29/11/12

Muntanyes de films

En tornar d’una expedició al Kilimanjaro un grup d’amics de Torelló (Osona) van decidir crear un festival de cinema de muntanya. D’això en fa trenta anys. Avui el Festival Internacional de Cinema de Muntanya de Torelló és un dels més importants del món. A més, el director, en Joan Salarich, presideix l’associació que aplega els certàmens d’arreu del món.
Dit així sembla fàcil, però portar 119 films d’onze països (de Nova Zelanda a Suïssa i els EE UU) és molt més que el pastís d’aniversari amb que va ser homenatjada l’organització al sopar de cloenda del festival dissabte passat. Com tantes coses que funcionen en aquest país, aquesta és una història d’esforç col·lectiu, de complicitat personal i d’engrescament ciutadà. La gent del poble viu el festival com un esdeveniment que posa la vila al món i s’enorgulleix com d’una riquesa patrimonial, que ho és. De la vall del Ges estant, Torelló serà per sempre una muntanya de films.
El festival ha tingut l’encert de recollir i modernitzar la tradició que, unint cultura i territori, va difondre a finals del XIX la descoberta del país, la història i la identitat, a través de l’excursionisme. Fruit d’aquesta antiga realitat, la nostra indústria cultural te una sòlida branca en aquest camp. Editorials com Piolet, Garsineu, Cossetània o la històrica Alpina, llibreries com la bella Altaïr, Quera o Muntanya de Llibres i publicacions com Vèrtex o Descobrir Catalunya en són alguns dels exemples coneguts, però ni de bon tros els únics.
No hi ha res més en sintonia amb aquest món d’avui que malda per la sostenibilitat i la diversitat, que la difusió de la identitat física i cultural dels territoris; a Catalunya ho sabem fer. Que ningú no ho oblidi.

26/11/12

La buena noche de Joan

La noche comenzó triste. El sondeo de TV3 no les otorgaba ni un diputado más; tanto esfuerzo para nada, tanto dejarse la salud (Herrera lleva un trancazo de miedo) por fábricas, barrios y ateneos para recoger la indiferencia, porqué mantenerse en los 10 escaños de la anterior legislatura, para ICV, es la indiferencia, y la indiferencia es el peor de los desprecios. Dolors Camats, encargada de comparecer para valorar el sondeo de la tele, se despachó con una frialdad más digna de una sesión parlamentaria que de una noche de nervios e ilusión (o des). Y después la sala de prensa se convirtió en un mausoleo.
Y es que ICV es un partido declaradamente cool. Son pocos pero fieles. Su mensaje es coherente con los tiempos, pero de dudoso gusto estético para las masas enfervorecidas por el sobrevenido independentismo pret-a-porter de CiU. Saben que diciendo las verdades no se hacen muchos amigos, pero no por ello cejan en el empeño. Y en esta campaña se han empeñado muchísimo. Las duras circunstancias sociales consecuencia de los recortes les hacían albergar mejores resultados que no mantener los 10 diputados que ya tenían de 2010.
O sea que Dolors Camats pidió un bocata de salami y una lata y se dispuso a seguir el escrutinio por la tele junto a los militantes que iban llegando desde sus puestos de combate en los colegios electorales; cansados, pero jamás vencidos.
Pero sucedió que la noche se fue poniendo de cara (eso es muy cool también), y que el escrutinio les iba dando dos, tres e incluso cuatro escaños más a ratos, y recuperando el de Lleida. Y los simpatizantes iban llenando el salón. Por ahí andaban también Joan Carles Gallego (CCOO), Pep Altaió, responsable de cultura; Imma Mayol, Jaume Bosch, Jordi Miralles y el presidente Joan Saura, que incluso esbozó una sonrisa a este cronista después, eso sí, de reconocerle que lo había pasado muy mal a primer ahora: “porqué repetir resultados era un fracaso”.
Y como sea que la noche terminó demostrando que ‘Catalonia is not CiU’, o al menos no tanta como se pensaba, los gritos de ‘Mas dismisió y ‘I tant si podem’, terminaron llenando todos los recovecos del hotel, sala de prensa incluida, durante la comparecencia final de Joan Herrera y Joan Josep Nuet. Dolors Camats entró al más puro estilo de concursante de La Voz bailando ‘Soul sister’, de Richard Myhill, un tema soul que atronaba por los altavoces, Joan Saura reía y la fatiga se borró de la faz de esos simpatizantes que, sólo ellos, saben lo que han sufrido durante toda la jornada.
Lo cool es soul, y mucha de la gente que se ha movilizado estos meses en la calle contra los recortes lo ha hecho este 25-N a favor de ICV, porqué ese ha sido su mensaje serio y coherente durante toda la campaña. Sus más de 350 mil votos (120 mil más que en 2010) son el mejor resultado de la coalición. Joan está muy constipado, pero la de ayer fue su buena noche. La noche de los justos. “Y solo siendo justos se puede ejercer dignamente el derecho a decidir” apostilló. Y terminó le velada repartiendo besos, es decir contagiando el trancazo. Y qué más da si total nos vamos a tener que pagar de nuestros bolsillos el ibuprofeno.

