern tindrà excuses per retallar les inversions en educació i mantenir serveis insòlits com el protocol personal per l’esposa d’Artur Mas.
Ahir a la nit, tot sopant en un restaurant, sentia com una diplomada en magisteri li pintava el futur al seu pare: cambrera de restaurant no, cal tenir experiència, amb sort cambrera de discoteca o hostessa de fires, però necessitaré un cotxe.
El pare esbufegava com un búfal. I que ningú no pensi que m’invento el futur de molts joves mestres, els millors; tinc testimonis.

Dit a El Món a RAC 1 el 18 de maig de 2011

Semblança de Barcelona (2)

2011-05-16T07:43:00.000+02:00

Territori de la memòria. La no sempre prou pensada transformació de la ciutat ha deixat una petja irregular en la presència pública del passat. Mentre que hi ha barris on la memòria col•lectiva és viva i serveix per vindicar la seva dignitat, en d’altres ha naufragat fins la despersonalització vulgar i homogènia. S’ha pagat un preu massa alt per un cosmopolitisme mal entès.

Només mantenint la memòria ben viva i activa, barris poc afavorits com El Carmel han construït amb el temps una dignitat col•lectiva que els permet afrontar els avatars de la convulsa vida urbana. L’esvoranc del metro, que gairebé s’empassa mig barri, va ser un atac a la dignitat del Carmel que només la presència del passat en l’imaginari comú va permetre superar amb el cap ben alt. Avui que el bar Delícias fa festa, el Pepito o el Rincón Sevillano acullen el testimoniatge del pas del temps que, des de les novel•les de Juan Marsé, han conformat un caràcter original i definit. Prou que ho saben els vells que discuteixen de política mentre prenen el sol al parc amb la ciutat calitjosa fonent-se als seus peus. De les barraques de postguerra als antiaèris del final del carrer Muhlberg, les casetes autoconstruïdes que s’agombolaven costa amunt per Llobregós i Conca de Tremp, fins aquests turistes americans que confosos, han baixat del bus al parc del Carmel creient-se que són al Güell, el barri oblidat ha fet de la memòria la seva personalitat. Prou que els vells han avisat els ‘guiris’ del seu error,però ells estan tant contents de ser allà, que aviat es perden pels caminois Nikon en ma.

Si el ‘pijoaparte’ baixés avui amb una Impala fins la plaça Sanllehy li cauria la cara de vergonya, i això que en tenia poca. La política d’encaparrar-se en fer una ciutat nova de trinca a cada cantonada tenen la plaça convertida en un solar erm, foradat i ple de màquines fa molts mesos; mala forma d’arribar al Guinardó. Ni el parc de les aigües ni la biblioteca Mercè Rodoreda, impecable nom per un equipament al carrer de les Camèlies, aconsegueixen avivar l’ànima d’un lloc que, creuat per dues vies massa amples com Verge de Montserrat i Camèlies, no troba assossec ni a la bella plaça de la Font Castellana, convertida en vulgar rotonda. Molt poc a poc el Guinardó recupera la memòria. No li importaria ser com Horta o Gràcia. Al primer, la petjada rural als carrers Santes Creus, Horta, Rajolers i fins i tot Petrarca i Plaça Bacardí deixa llegir perfectament el temps que va del poble a l’estiueig dels carrers Chapí o Campoamor i fins al barri popular i bulliciós de la plaça d’Eivissa i el seu símbol identitari: el bar Quimet.
De Gràcia poca cosa cal dir que no se sàpiga; no hi ha territori a la ciutat que visqui tant arrelat a la memòria com aquest. De la gent del Taller d’Història al propietari de la bodega Marín de Milà i Fontanals, un local resistent a la piconadora del temps com ja pocs en queden; la vila, com diuen ells, és la manifestació de l’esperit del passat que reviu al present. Del vell al nou per tornar a l’antic i així reinterpretar el contemporani; aquesta és la semblança de Gràcia.
Però la vida que s’escampa pel pla perd memòria i caràcter a través de la quadrícula de l’Eixampla. La burgesia noucentista va esborrar rastres del modernisme, l’especulació va emmordassar el somni de Cerdà, i la modernitat del plexiglàs lliberal ha convertit el pla de Barcelona en un teatrí al gust de les franquícies i el bus turístic. Si, més al sud el Raval es regenera amb les memòries diverses que li arriben d’arreu del món, però la Barceloneta naufraga entre paelles i el Gòtic i la Rivera són un decorat de paper del Germans Salvadó.
A Barcelona el territori de la memòria és avui tan selectiu i fràgil que corre el perill de fragmentar-se en mil aldees. I això és el pitjor que li pot passar a una ciutat; però no n’he sentit dir res a cap candidat.

