Compràvem discos a can Minobis

La Premià Jazz Orquestra a punt de tocar. Al fons, Àngel Pagès i Ramon Martínez, conductors del Sound System

A migdia sortíem corrents d'escola per arribar a casa abans no comencés El clan de la una. Després de dinar ens trobàvem a la cantonada de casa i, camí de classe, parlàvem d'un tal Joe Cocker, quin nom havíem sentit per primer cop una estona abans, o d'un disc dels Stones que es deia Sticky... no havíem captat què més. Així, i amb l'orella enganxada al petit transistor esperant el Trotadiscos o Al mil por mil, nit a nit vam anar deixant de ser nens en un país encara atordit.

Moltes tardes passàvem per can Minobis i enganxàvem el nas a l'aparador per veure quina cara tenien els discos que escoltàvem a la ràdio. Allà vam descobrir el George Jackson, de Dylan, el Get it on, de T. Rex o el Whole lotta love, dels Zeppelin. Allà els vam escoltar, gracies a l'amabilitat de la filla de la casa i, després d'estalviar no poques setmanes, allà vam comprar també el primer disc: Eat a home, de McCartney i els Wings.

Els divendres baixàvem corrents al quiosc de l'estació a comprar el Disco Exprés, i a primer de més demanàvem amb afany el Vibraciones, 'La evolución musical de los 70' a can Forcadell. Els carrers de Premià eren escenari dels nostres incerts anhels, i la música donava sentit al diàleg entre l'ànima que emergia i el cos que maldava per esclatar.

Després el trio de Tete Montoliu va passar pel Patronat, i aquell vespre el jazz va donar un sentit nou a l'existència comuna. I amb la Mirasol, Sisa, la Dharma, Música Urbana i tants grups com vam aconseguir fer actuar al Patronat vam saber que la música ja no ens abandonaria mai.

Des d'aquells anys el món ha girat amb molta més rapidesa i violència que nosaltres. Tants somnis arrabassats, tants dies perduts entre la boira de la frustració, tants amics que han sotsobrat entre les convencions socials d'una civilització esgotada.

Ara ens diuen que ens hem quedat enrere per no haver corregut prou, que no hem estat prou pragmàtics. Però quan ja tot ja sembla perdut, només la música, que és on habita el futur, ens ha salvat del desastre. és per això que les 500 emissions de Sound system són també la crònica de la nostra vida.

Max Sunyé i Emili Maleriola en ple duel de genis de la guitarra. En Pagès s'ho mira, en Ramon medita i el tècnic Carles Soler fa que soni be.

Sound system és un programa musical que presenten Àngel Pagès i Ramon Martínez cada dimarts de 21 a 22h a Ràdio Premià de Mar.

L'estripada. Metro impossible

Aeroport de primera, accessos de tercera. Per molt que es dissimuli amb l'estrena del metro, si algú que viu a 25 quilòmetres de plaça Catalunya, triga tant en anar al Prat com en volar a Amsterdam, l'espaterrant inversió no els fa cap favor.

Per arribar a la T2 són 14 estacions des de Zona Universitària, que no és un hub de comunicacions, precisament. Des de Catalunya, que si que ho és, són 26 estacions, i des de Sants o Passeig de Gràcia, 19. Ara, de l'avió a la Fira només hi ha 9 parades. Celebrant l'avantatge que pel Prat i l'Hospitalet representa el metro, ara, a la resta no els serveix de gran cosa. Al contrari.

L'estrena del metro alentirà, per no dir paralitzarà, la imprescindible millora del tren a l'aeroport. En l'habitual gest de submissió institucional, homenatgem el congrés dels mòbils, i la xusma que continuï anant amb el lent, brut, atrotinat i car tren de la RENFE, que passa cada mitja hora i deixa tant lluny, que cal agafar un altre autobús per arribar a la flamant T2. Un lloc excessiu, que és més un centre comercial que una infraestructura.

Amb unes botigues menys hi hauria hagut pressupost per renovar el túnel de sortida de l'estació del tren: com a portal de Catalunya fa fàstic.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/catalunya-vespre/catalunya-vespre-lestripada-avui-amb-rafael-vallbona-/audio/908818/

Ciutat i miratge

Sosté en Vicenç Altaió que, un dels elements de renovació en la literatura catalana a finals dels setanta, va ser que els autors amb més força i idees noves provenien de fora de Barcelona; allò que ara l'oficialitat en diu el territori i que abans en deia comarques: tot plegat el mateix to insolent. Aquella empenta, que es vertebrava a la universitat o en col·lectius d'afins, va sacsejar prou la vida cultural per decantar la literatura dels vuitanta vers la modernitat i apartar-la del neonoucentisme.

