Poeta en Barcelona

A finales de 1935 la cartelera teatral de Barcelona presenta espectáculos como 'Una estrella y un lucero', con Estrellita Castro, en el Apolo; 'María de la O', en el Poliorama o 'Els Pastorets' de Folch i Torres, en el Novetats, aunque por la noche se representa la comedia 'Amàlia, Amèlia, Emilia', de Lluís Elies, gran éxito de la temporada del teatro catalán. El Paralelo sigue siendo la calle animada y canalla, centro de la diversión popular, mientras que la Rambla mantiene el aire burgués de la ciudad. En el Gran Teatre del Liceu, se representa un Rigoleto con la soprano Mercè Capsir y el barítono Mario Basiola.

El teatro más antiguo de Barcelona, el Principal Palace, (hoy Principal) vive tiempos de decadencia. El que en 1896 es escenario de la primera demostración del Kinematograph, ha abandonado los grandes estrenos y las óperas y también es cine desde 1919. Tras padecer tres incendios (1915, 1924 y 1933) el hospital de la Santa Creu lo vende, se reforma y pasa a tener 1600 localidades. Esos son los espectadores que el jueves 12 de diciembre de 1935 asisten al estreno de 'Doña Rosita o el lenguaje de las flores', la última obra de teatro que Federico García Lorca estrena en vida y el inicio de un ciclo de obras en el que se aparta de las tragedias rurales.

"Obra de fina calidad literaria, su esencia es teatral, pudiendo ponerse junto a las mejores producciones del teatro europeo actual", escribe María Luz Morales en La Vanguardia del 14 de diciembre. "Su intérprete -única, sin duda, para serlo-, contribuyó a que el público no perdiera ni la más leve de esas finas esencias", apostilla la crónica. La intérprete es Margarida Xirgu, claro. Laura García Lorca, sobrina del poeta, sostiene que "las tres personas que ejercieron más influencia en mi tío fueron Salvador Dalí, Sebatià Gasch y la Xirgu". Y Federico, tan seducido por la actriz como por el ambiente de la calle "más alegre del mundo que no debería terminar nunca", estrena su Doña Rosita en el Principal.

Y el domingo 22 de diciembre, el poeta y la diva (que cada día recibe un ramo de las floristas), dedican una función especial "a esas mujeres de sonrisa franca y manos siempre húmedas que convierten la Rambla en un invernadero", según dice en un emotivo discurso que pronuncia al acabar la función.

Cena-homenaje a Lorca en el hotel Majestic (FOTO: Interprofit)

La Barcelona de Lorca es "el espíritu, la aventura, el alto sueño, el amor perfecto. Que a gusto me encuentro allí con aquel aire y aquella pasión", escribe a Melchor Fernández Almagro. Por eso, por que quiere conocer los círculos culturales y porqué "Catalunya es un pueblo admirable que yo amo", el escritor, que ya es una estrella de las letras y un personaje popular, se instala en el Hotel Majestic de Barcelona entre el 9 de septiembre y el 24 de diciembre de 1935.

Abierto en 1918, el Majestic (apellidado Inglés hasta 1940) es el primer hotel de lujo de la ciudad. En su habitación Federico trabaja en Doña Rosita con la Xirgu y con el director, Rivas Cherif. Tiene una dolorosa ruptura sentimental con Rafael Rodríguez Rapún. Escribe algunos poemas de 'Sonetos del amor oscuro' y, en el bar, toma un zumo de limón y lima con azúcar de caña, hielo picado y una hoja de hierbabuena, cóctel que el hotel pondrá de nuevo en la carta. "Federico era goloso", dice su sobrina, "le gustaba lo que llamaba 'café iluminado' (con una gota de ron)". 

El Majestic ha escrito unas cuantas páginas de la historia de la ciudad. En él se aloja otro poeta, Antonio Machado, semanas antes de partir hacia el exilio y la muerte. León Felipe, Picasso Miro, Charles Trenet o Hemingway son algunos de los huéspedes ilustres, y tampoco es ajeno a los avatares de la política contemporánea.

