IMMOBILIÀRIA CONCA

Mentre tothom assegura de que al Consell de les Arts (CONCA) tot va com una seda, el que fa quatre dies era una cosa ara n’és una altra i demà no se sap. Si després de visitar el local el president Bru de Sala va jurar que mai de la vida no anirien al carrer Taulat, a un modern edifici d’oficines on la Generalitat pensa traslladar algun dia Política Lingüística, l’ICIC, el Llull i uns quants serveis més, aquesta setmana un membre del Consell reconeixia que ara si que estan disposats a instal•lar-se a Taulat perquè els donen 500 metres quadrats més dels 700 previstos inicialment. Però el mateix informador fins i tot deia que, mentre el trasllat a Diagonal Mar no es pugui fer, que estan disposats a ubicar-se als 400 metres d’un local que Economia ha buidat a la Via Laietana, tot sigui per sortir del minúscul lloc on són ara a Santa Mònica, segons recalca la mateixa font.
O sigui, fa quatre dies van posar el crit al cel perquè els feien anar al Fòrum, i després de llargues negociacions van acceptar la possibilitat d’instal•lar-se,a mig termini, a l’actual seu de l’escola Llotja, al carrer d’Avinyó; però l’edifici és d’Educació, s’ha de restaurar, no hi ha ni cinc a l’administració i la cosa va per llarg. Se’ls col•loca de moment a Santa Mònica i, ves per on, ara diuen que si que anirien a Taulat (si ho troben poca cosa per la tan noble tasca del Consell de bon grat m’hi instal•laria jo allà) sempre i quan els cedeixin 1200 metres, però que de moment accepten encauar-se en 400 metres a la Via Laietana. I si es posen d’acord i deixen de marejar la perdiu? És que, a aquest pas, acabarem per no creure’ns això de que tot va com una bassa d’oli al CONCA.

RENQUEJAR FINS CAURE

La crisi és l’excusa, però el cert és que la cultura està vivint una època fosca i no només per falta de diners. Aviat ningú no recordarà la desafecció que anunciava en Montilla fa mesos, però aquest allunyament de la realitat arriba fins l’estancament de projectes i idees, i ha perforat el teixit cultural català, tant entre promotors i difusors, com entre creadors i públic.
Si l’afecció és un moviment de la sensibilitat que consisteix pròpiament en un canvi d'estat més que no pas en una tendència, fa temps que vivim immersos en una onada de tendències que esclafa la majoria d’iniciatives capaces de provocar un canvi d’estat. El que passa és que, amb el nou finançament, ja ningú no voldrà a sentir parlar mai més de desafeccions, des del poder es mouran fils perquè ningú no n’escrigui ni un sol mot més, i tot quedarà al final com un mal viatge passatger sense tenir en compte que els efectes són devastadors i de llarga durada.
Els problemes de la perspectiva amb que cultura i societat interactuen són antics i de calat profund, i ni són estacionals ni se’n pot responsabilitzar sempre a les administracions del ram. És probable que, a Catalunya, l’entorn general de decadència d’aquest darrer any hagi posat al descobert una situació que molts agents culturals i mediàtics, simplement, prefereixen fer veure que no existeix.
La crisi econòmica ha anat destapant les mancances estructurals del sistema de relació entre cultura i societat. Les retallades pressupostàries generals han desemmascarat la falta de gosadia de promotors i difusors de cultura i les poques ganes de temptar el risc de molts creadors. En mig, la crítica cultural aposta porugament pels valors coneguts o pels que el màrqueting els ha posat davant de la pantalla de l’ordinador, i tot plegat està donant una època culturalment ultra conservadora, gens moderna estèticament i farcida d’impostures artístiques que es disfressen carregant els neulers a les administracions (que no tenen ni cinc) o, encara més bèstia, directament al públic, aquesta massa uniforme que ja es mou tant per impulsos comercials que ara ja en diem consumidor cultural.
Així, els festivals musicals se suspenen, el Liceu paralitza una part de la programació o la junta del Palau de la Música és investigada per la suposada desaparició d’un dineral, però no passa res. Els mitjans d’ordre callen, els altres diuen que són coses que passen i els tercers diuen que és cosa de la crisi. Ningú diu que molts festivals estan plantejats com a mers negocis, i a més es fan amb dosis de diners públics, ni s’exigeix als responsables de les institucions culturals enormement subvencionades que supleixin amb treball, imaginació i ganes el que el que la crisi no permet fer a cop de xec bancari, i ni molt menys se’ls fa un seguiment minuciós de la seva gestió financera. La societat catalana dorm pagada de si mateixa en saber que te un Liceu meravellós, un Palau enveja de propis i forasters i una activitat cultural de primera que es veu potenciada a l’estiu pel clima i el nombre de visitants. Fins que un dia desperta amb l’ai al cor, veu que el seu parnàs cultural neonoucentista s’ensorra a cop d’escorcoll policial o de baixada de persiana per la tancada de l’aixeta pública, i, en lloc d’encetar un procés d’autocrítica, mira cap a una altra banda, s’inventa responsables de ficció i compra entrades per algun festival de trista programació. Ja se sap, la crisi!