Avui, amb una societat més oberta i diversa sorprèn que, tot i el col·lapse de la cultura oficial a Barcelona, institucions, mèdias i agents continuïn sords i cecs al desplaçament del protagonisme cap els marges. És una actitud altiva que posa en ridícul la pròpia carcassa institucional de la cultura. Per què la perifèria ja no vol ocupar les trones urbanes, no li cal; mou dinàmiques pròpies, globals i potents bandejant l'escarransit poder mesocràtic, que s'ho mira impassible i incapaç.

Dos exemples: tothom parlarà aquests dies de BCNegra, una cita repetitiva que dona voltes sobre si mateixa de pur cansament, però no tanta gent ha parlat de Tiana Negra, el primer festival de 'polar' català, consolidat gràcies a un model basat en la proximitat, la interacció entre autors i públic i el caràcter estratègic amb que l'assumeix l'ajuntament. Una mica més amunt, ràdio Premià celebra dissabte 500 emissions de Sound System, un programa musical que rastreja tendències, presenta estètiques i posa en valor amb saviesa la musica popular sense intromissió de la indústria ni les modes. I? Un estiu el va emetre la Xarxa; res més. Cap a quin abisme va la ciutat cultural si no vol veure-hi quan és clar?

Carles H. Mor, poeta más allá de la poesía

La cultura oficial, la de los premios y reconocimientos, a menudo no es más que una simple repetición de esquemas y modelos que fatigan al auditorio y anquilosan al creador. Ante el desapego del rceptor hacia este paradigma, abúlico por repetitivo, la crítica y la academia siempre culpan al público y justifican al autor. Así, los géneros culturales se clonan en un proceso de degradación imparable hasta el hastío desesperante. Así, quién lee, quién va al cine, si buena parte de la creación actual es una copia del original que algún día fue?

Carles H. Mor no escribía poemas, inventaba géneros poéticos. No redactava crítica de arte, recreaba el ensayo sobre arte. Decía: “es realmente poesía lo que escribo? O es antipoesía? Al fin y al cabo, la antipoesía también es un gènero, pero menos institucionalizado”. Y por menos institucionalizado el autor entendía el escalaborn, la paraparemia o el hiposeptimí, géneros todos inventados por él. Carles H (por Hernández) Mor publicó hace diez años ‘Coma induït’, y ya advirtió que el lector quedaría traspuesro si intentava una interpretación al uso. Ahora ha vuelto a dejar sin sentido a sus lectores y amigos, porqué el coma ha sido definitivo. H. Mor falleció el miércoles en Sant Feliu de Guixols a los 76 años. La cultura pierde a su revolucionario más creativo, docto, ameno y querido. Todos llevaremos algo rojo por ti, Decía ayer Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes en alusión al color que el poeta siempre lucía en su atuendo (sus calcetines rojos  eran populares).

Hernández, el teléfono, vociferaba yo a  su contestador cuando quería hablar con él. Casi nadie más  le llamaba así; era H. Mor o H., a secas. Nacido en Lleida en 1940, estudió derecho, filosofia, letras y periodismo, publicó más de cuarenta libros, ha dejado un poso profundo y potente en la geneación de jóvenes poetas actuales, y amó a la también poeta Esther Xargay con la misma original intensidad con la que inventó géneros y formalizó teorías sobre arte. Los mejores recitales poéticos que se han podido oir en años eran los protagonizados por este dúo de mentes en ebullición constante.

Ganó unos cuantos premios, porqué se lo merecía y porqué dan de comer: los Jocs Florals del 2012, el Cadaqués a Rosa Leveroni del 2003 o el Joan Fuster de ensayo de 1999; pero no lo mencionaba. Los premios son peligro de carcoma mental y creativa. Y eso, a H. Mor no le sucedió jamás.

Forjado artísticsmente en el rupturista y comprometido políticamente Grup de Treball durante los setenta previos a la transición, en él la actitud era la fuerza que lo impulsaba a crecer como creador más allá de los límites del mainstream cultural que se gestaba en la Catalunya postfranquista y Pujolista. Ensayo, teatro, novela, guiones, traducciones, video creación, exposiciones, recitales, actuación; cualquier aspecto de la cultura era un terreno propicio para que Carles H. Mor lo revisitara proyectándolo más allá de los estereotipos al uso.

Fugaç reaparició d'Ofèlia Dracs a Tiana

OFÈLIA DRACS A TIANA NEGRA.- A qualsevol literatura serien els mestres; aclamats, respectats i, sobretot, els més llegits. Però com que són catalans, han rebut un homenatge al festival Tiana negra, que així ha rescatat de l'oblit una de les contribucions més audaces i reeixides per a la modernitat de les nostres lletres al tombar dels anys vuitanta.

En moltes coses, la majoria, si no som normals és per què no ho volem ser. Gràcies a l'Àlex Martín i al Sebastià Benassar per donar llum als 'ofelius', encara que només fos per un vespre; estelar, això si.