Xavier García-Albiol
Si el PP tingués prou clar que sumar-ho tot no és la manera de guanyar, no tindria a algunes de les seves llistes a ultradretans ni a antidemòcrates. Tampoc no permetria al candidat de Badalona tractar com ho està fent als immigrants. Per molt que el seu discurs qualli en certs sectors socials, ha de saber que, només des de la centralitat, el PP pot aspirar a ampliar quotes de poder.

Jordi Hereu
A hores d’ara, a l’alcalde i aspirant a la reelecció les sigles PSC li fan més mal que bé. El paperot que els 25 diputats catalans van fer l’altre dia al Congrés encara posa més contra les cordes tant a Hereu com a la resta dels seus companys. El preocupant és que no se sap si a Zaragoza, Montilla i Iceta aquestes dificultats afegides que te l’alcalde de Barcelona els preocupen gaire.

La construcció d’una consciència

2011-05-12T13:35:00.000+02:00

De primer no enteníem com els uns portaven rosses espectaculars al seient del darrera de les seves Lobito o Cota 74, i els altres anàvem a peu, sovint sols, arrossegant bosses llardoses on sempre hi havia algun llibre de poemes no necessàriament entesos, un paquet de Rumbo aixafat, i la imprescindible llibreta de notes. Com podia ser que trepitgéssim els mateixos carrers i visquéssim al mateix poble (bé, ells nomes hi estiuejaven). Necessitàvem alguna cosa que ens canviés si és que volíem canviar el món tal i com presumíem.
Fins que algú va descobrir un vell i atrotinat exemplar de ‘La febre d’or’, de Narcís Oller (Edicions 62) a la menuda biblioteca familiar. El volum havia estat de l’àvi, i havia sobreviscut miraculosament a les mil desventures de la vida d’un llibre català que feia dècades que ningú nio fullejava. Gràcies al Josep Rodon, l’Eladi i en Foix, però també a la Delfina i l’Emilia, vam començar a entendre que treballar com un escarràs, el que feien els nostres pares, mai no atrau cap fortuna i, en la majoria dels cassos, ni tant sols serveix per mantenir la dignitat. Així, la condició humana es veu perpètuament condemnada a les més baixes cotes de miserabilisme.
Probablement avui en dia Narcís Oller faria documentals de denuncia social i tindria un bloc seguit per milers de persones de totes les cultures. Si una obra literària és capaç d’aguantar, si més no conceptualment, els canals de transmissió contemporanis és que el seu contingut social i cultural és tan vigent com que es va escriure. És el bo que te el realisme; quan el pèndol de la història torna inexorablement cap a tu el món descobreix que ets allà, i et glorifica en la teva modernitat impertèrrita. Oller no pretenia, com Zola, fer un novel•la en clau de denuncia social, però és que en el seu retrat va incorporada la interpretació de la història. Ara, que tenim de tot, potser això no es valora prou; però quan a penes hi havia canals a través dels quals descobrir la realitat..

Aquest ja l’he llegit

2011-05-12T13:34:00.000+02:00

Que es puguin trobar al mercat quatre novel•les amb el mateix títol i tres portades de llibres diferents dissenyades a partir de la mateixa imatge, és un símptoma del que és el sector editorial d’ençà que la decisió de com serà un llibre és en mans dels departaments de màrqueting. ‘Un paso en falso’ és una novel•la d’Anna Dankóvsteva que va publicar El Acantilado el 2003; però també és el títol d’una novel•la de Sofie Laguna publicada per Espasa l’any 2009, de la última de Harlan Coben publicada per RBA l’any passat i d’una de Kjell Ola Dhal editada per Emecé el mateix any. A qui busquen confondre? ‘Reino de sombras’ d’Alan Furst (Umbriel 2002), ‘Muerte en Breslau’ de Marek Krajewski (Alamut 2008) i ‘Los crímenes del No-Do’ de Carles Schenner (Principal de los libros 2011) tampoc no tenen una vida comercial senzilla: les tres comparteixen la mateixa imatge a la portada.
Com diu un fidel còmplice del columnista: “Els lectors cada vegada tenim més la impressió de que aquest llibre ja l'hem llegit”; motiu pel qual és probable que acabem no comprant cap dels títols esmentats per una simple mimesi provocada per una simple incompetència. Tret dels que van ser els primers en escollir títol o portada, la resta farien be en reflexionar sobre si és el mateix vendre una novel•la que una nevera.
A molts editorials la clàssica figura de l’editor ha desaparegut. La feina de llegir els originals amb boli vermell i d’acomboiar l’autor en el procés de depuració, correcció i comercialització del seu llibre, s’ha substituït per la pressió d’assolir objectius comercials i de quadrar pressupostos. Del destí de les obres se n’encarrega màrqueting, un indret on, sovint, la literatura interessa poc.