Instalado en el hotel del Passeig de Gràcia, Federico García Lorca sube a los escenarios 'Bodas de sangre', 'Yerma' y su versión de 'La dama boba', de Lope de Vega. Según el especialista en Lorca, Víctor Fernández, rinde un homenaje a Isaac Albéniz en el cementerio de Montjuïc, lee poemas en los Amics de la poesia y en el teatro Barcelona, y pronuncia su más celebrada conferencia: 'Como canta una ciudad de noviembre a noviembre'.

Dedicatoria a Josep Palau i Fabre (FOTO: Interprofit)

Vive intensamente el ambiente cultural como un barcelonés más. Conoce a Ignasi Agustí, Grau Sala (autor del cartel de Doña Rosita), Rafael Santos Torroella y Josep Palau i Fabre, a quien dedica un ejemplar del Romancero Gitano tras hacerle este una entrevista el 6 de octubre que Palau recoge en 'Memoria de García Lorca', donde el poeta cita a Carner, Riba y López Picó como a sus autores catalanes preferidos. Y se reconcilia con Dalí. Y además atiende a la prensa. Luís Góngora, de 'La Noche' le pregunta si está contento con la acogida del público local. "Contento es poco. Como que quisiera estrenar aquí todo cuanto haga para el teatro". También Mirador o la Humanitat hablan con él en cafés o a las puertas del teatro.

Toda esa intensidad intelectual deriva en una cena-homenaje que le dedican sus amigos catalanes el 23 de diciembre de 1935 en los salones del Majestic, a 17'50 pesetas el cubierto; un acontecimiento ciudadano.

El 21 de octubre de 2015, 80 años después, me hallo en una fina mesa del Majéstic junto a Laura García Lorca, a Víctor Fernández y un puñado de personas dispuestas a rememorar aquel homenaje. Nando Jubany sirve huevos poché, langosta Termidor y pularda, mientras que Quim Vila pone Chablís, les Terrasses 2010 y Codorniu para reproducir aquel momento. Y el espíritu del poeta habita en nosotros con un Armagnac de 1935. Como saber si estoy soñando?

Accepteu cultura

'Accepteu cultura', diu Barcelona en Comú a ERC. Però, com que per ara no hi ha pacte, en Bosch, Puigcorbé i companyia es fan els sords, és clar. I entre tanta sordesa, en Paco Canarasa (BCNegra) i l'Enric Calpena (BCNovel·la històrica), sobreviuen més gràcies als oficis de les gestores de l'ICUB, que no pas per les polítiques del regidor Jaume Asens, que ha demostrat un gran coneixement de l’okupació i una enorme ignorància de la cultura urbana.

Per sort la maltractada cultura és un dels agents encara capaços de moure's al marge i per damunt de la política. Per exemple: diumenge la llibreria NoLlegiu, del Poblenou, va commemorar el segon aniversari. Un èxit importantíssim de la iniciativa particular que ha aconseguit mobilitzar el barri, un model d'activisme cultural a seguir, ara que el consistori pateix per les llibreries d'ençà que ho ha après a París. Tant de bo tinguin empenta per vendre molts exemplars del llibre de la Marató de TV3, que es posa a la venda el dia 14 editat pel col·lectiu d'editors Llegir en català. Ho sap, Asens? Abans, del 3 al 7, es farà 'Barcelona novel.la històrica', però sospito que això interessa poc a la política local, tret d'acontentar els independentistes. Llàstima perquè és una iniciativa ben gestionada i que atorga personalitat llibresca a la ciutat. Això ho saben a l'Espluga de Francolí, que cuida 'El vi fa sang', trobada de novel.la negra que repetirà el 9 i el 10 d'abril propers després de l'èxit de l'any passat.

És clar que, si sou polític i no teniu res del que presumir, sempre podeu dir que comença el Mira, encara que ho feu una setmana abans l'inici, com va fer el director general de Cultura Jordi Sellas a twitter. Coses d'acceptar la cultura.

Recordant García Lorca a Barcelona

Ara fa vuitanta anys Federico García Lorca va viure durant quatre mesos (de setembre a desembre de 1935) a Barcelona. Instal·lat a l'hotel Majestic, l'escriptor va estrenar' Doña Rosita o el lenguaje de las flores' al Principal, amb Margarida Xirgu, va portar a escena 'Yerma', 'Bodas de sangre' i una versió de 'La dama Boba' de Lope de Vega i va fer algunes lectures de poesia i conferències.