D'esquerra a dreta: Àlex Martín (de peu). Quim Carbó, Pep Albanell, Margarida Aritzeta, Isidre Grau, Antooni Serra, Joan Rendé i Sebastià Benassar (organitzador).

El moment idoni

Mala política la que paralitza la resta de discursos eixordant amb el seu soroll impassible els relats socials. Ha aturat el país, ha avortat projectes per no saber si hi havia interlocutor a l'altra banda i quina capacitat de gestió tenia, ha frenat el debat entre creadors, promotors i institucions, i totes les administracions s'han empeltat del fre imposat pel discurs polític

Ara sembla que potser és el moment idoni per reprendre la dialèctica, la discussió, els anhels. Neix La vocal de Lis, una editorial impulsada per gent jove que asseguren que faran d'editors (ofici en vies d'extinció), cuidant l'autor i el llibre, dissenyant la promoció i organitzant activitats al voltant de l'obra. Allò que no fa gairebé ningú. El mateix dia arriba la primera tramesa de Hänsel* i Gretel*, digital que treballa el terreny del debat prospectiu vers la nova ciutat cultural. Crítica, proposta i discussió amb firmes com Pepe Ribas, Albert Serra o Martí Font, i impulsat per Fèlix Riera i Llucià Homs. Se sap també que, 35 anys després, els activistes de Quaderns de la Font del Cargol, que empenyia al Maresme en Valerià Pujol, tornaran a les llibreries. La primavera durà el primer volum, una antologia del moviment que va aportar autors com Martí Rosselló o Pep Bras. I tot la setmana en que Montse Ayats, d'EUMO, presideix l'Associació d'Editors en Llengua Catalana. Aire i saba nous amb emergents com Joan Sala (Comanegra) i consolidats com Enric Masllorenç (Cruïlla). Una renovació il·lusionant per al sector després d'una època on sovint s'ha deixat endur per paràlisi del discurs polític. Una cosa que no farà la Carme. M'escriu il·lusionada amb el postgrau de llibreries que ha començat en aquest moment idoni.

Acaba de néixer Hänsel* i Gretel*

La xarxa acaba de parir un nou fill: Hänsel* i Gretel*, una publicació cultural oberta a les veus més representatives de la cultura i la creativitat de la ciutat de Barcelona, on es poden expressar, des de la crítica, la divergència i la proposta, sobre una nova ciutat cultural. Una nova ciutat cultural que s’està construint i projectant.

La revista està dirigida per Llucià Homs i Fèlix Riera, i te un consell editorial format per Xavier Marcé, Núria Cuadrado i Eduard Escofet.
I aquest és el primer article que hi publico:

* * *

Del col·lapse i l'oracle

La crisi i les preceptives retallades pressupostàries han posat en col·lapse la cultura oficial. Sense diners, les mastodòntiques institucions i iniciatives culturals de la mesocràcia evidencien l'alarmant falta de prospectiva. Ho reconeix el director del MACBA, Ferran Barenblit, dient que 'li cal una mica de punk'. De veres creu que els amos del museu, una joguina burgesa que l'administració mai no ha sabut conduir, estan per elevar Malcom McLaren a la categoria de projecte museogràfic?

Però la sotsobra del MACBA no és la única. El MNAC, amb més espai que murs, es lloga per a festes i comunions, i els turistes el visiten per les vistes des del terrat; insòlit per un equipament que presumeix de canònic. Així, el model de grans exposicions és inexistent a Barcelona. Com nul o erràtic és el model de teatre i música públics, envellits i caducs en estar pensats per quan, amb diners, es tapava la falta d'idees.

L'anquilosament de les estructures de la cultura oficial, i inexorable al cap i a la fi, s'està suplint amb un teixit cultural nou, intens, atent a les mutacions i, sobretot, capaç de viure i créixer al marge del dirigisme polític i mediàtic: el primer s'omple la boca de les (poques) ajudes que li atorga, i el segon l'ignora mentre pot. Així els va passar als creadors de Sónar, que no els volia ningú fins que el regidor de cultura els va donar una empenta. Ara, el seu fill, el Mira, creix amb pressupostos justíssims, ajudes en forma de cerveses i massa servitud institucional per les molles que rep a canvi. I si no esclata, això el farà naufragar sense que a cap mastodont cultural que consumeix l'escàs erari públic li tremoli la papada, és clar.

A Barcelona els llenguatges artístics del vídeo, el 3D i el digital, la música i les escenes d'avantguarda estan transformant els fonaments culturals. Formulen propostes de creixement i avancen en un debat intens que obvia expressament els agents de la cultura oficial inert i sense idees. I és gràcies a aquest criteri que poden avançar vers la formulació d'un projecte que va transformant les estructures culturals de la ciutat i posant-la al nou mapa de les 'ciutats arti'; un plànol on no hi surten segons quines baluernes

Llegiu-ho també a Hänsel* i Gretel*. Publicació cultural sobre la ciutat de Barcelona.