+
AGUSTÍ VILLARONGA
Un dels membres del trío de millors directors catalans (amb Cesc Gay i Marc Recha) ha començat a rodar ‘Pa negre’, l’adaptació de la novel•la homònima d’Emili Teixidor i un relat imprescindible per entendre com la plana de Vic va passar de l’època bucòlica de Verdaguer a la realitat colpidora i actual dels purins i l’aristocàrnia’, (burgesia del porc). La combinació te els millors ingredients perquè en surti una pel•lícula d’aqueles que fan interpel•lar l’espectador sobre qui som i cap a on anem.

-
MONTSERRAT ABAD
Que tres dies després de commemorar els cinquanta anys de televisió a Catalunya amb els honors que es mereix el circuit català de TVE anunci que suspèn l’emissió de l’informatiu del vespre per falta de personal és una mostra de l’interès que l’ens públic te pel seu centre de producció de programes i de la capacitat de pressionar Madrid que te l’equip directiu de sant Cugat. I de cara a l’opinió pública i les institucions catalanes, una presa de pel més. És clar que ja ens n’han fet tantes!

SER-HI O NO SER-HI

Mentre alguns editors filtren a la premsa projectes faraònics però encara no nats sobre llibre electrònic, els impulsors d’Edi.cat, que ja fa mesos que són a la xarxa, expliquen la seva experiència a fòrums com la universitat d’estiu de la Rioja o la fira del llibre de Madrid. És el ser-hi o no ser-hi; probablement encara no és negoci, però el primer que hi ha arribat és el que hi està més ben posicionat mentre els altres parlen i, sobretot, pregunten. I si no que li ho diguin a Toni Cantó, un dels responsables d’Edi.cat, que va ser sotmès a un autèntic interrogatori de tercer grau el dia de la presentació del seu portal per una persona encarregada del projecte e-book d’una altre editorial.
Però si el llibre electrònic encara no dona gaires diners, els llibres d’Steig Larsson si. Manuel Gil i Francisco Javier Jiménez, autors d’un dels blogs llibrescos més interessants, ‘Paradigma del libro’, situen les coses al seu lloc, no per prestigiar ni desprestigiar a ningú, sinó per no generar més confusions, sobretot entre alguns editors que ara només voldrien editar clons de l’autor suec. A l’encontre d’editors de Santander han posat el dit a la nafra al respecte, insistint en que un best seller és un llibre fet per vendre un gran nombre d’exemplars en el menor temps possible, que no s’escriu per fer literatura, sinó per fer caixa, que està vacunat contra la relectura i que és aliè a la crítica perquè només busca sensacions immediates. El que no diuen enlloc és que, sense la caixa que donen fenòmens com Larsson, difícilment es poden editar llibres literaris. I encara que no tot ha de ser fast food, a occident cultura i capital no són tan divergents com semblen.

