26/9/14

Epopeia, esport, escriptura

Coincideixen tres llibres sobre tema esportiu que pretenen narrar l'epopeia dels protagonistes: Herr Pep, de Martí Perarnau (Córner), Córrer sense por, de Giusepe Catozella (Sembra llibres) i Open d'André Agassi (Duomo). És un bon senyal que apareguin relats que narrin sobre l'esport. Des de meitat del segle XIX, quan es comença a difondre entre les classes dominants, i fins avui, en que la pràctica esportiva s'ha democratitzat tant com l'educació o la lectura, aquest àmbit tan quotidià de la vida ha generat massa èpica mediàtica sovint vulgaritzada per uns mitjans que no estan al nivell del relat. Per contra, la literatura no l'ha sabut tractar gaire be, i la historiografia, aquí, encara pitjor. En resum: l'esport és un element de la vida moderna que a penes existeix per la literatura contemporània.
I ara, de sobte, tres llibres al taulell. Del primer no cal dir-ne gran cosa; tothom sap qui és en Guardiola i la seva epopeia. És el llibre menys literari dels tres, el que fa majors concessions a la comercialitat tot i buscar la bis menys explotada del protagonista. Però el personatge està tan cremat que ho incendia tot. El segon és la biografia de la dissortada atleta Samia, que va aprendre a córrer pels carrers en guerra de Mogadiscio fins arribar a representar Somàlia als JJOO de Pequin. Amb aquesta història Giusepe Catozella ha fet un una novel·la de no ficció i ha quedat finalista del premi Strega, el més prestigiós d'Itàlia. André Agassi ha fet el mateix que Catozella, però amb la seva pròpia vida, tan turmentada com el relat resultant, una novel·la inclassificable com l'autor. Agassi i Catozella han fet dues bones obres literàries modernes. Aquí fem intranscendències sobre el Barça.

24/9/14

Tertúlia sobre El tant per cent a l'Fnac de l'Illa i presentació de De contents a enganyats a Buc de llibres de Mataró

Dimarts 30 de Setembre l'Fnac de l'Illa estarà plena de corruptes. Aneu-hi a dir el què en penseu i reclameu el vostre maletí. No se sap mai...


I dimecres 1 d'Octubre buscarem qui ens ha robat les nostres il·lusions, personals i col·lectives, a Buc de Llibres de Mataró.


23/9/14



La tardor és un mecanisme per a produir records en abundància.
(J. Pla)

20/9/14

Narcís Castanyer, presidente de Abacus

Hay personas nacidas para la actividad pública, para implicarse con la sociedad de su tiempo y darlo todo para contribuir a la sociabilidad de su entorno, ya sea en la esfera política, educativa, empresarial o cultural. Narcís Castanyer, que falleció este viernes a los 62 años víctima de un cáncer que corrió más que sus ansias de vivir para y con sus semejantes, era una de esas personas. 
"Debemos ser conscientes de que navegamos a contracorriente; hemos de hacer las cosas bien y no podemos desfallecer", había declarado hace un par de años al ser elegido presidente de la cooperativa de consumo cultural Abacus. Esa era su máxima. Miembro del patronato durante 20 años y ex presidente de la Fundació Jaume Bofill, gerente de la Fundació CIREM (Centre d'Inciatives i Recerques Europees de la Mediterrània), director de la Fundació Pau Casals, director del Servei de Joventut de la Diputació de Barcelona, gerente del Institut Barcelona d'Estudis Internacionals, presidente del prestigioso Club Muntanyenc de Sant Cugat, concejal por el PSC en Sant Cugat y jefe de gabinete del rectorado de la UAB, Castanyer era de esas personas nacidas para colaborar, implicarse y trabajar por su colectividad. Gente de esas que hoy en día hace más falta que nunca.
Licenciado en matemáticas por la UB, cuando en 2012 le propusieron presidir Abacus, fundada en 1968 y con un éxito imparable durante años, Narcís Castanyer sabia que tendría que poner todos sus conocimientos y sensibilidad social en el proyecto. Socio de la cooperativa desde 1993, Abacus no estaba pasando entonces sus mejores momentos. La caída del consumo, la competencia de las grandes superficies, las denuncias del gremio de libreros por los descuentos en la venta de libros, el acuerdo posterior y la sociabilización de los libros de texto, pusieron al veterano grupo cooperativo en una situación complicada que Castanyer capitaneaba con firmeza buscando fórmulas que permitieran relanzar el negocio; entre estas una mayor participación de los socios en la toma de decisiones y la expansión comercial a través de internet. Hoy, con 37 establecimientos en Catalunya y València, 478 socios laborales y 770 mil de consumo y miembro de Clade, el mayor grupo empresarial cooperativo catalán, Abacus se está reubicando. El vicepresidente Miquel Cabré ocupará el cargo de Castanyer hasta que en mayo la asamblea escoja un nuevo presidente.
"Cuando salgamos de la crisis me pregunto si la economía de mercado, o sea el capitalismo, va a seguir como si no hubiera pasado nada. El tercer sector cada día está más presente en la sociedad porqué un amplio espectro de la ciudadanía está dispuesto a cambiar los modelos económicos y sociales", sostenía. Y es que las personas nacidas para implicarse a fondo con la sociedad de su tiempo siempre han sido muy necesarias. Sus compañeros cooperativistas lo saben y le van a echar muy en falta.
Mercè Conesa, alcaldesa de Sant Cugat, ciudad de la que fue concejal, definió a Castanyer como una persona que "conocía bien Sant Cugat, que la amaba y que trabajaba para construirla". Claro, era su manera de ser.