El millor nou polar marsellès, dijous a la Jaimes

Fer atractiu el desconegut

Que no es venguin prou llibres no vol dir que es llegeixi menys. En un any de vida la biblioteca Carles Rahola de Girona ha tingut més de 370 mil visitants, que no és poc. El digital de cultura Núvol ha arribat al milió de lectors; l'ús del català continua creixent més a la xarxa que al carrer (sic). I de llibreries en tanquen (com tanquen merceries), però també n'obren de noves; i n'hi ha que creixen. A Sant Just Desvern Silvana Vogt i Arnau Cònsul han inaugurat Cal Llibreter, una llibreria amb vocació literària i generalista en una antiga merceria (com fa deu anys va fer Casa Anita). I al Poblenou, on hi havia hagut la popular botiga de roba Juanita, s'hi traslladarà aviat Nollegiu, una de les noves llibreries (2013) de més èxit. Per això abandonen el petit local del carrer Amistat i s'instal·len a les tres plantes de la que va ser una de les botigues més emblemàtiques del barri, sobretot per les núvies. I diu molt dels propietaris i de la gent del Poblenou (sobretot de qui llegeix), que lloguin el local a uns llibreters en lloc de fer-ho a una franquícia. I com què, com deia en Huertas Claveria, el Poblenou és el primer poble de la costa, insistim en la importància que s'obrin llibreries als pobles, que no tot és Barcelona.
Si es venen menys llibres, però la gent va més a les biblios i s'interessa més per la difusió cultural, vol dir que l'èxit de les noves llibreries rau, sobretot, en la capacitat dels qui les regenten per atraure el públic cap a llibres que encara no sap que els vol llegir. "Aconseguir engrescar un no lector és un orgull", diu Xavier Vidal, de Nollegiu. No és fàcil, però és això. Després hi ha els avatars del mercat, però el triomf és fer atractiu el desconegut.

Odissea espacial al carrer 14

La darrera transmutació del camaleó. El duc blanc i negre del paquet de Gitanes i un suau "Bonsoir París, je m'appelle David Bowie", l'amant de China girl i d'Absolute beginners, i l'aràcnid gegant que va envair el Mini-estadi una nit de primavera, viuran per sempre el record d'aquell músic de metro a l'estació del carrer 14 cantant Space Oddity. Quan tot Nova York era part de la meva odissea.

La banda sonora de les nostres vides ens visita als llocs més inesperats.

David Bowie, Mick Ronson (lead guitar), Trevor Bolder (bass), Mike Garson (keyboards),

Mark Carr Pritchard (guitar), Aynsley Dunbar (drums)

I per si no en teniu prou i voleu una versió més oficial.

L'estripada. Hooliganisme català

Entre els Barça-Espanyol i el no de la CUP, el nivell de la bona educació pública i el diàleg del que tan presumim els catalans està per sota de zero.

Aquest club que glorieja els seus valors i en el qual s'emmirallen milions d'infants i joves d'arreu del món, faria be en renyar públicament una de les seves estrelles que, és de sobres sabut, es vanta de provocar i no se n'està de faltar al respecte a qualsevol rival. Però es veu que, si ets un bon futbolista, pots ser tan mal educat com vulguis, i encara et riuen les gràcies.

Atiats, suposo, per les males maneres d'aquest xicot, desenes de persones s'estan dedicant aquests darrers dies a insultar i posar els membres de la CUP de volta i mitja. La legítima i democràtica decisió de no investir Mas ha encès el hooliganisme polític entre persones fins ara d'ordre i seny, que aprofiten les xarxes asocials i els mèdia per dir-los de tot. 

Els catalans estem orgullosos d'entendre'ns parlant, de promoure els valors ètics i socials i tot de coses així.

Però darrerament, entre el futbol, la política i els tèrbols vents del món, potser estem perdent modus i vergonya. Vigilem, a veure si al darrera no perdem també l'honra. I llavors si que no serem res; ni poble.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/catalunya-vespre/catalunya-vespre-lestripada-avui-amb-rafael-vallbona/audio/906311/

Paraules per al Tradicionàrius

Amb un concert de l'Orquestrina Galana, que rememorarà els 35 anys del disc Ball amable, tot una fita en la música popular catalana, divendres comença al CAT de Gràcia el Tradicionàrius, el festival de música folk més important del país i cita de referència al sud d'Europa.

Enguany he tingut l'honor de ser escollit per a escriure el pròleg del programa del festival. És aquest:

Melodies de la nostra vida 

Nascuts en una societat abocada a la desmemòria, la generació dels 60 va construir les primeres referències musicals amb els Beatles, els Stones, Dylan i la càrrega de descoberta i experimentació vital que tots plegats comportaven. Fills d'un país sense passat ni futur, va ser gràcies al missatge de llibertat i de trànsit vers un nou temps canviant (The times they are a changin no era una broma, era una consigna), que vam ser capaços de construir un imaginari cultural, cívic i polític nou i original, què va anar més enllà de l'herència resistencial i de la feixuga derrota que la societat catalana duia escrita al rostre en aquells anys de plom d'infantesa i adolescència. El rock era un indicador de vida moderna que mantenia encesa l'esperança per a les joves generacions; un avenir, però, que quedava llunyà de la tradició cultural catalana, somorta en el fracàs social de la guerra.