FOC I MORT ALS PORTS

Només hi ha una situació més paorosa que un incendi forestal, que morin persones sufocant-lo. La destrucció del país pel foc és terrible, depriment, trista; la desaparició de persones quan treballaven per canviar el designi de les flames és espaordidora, catastròfica.
Tot i que no posem en dubte la seva bona fe, com pot haver-hi gent que volguessin col•laborar en l’extinció del foc sense tenir-ne els mínims coneixements, i critiquessin les autoritats per no haver-los-ho permès, si ni tant sols alguns professionals capacitats van poder fugir de la ratera en que es converteixen les angostes i profundes valls dels Ports quan el capriciós vent gira de sobte?
Ara fa just cent anys, Picasso va sojornar a Horta de Sant Joan. Allà va pintar alguns dels paisatges de l’entorn amb un nou estil que ell va anomenar cubisme. Que hauria pintat avui el genial artista sinó por i desesperació, un Guernica de la natura, potser.
N’aprendrem mai a no temptar el foc?

Dit a El Món a RAC 1 el 22.07.09

EXCAVAR L’ARQUEOLOGIA

Després de l’aldarull organitzat quan es va anunciar la creació d’un Museu de la Societat on hi quedaria englobat el d’Arqueologia, i de convocar, vista la trencadissa, un grup d’experts perquè diagnostiquessin els mals del sector, el conseller Tresserras ha presentat el Pla Integral per a l’Arqueologia a Catalunya (PIACAT), un ambiciós projecte que pretén reorganitzar de dalt a baix aquest maltractat mètode de recerca i saber.
A grans trets les línies fonamentals de la proposta del Departament són encertades: més diners, més protagonisme del Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) i una reorganització administrativa i professional. Però de diners se n’inverteixen força pocs més per mor de la crisi (5 milions fins el 2013), el MAC no estarà complert fins que el potent Museu Nacional Arqueològic de Tarragona no passi a ser de titularitat exclusiva de la Generalitat i, malgrat que es crea un Consell Nacional de l’Arqueologia i Paleontologia de Catalunya i diverses comissions, està per veure la seva capacitat operativa real de tot el projecte enfront els agents locals, respecte de la gestió de les intervencions i en el calendari de la posada en marxa del Pla de Recerca Arqueològica. Potser per això, el dia de la presentació del PIACAT, el catedràtic Miquel Molist va advertir públicament que: “estarem atents a l'aplicació del pla perquè no es quedi en un recull de molt bones propostes”.
Ara bé, si una cosa inqüestionablement bona te el Pla és la capacitat d’esborrar fantasmes i l’expressió d’una clara voluntat de la Generalitat de comprometre’s amb el sector.
Quan es va anunciar la idea de crear un Museu de la Societat, el gremi va posar el crit al jaciment. Les tesis més apocalíptiques encapçalades pel llavors director del MAC, Pere Izquierdo, van posar en peu de guerra molts arqueòlegs que sostenien la idea de que el museu desapareixeria. Per be que el Departament de Cultura es va escarrassar aviat a desmentir això, el mal, per una errada comunicació del avantprojecte que, total, està en bolquers, ja estava fet. Calia una resposta rigorosa, programada i profunda. La creació d’un grup d’experts, l’avaluació de les propostes i el resultat ara fet públic en forma de Pla, són la millor demostració que podia fer Tresserras del compromís que Cultura deia ja llavors tenir amb l’arqueologia.
Per a recuperar la iniciativa després de la patinada en l’anunci del Museu de Societat, el conseller ha jugat amb les seves millors armes: la inesgotable capacitat de diàleg, l’optimisme filosòfic que sol destil•lar i la voluntat final de ‘tenir la festa ne pau’, encara que en aquesta ocasió s’hagi hagut de carregar el director del MAC (una cosa és ser dialogant i l’altre deixar-se rifar). Fins la present, sempre que en Tresserras ha dit que vol escoltar i parlar, les coses solen acabar més o menys bé. En aquest cas, malgrat els temors dels arqueòlegs i el maltractats que han estat històricament, sembla que també ha estat així. Felicitem-nos.
Però els diners, l’Arqueològic de Tarragona i l’alentiment de funcionament de les comissions i del Pla de Recerca que pot suposar el complex entrellat administratiu que hi ha al territori, seran un llast que farà grinyolar aquesta profunda excavació que la Generalitat vol fer a l’arqueologia. Caldrà mantenir impol•luta la voluntat d’entesa fins ara demostrada per totes les parts i no aixecar susceptibilitats.