Però, sobretot, va immergir-se en l'ambient cultural català coneixent Ignasi Agustí, Josep Palau i Fabre, Grau Sala i Rafael Santos Torroella, entre d'altres, o recuperant l'amistat amb Dalí, per què "Catalunya es un país que amo", segons deia el poeta. Un dels darrers dies del seu sojorn, els intel·lectuals catalans li van retre un sopar homenatge als salons de l'hotel.

Cap dels anhels d'aquella època han arribat a bon port, i fins i tot a penes hi ha intel·lectuals espanyols que estimin Catalunya.

Ens queda l'obra i el record de Federico García Lorca, i per això vam rememorar la seva estada a Barcelona reproduint aquell sopar de 1935. És l'únic d'aquell temps que avui podem intentar recuperar.

L'estripada: Violència

Una de les meravelles del post capitalisme és convertir, amb insuperables jocs de paraules, les guerres en conflictes interns, les dictadures en règims pre democràtics i l'autoritarisme institucional en baixa qualitat democràtica, oferint un món tan insegur com el d'abans de la guerra del 14. I així Europa mira cap a una altra banda a Hongria, barata refugiats per adhesió amb Turquia, dissimula amb PEGIDA, perdona Marine Le Pen i disculpa Netanyahu. Tot sigui pel mercat.

I quan esclata una crisi humanitària com l'actual, aferrant-se al vigent llenguatge global, tothom diu que això no és cosa seva. Però la gent fuig, malviu i mor entre el clam ciutadà i la indiferència política.

És la violència dels poders econòmics, tecnològics i de les burocràcies contra els dèbils i els febles, la llavor de la guerra d'avui que fa trontollar el nostre pobre món segur.

Com a mínim, en l'època d'Astèrix, les coses es deien pel seu nom i la poció màgica garantia una certa justícia social. I potser si que és un còmic per a nens, però ja sabeu que són els que diuen la veritat.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/catalunya-vespre/catalunya-vespre-lestripada-de-rafael-vallbona-/audio/897643/

Salvar la literatura infantil

Teatral canvi d'escenari a l'Associació d'Escriptors (AELC). Després de negar-se en rodó a que un representant de la plataforma Autors en Perill d'Extinció (APE), que treballa per defensar la literatura per a nois i noies, assistís com a convidat amb veu i sense vot a les reunions de la directiva, malgrat haver-s'hi compromès d'avant mà a canvi de que aquests retiressin de facto el candidat a les eleccions de l'entitat, ara han decidit que Rodolfo del Hoyo sigui membre de ple dret de la junta aprofitant una baixa i que es dediqui als diversos projectes que l'APE impulsa en favor de la literatura infantil i juvenil: que Ensenyament, Cultura i agents del llibre signin un acord de bones pràctiques, i que funcioni la Resolució Parlamentària sobre la socialització del llibre; elements fonamentals per evitar la desaparició d'aquest gènere.

Aconseguit el propòsit central, que l'entitat majoritària entre els escriptors assumeixi les seves propostes, l'APE (plataforma sense estatuts ni govern) ha convocat una assemblea per decidir la seva dissolució i que el treball es faci des de dins de l'Associació d'Escriptors. Però el mandat del seu representant a la junta de l'AELC és només fins les properes eleccions. Qui els assegura que, quan hi hagi una nova directiva, els autors de llibres per a nois i joves no es tornin a trobar bandejats per l'entitat igual que fins ara? Que l'APE deixi d'actuar com a grup de pressió és lògic, però no se si convé que s'esborri del mapa. Els incompliments i els enganys formen part de la història associativa. Potser que no llencin les adreces de correu, ni les llistes de membres, ni la documentació que s'ha generat aquest temps; que quedi en letargia, per si de cas.