I per aquell camí vam descobrir el folk, que amb Pete Seeger, Joni Mitchell i tants d'altres ens va descobrir l'arrel tradicional que lliga la música amb la societat de la seva època, una música que parteix de les melodies del poble i pren una expressió contemporània: el big bang de la cultura catalana de postguerra. La refundació d'una nova/vella idea de país, amb un peu en la tradició i el llegat, i l'altre amb els esdeveniments socials, cívics i culturals que donen consistència al món. El retorn a la Catalunya cosmopolita consolidada als anys vint i trenta; un lloc d'on mai no ens hauríem d'haver mogut.

El Grup de folk va donar forma a aquella quimera. I els festivals no van ser un miratge, van ser una llavor, i el Canet Rock de 1975 la gran col que en va florir en una nit de música i futur. Els Coses van capgirar la cançó d'autor, que ja començava a fer badallar als més joves, introduint l'estètica i el llenguatge del folk rock britànic que havien mamat de Pentangle o Fairport Convention. I a tombar els vuitanta, la colla d'aprenents d'escriptor de 'La font del cargol' va demanar l'Orquestrina Galana de participar en una festa-performance literària que va acabar essent una de les gresques més pop i desenfrenades que hi ha hagut mai a Premià de Mar. La xarxa s'anava trenant. La música popular havia passat a format part del pòsit cultural de les generacions joves amb la mateixa naturalitat que Lou Reed, la ma lenta d'Eric Clapton o Quadrophenia dels Who. I el Centre Artesà Tradicionàrius (CAT) recollia suports per posar-se en marxa a Gràcia i situar la música tradicional al lloc que li correspon i obrir-la als més joves.

Les melodies de la nostra vida sonaven tant a Fender com a gralla, o de fet a una conjunció estranya d'ambdues. La Dharma ho va llegir ràpidament i fins i tot els carrers de Madrid es van omplir de clams: 'con la Dharma se arma'. Ens sentíem cridats a participar activament en la construcció d'un nou país i estàvem convençuts de fer-lo més just, modern i de progrés. La música va ser part essencial en aquella presa de consciència i de recuperació de la memòria: la tradicional per entendre d'on veníem, el pop i el rock per saber on volíem anar. I ens vam proposar ser catalans com a forma pròpia de ser universals.

I vagar tothora pel món com autèntics Woody Guthrie amb una melodia que ens reconegui i que, a la vegada, ens apropi a la resta de civilitzacions. Per què aquesta terra és la nostra terra.

Manuel de Pedrolo, l'enemic abatut?

Als 25 anys de la mort de Pedrolo el cine explota amb disparitat d'opinions el seu més gran èxit Mecanoscrit del segon origen, però els lectors el van oblidant. "L'enemic a batre", com el va qualificar Mercè Rodoreda, és l'enemic abatut?

Castell de l'Aranyó, casa natal de Pedrolo

La llegenda del pelegrí que, en no ser acollit pels amos del mas, els va convertir els pallers i el bestiar en pedres, defineix el caràcter de l'Aranyó, un llogarret mig despoblat a l'altiplà de la Segarra dominat per un enorme castell del segle XII, convertit en casal el XVII, i amb dues grans roques en forma de paller que inquieten al visitant. Al castell de pedres gèlides i portalada obaga, llavors propietat d'una família de modesta noblesa rural del secà, hi va néixer l'any 1918 Manuel de Pedrolo.

El terròs impressiona al viatger que, en sentir a la pell el seu caràcter aspre i dur i els horitzons infinits i clars, pensa de seguida en Cormac McCarthy, Don deLillo, Win Wenders o en impactes recents com el film Nebraska. És llavors que repassa lectures com Joc Brut, Tocats pel foc o Mossegar-se la cua, i redescobreix una modernitat tan intel·ligent i potent que encara avui costen d'entendre a una cultura històricament poruga com la catalana. En Jordi Coca, autor de Pedrolo perillós?, un clàssic de 1973 reeditat el 91, sosté què "l'obra de Pedrolo es excessiva en tots els sentits per la varietat tècnica i temàtica. Això desconcerta i provoca una mena d'impossibilitat d'entrar-hi. Els nous editors, els nous crítics i el nou públic el desconeix i, per tant, estem en un carreró sense sortida." El professor de la universitat de Salamanca Àlex Martín és quasi tan contundent com la duresa de molts personatges pedrolians, ànimes tocades pel fred que baixa del Montsec a la plana segarrenca: "Va ser un home avançat al seu temps. Una veu incòmoda per les estructures del moment. A una literatura avorrida i abstreta hi va introduir noves tendències. Entre elles les literatures populars, tan desprestigiades i repudiades pels escriptors i les patums universitàries del moment."