+
PEP SALA
El músic osonenc ha presentat ‘Manual teòric i pràctic sobre el pas del temps’, un doble CD recopilatori dels millors temes de la seva trajectòria professional, des de la seva època de Sau, passant per La Banda del Bar i també els treballs en solitari, fins al seu darrer disc, ‘Un petit moment de dubte’. Al concert de presentació al Palau robert de Barcelona, Sala va estar acompanyat per Josep-Lluís Pérez (guitarra), Simone Lambregts (violí i veu), Ricky Araiza (mandolina, banjo i veu) i Rubén Alcázar (baix i veu).

-
DANI CASTELLANO
La Associació de Productors i Editors Discogràfics de Catalunya ha reconegut que l’any passat es van vendre un 7’9% menys de CD que l’any anterior, en el que representa una caiguda imparable del mercat des de l’any 2000. Així, la facturació de la música en viu ja sextuplica la de la música enregistrada. La indústria discogràfica no aixeca cap degut a ales descàrregues il•legals, tot i quer les vendes digitals han augmentat un 119%. O van a fons per aquest camí, o hauran de tancar portes.

PRESCRIURE EL SUD

La polèmica sobre la presumpta pèrdua de capacitat prescriptiva dels periodistes culturals és tan absurda com les exagerades xifres de vendes de la trilogia d’Steig Larsson en relació a l’interès real de les obres. No és que els lectors ja no facin cas de les recomanacions que fem els qui escrivim de cultura, és que fan més cas als que parlen de cultura sense tenir-ne ni idea. Són aquests individus que majoritàriament actuen al dictat dels gabinets de premsa, de les campanyes de marquèting i, en definitiva, de la moda que avui posa una novel•la al top de l’interès ciutadà de la mateixa manera que demà ho fa amb un vi, una marca de calçotets o una cantant xafallosa. Tenint en compte que moltes editorials tendeixen a treure poder a l’editor i donar-lo a un ‘controller’ que abans venia neveres, no cal atabalar-s’hi
Ara bé, jo, per exemple, en plena febrada de novel•la negra nòrdica i gèlida, em permeto vindicar l’escalfor del sud com a territori narratiu més pròxim als nostres gustos i interessos. M’he llegit amb tres dies ‘Las alas de la esfinge’ (Salamandra), el darrer cas de Salvo Montalbano, d’Andrea Camillieri, una novel•la que molt be podria fer la segona part d’una trilogia amb ‘Ardores de agosto’, i l’he trobada molt més potent, intensa, directa i captivadora que els totxos d’en Larsson. I ja no us parlo de Petros Markaris a ‘Mort a Istamul’ (Tusquets), on el foll comissari Jaritos està sublim, o de la trilogia marsellesa de Jean Claude Izzo (Límits), un clàssic per a la història del gènere, o de ‘La tercera verge’, de Fred Vargas (Amsterdam), o de Juan Madrid, o de l’estimat Andreu Martin, o tants i tants surenys que em toquen molt més la pell.

MENYS RESIDUS MÉS CONSCIÈNCIA

Si la producció de residus domèstics ha baixat és per perquè els catalans cada cop som més conscients al respecte dels afers ambientals, enhorabona a tothom, i perquè el descens del consum per mor de la crisi també comporta, òbviament, una baixada en la producció de residus.
I parlant del consum, són precisament les empreses de producció de bens les que demostren un pitjor comportament ambiental. Perquè per menjar una magdalena hem de produir una pila de plàstic molt més gran que el propi aliment? Perquè hem de llençar els envasos de vidre si es poden reutilitzar? Perquè un vulgar microones ha d’anar embolcallat com la princesa d’un conte de fades amb tot de productes impossibles ni d’eliminar? No pot anar dins una correcta capsa de cartró?
La llista és tant llarga com productes hi ha al mercat.
El fum que produeix la incineració d’aquests residus si que es recicla, torna als nostres pulmons en forma tòxica. És clar que la salut, als interessats en la incineració poc els preocupa. Mentre consumim!