18/9/14

La Setmana i el Texas

En un país noble, culte, desvetllat i feliç, és un dir, dedicar una setmana específicament al llibre en llengua pròpia seria innecessari. Igualment, en el mateix supòsit, la reobertura d'un cinema de reestrena i programa doble no seria ni noticia. Però aquí ambdues coses ho són: la Setmana del Llibre en Català ha estat un èxit en tots els aspectes, i des d'avui ja podeu tornar al Texas del carrer Bailèn de Barcelona, el que durant uns anys va ser Lauren Gràcia.
La setmana ha augmentat la participació d'editors, el nombre de visitants, l'atenció dels mitjans i les vendes. Hi ha editorials que ho xifren en un 16% i a les casetes es respirava un cert optimisme. Consolidat, per fi, el format que l'ha portat a créixer (casetes, plaça de la Catedral i rentrée de setembre), ara el repte és la internacionalització i aprofundir en la difusió. Si la sola presència d'Alaa Al Aswani (L'automòbil club Egipte, Edicions 1984) ja ha atret l'atenció del públic i els mitjans, que no passarà quan la Setmana tingui un país convidat, com fan les grans fires literàries del món? Ah, i literatures de primera. Potser llavors ja no hi haurà cap pàmfil que pregunti: "tots els llibres són en català?"
El Texas va ser un dels tants cinemes de Barcelona de reestrena i programa doble, un model que va fer generacions d'afeccionats al cine. Després va venir la fal·lera de les grans estrenes, les cadenes, els multicinemes i, a la fi, tot se'n va anar tan en orris que ara gairebé ja ni queden afeccionats a anar al cinema (no a robar-lo d'internet). A partir d'avui, en Ventura Pons i el seu equip tenen el repte il·lusionant de fer nous cinèfils des de la humilitat d'un cinema de barri, com havia estat sempre.

11/9/14

FACTORIA SENSIBLE. Petites idees que sumen

L'any passat es van editar més llibres en català que el 2012, però el mercat es va seguir empetitint tot i que el nombre de lectors va créixer. Això vol dir que la gent llegeix de franc. Entre la crisi, l'excel·lent xarxa de biblioteques i la pirateria estem perdent el vell anhel humanista de fer-nos la biblioteca pròpia que ajudi a definir-nos intel·lectualment i estètica i ens eduqui al llarg de la vida.
Una biblioteca personal és més que una paret colgada de llibres, és la projecció de la nostra personalitat, refinament i distinció. Diu més a favor nostre que no pas presumir de cotxe, posem per cas.
Des del dia 5 es fa a Barcelona la Setmana del llibre en Català amb un 35% més d'expositors. Pot ser un moment idoni per començar a aixecar la nostra biblioteca personal què ens permeti ascendir en l'escala de la dignitat i el reconeixement social.
Els més de trenta llibreters de Gràcia, què estan convertint la vila en el barri de les lletres de Barcelona, estan preparant la seva pròpia fira del llibre per la tardor. A Itàlia no hi ha ciutadeta que no tingui la seva fira del llibre amb autors, editors i activitats. Seria bo que llibreters de tots els barris i ciutats del país també fessin la seva fira del llibre, que acostessin al ciutadà la idea de sofisticació i prestigi que aporta una col·lecció de llibres personal, per petita que sigui. La fira de Gràcia pot ser un punt de partida. En podem aprendre molt d'aquesta experiència.
El moment de fer-ho és ara que les vendes han minvat tant i que la gent llegeix com mai.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:
http://www.catradio.cat/seccio/4115/Rafael-Vallbona/programa/1441/Factoria-sensible