Publicat a El Mundo de Catalunya

22/11/12

Altes i baixes

El director general de l’editorial Cruïlla, Enric Masllorens, comunica en un correu que la Montse Ingla, directora literària del segell català del grup SM els darrers 14 anys, ha deixat de ‘col·laborar’ amb la casa el passat dia 15. Ell mateix assumeix la direcció literària de forma provisional comptant amb la col·laboració de l’equip d’edició que tants èxits dona a l’editorial. El correu agraeix els serveis prestats a Ingla; de moment, però, l’ex directora no s’ha acomiadat dels autors, si més no de tots.
En un altre correu el crític de jazz i director de la traspassada revista Jaç, Pere Pons, anuncia que pren la direcció artística del Jamboree, el club de la Plaça Reial i màxim referent del jazz a Barcelona. Pons, autor d’un valuós llibre injustament inèdit sobre la història d’aquest club, substitueix a Pierre Bèchet al front de la mítica sala del grup Mas i Mas. Compaginarà la feina amb la direcció de ‘L’home del jazz’ (Ràdio 4 dissabtes 20h), un dels escassos programes de ràdio sobre aquesta música.
Un rumor sobre el pròxim tancament de Duomo, l’editorial italià establert a Gràcia fa uns anys per la seva versió en castellà, és immediatament desmentit per la responsable de comunicació: ‘els rumors no són certs’. I per demostrar-ho envia les darreres i potents novetats del segell: ‘El atlas de les nubes’, de David Mitchell i de la que ja hi ha peli amb Tom Hanks, Hugh Granbt i Susan Sarandon (sic!), les colpidores i sentimentals ‘Lo que muere en verano’, de Tom, Wright i ‘Buda en el ático’, de Julie Otsuka, un trhiller d’espionatge a la convulsa Europa de primers del XX, ‘Esperando el alba’, del multuipremiat William Boyd i uns quants més que ja no em caben. Efectivament, de tancar res.

15/11/12

Tanquen, obren, segueixen

La crisi fa que el tancament d’empreses deixi de ser noticia i què de l’obertura de noves se’n malfiï. En aquestes circumstàncies, la pervivència d’altres és considerada un miracle fins i tot pels ateus. Però cada dia passen coses d’aquestes, fins i tot en el camp editorial. Planeta ha tancat la distribuïdora Librodis, i pot estar a punt de fer-ho amb Enlaces editoriales, una de les millors del sector. A Librodis hi havia Disney España, a qui li han ofert incorporar-se a la distribuïdora del grup. Segons que ens han dit altres clients, editors petits, a poques setmanes de la campanya de Nadal a la resta els han dit que s’espavilin.
El què per ara no piulen, tot i que van anunciar que a finals de setembre dirien què en farien amb els diners recollits del micromecenatge popular, és la llibreria Robafaves de Mataró. No van arribar als 250 mil euros que sol·licitaven el Juliol per poder subsistir, però a hores d’ara la llibreria segueix oberta. Això si, des del passat dia 20 d’octubre te competència; Dòria llibres, una singular llibreria literària i projecte personal d’una veterana del món dels llibres, la Núria Dòria, que va obrir portes al carrer d’en Pujol, al centre de la capital del Maresme.
Aquell mateix dia feia anys la llibreria 22 de Girona, que va ser el projecte personal d’en Guillem Terribas fa 34 anys i que avui és part intrínseca de la realitat cultural de tot el país. Com també va ser fruit d’un projecte personal, el d’en Jordi Milian, L’illa dels llibres, i ara que fa 6 anys és un dels webs literaris catalans de referència, amb més 2.400 articles i una bona reputació entre el gremi. Calen més projectes com aquests per seguir sent alguna cosa després del 25. Ara, quina?