Dit a El Món a RAC 1 el 16.07.09

CULTURES DE MUNTANYA I DE CIUTAT

En el centenari de la mort de Henry Russell (1834.1909), un dels més cèlebres pirineístes de tots els temps, s’imposa preguntar-se per quin és el nivell de diàleg cultural que hi ha entre la plana i l’alta muntanya en un país petit, però geogràficament molt complex i variat, com Catalunya. La contraposició entre món rural i urbà ha estat superada amb l’ocupació urbanística de la muntanya en forma de segones residències i estacions d’esquí? L’impacte social de les idees sobre sostenibilitat i respecte del medi ambient han influït en la percepció que la gent de ciutat te de la gent de muntanya? El vell concepte de la Catalunya ciutat és vàlid en el món global d’avui?
Russell, Louis Ramond de Carbonnières i Franz Schrader, van ser els més importants pirineístes clàssics. Qui va ser conegut amb el renom de ‘el senyor del Vignemale, (Vinhamala és el topònim original gascó), va ser un tipus excèntric que va protagonitzar el temps de les grans conquestes dels cims pirinencs i de les descobertes de llacs i glaceres. Va coronar el Cilindro, l’Aneto, el Balaitús, Posets, Coronas, Cotiella i, sobretot, el seu estimat Vinhamala, on va construir-s’hi set coves que va habitar una llarga temporada. El seu llibre ‘Memorias de un montañero’ (ed. Barrabés) és un dels textos literaris cabdals per entendre l’alta muntanya a banda d‘un relat farcit de pàgines de gran bellesa.
Però en època de Henry Russell, els Pirineus eren un massís inhòspit i llunyà. Que en diria avui del creixement urbanístic, de la massificació de l’esquí o de les grans infraestructures que travessen la muntanya? I la gent de ciutat, que en pensa dels hereus de Russell, de la gent que escull una vida apartada del brogit en un mig d’una vall pirinenca?
Els noucentistes van intentar cohesionar el diàleg entre la muntanya i la plana, el rural i l’urbà amb el concepte de la Catalunya ciutat. Per mesures la idea és bona, i encara més avui amb la facilitat de comunicació, però la personalitat d’ambdós universos encara està molt polaritzada, i les dificultats de comprensió són importants. I no ho dic per quatre ‘pixapins’ a qui els molesten les vaques d’un ramader o les campanes d’una església de poble. Les diferències entre la concepció de país, la manera d’entendre el desenvolupament, el mutu respecte a les dues formes de vida i l’harmonia necessària són conceptes culturals profunds que van més enllà de l’anècdota.
Quan el conseller Saura prohibeix l’ús de màquines de segar pel perill d’incendi no exposa només una mesura d’ordre públic, sinó que indica la profunda malfiança de l’administració, urbana, envers el món rural i la gestió que en fa del territori. I quan es culpa els pagesos del consum exagerat d’aigua o quan, des de la ràdio pública, es diu que el canal Segarra-Garrigues és una obra faraònica que val tant com la T-1 del Prat s’està dient al món rural que s’els ha fet una despesa exagerada que ben be podria haver-se invertit l’entorn urbà amb la idea peregrina que aquí hauria donat un major rendiment.
El desequilibri territorial ha generat un país de dues velocitats sense polítiques compensatòries, amb dues concepcions socials i culturals de la vida i el progrés massa diferenciades i, en alguns aspectes, amb grans incomprensions mútues. Les institucions de Catalunya no poden seguir actuant de manera partidista. La responsabilitat d’aquestes diferències culturals és seva.

+
JOSEP Mª BUSQUETS
Amb 41 corals i grups de dansa, més de 1600 participants provinents de 30 països d’arreu del món que s’hostatgen durant els dies de la cita en cases particulars de municipis de tota la zona i 25.000 visitants, la 27èna edició del Festival de Música de Cantonigròs és un impressionant aparador de la diversitat cultural del món molt abans de que la modernitat s’inventés el concepte multiculturalitat. El seu president, Josep Mª Busquets, i tots els veïns de la contrada en poden estar ben orgullosos.

-
HANS GERT-PÖTTERING
Que el català no pugui ser encara un idioma oficial a l’eurocambra ha estat, en bona part per la inoperància, el bloqueig i les poques ganes de tirar-ho endavant que ha demostrat durant dos anys i mig el seu president. Que ara li digui al president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, que no defalleixi i que continuï insistint-hi, es d’un cinisme típic de les institucions europees. Pöttering hauria de saber que, malgrat tot, si el català segueix viu és perquè els parlants no defallim.