La millor festa no es planifica

2011-05-11T21:08:00.000+02:00

La millor festa, la més divertida, la més lluïda, és la que no es planifica, ni s’organitza, ni es dirigeix, ni es tanca dins un recinte. És per això que la millor festa ciutadana del futbol és trobar-se a Canaletes. Ho diu un a qui no li agrada el futbol, però que defensa com a vital la pervivència de les tradicions culturals que ens donen sentit a existir com a poble. Tot plegat conforma la nostra identitat amb tanta fermesa com la pròpia llengua. I amb la identitat perduda, com diu el poeta, ho perdem tot, orígens inclosos.
El problema, som al món modern, és la dimensió que ha pres qualsevol cita a Canaletes: dimensió en quant a nombre de persones i dimensió en quant a comportament cívic de part dels que hi participen. Com contenir aquestes dues magnituds per garantir la pervivència de la festa és un tema complex que requereix més que policies i tanques; requereix sentit polític per part de les autoritats i cultural per part dels participants. Només de la correcta gestió negociada d’aquests dos conceptes en sortirà una visió moderna i actualitzada del que ha de ser la festa a Canaletes.
El que es fa ara, vandalisme inclòs, només porta a precipitar el final. I un final així seria la més tràgica de les derrotes.

Dit a El Món a RAC 1 el 12 de maig de 2011

Semblança de Barcelona (1)

2011-05-09T07:44:00.000+02:00

El compromís històric. La interacció entre els diversos sectors de la societat ha estat el motor que ha definit històricament Barcelona. Un cop alliberada del vassallatge comtal i lluny de la Cort, les turbulències entre la burgesia industrial i la classe obrera marquen una època que, finalment, desemboca en un compromís històric que dissenya la manera de ser de la ciutat avui.

La Barcelona moderna, la que desperta amb l’enderroc de les muralles i es configura després de l’època del pistolerisme, està construïda a partir d’un peculiar equilibri entre classes benestants i sectors populars.
Al carrer Major de Sarrià, la cistelleria Vila, un comerç del 1828, és la mostra vivent del que era aquell poblet a redós de Collserola abans de ser engolit per la ciutat que s’escampava pel pla. L’annexió d’aquests municipis ofegats econòmicament i ancorats en un ruralisme que esllanguia, és una dels primers serveis a la ciutat d’una jove i activa burgesia que reconverteix la tradició agrària familiar en un projecte industrial i financer. El remodelat mercat de Sarrià és un exemple de l’avui del poble-barri. Les parades són botigues de degustació. La peixateria, que a qualsevol mercat es diu ‘Marisa’ o ‘Sunta’, aquí porta per títol ‘Port de Llançà’. Davant de can Foix, un cotxàs negre s’atura molta estona sense que ningú no li digui res; tampoc no hi ha trànsit. Unes universitàries parlen animadament de l’últim ídol juvenil mentre dues dones de les que dissimulen l’edat amb penjolls, massa sessions d’uva i estiraments de pell fora mida, parlen amb la florista de la cantonada de les plantes que millor escauen a les seves terrasses. La vida seria plàcida si no fos perquè l’amo del bar Elisenda es queixa de la poca feina o pel xicot negre que, discret, descansa el desassossec del seu viure incert a la plaça del Roser. Al cor del Sarrià antic tot és tal i com va preveure Francesc Mitjans, un dels arquitectes que va treure de l’Eixampla els fills d’aquella burgesia que va fer créixer la ciutat i els va fer creure en un somni classista anomenat Pedralbes. Aquí poc importa que el carrer Bosch i Gimpera estigui tallat al trànsit encara una setmana després d’acabat el Godó de tennis. És l’encant indòmit de la burgesia local.