Llull i el punk

Hi ha una certa mimesi entre el que diu el nou director del MACBA, Ferran Barenblit, que al museu li cal una mica de punk, i la justificació del PP fer disfressar de cultural la posició ideològica respecte l'exhaust any Llull: que escrivia en romanx. No els poso als dos al mateix nivell. Cadascú es retrata amb allò que diu; Barenblit vol reformar el discurs d'un museu encallat i els retrògrads busquen la bel·ligerància. Però hi ha un fil que traspassa les dues posicions, radicalment oposades en el polític: la sensació de que, tot plegat, forma part d'un discurs cultural esgotat que ha arribat al final dels seus dies sobrevivint entre l'etnocidi polític, l'ofec econòmic i una falta d'idees exasperant, i que malda per sobreviure per què es sap necessari. I el preocupant del cas és que, sense capacitat crítica, l'opinió publicada no fa res per alterar aquest lamentable estat de les coses.

Per exemple. Hi ha una extraordinària exposició a la galeria Trama del treball que el fotògraf Ángel Marcos ha fet a Barcelona, un diàleg excitant entre l'artista que observa i la ciutat en mutació constant. I a la sala Parés, que és allà mateix, hi ha les il·lustracions que el cantant Manolo García ha fet per al llibre de la temporada anterior del Liceu, res de l'altre món. Tots els diaris han donat amples espais a García i molt poques ratlles a Marcos. Per què? per comoditat, falta de discussió i intel·ligència. Fotos fixes com punk al MACBA o Llull romanx allunyen les noves idees de l'ensopiment oficial, i es van a covar als marges del tauler quan, ara, són necessàries al centre del debat: el discurs del MIRA, a partir del 30, no te símptomes de fatiga. Però els mèdia encara parlaran del Planeta.

Un adéu a la bohèmia

El model turístic de Barcelona ha devastat la vida noctàmbula i desordenada. Locals tancats o envaïts per 'guiris' fins convertir-se en una farsa grotesca, han fet de la nit una pantomima comercial.

El Pipa, l'últim reducte

Empès per la pressió del turisme el Pipa Club deixa la Plaça Reial. Fidel al seu ideari al marge dels convencionalismes, aquesta setmana inaugura la nova seu a Gràcia, lluny de l'origen depredat.

El vell Pipa (a dalt) i el concert inaugural del nou, diumenge 18. Albert Bello, el Chino i Rod Deville

El maig de 1972 el rei del blues blanc, John Mayall, va actuar per primer cop a Barcelona, al Palau, amb el seu 'grup de jazz americà' com deia el programa, on hi havia Clifford Solomon (saxo), Blue Mitchell (trompeta) i Freddie Robinson (guitarra), protagonistes després del clàssic 'Jazz blues fusion'. El concert no va agradar a Alfredo Papo, ànima del Hot Club, ell deia que pel bateria, Keef Hartley, massa rocker; el cert és que aquella nit el públic afeccionat al jazz era més jove de l'habitual. Al gener següent, els mítics Soft Machine de Mike Radledge i Karl Jenkins van tocar a l'hospital de la Santa Creu en un concert insòlit. Aquella nit, les americanes de vellut negre, els jerseis de coll alt, les ulleres, les barbes i les pipes es van apoderar del nou ambient jazzístic i cosmopolita de la ciutat, una alenada d'aire fresc. El Hot Club va tancar el 1978 amb un concert de l'orquestra del bateria Oliver Jackson, però el relleu ja era en mans de les americanes de pana, les barbes i les pipes. La ciutat desordenada, lliure, precària i al marge de les convencions imposades maldava per fer-se un lloc.

Dos anys després engegava el Pipa Club en un recó que els va cedir Els Quatre Gats. "La pipa crida al jazz. Hi ha un mimetisme magnètic entre les dues passions", diu en Josep Mª Navarrete, president del club, mentre prem el tabac amb la suavitat necessària per què cremi lentament, però no s'ofegui i s'apagui. Avui és dia de fumar al club. Els dimecres i divendres el centenar de socis hi van a comentar experiències i intercanviar descobertes mentre practiquen una afecció avui tant poc ben vista com a primers dels setanta ho era el jazz progressiu. El mimetisme. "Nosaltres tenim menys informació que internet, però aportem un valor incalculable: el contacte personal, el cara a cara que avui es perd amb les xarxes socials".