EL DARRER ESPECTACLE

Tan viu com mort Michael Jackson va ser des de petit el protagonista de l’espectacle. L’escenari de l’Staples Center va passar d’acollir els assajos dels seus concerts londinencs, a rebre el seu fèretre. Els reis del que sigui ja ho tenen això, facin el que facin han de ser sempre els protagonistes.
El funeral de Los Angeles es va convertir en el seu darrer show, en una de les més sonades manifestacions ciutadanes d’una metròpoli que, ensorrada la industria del cinema, estava molt necessitada d’un esclat de notorietat d’aquesta mena, i en una demostració de l’autèntic black power del segle XXI: Spike Lee, Queen Latifah, Smokey Robinson, Stevie Wonder, Lionel Richie i Magic Johnson, entre d’altres, es van encarregar de posar-hi el to en aquest sentit.
Els ulls del món també que eren allà, en el cas espanyol arribant a un nivell de papanatisme mediàtic típic de les colònies.
Ara només resta esperar que els investigadors de les teories de la conspiració diguin que no és mort, i que viu a Mèxic i passa les tardes cantant ranxeres amb Elvis Presley al porxo de casa.

Dit a El Món a RAC 1 el 08.07.09

LES REALITATS AMAGADES

Mentre hi ha qui posa el crit al cel preocupat per quin serà el futur del castellà a Catalunya un cop aprovada la Llei d’Educació (LEC), el potent aparell de promoció internacional que és el Instituto Cervantes silencia voluntàriament la realitat pluricultural d’Espanya i difon una idea del que és aquest país absolutament impròpia amb la realitat i l’ordenament jurídic de l’estat. Qui és més secessionista?
El dia de l’espanyol s’ha celebrat amb actes molt sonats a trotes les seus del Cervantes. La televisió n’ha donat una cobertura grandiloqüent i amb l’autobombo habitual dels casos. En cap d’aquestes activitats s’ha tingut en compte la imperiosa necessitat d’explicar una cosa tan simple com és que, a Espanya, a més de la castellana, hi ha d’altres llengües i cultures també oficials, reconegudes i protegides per les lleis de més alt rang i d’ús públic als seus territoris, (uso el terme castellà i no espanyol atenent a la definició del diccionari de la RAE que diu que castellà és “Lengua española, especialmente cuando se quiere introducir una distinción respecto a otras lenguas habladas también como propias en Espanya”).
Posats a agafar-nos-la amb paper fi podríem preguntar-nos si és gaire constitucional la manera d’actuar de l’organisme que dirigeix Carmen Cafarel. I posats encara més a ser malfiats del tot, hauríem de pensar en quina mena de perversió política amaga el gotejar d’informacions respecte les inversions de la Generalitat de Catalunya en difusió internacional de la llengua i cultura catalanes, si està clar que qui ho hauria de fer no ho fa.
Malgrat aquest criteri general d’actuació, hi ha seus del Cervantes que tenen llibres en altres llengües de l’estat a les seves biblioteques i que fins i tot que han organitzat alguna activitat en col•laboració amb l’Institut Ramon Lllull. La resposta a aquesta paradoxa és que el director de cada centre té una certa autonomia d’acció, i n’hi ha que són seriosos i n’hi ha que només serveixen a qui els paga.
Fa uns anys vaig compartir amb escriptors de totes les llengües un dels encontres que organitzava Víctor Garcia de la Concha, llavors catedràtic a la universitat de Salamanca, a Verines (Astúries). Van ser unes jornades molt engrescadores. Les aportacions de tothom als debats des de la seva pròpia òptica cultural van ser un generador de respostes i de nous dubtes que fins llavors desconeixíem. Crec que tots plegats, i els que hi han anat altres anys, vam contribuir a ampliar els criteris generals del que és avui la realitat d’Espanya. Per què els organismes públics no s’encarreguen de difondre-ho? Potser ens estalviaríem tant de maquiavelisme mediàtic.
Amagar la realitat i la riquesa de la diversitat cultural d’Espanya, a més de ser una actitud políticament mesquina i científicament falsa, és el pitjor favor que es pot fer a la pròpia llengua castellana. La interacció de totes les llengües que es parlen al país és històricament un element d’enriquiment mutu, un generador de diferència, una vacuna contra la homogeneïtzació mediàtica i l’empobriment de la parla. Que el castellà adopti formes del català i a l’inrevés, per bé que d’entrada puguin ser considerades barbarismes, si superen el sedàs del temps acaben formant part de la llengua d’ús i amplien l’univers semàntic de la comunitat de parlants. Aquesta és la realitat de la llengua i la cultura d’Espanya que el Instituto Cervantes no explica.