Als centres comercials de la Diagonal, frontera al sud de la qual comença un món més real, aquest encís es barreja amb el bullici dels empleats d’oficines i tot pren aquest aire desimbolt que dibuixa l’ànima de la classe mitja barcelonina, hereva de l’antiga menestralia. Ells van ser la falca que, introduïda entre la burgesia patronal i els obrers cenetistes, va ajudar a perfilar aquest vertader compromís històric que es avui la ciutat. El carrer Joan Güell és la metàfora d’això. Primer perquè porta el nom d’un dels protagonistes de la revolució industrial, i després perquè, començant a la Diagonal, creua aquest barri a mig camí que és les Corts (i això el fa imprescindible) i fa un plàcid descens cap a el Vapor Vell, la fàbrica tèxtil que ell va fundar i que avui és una biblioteca, fins desembocar a la plaça de Sants, centre d’un dels barris obreristes per excel•lència a la ciutat.
Al mercat d’Hostafrancs les peixateries es diuen ‘Mari’ i a les paradetes exteriors es venen pantalons colombians, dissenyats per marcar un bon cul. La discreció deixa pas al bullici i els cotxassos al bicing i els scooters; la ciutat s’aboca vertiginosa a aquest caràcter popular, de poble gran i definitivament seu, l’escampa per la falda de Montjuic creant un meandre anomenat Poble Sec, un barri que, volen viure tranquil la seva diversitat, indica cap a on vol anar la Barcelona dels propers anys.
La gestió d’aquest aiguabarreig, a banda de les dificultats habituals en el govern, presenta una certa complexitat a l’hora de traduir-la políticament. Passada l’era de l’esperit transformador és difícil que cap força aconsegueixi una majoria que alteri aquest compromís. És el drama dels candidats.

Àngel Ros
Si l’alcalde socialista de Lleida amplia la majoria tal i com diuen les enquestes és, en bona part, per a la seva política profundament conservadora. La gestió en temes com la immigració o la diversitat religiosa són l’enveja dels rivals, dels moderats als més retrògrads. Ara, la trajectòria del PSC diu que aquest no és un model per encapçalar el partit ni per optar a la Generalitat.

Bombers de BCN
Rebentar un acte electoral tal i com van fer-li a l’alcalde Jordi Hereu no és digne d’un cos que hauria de ser un referent cívic per la societat a la que serveixen. Si els bombers, o qualsevol col•lectiu laboral, estan en desacord amb la gestió que d’ells fa el govern poden utilitzar els recursos sindicals que preveu la llei. Actuar com ho van fer dijous a la nit els desprestigia

Carretera del Carmel

2011-05-05T08:23:00.000+02:00

Els fills de la Gràcia desmanegada dels anys grisos de la derrota reconeixen en moltes novel•les de Marsé una certa educació sentimental. És inevitable no evocar alguna cosina Montse, les tardes passades amb els col•legues vagarejant per solars plens de runa explicant-se ‘aventis’ increïbles, la languidesa amb que el braç del tocadiscos de maleta arribava al final d’un single dels Mustang, o les mirades furtives al món espectralment silent i sorrut del passat dels grans. No cal ser de la mateixa quinta que l’autor de ‘Si te dicen que caí’ (Seix Barral), només cal haver sentit en la pròpia pell la melangia d’un present buit i d’un futur inexistent. El que si que compta és el territori. El Marsé més intens és un escriptor profundament territorial. A les seves novel•les el Carmel, la Salut, el Guinardó o Gràcia són personatges amb un conflicte propi que travessa transversalment el relat, és a dir, les vides dels personatges. Els fills d’aquests llocs tenen, a les pàgines de ‘Encerrados con un solo juguete’, ‘Últimas tardes con Teresa’, ‘Esta cara de la luna’ ‘(Seix Barral), Un dia volveré’ o ‘Ronda del Guinardó’ (Plaza i Janés), un poderós mirall de la seva història.
La carretera del Carmel ja no és el circuit més o menys salvatge que havia estat. Els revolts de paella hi són, però el trànsit, els turistes que van al Parc Güell i els urbanos ho dificulten. Però, si se sent com a pròpia, de vegades cal recuperar la memòria literària. Es deixa que el motor pugi de voltes en buit, més que res per fer soroll. Es passa discretament per davant el mural d’en Banky i, si hi ha pista lliure, s’enfila carretera avall girant el puny del gas. En arribar al revolt no cal torcar els frens, el bicilíndric reté prou la moto. Llavors el és millor penjar el cos cap a l’interior del revolt i deixar que la màquina faci la resta. A la plaça Sanllehí però, ja no hi ha vells xalets, ni revetlles, ni cap Teresa. L’educació sentimental no és una Montesa Impala, és una carabassa; és la realitat.