Però el Pipa és més que fumar. Els cent socis es multipliquen per milers quan es fan sessions de llibres i poesia, xerrades de cinema, classes de tango o concerts de jazz manouche i jam sessions que lideren l'Albert Bello i el Chino, com fa anys ho van fer Tete Montoliu o l'Ignasi Terraza. Aquest ambient cosmopolita i bohemi és el que va fer famós el Pipa Club així que es va instal·lar en un pis de la Plaça Reial, a tocar del Glaciar. "Tot i que només te 35 anys hi ha gent que pensa que en te 90", diu Navarrete.

Eren altres temps no necessàriament millors. "No era fàcil als 80 haver d'anar decantant amb cura els ionquis i borratxos per poder accedir al club, o burlar la policia quan tancava la plaça amb les furgonetes. Era el moment de màxima decadència de la Plaça Reial. Després va semblar que es volia recuperar, però l'han lliurada al turisme, com tot el centre. I entre uns i altres mai serà un espai per als barcelonins". Per això marxen d'una seu tan emblemàtica que el propi Woody Allen la va voler d'escenari de Vicky Christina Barcelona. "El seu equip es va enamorar del Pipa, però pretenien tancar-lo dues setmanes, i allò valia uns diners que no van voler pagar. Llàstima, però no podíem pas fer fora socis, treballadors i públic", diu Navarrete. Potser si el cineasta s'hagués passat un diumenge a la nit a la jam session amb el clarinet, el Chino l'hauria convidat a pujar i la història del Pipa hauria canviat.

Però no va ser. I entre els turistes low cost que envaïen els salons per beure molt i barat, "el nostre objectiu no és fer caixa venent alcohol, som una entitat cultural", i la pressió que la propietat de l'edifici (es diu que tota la plaça és només de cinc propietaris i la del pis del Pipa és una marquesa) els posava augmentant-los el lloguer fins a xifres estratosfèriques, el club s'ha convertit en el penúltim desterrat de Ciutat Vella, augmentant l'agonia de la 'mala vida moderna' (segons Francesc Madrid, pare del Barri Xino) de la ciutat que sucumbeix. 

Aquesta setmana el nou Pipa obre al carrer Santa Eulàlia, a Gràcia. "volíem anar a un barri emblemàtic, amb personalitat i on el turisme d'espardenya no arribi. Ens sentim ben acollits". Però la història resta enganxada a les parets del pis de la Plaça Reial.

Morts anunciades

Quan, una nit de primers dels 90, el pianista Martirià Martinez em va convidar a la bodega Bohèmia on hi tocava, sabia que assistia a una de les darreres mostres de la modernitat que havia projectat Barcelona enllà del temps. 'La ciutat on les putes encara parlen català', de Francesc Madrid, esllanguia en nom d'una modernor que, amb una regeneració interessada, aviat va acabar amb el club, i poc després amb els que quedaven.

Ara, després que la pressió mediàtica i cultural ha avergonyit els amos de la ciutat, el consistori ha comprat l'edifici del Marsella i, se suposa, que quan estigui rehabilitat l'històric bar tornarà a obrir. El tancament del Pastís s'ajorna per ara (manté la programació musical), però d'altres són pastura del turisme i d'uns quants no en queda ni la memòria. Ara que es fixen tan en París, allà quasi no passa, i serà per turisme.

L'estripada: El Testimoni

Als dirigents de la CUP els electors els premiaran o castigaran per la seva complexa decisió. Per contra els de Renfe s'han tret de sobre els usuaris dient que la pana d'avui no és culpa seva, i així mai no els podrem passar comptes pel mal servei habitual. Com Volkswagen que demana perdó als clients amb una lacònica nota quan, preocupats, consulten al web per veure si estan perjudicats. I aquí no passa res.

És la diferència entre el poder democràtic i el de les corporacions econòmiques, tan autoritari que pot actuar en perjudici de la majoria sense que, normalment, ni tan sols les institucions el fiscalitzin, per temor o per complicitat.

Per que passin menys casos d'aquests són necessaris els testimonis de la condició humana. És el cas d'Svetlana Alexievich, premi Nobel de literatura per com ha retratat la realitat de la població russa.