+
ANDREU BOSCH
Després de fer una biblioteca espectacular, de posar la vila de Teià al mapa turístic-cultural de Catalunya amb la recuperació d’un celler romà, de fer l’institut i de frenar l’especulació urbanística al terme, el fins ara alcalde del municipi del Maresme i vicepresident del Parc de la Serralada Litoral ha estat nomenat cap de l’Àrea de Llengua i Universitats de l’Institut Ramon Llull, tota una fita per a aquest humil filòleg sense aspiracions polítiques més enllà de servir al seu poble.

-
MONTSERRAT SÁNCHEZ
En el límit de l’estultícia, el districte de la que n’és regidora ha obert un expedient als U2 per assajar fora d’hores convingudes. En una ciutat on la majoria de la gent, especialment si és turista, fa el que li surt dels nassos, és ridícul i canta com una calàndria que ara es vulgui agafar de cap d’esquila el grup irlandès. Ara és hora de fer un ‘escarment de patriotes’, com diu el poema? Que no facin el ridícul i esmercin el seus esforços en tants bars sorollosos com hi ha al districte.

LA CASETA I L’HORTET

Fa dues setmanes publicàvem que el Departament de Cultura i el Consell de les Arts havien pactat que aquest organisme s’instal•li a la seu de l’escola d’Arts Llotja del carrer d’Avinyó, i que, tot i que això no passarà demà, era un dels acords presos a la permanent que reuneix ambdues parts setmanalment per redactar el contracte programa de funcionament del CONCA. Hi havia la primigènia intenció d’enviar en Bru de Sala a un modern edifici d’oficines del passeig Taulat, al Fòrum, però quan el va visitar es veu que primer li va agafar un treball i després es va encendre com un misto.
Però, ves per on, coses de la burocràcia administrativa, la reunió del consell de govern de la Generalitat de la setmana passada va acordar, i algun diari ho va publicar: “traslladar diversos organismes i entitats a l’edifici situat al número 268 del carrer Taulat, que pertany a la Generalitat de Catalunya des de 2005.“ Entre els organismes que hi haurien d’anar, hi ha la Secretaria de Política Lingüística, l’Institut Ramon Llull, l’Institut Català de les Indústries Cultuals i el CONCA. S’ha trencat el consens, torna la guerra CONCA-Cultura? No, és una decisió tècnico-ficticia, “una preassignació d’espais feta abans del pacte que no obliga a res”, diuen, és clar que, amb el pressupost que hi ha, és molt probable que ningú no es traslladi a aquest edifici durant anys. Torni la pau. Ara, els que es queden definitivament sense cafeteria són els del Departament de Cultura. Els fa falta l’espai i han assignat (no pre-) aquest a altres tasques. Els funcionaris van protestar, però de moment a la Rambla encara hi ha cafès, si mai van al Fòrum ja caldrà que es portin termo i carmanyola.