Coses que no entenc

Em pregunta un amic com és que 'Personal', la novel·la amb la que Lee Child ha guanyat el premi RBA de novel·la negra, el mateix dia sortia al web de Random House com una de les mes venudes, i fins i tot hi havia comentaris dels lectors. Li explico que ja va passar una situació similar quan van premiar Philip Kerr; hom va mostrar la seva perplexitat i, per evitar suspicaies, s'ha introduït una clàusula a les bases que diu que l'autor ha de garantir: "el caràcter inèdit, en llengua castellana, de l'obra". I tema resolt. Però tot i el matís, algú proper al premi confessa que pràcticament no es presenten obres que valguin la pena. Els bons deuen estar escamats.
Qui no s'hi ha presentat és l'Andreu Martín, suposo. Aquest estiu no ha escrit novel·la, s'ha empescat una obra de teatre "per no estar-me sense fer res", diu. I com que no pensa estrenar-la, per ara, n'ha fet un serial i l'ofereix en exclusiva cada dia als dilectes clients de la veterana 'La parida de l'Andreu'. 'Ens enterraràs a tots' que així es diu, te 25 capítols, i tal i com va de crítiques no descartem una segona temporada.
No deixeu de passejar per la Setmana del Llibre en Català. És la més gran llibreria en llengua catalana i també és la gran festa dels lectors i dels escriptors. Ara be, l'allau de novetats relacionades amb el 1714, amb el procés sobiranista i amb l'emprenyament divers dels catalans, és tan aclaparador que fatiga i fa perdre de vista altres llibres infinitament més interessants. Si encara es venguessin a cabassos rai, però els llibreters diuen el contrari. Les editorials fan coses ben rares, i si després no ho venen, de qui és la culpa? Volen dir que la solució és publicar més títols, com està passant?

Montserrat Abelló, querida maestra de poetas

El de poeta es un raro oficio de esos que no tienen epígrafe en la Seguridad Social. Cuentan que a Joan Brossa, que dijo ser poeta al funcionario que le rellenaba el impreso del DNI, al final en su carné constaba paleta. I es que por suerte y lógica creativa, el trabajo poético no cabe ni en la universidad ni en la FP. Eso no quiere decir que cada poeta no tenga un maestro más allá de las lecturas y lo que uno descubre por la calle. Montserrat Abelló aceptó con una generosidad rotunda el papel de maestra de poetas que muchos jóvenes escritores le otorgaron a lo largo de su dilatada vida, pero en especial durante la última década. Abelló (Tarragona 1918), falleció este martes a la edad de 96 años. Con su desaparición y la de Joana Raspall a los 100 años hace unos meses, la poesía catalana pierde a sus decanas.
El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i el Premi Nacional de Cultura en 2008, el premio Cavall Verd por la excelente traducción de la obra de Sylvia Plath el 2007, el premio Jaume Fuster de los escritores catalanes y la Creu de Sant Jordi en 1998 son algunos de los argumentos que refuerzan la condición de autora muy querida tanto entre los lectores como entre sus propios compañeros de profesión, algo menos habitual.
Montserrat Abelló forjó su dedicación poética en parte por una infancia nómada y por una juventud exiliada. Nacida en Tarragona vivió en Cádiz, Londres o Cartagena por motivos laborales de su padre, y, tras estudiar Filosofía y Letras en la Universitat de Barcelona, donde conoció a Carles Riba, y trabajar de profesora en València, se vio obligada a marchar al exilio a Francia, Gran Bretaña y Chile. No volvió a Barcelona hasta el 1960, y cuando lo hizo entró a trabajar como profesora en la histórica Institució Cultural del CIC. Corría el 1960 y, a pesar de todas las dificultades, ya traducía del catalán al inglés y viceversa autores como Mercè Rodoreda, Agatha Christie, Iris Murdoch, E.M. Forster, Sylvia Plath o Salvador Espriu. Su primer poemario, 'Vida diària' lo publicó en 1963, y se tradujo al inglés y al alemán. Su obra poética está formada por onze libros, entre lso que destacan 'Foc a les mans' (1990), 'Dins l'esfera del temps' (1998), 'Asseguda escrivint' (2004), 'Memòria de tu i de mi' (2006), 'El fred íntim del silenci' (2009) y en especial 'Al cor de les paraules' (2002), que acoge toda su obra poética entre 1963 y 2002.
Abelló fue una mujer comprometida con el feminismo ya desde los años setenta. Colaboró en la Feria Internacional del libro feminista (1990), en el Congreso del Pen Club Internacional de 1992, fue una de las creadoras del Comitè d'Escriptores del Centre Català del PEN (1995) y coautora de la antología 'Paisatge emergent: trenta poetes catalanes del segle XX' (1999) y del estudio 'Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX' (1993).
Además de los premios ya citados también fue galardonada con el Crítica Serra d'Or de 1999 por 'Dins l'esfera del temps', i el Lletra d'Or del 2003 por su obra poética completa.
Los funerales por Montserrat Abelló se harán este sábado en Barcelona.