I és que la literatura i el periodisme tenen la missió de testimoniar el nostre temps i allò que som. Fer el contrari, el clientelisme i la submissió, dona diners i auditori, però és un engany.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/catalunya-vespre/catalunya-vespre-lestripada-de-rafel-vallbona/audio/895872/

Viena, París i aquí

Vaig mangar un dels petits i curosos exemplars de La dama del gosset, de Txékhov, que Viena ha editat per commemorar els 50 primers títols de l'exquisida col·lecció El cercle de Viena. Fan la xifra rodona amb El tallador de canyes, de Junichirô Tanizaki, un clàssic de culte de la literatura japonesa. Vaig demanar disculpes al Xavier, llibreter de Vapor Vell, i me'l vaig llegir amb gran plaer abans d'adormir-me. Però em vaig despertar de matinada i, en veure el llibret damunt la tauleta, em vaig desvetllar torbat pels fantasmes del pensament: quin futur tenen propostes editorials d'excel·lència com Viena, i projectes menuts i independents com Vapor Vell? Sobreviuria la llibreria ambulant de Roger Mifflin en aquest paradís fals d'aquí i avui al qual no ens ha portat, precisament, la lectura massiva de bons llibres?

Tinc No plorar, de Lydie Salvayre, (Anagrama); Navegando por el interior, d'Amador González, (Club) i Som una família, de Fabio Bartolomei, (Angle), que reclamen la seva atenció. Els puc dir que la història de la mare catalana de Salvayre és colpidora i que dona llum a l'exili humil i pobre del 39, que el viatge de González per Espanya amb una barca tibada per una euga és una road movie no man's land a l'estil Cormac McCarthy, que Som una família és un tendre relat, ple d'humor, sobre l'experiència vital d'un nen diferent. Els podria dir això i més, i fins i tot parlar de llibres bellíssims que mai no s'editaran. Però les llibreries sucumbeixen a l'especulació urbana, moltes editorials han de publicar pura banalitat per menjar i els autors escriure-la. Ara l'ajuntament de Barcelona s'ha anat a inspirar a París. El model és correcte, ara falta que s'imiti be i ràpid. Van tard.

Trobarem a faltar els vostres crims, i el somriure també

Llibreria Negra i criminal, Barceloneta (4 de desembre de 2002 - 3 d'octubre de 2015)

Passant pàgines

Cauen les fulles però encara portem màniga curta; coses del canvi climàtic. La tardor és una espècie en vies d'extinció i, si no fos per uns quants llibres nous, ni ens adonaríem d'ella, de tant poc com mirem la vida. Per sort la darrera novel·la de Lluís Mª Todó, L'últim mono (Club Editor), poua en no poques parts fosques de l'existència. Un fill recau en el cavall, però per què torna a l'agulla? Un relat de preguntes que només es responen amb fets. Ara, per preguntes, les d'Emmanuel Carrère a El Regne (Anagrama). El retorn a la fe de l'autor és com la caiguda del cavall de l'evangelista Pau. Aquestes històries, i d'altres que no hi tenen res a veure, són la base d'un descomunal fresc de la nostra civilització (el cristianisme) entre l'assaig, la crònica històrica i la novel·la d'aventures, a voltes excessiu. Però la crítica local, que mai no ha entès el joc literari que far transitar la realitat, no gosarà amb Carrère. 

A I tu no vas tornar (Bromera i Salamandra), Marceline Loridan Ivens no fa l'exercici de compassió habitual als relats de l'holocaust, sinó que clava una guitza a les estabornides consciències de l'Europa d'avui. A França ha arrasat. Amb Marine Le Penn a un pas de Elisi no és rar. I també de França, i publicat a Bromera, Pierre Lemaitre publica Àlex, 'que és molt millor que Irene', segons en Paco Camarasa. Pot ser l'èxit de la temporada.

I per si no en teniu prou, la commovedora història d'un nen sense pare a El bar de las grandes esperanzas (Duomo), els anys de formació de Ricardo Piglia a Los diarios de Emilio Renzi (Anagrama) i el suspens sobre la continuïtat del conseller Mascarell, segur que us ajudaran a viure aquesta tardor que passa sense que la veiem.