Batxiller a Tàrrega, estudis de psicologia estroncats per la guerra, cenetista i artiller de l'exèrcit popular, Pedrolo és un personatge tan atípic en la cultura de postguerra, que només un altre outsider com Rafael Tasis pot veure en ell el futur novel·lista capaç d'atraure la modernitat de la literatura americana i europea a les lletres catalanes per ampliar la base lectora amb relats de qualitat i gran difusió. L'erotisme, el gènere negre o el desgraciat home del carrer dels 60 convertit en literatura renoven l'esllanguit paisatge literari, però no agraden gens a l'oficialitat. "A Pedrolo li interessava la condició humana, la gent corrent, les conductes i els límits." diu l'Àlex Martín, "Molestava l’asfíxia que mostrava (cas de Joc brut) perquè els seus personatges estan predestinats a la fatalitat, a l’obstrucció del sistema, a no tenir sortida, no saben on van. Ell i en Mario Lacruz –El inocente- van aconseguir burlar la censura fent textos que es llegien entre línies."

Incomoditat que es trasllada a les idees polítiques. Fill de l'existencialisme profundament sartrià, la cultura catalana dominant és incapaç d'assumir que un home de plantejaments radicals sigui també el que més ven, el més popular: "L’enemic a batre és Pedrolo, el seu èxit és insultant.” diu Rodoreda en una carta a Joan Sales. Pedrolo rep el Premi d'Honor el 1979, ella l'any següent. Avui Pedrolo és un autor que desapareix de l'imaginari del lector català. Andreu Martín, com molts autors descendent directe de Pedrolo, "em va descobrir la possibilitat d'escriure una digna novel·la policíaca ambientada al nostre país" és realista, és a dir, cru: "som una societat tan ingrata, de memòria tan curta, que m'estranya que hi hagi gaire gent que encara el tingui de referent".

Pedrolo l'any 1979 al seu estudi (FOTO. Robert Ramos / Ara)

Mecanoscrit, clàssic contemporani

Publicada el 1974, la història de l'Alba i el Dídac en un món arrasat és un dels llibres més llegits en català, sobretot pels joves. Un còmic, una mini-sèrie (1985) i la traducció a força idiomes van projectar durant anys l'obra de Pedrolo. Però el long-seller ha ofuscat a altres títols seus considerats millors.

Aquest any s'ha estrenat la pel·lícula que va engegar Bigas Luna i que va acabar Carles Porta en morir el director. Crítiques discretes i un modest èxit de taquilla no han ajudat a rellançar l'obra de l'escriptor. Tot i això, Mecanoscrit és un clàssic de la literatura europea contemporània.

Barcelona, París, Barcelona

L'Enric Calpena ha escrit una biografia de Barcelona (ed. 62) digna d'elogi. Primer per la lleugeresa del text i l'exactitud i visibilitat de les idees que hi aboca. Fugint de formes feixugues ha fet una crònica de la història de la ciutat en 156 apassionants episodis que es llegeixen com una novel·la de no ficció. Segon per l'ús de documentació exhaustiva com correspon a un periodista especialitzat en difondre la història a premsa, ràdio i TV. I tercer pel reconeixement que es mereix una feinada solitària i ingent com la seva.

L'any 2013 Le Livre de Poche va publicar Dictionnaire historique de París. És un diccionari amb tots els ets i els uts: 48 autors, més de 400 articles, 200 pàgines il·lustrades i 828 amb text de cos 6. Tapa tova, estoig de cartró i 28 €. Un vademècum que es ven com xurros a llibreries populars com Gilbert Jaune. És a dir, tot el pes de l'academicisme al servei de la divulgació. Una altra forma de difondre la història. La diferència: el pressupost.

Algú atorgarà al llibre d'en Calpena la responsabilitat del relat històric de la ciutat, com fins no fa molt carregaven el pes de la història del moviment obrer a un llibre d'en Josep Maria Huertas de 1971 que costa de trobar fins i tot a les biblios. I mentrestant els historiadors, responsables d'escriure la història, dediquen el temps a barallar-se per clientelisme polític o a anar a sang amb els col·legues que col·laboren als mèdia.

Tenim un problema amb el relat de la història. Hi ha cròniques excel·lents com el d'en Calpena, però algú hauria d'agafar una colla d'historiadors per les orelles i posar-los a treballar en un diccionari històric de Barcelona, per exemple. Que no només de turistes i veïns viu la ciutat.