5/9/14

Jean Luc Figueras, pionero de la moderna cocina catalana

De Jean Luc Figueras sorprendían dos cosas: su exquisito buen humor a pesar de estar en plena tensión de trabajo, y su inteligente heterodoxia en los fogones que le daba a su cocina un tono valiente. Lo primero le granjeó una cariñosa popularidad entre compañeros y clientes. Lo segundo se llevó por delante el restaurante al que dio su nombre, no por falta de talento o calidad, sino más bien por la extrema libertad de su grandeza. Pero ambas cosas lo convirtieron, ya des de los tiempos del moderneo en los ochenta, en uno de los pioneros y referente de la moderna cocina catalana. Y hasta el último aliento de su vida se dedicó a demostrarlo como mejor sabía: cocinando. Figueras, de 56 años, falleció el miércoles en Turquía, mientras participaba en los Mediterranean Culinary Days representando a la cocina española junto a Jordi Jacas y Juanjo Rodríguez, a quienes él mismo había seleccionado para acompañarle en una cena para 180 comensales a la que dedicó por entero el último día de su vida con el mismo buen humor de siempre, cantando con sus compañeros de fogones al final del trabajo para celebrar el gran día que habían tenido. Después se retiró a su habitación, donde le sobrevino la muerte.
De Jean Luc Figueras, de origen francés pero afincado desde muchos años en Catalunya, se ha dicho que era como un roquero de la cocina (de hecho tenía una banda); que tenía un carácter individualista y rebelde ante la ortodoxia, que iba a su aire, y que por ello el sector no le reconoció su valía. Puede. Pero en los ochenta, el Dorado Petit o el Azulete recibieron la mayor consideración de un público ávida de novedades. Y si no la tuvo de su propio gremio fue quizás por qué, pionero como era, en esa época su gremio estaba en buena parte todavía unos cuantos años por detrás de su enorme y vehemente talento. Y los medios tampoco estaban muchos por la labor. Y además, él no era hombre de lamentarse.
Cuando entre 1995 y 2007 abrió en Gràcia el restaurante con su nombre quizás pensó que había llegado el momento de ubicarse. Parecía ser lo que demandaban los tiempos. Obtuvo una estrella Michelín y renovó la estima de un público fiel. Pero tuvo que cerrar; y sus años erráticos le devolvieron la actitud del roquero, el humor del rebelde talentoso que siempre fue. Las cenas que servía (a que si, señores de Montblanc?) eran cocina, arte y comunicación: humanidades.
Eso le permitió mantener a salvo su enorme talento y renacer en el Blanc del hotel Mandarín y, desde 2013, en el restaurante del hotel Mercer (y en su bistró), en el Gòtic de Barcelona. En esos fogones Jean Luc Figueras volvía a ser el sorprendente, sincero, arriesgado y nunca frustrante roquero del Dorado Petit. Tenía el grupo musical, charlaba con los clientes, mostraba su sabiduría y su buen humor sin recelos. Lo hizo hasta su última cena, con humor, irreverencia, calidez y genialidad, que es tal y como, en declaraciones a la prensa, ha pedido su pareja, Ángela Bolaños, que le recordemos.

4/9/14

Els escriptors i els diners

La quantitat de barbaritats més o menys malintencionades que s’han dit des que es va fer públic que les biblioteques hauran de pagar un ínfim percentatge als autors en concepte de drets per prestec, en compliment d’una directiva Europea, és inversament proporcional als diners que s’acabaran pagant. En general, des del regidor d’un petit poble que va sortir a TV3, fins una agosarada columnista de El País, insisteixen a exigir la gratuïtat de la cultura en tan que be comú com un dels fonaments de la democràcia i del servei a la comunitat. Que el ciutadà tingui lliure accés a la cultura em sembla be; fa progressar la societat. Però aquesta cultura te un preu per què la fa algú que s’hi guanya la vida, com vostè amb la seva feina. I si no la paga el ciutadà algú ho ha de fer, per què sino no hi ha ni cultura ni res. Un altre tema és si correspon als ajuntaments, les adminisracions més mal finançades, a qui li toca pagar els drets d’autor dels llibres que presten les biblioteques. Crec que no ha de ser així, però aquest és un debat polític. Que es moguin consellers i regidors.
El pervers d’aquesta situació és carregar els neulers als escriptors, tal i com han fet alguns opinadors, enverinant el tema i posant la gent, que considera que te dret a llegir de franc, contra els autors, a qui pràcticamen acusen de pesseteros, i encara més contra les entitats de gestió que els representen, a les que acusen d’opaques, per no dir pitjor, i incitant a la rebel·lió contra la norma. Bona forma de promoure la lectura, el fomentar una guerra. Jo només dic una cosa: sense escriptors no hi ha llibres, lectors, ni biblioteques. Allà cadascú amb la responsabilitat del seu dit acusador. Seguirem amb el tema.