8/11/12

Del fosc al negre (i 2)

Com al seu llibre de més èxit, ‘Sardinia blues’, Flavio Soriga (Uta 1975) va deixar el seu poble per marxar a Roma. Avui hi ha una desena de joves d’aquest lloc de Sardenya vivint a Barcelona, la primera novel·la policíaca de Soriga, ‘Pluja negra’, acaba de sortir en català a Crims.cat (Al Revés) i ell està treballant en un nou relat negre protagonitzat per un inspector Crissanti deu anys més gran i, per fi, graduat en antropologia. Soriga va escriure ‘Pluja negra’ fa una dècada, és clar. De nou el gènere criminal com a ham per acostar-se al lector (una de les grans preocupacions d’aquest autor), escriure una excel·lent novel·la sobre la decadència d’una societat i interpel·lar-la sobre el seu present i futur. Avui Sardenya te el 25% d’atur (quasi el 40 entre els joves) i la seva economia a penes es mou pel sector serveis, funcionaris i pensionistes.
Que ningú no pensi en la bona literatura popular de Camilleri, Soriga està més a prop de Leonardo Sciascia. ‘Pluja negra’ és tot estil i personatges, i de l’encreuament en sorgeix un relat suportat per un argument lleuger que s’allunya de la superficialitat que embafa avui la literatura i s’acosta a la noció de lleugeresa que Italo Calvino va proclamar a ‘Lliçons americanes’ (Ed. 62): literatura que s’acosta al lector amb exactitud i visibilitat.
Lleugeríssims s’han quedat els organitzadors del premi Crims de tinta. Sense gaires explicacions han fet fora del jurat a Àlex Martín, director de Crims.cat, que amés d’una col·lecció és, sobretot, l’únic portal d’Internet dedicat a la novel·la negra en català. Ignorem si l’editorial que publica el premi te alguna cosa a veure en aquesta decisió o és que Marín està en recerca i captura.

1/11/12

Del fosc al negre (1)

Passejo per una ciutat fantasma de persianes baixades. -Què fa la gent que abans tenia aquestes botigues? pregunto-. Fan la feina clandestinament: perruqueres, informàtics i fins i tot mecànics d’automòbils et venen a casa i cobren en negre, em diuen-. En una broma macabra la ministra de treball diu que estem sortint de la crisi. Ho entenc, des dels vidres tintats dels cotxes oficials no es veu la realitat.
A la biblioteca d’aquesta ciutat, un dels pocs fars il·luminats ara que el canvi d’hora ens ha enfosquit més encara el panorama, mai no s’havia llegit tanta novel·la negra: Mankell, Montalbán, Martín i els clàssics, però sobretot Markaris. Des de ‘Amb l’aigua fins al coll’, però també per la posició crítica contra la ma de ferro alemanya amb els països del sud, i perquè la nostra situació cada dia s’assembla més a la grega, les novel·les del tinent Kostas Jaritos triomfen a les biblioteques. Després de la recomanable col·lecció d’articles ‘La espada de Damocles’, la setmana vinent Tusquets publica la segona part de la trilogia de la crisi: ‘Liquidació final’. Atents, doncs.
Un altre llibre que s’edita en breu és el premi Planeta més polític dels darrers anys, ‘La marca del meridiano’, de Lorenzo Silva, un madrileny que viu a Catalunya i quins protagonistes són ‘picoletos’. Amb el molt que vendrà gràcies a la conjuntura política, podria fer un donatiu a Òmnium.
Però com què la benemèrita no em posa, francament, em quedo amb ‘La danza de la gaviota’ el darrer Camilleri (Salamandra) i amb ‘Pluja negra’, de Flavio Soriga, un autor desconegut per nosaltres i què Crims.cat ha portat al català amb una magnífica traducció de Pau Vidal. Posats a viure en la foscor, em quedo amb el més negre.