La divergència independentista

Un dissabte de juny de 1977, durant la campanya de les primeres eleccions generals de la democràcia, Jordi Pujol es va dirigir a un grup de joves amb estelades amb el triangle groc que l'increpaven cridant "independència i socialisme" i "ni Espanya, ni França, Països Catalans" tot dient-los: "ja m'agrada que sigueu independentistes, així quan sigueu grans votareu a CDC". No era una frase de campanya ni una de les seves sortides, era una declaració d'estratègia política del nacionalisme catòlic i conservador vers un renaixent independentisme de clar signe socialista, però minoritari i fragmentat en molts grups.

La majoria d'aquells joves va acabar a les files convergents, i altres van tenir algun modest càrrec a la Generalitat sense militar al partit de Pujol. Era el moment de fer un país nou, modern, just i lliure, on el català tingués el protagonisme social que la dictadura li havia arrabassat. I una part important de l'independentisme va entendre que les esperances en la reconstrucció nacional passaven forçosament per acceptar el protagonisme de la dreta nacionalista majoritària i el rol polític de l'autonomisme com a mal menor i punt de partida d'aquell futur que creien a les seves mans.

Amb Heribert Barrera presidint el Parlament i ERC ensarronada en una teranyina institucional que la va conduir al declivi, així va ser com Pujol va fagocitar l'independentisme d'esquerres i va eixamplar el caràcter transversal i de masses del seu partit. L'ànima nacional, més sentimental, va prevaldre per damunt de la ideològica, més necessitada d'arguments i d'una formació política massa dèbil. Els que no van optar per la proposta convergent van vagar durant anys perduts en el marasme dels grupsucles polítics minoritaris i permanentment escindits, i no hi va haver Onze de Setembre que no fossin atonyinats i criminalitzats per la policia sense que en Pujol mogués un dit per ells.

Artur Mas ha seguit la mateixa estratègia per atraure el suport de la CUP, però aquest cop l'esquerra hereva dels partits independentistes dels setanta no s'ha cregut el possibilisme i la promesa d'aixecar un país lliure, nou i just. O han après la lliçó dels seus antecessors (poc probable en política) i no estan disposats a deixar-se entabanar o, sabent-se més forts, organitzats i capaços, han decidit no ser la crossa de la dreta nacionalista i tirar endavant el seu propi projecte, les seves pròpies esperances. I li han plantat cara, una circumstància que Pujol mai no hauria imaginat; per si de cas ja es va encarregar de desmantellar-ne les restes.

Una anàlisi fallida. Fa setmanes un conseller de la Generalitat em descarregava bravades d'ira contra l'esquerra per no adonar-se que la independència només seria possible si la liderava la dreta d'Artur Mas. El passat maig, en una tertúlia radiofònica, vaig mantenir una agra discussió amb la llavors presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, respecte el paper de la CUP en el procés. Jo li insistia a argumentar que no donés per fet el suport sense fissures de l'esquerra socialista, però ella, amb una vehemència exacerbada, dibuixava un escenari de pràctica rendició de tots els independentistes als peus del president. El reconeixement, diumenge, de que s'havia equivocat l'honora personalment, però insinua una capacitat d'anàlisi polític més pres pel cor que no pas per les raons.

Major perplexitat és la que ha provocat l'actual president de l'ANC, Jordi Sánchez, que ha demanat literalment "perdó" per haver suggerit també el vot per la CUP. Com pot ser que Sánchez, polítoleg que prové de la Crida, no hagués previst un escenari de negativa? Tan convençut està que l'ANC ha aconseguit dissoldre les diferències històriques entre els independentistes catalans? Potser amb aquest penediment assumeix que l'Assemblea només representa el sector polític afí a JxS. En Pere Puges, un dels antics dirigents dels setanta que, posteriorment, va estar anys fent política local com a regidor pel PSC a Sant Boi de Llobregat, m'explicava com va anar el procés de formació d'una entitat capaç d'aglutinar, des de la societat civil, totes les sensibilitats independentistes: "els veterans que no havien perdut les referències van estar any i mig discutint, sis mesos per correu i un any cara a cara, per aixecar un projecte comú. Jo i en Carles Castellanos vam reviure les velles trifurques entre els dos PSAN, perquè els dos grans factors de xoc seguien dempeus: primer el tema dels Països Catalans. Aviat va quedar clar que no es donaven les condicions per fer una revolució d'aquest abast, i la majoria de la gent va abonar aquesta idea. El segon tema era la dicotomia entre revolució nacional i social. La tesi majoritària va ser: Si ara la gent reclama revolució nacional fem-la i després, gràcies també a la crisi, ja empenyerem la social. Els mateixos vells temes d'enfrontament dels setanta". Els mateixos temes que van permetre Pujol desmantellar l'independentisme socialista i arrossegar-lo cap a les files conservadores. Els mateixos temes que van portar l'independentisme irreductible a l'anorreament durant anys. I gairebé els mateixos temes que estan portant la CUP al límit de la seva capacitat de resistència dialèctica. Puges reconeixia que "cedir el pas als joves és el millor per evitar reproduir les guerres del passat, la gent de menys de 45 anys refusa el llegat polític de Pujol". Per què, doncs, donar per fet que l'independentisme d'esquerres investiria Mas? Per què no s'ha volgut veure la notable diferència actual entre el sentiment nacional i la raó política i social. Per què es vol negar que l'independentisme d'esquerres ha madurat?