BALTASAR PORCEL, EL ETERNO FABULADOR VITALISTA

Les complicaciones sufridas en un largo proceso canceroso terminaron ayer con la vida del escritor y periodista Baltasar Porcel (Andratx 1937). Crítico y autocrítico, sincero, valiente, escéptico y enamorado de la vida, heredero y renovador de la tradición cultural mediterránea y militante acérrimo de la literatura en catalán, Porcel ha sido una personalidad tan rica y compleja que ha despertado odios y admiraciones a partes iguales tanto en Catalunya como en España.
Nacido en un ambiente marinero y campesino, abrió los ojos al mundo cuando marchó a estudiar Comercio a Palma. A los diecisiete años entró a trabajar en una imprenta y pronto comenzó a colaborar en el diario de Mallorca y con Camilo José Cela en los célebres ‘Papeles de Son Armadans’. Cuando en 1960 se trasladó a vivir a Barcelona su vocación literaria estaba más que definida, la cuestión era como encarrilarla en una época llena de dificultades de todo tipo. Joan Triadú lo introdujo en ciertos ambientes culturales y el mundo teatral, las correcciones, los artículos en Diario de Barcelona y la dirección de una colección de guías turísticas le permitieron dejar la empresa de muebles y comenzar su carrera en el mundo de las letras. La dirección de Destino entre 1975 y 1977 fue su primer paso en firme en el terreno periodístico, a la vez que con ‘Cavalls cap a la fosca’ (1975) se consolidó como uno de los mejores novelistas catalanes de la segunda mitad del siglo XX.
Trabajando siempre en los dos terrenos, Porcel levantó una potente y moderna obra literaria en la que sintetizó la mejor tradición del periodismo y la prosa catalanas (Eugeni Xamar, Josep Mª Planes, Josep Pla o Robert Robert), con la de la novelística de Narcís Oller a Llorenç Villalonga. Pero además, el escritor de Andratx escribió teatro, guiones, cuentos, libros de viajes, entrevistas, biografías, colaboró en radio y televisión, fue un viajero incansable y creó el Institut d’Estudis Mediterranis, convenciendo al president Pujol de la necesidad que tenía Catalunya de abrirse a sus vecinos del otro lado del mar bastante antes de las oleadas migratorias del magreb a Europa. En fin, si no fuera porqué no inventó la bicicleta uno diría que el hombre del renacimiento era él; un sabio completo al que una parte importante de su conocimiento le provenía de la observación y interpretación del mundo y de los que lo habitamos visto y vivido en directo. Esto, en un país tan pequeño como Catalunya y en un tiempo de imposturas y condicionantes políticos de todo tipo, es decir mucho; es hablar de un espíritu libre y nada maleable ni ante críticos ni exegetas, tal y como se encargó de mostrar día tras días durante años en su columna en La Vanguardia.
A pesar de que había debutado en la narrativa con Solnegre (1961), La lluna i el "Cala Llamp" (1963), Els argonautes (1968) y Difunts sota els ametllers en flor (1970), fue con la ya citada Cavalls cap a la fosca con la que se convirtió en referente de la narrativa catalana contemporánea, posición que certificó en 1986 con Les primaveres i les tardors, con la que obtuvo el premi Sant Jordi de novela.
Como persona comprometida consigo mismo y con la herencia lingüística y cultural que representa (doblemente compleja por tratarse del microcosmos balear), Baltasar Corcel tuvo muchos detractores. Incapaces de entender su peripecia vital y la del propio país al que siempre sirvió, hubo quién le acusó de españolista encubierto por su excelente relación con la monarquía, mientras que otros lo criticaron con dureza por sus años al frente del Institut d’Estudis Mediterranis, que tras su salida, fue languideciendo hasta fundirse en la nada burocrática y rancia de una administración muy corta de miras. Los políticos, que siempre buscan aduladores y mediocres que loen sus obras, no se fiaron jamás de él, y mucha gente del mundo literario lo temía por su implacable rigor y sus opiniones claras y sinceras. O quizás porqué no había leído jamás un libro suyo, claro.
La visión crítica, desencantada y escéptica de los personajes centrales de sus últimas novelas (L’emperador o l’ull del vent, Olympia a mitjanit), concentran las mejores reflexiones que, sobre el mundo de hoy, se pueden efectuar des de una óptica catalana y universal. Y el repaso vital a toda una época de Cada castell i totes les ombres (2008), su última novela escrita durante su convalecencia hospitalaria tras la extirpación del tumor, es quizás el mejor legado ideológico que nos puede dejar.
Atrás quedan premios, todos quizás, méritos, homenajes (no le gustaban nada), polémicas y pláticas. Quedémonos con la obra, con su actitud inteligente y comprometida, incluso con su peculiar sentido del humor y con su enorme talento para contar cosas en cualquier registro narrativo. Así Baltasar Porcel contribuyó a menudo a promover nombres y actitudes emergentes. Esperemos que la memoria de su obra permita que emerjan de nuevos.