La vida futura del procés. El procés sobiranista tal i com s'ha anat construint, com a mínim des de 2012, ha arribat a la fi. És clar que, amb els magres resultats obtinguts per Convergència a les eleccions del 25 de novembre, just quan demanava un ampli suport per tirar-lo endavant, era difícil preveure res millor. Aquella nit l'aposta d'en Mas començava a sotsobrar, i els fets polítics que s'han esdevingut a partir de llavors i fins aquest diumenge ho certifiquen. Xavier Monge, ex membre del secretariat nacional de la CUP, ho va definir així, ras i curt, el dia abans de dimitir de l'orgue directiu: "el procés és el frau més gran de la política catalana. Els independentistes no vam guanyar el 27-S. El mandat és inexistent i encara parlem d'investir el major cadàver polític del moment". Aquesta és la idea majoritària entre els membres de la CUP, però això no vol dir que l'independentisme hagi mort. En tot cas el que ha mort és l'estratègia sobiranista del nacionalisme conservador, la vella idea d'en Pujol del "'ja m'agrada que sigueu independentistes, així quan sigueu grans votareu a CDC". El Conseller indignat per la negativa de l'esquerra a atorgar el protagonisme independentista a Artur Mas haurà d'entendre que les urnes legitimen un govern, però no sacralitzen històricament un procés; hi ha tants projectes com opcions polítiques.

Això també ho haurien d'entendre els membres, dirigents i càrrecs electes de la CUP que, en un lògic atac d'ansietat, ja han amenaçat amb trencar la formació, repetint de nou el mateix error de l'independentisme dels anys setanta, error que el va portar a la submissió a la dreta i a la presència política residual durant dècades.

Aquests darrers tres anys hem assistit, impassibles, a un seguit de maniobres que tendien, fonamentalment, a consolidar el lideratge d'un líder dèbil en tots els flancs. Per apuntalar políticament un Mas debilitat a les urnes progressivament (el 2012 va perdre 12 diputats, però tot i això amb ERC i la CUP sumaven 74 -i fins i tot restant-li els 6 d'UDC sumaven majoria absoluta-, contra els 72 de JxS i la CUP el 2015), assetjat judicialment per una rastellera llarga de cassos de corrupció, i incapaç de complir amb els anhels dels qui creien en ell, s'inventa un succedani de referèndum per donar una validesa inversemblant al seu projecte. Amb la complicitat d'una ANC fidel promou la mobilització popular creant unes expectatives a curt termini que algú amb dos dits de seny s'hauria d'anar encarregant de desmentir, entabana ERC (com va fer en Pujol l'any 80) en una llista única a la qual els republicans s'hi havien negat tres vegades i, finalment, creu que amb tota aquesta motxilla de mèrits i algunes concessions que està per veure que es puguin complir, convencerà l'esquerra anticapitalista perquè el faci president de nou.

La CUP ha tancat la porta al procés d'en Mas, però això no vol dir que l'independentisme estigui vençut ni acabat, ans al contrari. La necessària reflexió sobre aquesta situació terminal hauria de fer madurar la societat catalana. No s'ha perdut res perquè res no s'havia guanyat. La il·lusió que tanta gent de bona fe havia posat en aquest procés no s'ha de convertir ara en derrota. En aquest país mai no s'havia parlat d'independència amb tanta naturalitat, i mai hi havia hagut tanta gent que s'hi mostrés a favor. Faria bé la classe política espanyola de fer una anàlisi realista de la situació catalana en aquest sentit.

Qui, des de Madrid o Barcelona, sigui polític o corifeu mediàtic, consideri que el camí de Catalunya cap a un futur estat s'ha estroncat és que no vol veure més enllà del seu nas o vol tapar, així, les seves pròpies nafres. És cert que un procés liderat per la dreta catòlica, viciada per anys de poder i poc fiable en tots els sentits, està esgotat. A les mans dels ciutadans està bastir-ne un de nou, fet de certeses i justícia social, encara que sigui més llarg i lent. "La democràcia és lenta", va dir David Fernández a Antonio Baños fa uns dies.

I la gent també té altres problemes i anhels. Diumenge a la nit Agustí Burriel interpretava Sinatra al Jamborée. Va acabar el concert interpretant el clàssic More. "More vol dir Más, Mas, enteneu?" s'esforçava el cantant. Però el públic que omplia el club no li va seguir el joc, tenia la ment i els somnis en altres coses seves, volant per damunt els gratacels de New York New York, potser.